LEsglésia Adventista del Setè Dia és una denominació religiosa cristiana, fundada l'any 1863 als Estats Units. la seva implantació arriba a gairebé tots els països del món i és present a tots els continents.

Orígens

Antecedents L'Església Adventista del Setè Dia va néixer a partir del moviment millerita de les dècades de 1830 i 1840, una de les últimes onades de fervor espiritual del que es conegué com el Segon Gran Despertar religiós. El moviment millerita rep el nom de William Miller, el qual, estudiant la profecia de Daniel 8,14, es va convèncer que la «purificació» de la qual parlava el profeta era el retorn de Crist per purificar l'Església. Seguint un raonament de "sentit comú cristià" (com, per exemple, el principi d'interpretació profètica de dia per any, aplicat a les profecies de Daniel i l'Apocalipsi), interpretant la profecia dels 2.300 dies de Daniel 8,14, va concloure que la segona vinguda de Crist tindria lloc «al voltant de 1843». El moviment millerita va atènyer el seu punt més àlgid amb el «moviment del setè mes», que ensenyava que el «ministeri sacerdotal de Crist» culminaria amb la purificació de la terra, i establia la segona vinguda de Crist per a una data no anterior al 22 d'octubre de 1844, coincidint amb un Yom Kippur jueu. Atès que Crist no va tornar en aquella data, l'episodi es va conèixer com la Gran Decepció.

El procés fundador Tot i que aquella decepció va suposar l'ensulsiada del moviment adventista de Miller, part dels seus seguidors, convençuts que alguna cosa se'ls escapava, van aprofundir en l'estudi de les profecies bíbliques i van descobrir el que esdevindria una de les doctrines característiques de l'adventisme del setè dia: la doctrina del Santuari. Amb aquest estudi va sorgir també la problemàtica del dia bíblic de repòs i adoració. Entre els pioners adventistes, el primer a defensar l'observança del dissabte com a dia de repòs instaurat per Déu fou el capità de navili Joseph Bates. Bates va conèixer la doctrina del dissabte gràcies a un opuscle escrit per un predicador millerita anomenat Thomas M. Preble, el qual havia rebut la influència d'una jove baptista del setè dia, Rachel Oakes Preston.

Després de la Gran Decepció, durant prop de vint anys, el moviment adventista fou un grup sense organització definida de persones que s'adherien al missatge. Entre els seus principals partidaris s'hi comptaven James White, la seva esposa Ellen G. White i l'esmentat Joseph Bates. Amb el pas del temps, aquells pioners s'adonarien que el que havia nascut com un moviment transconfessional havia esdevingut una nova comunitat eclesial, les necessitats de la qual els empenyerien a organitzar-se en església; cosa que s'esdevindria l'any 1863. A partir d'aquell any, el creixement de la nova església s'accelerà i, en molt poc temps, els adventistes americans entraren en contacte amb el moviment adventista que, de manera paral·lela, s'havia desenvolupat a Europa. Així naixia una església amb voluntat d'arribar a tots els racons del planeta.

L'adventisme als Països Catalans L'any 1903, els germans Frank i Walter Bond van arribar al port de Barcelona decidits a obrir el camp missioner d'Espanya. Es van instal·lar a Sabadell, a la carretera de Barcelona, on van fundar una escola. Poc temps després ja s'havia format un grup de fidels que, més endavant, s'estendria per altres indrets de la Península. El nombre d'adventistes augmentaria de manera més o menys estable fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola l'any 1936, que va suposar la disgregació de la comunitat i va forçar-ne un nou inici.

Però aquesta vegada ja no es partiria de zero, la iniciativa vindria dels adventistes del país i seria capaç de superar les fèrries restriccions en matèria de llibertat de culte i religió que va imposar la dictadura del general Franco. En l'actualitat l'Església Adventista del Setè Dia té centres de culte oberts a totes les comunitats autònomes de l'Estat espanyol i s'integra en la Federació Evangèlica Espanyola (FEREDE), que agrupa les confessions cristianes d'arrel evangèlica d'Espanya i n'és l'interlocutor davant de l'Estat.

