La Guerra d'Independència Turca —Kurtuluş Savaşı , guerra d'alliberament— és un període de la història de Turquia que s'estén des de la derrota de l'Imperi Otomà a mans dels aliats a la Primera Guerra Mundial fins a la declaració de la República de Turquia el 29 d'octubre de 1923.
La guerra no va ser un únic conflicte, sinó una combinació de tres campanyes militars simultànies: El Front Occidental (Guerra greco-turca) amb la invasió grega des d'Esmirna i les batalles d'Inönü, Sakarya i la gran contraofensiva de Dumlupınar, el Front Oriental (Guerra turcoarmènia) amb els enfrontaments amb la República Democràtica d'Armènia que van fixar les fronteres de l'est, i el Front Sud (Guerra franco-turca) amb la resistència contra les tropes franceses i la Legió Armènia a Cilícia.
Com a resultat d'aquesta guerra, els nacionalistes turcs van fundar i constituir la moderna Turquia, i, per damunt de tot, van establir l'actual territori nacional turc d'acord amb el Tractat de Lausana. La guerra va suposar la derrota de Grècia a la Guerra greco-turca (1919-1922) amb la recuperació dels territoris que els grecs havien ocupat per l'oest de l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial; també es varen recuperar amb la Guerra Turcoarmènia els territoris de l'Estat d'Armènia a l'est (2 de novembre de 1920 i que va acabar amb el Tractat d'Aleksandrópol).
El Tractat de Lausana, signat el 24 de juliol de 1923, i negociat per İsmet İnönü com a representant del govern d'Ankara, va establir la major part dels límits actuals del país (exceptuant la Província de Hatay que va ser cedida a Turquia per França el 1939, després de passar per un període de govern independent com a República de Hatay).
Rerefons miniatura|Mustafa Kemal Atatürk, líder dels nacionalistes turcs i primer president de Turquia miniatura|Mustafa Kemal i els seus companys d'armes surten a Samsun per a començar la Guerra d'Independència turca (representació). Després de la Primera Guerra Mundial, i havent estat derrotat com les restants Potències Centrals, l'Imperi Otomà va ser fragmentat,Fromkin, A Peace to End All Peace (1989), p. 49–50. i el tractat de Sèvres desmembrava totalment el territori turc en zones d'influència per a les potències aliades (Regne Unit, França, Itàlia i Grècia), fet que va encendre la guspira de la resistència nacionalista.
El maig de 1919 el vapor Bandirma va entrar al port del Samsun. Mustafa Kemal Paixà viatjava al vaixell, suposadament per a inspeccionar les tropes del IX Exèrcit (en les seves ordres figurava, per error, la inspecció del III Exèrcit, però de fet cap d'ells no existia més que damunt el paper), encara que el seu propòsit era dirigir-se a una zona apartada de la capital on pretenia obtenir llibertat per constituir un exèrcit real, amb el qual podria acabar tant amb l'Imperi Otomà com amb l'ocupació. Els aliats només van trigar una setmana a adonar-se del que passava i van sol·licitar al Ministeri de Defensa Turc que cridés Mustafà Kemal a Constantinoble. Aquest, com a heroi de guerra a la batalla de Gal·lípoli (1915) durant la Primera Guerra Mundial i pel seu nacionalisme, gaudia d'immenses simpaties en el ministeri, per la qual cosa aquest organisme va començar a donar allargues a la petició aliada encara que, finalment, hi van cedir.
El 8 de juny de 1919, Mustafà Kemal va rebre un telegrama on se li ordenava la tornada. Kemal va respondre que cap vaixell no tenia combustible i que, per tant, lamentant-ho molt, es quedava on era. Atès que dedicava el seu temps a anar per les diferents poblacions d'Anatòlia pronunciant discursos de caràcter nacionalista, va ser destituït. Les poques forces armades que encara hi havia a Turquia van rebre l'ordre de detenir-lo. Però, en comptes de fer-ho, els generals Kazım Karabekir i Ali Fuat Cebesoy es van unir a ell.
