L Armènia russa (en armeni: Ռուսական Հայաստան ) és el període de la història d'Armènia en què aquest territori va estar sota el domini rus. Va començar el 1829, formant Armènia Oriental part de l'Imperi Rus, fins a la creació de la República Democràtica d'Armènia el 1918.
Antecedents
Durant centenars d'anys, els habitants de l'Armènia oriental van viure sota el domini Otomà i safàvida. Posteriors guerres entre els imperis otomà i safàvida van portar a la destrucció de moltes de les ciutats d'Armènia, el que va fer difícil la vida dels armenis. Afegit a això, els armenis són cristians, mentre que els otomans i perses eren musulmans.
El 1678, els dirigents armenis van dur a terme en secret el Congrés de Edjmiatsín, on decideixen que Armènia havia de ser alliberada de la dominació estrangera. En aquesta etapa, els armenis eren incapaços de lluitar contra dos imperis al mateix temps, de manera que buscar l'ajuda a l'estranger. Israel Ori un armeni nadiu de Karagaj, fill d'un Melik o príncep armeni, va buscar ajuda en moltes capitals europees. Va morir a 1711 sense veure realitzat el "somni armeni".
El 1722, el tsar de Rússia Pere el Gran, va declarar la guerra contra els perses safàvides. Els georgians i armenis de Karabagh van ajudar els russos a rebel·lar-se contra la dominació safàvida. David Bek va comandar la revolta durant sis anys, fins que va morir en el camp de batalla.
Annexió de Rússia miniatura|Iván Paskévich, governador rus d'Armènia. Un punt d'inflexió es va produir a 1801, quan els russos annexionen el georgià Regne de Kartli-Kakhètia, el que els va donar una base ferma en Transcaucàsia. En les següents tres dècades, Rússia va intentar expandir els seus territoris cap al sud, a costa d'otomans i perses. Les campanyes russes van tenir un entusiasta suport entre els armenis, liderats pel bisbe de Tbilisi, que va prendre part personalment en la lluita. La guerra Russo-Persa de 1804 a 1813 els mostra als russos que la conquesta dels territoris en l'Armènia Oriental només els va servir per a renunciar-hi al Tractat de Gulistán.
el 1827-1828, el tsar Nicolau I novament declara la guerra als qajar perses i demana l'ajuda dels armenis, amb la promesa que, després de la guerra, la seva vida millorarà. el 1828, amb el Tractat de Turkmenchay, Rússia s'annexiona Erevan, Nakhitxevan, i el territori circumdant. Es va encoratjar als armenis que encara vivien sota Imperi Persa a emigrar a Rússia i 30.000 armenis van partir cap a Rússia.
el 1828, els russos van declarar la guerra contra l'Imperi Otomà. Ràpidament van ser conquerides Kars, Akhalkalak, Akhaltsikhé, Doğubayazıt, Alashkert, Erzerum, i arribar fins a Trebisonda. No obstant això, en el tractat de pau de 1829, els russos van tornar el recent capturat territori armeni a l'Imperi Otomà, mantenint només Akhalkalak i Akhaltsikhé. Hi va haver una altra onada d'immigració en què 25.000 armenis otomans es traslladen a l'Armènia russa. Desenes de milers de musulmans també van emigrar a Pèrsia oa l'Imperi Otomà, garantint als cristians un cop més la majoria a l'est d'Armènia.
Establiment del domini de l'Imperi Rus miniatura|Mapa del Caucas, Geòrgia, Armènia, i Azerbaidjan a 1882. Alguns patriotes armenis, com el bisbe se, tenien l'esperança d'establir una Armènia autònoma dins de l'Imperi Rus, però el nou règim els decebrà greument. El tsar Nicolau I de Rússia i el seu governador a Transcaucàsia, Iván Paskévich, tenien altres plans: fer de l'Imperi Rus un estat centralitzat i burocràtic. Quan el bisbe se es va queixar, va ser ràpidament enviat a Bessaràbia, lluny de la regió del Caucas.
el 1836 va ser promulgat pel govern rus un reglament, la Polozhenie (Estatut), que reduïa dràsticament els poders polítics dels dirigents religiosos d'Armènia, inclòs el dels Catolicós, alhora que es preserva l'autonomia de l'Església armènia. Després de 1836, de conformitat amb les noves regulacions, els Catolicós de Edjmiatsín seran elegits en mitjançant un congrés, en el qual participarien dignataris religiosos i no religiosos. El Tsar tindria l'última paraula en l'elecció dels Catolicós. No es permetia als Catolicós obrir escoles, però sí que van fundar nombroses impremtes i encoratjar la publicació de diaris armenis.
