Hans Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff (Kuckädel, 17 de febrer de 1699 – Berlín, 16 de setembre de 1753) va ser un pintor i arquitecte prussià.
Va nàixer a Kuckädel, avui dia al districte de Krosno Odrzańskie. Va ser militar al servei de Prússia, però va renunciar al seu càrrec de capità l'any 1729 per dedicar-se a l'arquitectura. L'any 1740 va viatjar a París i a Itàlia becat pel nou rei Frederic II de Prússia. Va rebre la influència del barroc i classicisme francès i del pal·ladianisme. Amb el seu disseny d'interiors i el suport reial, va bastir els fonaments de l'estil rococó fredericià a Rheinsberg, que era la residència del príncep hereu i posterior monarca. Fou conservador en cap dels edificis reials i cap d'un consell privat sobre afers financers. L'any 1746 va ser despatxat pel rei i Johann Boumann va encarregar-se d'acabar els seus projectes, incloent-hi Sanssouci.
Knobelsdorff va morir a Berlín. La seua tomba es troba al cementeri protestant Friedhof I der Jerusalems- und Neuen Kirchengemeinde (Cementeri Núm. I de les congregacions de l'Església de Jerusalem i Deutscher Dom) a Berlín-Kreuzberg, al sud de l'estació de metro de Hallesches Tor.
L'any 1886, Karl Begas el jove va fer una estàtua de Knobelsdorff. Inicialment va ser col·locada al vestíbul de l'Altes Museum de Berlín, però avui dia es troba en un magatzem del museu.
Vida i obra Servei militar i desenvolupament artístic Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff, va nàixer el 17 de febrer de 1699 al si d'una família aristòcrata i terratinent a Kuckädel (avui dia a Polònia i anomenat Kukadlo), prop de Crossen (avui dia ciutat polonesa amb el nom de Krosno Odrzańskie), a la vora del riu Oder. Després de la prematura mort de son pare va ser educat pel seu padrí, el cap superior forestal Georg von Knobelsdorff. Seguint la tradició familiar va iniciar la seua carrera professional en l'exèrcit prussià. Amb només 16 anys ja va participar en una campanya contra el rei Carles XII de Suècia, i el 1795 va participar en el setge de Stralsund.
Mentre era soldat va desenvolupar els seus talents artístics com autodidacte. Després d'abandonar l'exèrcit va aconseguir que el pintor de la cort prussiana Antoine Pesne, amb qui compartiria una llarga amistat, li donara lliçons, i així es va ensinistrar en diverses tècniques pictòriques. També va adquirir coneixements addicionals en geometria i anatomia. Va contemplar el seu futur com a pintor –de fet les seues pintures i els seus dibuixos sempre van ser molt apreciats– fins i tot després que les seues activitats es diversificaren.
El seu interés en l'arquitectura es va desenvolupar de manera indirecta, i va començar a partir de la representació d'edificis a les seues pintures. Posteriorment, l'aspecte pictòric dels seus projectes arquitectònics seria detectat i suscitaria reaccions enfrontades. L'any 1789, Heinrich Ludwig Manger, com a arquitecte més tècnic que artístic, va escriure amb to crític que Knobelsdorff projectava els seus edificis «merament segons criteris paisatgístics i pictòrics», tot i que va lloar les seues pintures. En canvi, Frederic el Gran, va comentar positivament l'«estil pictòric» (gout pittoresque) de l'arquitecte. No hi ha evidència que l'estil informal dels seus plànols suposara un impediment per a l'execució dels edificis.
Inicialment, Knobelsdorff va adquirir els coneixements necessaris per a aquesta nova professió de forma autodidacta, però després va fer un breu període d'estudis amb els arquitectes Kemmeter i von Wangenheim. Aquesta mena d'«arquitectes gentilhomes» no era estanya en els segles i , i de fet eren estimats tant des del punt de vista social com per la seua competència tècnica. Solien ser autodidactes que aprenien l'ofici mitjançant l'estudi dels edificis ja construïts, en grans viatges o a través de gravats que mostraven vistes d'edificis clàssics o contemporanis. Els models ideals de Knobelsdorff, els anglesos Inigo Jones (1573–1652) i William Kent (1684–1748) i el francès Claude Perrault (1613–1688), també van arribar a l'arquitectura per camins indirectes i quan ja no eren joves.
Neuruppin i Rheinsberg miniatura|esquerra|Projecte del Temple d'Aplo·lo a Neuruppin miniatura|Vista de Rheinsberg 1737, fragment d'un quadre de Knobelsdorff miniatura|Palau de Rheinsberg al voltant de 1740, fragment d'un gravat
Knobelsdorff va cridar l'atenció del rei Frederic Guillem I de Prússia (el "rei soldat"), el qual el va fer unir-se al cercle del seu fill, el príncep Frederic, posteriorment rei Frederic II (Frederic el Gran). Després del seu fracassat intent de fugida de Prússia i el seu posterior empresonament a Küstrin, (avui dia Kostrzyn nad Odrą, Polònia), Frederic acabava d'assolir una mica més de llibertat de moviments per part del seu estricte pare. Aparentment, el rei esperava que Knobelsdorff, com a talentós i sensible aristòcrata, exercira una influència beneficiosa sobre el seu fill. (Les fonts divergeixen sobre la data del primer encontre entre Knobelsdorff i Frederic, però tothom la situa l'any 1732.)