En acabar la Guerra Civil, l'any 1939, a Catalunya subsistiria només un grup, a Barcelona, del qual n'ha sorgit la quasi totalitat d'esglésies en territori català. Actualment, hi ha esglésies adventistes del setè dia a Badalona, Barcelona —amb esglésies als barris de la Nova Esquerra de l'Eixample (és la més antiga en actiu de tota la península Ibèrica), el Guinardó, la Sagrada Família, el Clot, el Raval i Sants—, Cardedeu, Cornellà de Llobregat, Granollers, Igualada, Manresa, Vic, Mataró, Sabadell i Terrassa, a les comarques de Barcelona; Girona i Figueres, a les de Girona; Aitona, Esterri d'Àneu i Lleida, a les de Lleida; i Reus i Tarragona —al barri de Torreforta—, a les de Tarragona. Totes elles estan vinculades al Consell Adventista de Catalunya, que les representa.

Fora del Principat, al País Valencià hi ha esglésies adventistes constituïdes o grups a Orpesa, Castelló, la Vall d'Uixó, Sagunt, el Port de Sagunt, Bétera, València (tres esglésies), Llíria, Dénia, Alcoi, Calp, Benidorm, Alacant, Elx, Elda, Ibi, Oriola, Vilajoiosa i Torrevella. Per la seva banda, a les Illes Balears, l'adventisme del setè dia és present a Inca, Palma, la ciutat d'Eivissa i l'illa de Menorca.

La Catalunya Nord és un cas a part. La seva adscripció administrativa a la República Francesa ha fet que l'adventisme hi arribés per altres vies i de manera desvinculada de la resta de territoris de parla catalana. Tot i això, hi ha una església establerta a Perpinyà.

Finalment, hi ha una comunitat establerta al Principat d'Andorra. A la ciutat sarda de l'Alguer, en canvi, no hi ha cap comunitat adventista documentada; les més pròximes són a Carbonia i Càller, al sud de Sardenya.