Els armenis a l'Imperi Rus miniatura|Mikhaïl Vorontsov, virrei del Caucas entre 1845 i 1854. Un significatiu nombre d'armenis vivien ja en l'Imperi Rus abans de la dècada de 1820. Després de la destrucció dels últims romanents dels estats independents d'Armènia a l'edat mitjana, la noblesa es va desintegrar, deixant a la societat composta principalment per camperols, a més d'una classe mitjana que no eren més que artesans i comerciants. Aquests exiliats es van establir a la majoria dels pobles de Transcaucàsia, de fet, a principis del formaven la majoria de la població de ciutats com Tbilisi.
Els comerciants armenis van realitzar el seu comerç al llarg del món i molts havien establert la seva residència dins de Rússia. el 1778, Caterina la Gran va convidar els comerciants armenis de Crimea a Rússia, i ells van establir assentaments en Nakhichevan del Nord, prop de Rostov del Don. Les classes dominants russes van donar la benvinguda a les habilitats empresarials dels armenis, com a revulsiu econòmic, però també van mantenir una actitud de sospita sobre ells. La imatge de l'armeni com "astut comerciant" es va estendre àmpliament. Els nobles russos obtenien els seus ingressos de les seves propietats, treballades per serfs i, amb la seva aristocràtica aversió a participar en negocis, tenien poca compressió o simpatia per la manera de vida mercantil dels armenis.
No obstant això, la classe mitjana armènia va prosperar sota el mandat rus i van ser els primers a aprofitar les noves oportunitats per a transformar-se en una pròspera burgesia, quan el capitalisme i la industrialització van arribar a Transcaucàsia, en la segona meitat del . Els armenis eren molt més experts en l'adaptació a les noves circumstàncies econòmiques que els seus veïns de Transcaucàsia, els georgians i els àzeris, pel que aviat es van convertir en l'element més poderós en la vida municipal de Tbilisi, la ciutat considerada pels georgians com la seva capital.
A finals del van començar a comprar les terres a noblesa de Geòrgia, que va iniciar el declivi després de l'emancipació dels serfs. Els empresaris armenis es van afanyar a explotar l'auge petroler que es va iniciar a la Transcaucàsia, a la dècada de 1870, fent grans inversions en els camps de petroli de Bakú, a l'Azerbaidjan i en les refineries de Batumi, sobre la costa del mar Negre.
Tot això va derivar en grans tensions entre els armenis, georgians i àzeris de la Rússia Transcaucàsia, conflictes no simplement de naturalesa ètnica o religiosa, sinó deguts a també a factors socials i econòmics. No obstant això, tot i la imatge popular del típic armeni com un reeixit home de negocis, a finals del el 80 per cent dels armenis de Rússia continuen sent camperols que treballen la terra.
Imperi Rus fins a 1877 miniatura|Mapa del Província d'Armènia. Les relacions entre les autoritats russes i els seus nous ciutadans armenis no van començar pas sense problemes. Atès que Armènia era la primera línia russa contra els rivals otomans i perses, en un principi es va considerar com una zona militar. Fins a 1840, l'Armènia russa era una unitat administrativa separada, la província d'Armènia, però després es va fusionar amb altres províncies transcaucàsiques, sense tenir en compte la seva identitat nacional. Les coses van millorar quan Nerses Ashtaraketsi va ser anomenat Catolicós de Bessaràbia i va constituir l'Església Catòlica Armènia el 1843. A més, Mikhaïl Vorontsov, que va governar la Rússia armènia com a Virrei del Caucas entre 1845 i 1854, va ser molt condescendent amb els armenis i els seus costums.