Per aquella època, al príncep, que havia assolit el grau de coronel en complir 20 anys, se li va adjudicar el comandament d'un regiment a la ciutat guarnició de Neuruppin. Knobelsdorf va esdevenir el seu company de debats i el va assessorar en temes d'art i arquitectura. Van planejar conjuntament el jardí Amaltea, adjacent als murs de la ciutat, amb un petit temple romà dedicat a Apol·lo. Va ser la primera construcció d'aquesta mena a Europa i el primer projecte de Knobelsdorff per a Frederic el Gran. Ací es reunien per interpretar música, filosofar o departir. Fins i tot després del seu trasllat a Rheinsberg, Frederic el Gran visitava sovint el jardí, aprofitant els viatges a Neuruppin com a comandant de la guarnició.
L'any 1736 el príncep hereu va donar a Knobelsdorff l'oportunitat de fer un viatge d'estudis a Itàlia, que es va perllongar fins a la primavera de 1737. Les etapes del viatge van ser Roma, Nàpols i la seua rodalia, Florència i Venècia. Va anotar les seues impressions en un diari de viatge que conté almenys un centenar de dibuixos, però només d'una part del viatge, atès que en el tram de tornada va patir la mala fortuna de trencar-se un braç entre Roma i Florència. Va ser incapaç de dur a terme una missió secreta per la qual havia de portar a Rheinsburg uns cantants d'òpera, perquè els fons previstos eren inadequats. Va escriure al príncep que «Els castrati no poden ser temptats a abandonar […] un treball regular, especialment aquells de les classes populars, i aquesta és la raó per la qual s'estimen més 100 Rthlr (Reichstaler) a Roma a milers arreu.»Tilo Eggeling, Ute-G. Weickardt (ed.): Zum Maler und zum großen Architekten geboren. Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff, 1699–1753, p. 15 Cal afegir que a la tardor de 1740, poc després que Frederic haguera ascendit al tron, va ser enviat a altre viatge d'estudi. A París només l'obra de l'arquitecte Perrault el va impressionar —la façana del Louvre i el costat del jardí del palau de Versalles. Entre els pintors, va citar Watteau, Poussin, Chardin i d'altres. En el seu retorn via Flandes va veure pintures de van Dyck i Rubens.
El Palau de Rheinsberg i la modesta residència del príncep esdevingueren un lloc de relaxada comunió i creativitat artística, amb un acusat contrast amb l'eixuta i prosaica atmosfera de la cort berlinesa del rei soldat. Ací, Frederic i Knobelsdorff discutien sobre arquitectura i urbanisme, i desenvolupaven les seues primeres idees d'un extens programa de construcció que havia de ser realitzat quan el príncep ascendira al tron. Rheinsberg fou el lloc on Knobelsdorff va rebre el seu primer gran encàrrec arquitectònic. En aquella època el palau consistia només en una torre i una ala. En una pintura de 1737 Knobelsdorff retrata el seu aspecte abans de les intervencions, tal com es veia des de la riba oposada del llac Grienericksee. Després del treball preliminar de l'arquitecte i constructor Kemmeter i en contacte regular amb Frederic, Kobelsdorff va donar al conjunt la forma que ens ha arribat fins avui dia. Va construir una nova torre i una nova ala i va unir les antigues i les noves amb una columnata.
Forum Fridericianum Aquesta construcció va ser projectada ja a Rheinsberg com a fita arquitectònica, senyal de l'inici del regnat de Frederic. El rei volia disposar d'un nou palau urbà a Berlín que poguera competir amb les més esplèdides residències reials europees. Knobelsdorff va projectar un gran edifici amb patis interiors, amb una cour d'honneur situada a la part frontal i amb columnates semicirculars tot just al nord del carrer Unter den Linden. Davant, va projectar una gran plaça amb dos edificis d'una sola planta, un teatre d'òpera i un local per a jocs de pilota. Poc després de l'accés de Frederic al tron, al maig de 1740, es van iniciar els estudis per dissenyar els fonaments, així com les negociacions per a l'adquisició i enderrocament de 54 cases que interferien amb el projecte. Ja el 19 d'agost de 1740 es van haver d'interrompre totes aquestes gestions, suposadament perquè el terreny no era apte per a la construcció. Però de fet, els llunyans parents del rei refusaven vendre-li les seues propietats, situades al bell mig de la projectada plaça.
Frederic va intentar salvar la situació i va introduir modificacions en el plànol. En començar la primera guerra de Silèsia (1740-1742), van haver de posposar-se totes les decisions sobre el Fòrum. No obstant això, fins i tot amb la guerra en marxa, el rei va voler que Knobelsdorff iniciara la construcció del teatre de l'òpera, l'actual Staatsoper Unter den Linden. L'obra del Fòrum va llanguir fins i tot després de la guerra. A principis de l'any 1745 es va fer evident l'interès de Frederic en Potsdam com a segona residència, i els plans originals per a Berlín van perdre prioritat. La construcció de la plaça de l'òpera (Opernplatz, avui dia Bebelplatz) va prendre una nova direcció. L'any 1747 es van iniciar els treballs de construcció de la Catedral de Santa Eduvigis, el 1748 el palau del príncep Heinrich, i entre 1775 i 1786 es va construir la Biblioteca Reial. L'aspecte definitiu de la plaça no té massa a veure amb el projecte original, però va ser molt lloada pels seus contemporanis i va provocar que Knobelsdorff assolira un gran prestigi. Els termes "Fòrum Fredericià" i "Forum Fridericianum" només apareixen en la literatura especialitzada del i mai no van ser emprats oficialment per designar la plaça.
Teatre de l'Òpera i Catedral de Santa Eduvigis miniatura|Òpera de Berlín i Catedral de Santa Eduvigis l'any 1850