El maig de 1919 els grecs havien desembarcat a Esmirna i les atrocitats que van cometre van ser de tal magnitud que en tot el país van sorgir associacions antiocupació i de defensa dels drets del poble turc. Aquestes associacions reunides primer a Erzurum (23 de juliol de 1919) i després a Sivas (4 de setembre de 1919) van elegir Mustafà Kemal com a president. En aquest segon congrés van acordar unir-se en la Societat per a la Defensa dels Drets d'Anatòlia i Rumèlia, germen del posterior Partit Republicà del Poble.Patrick Kinross: ''Rebirth of a Nation'' (translation Ayhan Tezel), Sander yayınları, İstanbul, 1972 p.293
L'abril de 1920, els aliats de la Triple Entesa dissolgueren la Cambra de Diputats a Istanbul i els parlamentaris que aconseguiren escapar es dirigiren a una localitat en la qual Mustafà Kemal havia fixat el seu quarter general, Ankara. Allà se celebra la Gran Assemblea Nacional en la qual fou elegit novament com a president de Turquia. A partir d'aquest moment hi hagué dos governs a Turquia, el del sultà Mehmet VI a Istanbul i el de Mustafà Kemal a Ankara. Mustafà Kemal fou condemnat a mort, però, novament, ningú no estigué disposat a obeir aquesta ordre. No obstant això, la situació de Kemal era lluny de ser bona. Els seus seguidors no eren un grup homogeni (hi havia intel·lectuals, grups religiosos, militars, ultranacionalistes ... cadascun amb els seus propis interessos) i no tenia més forces armades que bandes desorganitzades la lleialtat de les quals era més que dubtosa. De convertir aquestes bandes en un exèrcit es va encarregar İsmet İnönü Bey.
Per la Conferència de Londres (1920) Esmirna va passar a Grècia, Antalya al Regne d'Itàlia i Cilícia a França.
miniatura|Repartiment d'Anatòlia segons el Tractat de Sèvres, rebutjat per Kemal i els seus seguidors En la Conferència de San Remo (abril de 1920) s'acordà que Tràcia passés a sobirania grega i també que els Dardanels i el Bòsfor fossin desmilitaritzats. L'11 d'agost de 1920 se signà el Tractat de Sèvres, segons el qual, Aràbia i Armènia obtenien la independència, el Kurdistan sota administració turca la seva autonomia, Egipte, Iraq i Palestina passaven a ser mandats del Regne Unit, Xipre es transformava en colònia britànica, i Síria (amb Alexandreta, avui İskenderun) passava a ser mandat francès. Tot això només suposava l'intent de legitimar un statu quo que ja existia perquè els aliats s'havien afanyat a ocupar militarment Turquia. Del malestar per aquesta ocupació en sorgiria un sentiment nacionalista que seria capitanejat per Mustafa Kemal Atatürk.
Desenvolupament del conflicte Front oriental
miniatura|El Caucas entre 1918 i 1920 miniatura|Imatges de la Guerra de la Independència. En el seu primer any d'independència, Armènia havia quedat confinada a un petit territori al voltant del llac Sevan però després de l'armistici de Mudros va ampliar les seves fronteres arran de la retirada otomana provocant una breu guerra fronterera amb la veïna Geòrgia. Durant el seu primer hivern, centenars de milers de refugiats al país que havien fugit del genocidi armeni van morir de fam o exposició. A la primavera de 1919, Armènia, amb el suport britànic, va incorporar les regions anteriorment ocupades de Kars i Nakhichivan, triplicant així la seva mida des de la independència.