Com a conseqüència, a mitjan la majoria dels intel·lectuals d'Armènia era russòfila. La cultura armènia va florir en aquests anys, com una nova província unificada sota govern rus, donant als armenis un sentiment d'identitat compartida una vegada més. Sent part de l'Imperi Rus, Armènia gira de l'Orient Mitjà cap a Europa i s'obre a les modernes corrents intel·lectuals, com la il·lustració i el Romanticisme. Van ser publicats una àmplia gamma de diaris armenis i hi va haver un renaixement literari encapçalat per Mikael Nalbandian, que va voler modernitzar l'idioma armeni, i el poeta i novel·lista Raffi. La visió pro-russa de la intel·lectualitat armènia a sota el Tsar Alexandre II, que va ser molt elogiat pels seus reformes.Ibid.
Guerra russoturca (1877-1878) miniatura|Escut de la Gubernia de Erevan, durant l'Imperi Rus. La Guerra russoturca (1877-1878) va marcar una fita en la relació entre les autoritats russes i els seus súbdits armenis. Els armenis que encara vivien a la part occidental d'Armènia sota l'Imperi Otomà esperaven l'alliberament de la dominació turca per part de Rússia. el 1877, va esclatar la guerra entre Rússia i els otomans pel tractament que rebien els cristians dels Balcans. Els russos es van mostrar disposats a mobilitzar el patriotisme armeni quan avançaven en un segon front contra els turcs al Caucas, i molts dels comandants empleats eren d'ascendència armènia. Els russos van fer grans guanys territorials a la part occidental d'Armènia abans de l'armistici de gener de 1878.
El Tractat de Sant Estéfano, signat el març de 1878, no concedeix a Rússia tota l'Armènia occidental, sinó que conté una clàusula especial, l'article 16, per la qual Rússia garanteix els drets dels armenis encara sota domini otomà contra l'opressió. No obstant això, els poders rivals de Rússia, Gran Bretanya i Àustria, preocupats pels èxits que Rússia havia fet a costa dels otomans, van pressionar per revisar el tractat. Al Congrés de Berlín de 1878, Rússia es va veure obligada a renunciar a totes les seves conquestes a Armènia, entre altres territoris, llevat de les regions de Kars i Ardahan i l'article 16 es buida de contingut.Sunyer. Mirant cap al Ararat (Looking Toward Ararat) , p. 43</ref> L'article 61, s'afirma que les reformes només han de ser portades a terme a les províncies armènies de l'Imperi Otomà després que l'exèrcit rus s'ha retirat.<ref>Ternon. Els Armenis (Les Arméniens) , p. 61-74Sunyer. ' Mirant cap al Ararat (Looking Toward Ararat) , p. 42-43
Regnat d'Alexandre III, 1881 - 1894 miniatura|El tsar Alexandre III de Rússia. Després de l'assassinat del tsar reformista Alexandre II a 1881, l'actitud de les autoritats russes cap a les minories nacionals de l'imperi va canviar dràsticament. El nou tsar, Alexandre III, amb una perspectiva més conservadora, pretenia crear un estat autocràtic altament centralitzat. El menor desig d'incrementar la llibertat i autonomia dels seus súbdits era pres com una evidència de revolta.
Russificació Els últims decennis del també es va registrar un augment en el xovinisme rus respecte als no-russos, descrit en termes cada vegada més racistes. Els armenis van ser objecte particular d'abusos, de manera que sovint s'assembla a l'antisemitisme. El primer signe del nou règim, va ser l'acomiadament del primer ministre d'Alexandre II, el comte armeni Mikhaïl Loris-Mélikov, considerat massa liberal i etiquetat com un "asiàtic frenètic", i "no veritable patriota de Rússia". Les autoritats russes també van començar a sospitar del domini econòmic armeni a Transcaucàsia.Ternon. Els Armenis (Les Arméniens) , p. 93</ref> Paradoxalment, com sospites sobre els armenis, que es trobaven entre els més russòfila dels súbdits del tsar, com a persones indignes de confiança, propenses a la conspiració revolucionària, van portar els russos a introduir polítiques que van produir l'efecte que té objecte volien evitar, tornant-se els armenis més i més cap als nous Moviments nacionalistes.