Creences dels adventistes del setè dia Pel que fa a les seves creences, tot i que l'Església Adventista del Setè Dia en comparteix el gruix amb la majoria d'esglésies d'arrel evangèlica i protestant, el nom que ella mateixa es dona ja n'indica les dues més característiques: Imminència de la Segona Vinguda de Crist, la Parusia, en una data no revelada però molt pròxima en el temps. Vigència del quart manament (Èxode 20, 8-11) que indica que el dia de repòs, establert per Déu com un senyal de reconeixement de la seva autoritat i un recordatori de la seva obra creadora, és el setè dia de la setmana, el dissabte, que s'ha de dedicar a mantenir una comunió especial amb ell i la resta del seu poble. Tanmateix, hi ha altres doctrines o creences que contribueixen a diferenciar-la de la resta de confessions; entre elles destaquen: Doctrina del Santuari: Ja s'ha esmentat en un apartat anterior. Segons aquesta doctrina, el santuari que Moisès va fer aixecar al desert (Èxode 25–27) és una representació, una ombra, del model de santuari, que es troba al cel, i tots els elements que contenia, així com el ritual que s'hi desenvolupava, apuntaven cap a l'obra redemptora de Crist. Aquell santuari terrenal es purificava una vegada a l'any en el Dia de l'Expiació o de la Reconciliació (Yom Kippur, en hebreu). En aquell dia el summe sacerdot entrava al Sancta sanctorum, el lloc santíssim, on hi havia dipositada l'Arca de l'Aliança, que, juntament amb altres elements, contenia les taules de pedra amb els Deu Manaments escrits pel dit de Déu i estava coberta amb el propiciatori, damunt del qual es manifestava la xequinà o presència de Déu. El summe sacerdot duia a terme una tasca intercessora pels pecats de tot el poble, els quals s'havien anat acumulant al llarg de l'any, de manera prefigurada, amb la sang dels sacrificis aspergida sobre els diversos elements que componien el mobiliari del santuari. Un estudi detingut d'aquesta doctrina va descobrir que els sacerdots representaven Crist fent de pont entre la Divinitat i la humanitat; i més concretament el summe sacerdot en el Dia de l'Expiació, que representa Crist intercedint davant Déu per tots els fidels. Tan bon punt aquesta idea els va quedar clara, els pioners adventistes es van adonar de l'error d'interpretació de William Miller, el qual havia confós el santuari celestial amb l'església. Així doncs, el que s'esdevingué l'any 1844 no és altra cosa que l'inici de la tasca intercessora de Crist que precedeix immediatament el seu retorn, prefigurat pel fet que el summe sacerdot entrava al lloc santíssim i després sortia del santuari terrenal per retornar al seu poble amb la certesa del perdó. Doctrina de la majordomia: Segons aquesta doctrina, totes les coses pertanyen a Déu, que ens les lliura per tal que les administrem en nom seu. Així doncs, som responsables davant d'ell del que fem amb tot allò que està sota la nostra gestió. Som responsables, per tant, de la prudent administració dels diners, dels nostres béns i de la nostra salut. Quant als diners i els béns materials, la manera com es reconeix aquest fet és la devolució de delmes —costum que ja es practicava en temps dels patriarques (Abraham, Isaac, Jacob)— i el lliurament d'ofrenes, per tal de contribuir al sosteniment de la tasca evangelitzadora de l'Església. Pel que fa a la salut, els adventistes són coneguts per dur un estil de vida saludable i ordenat: s'abstenen d'ingerir segons quins aliments i de consumir totes aquelles substàncies que són perjudicials per al correcte funcionament del cos, a més de les que alteren la percepció de la realitat; procuren fer exercici de manera regular; etcètera. De manera coherent amb aquesta doctrina, la postura adventista respecte del medi ambient és la de conservar tant com sigui possible l'entorn natural perquè es considera que, per dir-ho d'alguna manera, el nostre entorn és propietat de Déu i nosaltres hi residim en qualitat de masovers.miniatura|Ellen G. White Immortalitat condicional de l'ànima: D'acord amb el que entenen que diu la Bíblia, per als adventistes del setè dia, l'ànima no és immortal per ella mateixa. Déu, en l'acte de creació de l'ésser humà, li atorgà l'alè de vida, l'esperit. En el moment de la mort, aquest esperit retorna a Déu, que el tornarà a l'ésser humà en ocasió de la seva resurrecció; i només a partir de la resurrecció, si la persona s'ha salvat, podrà gaudir de la vida eterna atorgada als sants; altrament, si no s'ha salvat, el seu destí és patir la mort eterna, és a dir, sumir-se en la no existència i l'oblit eterns. D'aquí es deriva que els adventistes creguin que comunicar-se amb els morts és impossible i que els esperits que pretenen ser de persones mortes no són més que els àngels caiguts juntament amb Satanàs que suplanten la identitat dels morts amb la finalitat d'enganyar els vius i dur-los a la condemnació eterna. Vigència dels Deu Manaments: Els adventistes del setè dia creuen que els Deu Manaments, els recollits en les taules de pedra que, al Sinaí, Déu va lliurar a Moisès, continuen vigents sense cap excepció. Per això afirmen que el repòs en dissabte, instaurat per Déu el setè dia de la setmana de la creació —per tant, és anterior fins i tot al mateix Israel bíblic, cosa que el desvincula de qualsevol suposició cerimonial relacionada amb els ritus del santuari israelita—, no va quedar abolit amb la mort de Crist a la creu. Per a ells, doncs, el dissabte és un dia de dedicació especial a Déu i als homes; i amb la seva observança commemoren la creació del món i reconeixen la seva dependència del Creador, així com l'autoritat de Déu. Per tant, interpreten aquesta observança amb el mateix esperit original del Sàbat (origen etimològic del català 'dissabte') jueu: cessació de totes les activitats ordinàries, repòs.