Després que el govern provisional d'Ahmet Tevfik Paixà no aconseguís suport per a la ratificació del Tractat de Sèvres, les restes del XV Cos de l'Exèrcit Otomà i els revolucionaris del Moviment Nacional Turc comandats per Kazım Karabekir van atacar el 23 de setembre les forces de la República Democràtica d'Armènia que controlaven la zona que envoltava Kars, i finalment van recuperar la major part del territori armeni indígena al Caucas Sud que havia format part de l'Imperi Otomà abans de la Guerra Russo-Turca de 1877 i 1878 i que posteriorment va ser cedit per la Rússia soviètica com a part del Tractat de Brest-Litovsk.
miniatura|Guerra turco-armènia Les primeres escaramusses van tenir lloc al juny de 1920 al districte de Olti, limítrof amb l'RDA, el domini corresponia a la República Democràtica de Geòrgia però sense cap control efectiu en la pràctica.Andrew Andersen, Turkish-Armenian war: Sep.24 - Dec.2, 1920 Les incursions armènies van fer que el general turc Kâzım Karabekir desplacés a quatre batallons del seu exèrcit al districte el 3 de setembre, i va expulsar les unitats armènies.Robert H. Hewsen. Armènia: A Historical Atles , p. 237.
miniatura|Kâzım Karabekir comandant de les forces nacionalistes turques. Mentre això succeïa, el govern nacionalista d'Ankara i el nou poder bolxevic sorgit de la Revolució russa van mantenir una sèrie de negociacions per tal de dotar els turcs de finançament i armament per a la guerra. Per a això es va considerar la possibilitat d'obrir una ruta d'abastament a través de les repúbliques independents de Geòrgia i Armènia. El suport soviètic era vital per als turcs, però les seves exigències van ser inacceptables. Els bolxevics demanaven la cessió de les províncies de Van i Bitlis a l'RDA. Després de la ruptura de les negociacions l'exèrcit de Karabekir va avançar, el 28 de setembre, fins a Sarighamish.Erik J. Zürcher, " Turkey a modern history ".
Entre 1920 i 1921 els nacionalistes turcs acabaren amb el nacionalisme armeni amb mà dura, massacrant milers de persones i obligant la resta a fugir als països veïns en llargues marxes. Després de diverses lluites amb els francesos, especialment a Aintab (avui Gaziantep), aquests últims abandonaren la seva ocupació militar (Tractat de Kars).English Translation of Treaty of Friendship between Turkey, the Socialist Soviet Republic of Armenia, the Azerbaijan Socialist Soviet Republic, and the Socialist Soviet Republic of Georgia , Armenian News Network / Groong.
Invasió de Geòrgia miniatura|Mapa de la República Democràtica de Geòrgia, dins de les fronteres ratificades per la Societat de Nacions. miniatura|Mapa de la República Democràtica de Geòrgia, dins de les fronteres ratificades per la Societat de Nacions. Entre l'11 i el 12 de febrer de 1921, les forces soviètiques russes van entrar a la República Democràtica de Geòrgia i aprofitant que estava totalment bolcada en la defensa contra l'amenaça soviètica, el comandant turc Kâzım Karabekir va decidir reclamar els territoris que Turquia havia perdut davant l'Imperi Rus en la 1878 en la Guerra russo-turca. El 23 de febrer, Turquia va llançar un ultimàtum on exigia l'evacuació immediata de les regions fronteres d'Ardahan i Artvin. Com que no tenia recursos per lluitar en dos fronts alhora, el govern georgià va capitular i va retirar les seves tropes. L'11 de març, les tropes turques van entrar a la ciutat portuària de Batumi al mar Negre. Cinc dies després, es va signar el Tractat de Moscou entre el govern soviètic i el turc, el qual cedia Batumi a Geòrgia però atorgava Artvin i Ardahan a Turquia. Tot i el tractat, les forces turques locals es van negar a marxar de Batumi i van intentar annexar-la completament.
Mentre el govern oficial georgià fugia a l'exili en vaixell, el general georgià Guiorgui Mazniaixvili va negociar una treva temporal amb les forces soviètiques que avançaven. Els soviètics van acceptar que Mazniaixvili utilitzés les unitats de l'exèrcit regular que quedaven i diversos voluntaris per fer fora els turcs. Malgrat la manca de subministraments, les forces georgianes van aconseguir expulsar les unitats turques del centre de la ciutat i de la fortalesa i el 19 de març, Mazniaixvili va alliberar la ciutat, lliurant el control a les autoritats de la República Socialista Soviètica de Transcaucàsia recentment establerta, impedint que Batumi passés a ser territori turc de manera permanent.
Front occidental Ocupació de Constantinoble