Les guerres austro-turques o guerres Hasburg-Otomanes són el conjunt de conflictes militars que van enfrontar l'Imperi Otomà als Habsburg d'Àustria i Espanya. La guerra va estar caracteritzada per les campanyes terrestres a Hongria.
Inicialment la conquesta otomana d'Europa oriental va ser tot un èxit amb la decisiva victòria de Mohacs que va reduir el Regne d'Hongria a un estat de vassallatge i de tributari de l'Imperi Otomà. Més tard, la Pau de Westfàlia i la Guerra de Successió Espanyola, respectivament en els segles i , van deixar Àustria com a únic territori sota el ferri control dels Habsburg. Des de llavors, però, els progressos europeus en el sector de l'artilleria i les superiors tàctiques militars europees van superar literalment la capacitat bèl·lica i els recursos de l'Imperi Otomà i dels seus cossos d'elit, els coneguts geníssers, la qual cosa va assegurar, així, el domini habsbúrguic sobre el front terrestre.
La guerra va arribar al seu terme quan Àustria i l'Imperi Otomà van signar una aliança amb l'Imperi Alemany abans de la Primera Guerra Mundial. Després d'aquella guerra ambdós imperis es van extingir.
Orígens Els orígens de la guerra són poc clars però el fet és que, si bé els Habsburg van ser ocasionalment reis d'Hongria i des del segle XV emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic, les guerres entre hongaresos i otomans fan referència també a altres dinasties. Naturalment, les guerres otomanes a Europa oriental van atraure l'ajuda d'Occident, que veia l'avanç del potent estat islàmic com una amenaça per a la Cristiandat. Les croades de Nicòpolis i de Varna representar les temptatives més determinants per frenar l'avanç turc a Europa central i els Balcans.
miniatura|La Batalla de Mohács en una miniatura turca. Durant un cert període, els otomans van intentar vèncer la resistència als Balcans, com la de Vlad Ţepeş. No obstant això, la derrota d'aquests i d'altres estats vassalls van aplanar el camí de la invasió otomana a Europa central. El Regne d'Hongria en aquest punt havia arribat a fer frontera amb l'Imperi Otomà i els seus estats vassalls.
Després de la Batalla de Mohács, el rei Lluís II d'Hongria i I de Bohèmia moria i la seva vídua, Maria d'Habsburg, va fugir per refugiar amb el seu germà, l'arxiduc Ferran d'Àustria. Les reivindicacions al tron d'Hongria fetes per Ferran van venir posteriorment reforçades pel fet d'haver-se casat amb Anna, germana del rei Lluís II, únic membre de la família reial del ja desaparegut regne. Com a conseqüència Ferran va ser elegit rei de Bohèmia a la Dieta de Bratislava. A Hongria va ser elegit rei per una Dieta rival el desembre del 1526, davant de l'altre rei coronat, Joan Szapolyai, romanent Hongria així dividida entre Ferran, Szapolyai, i l'Imperi Otomà.
L'avanç austríac El 1527 Ferran va atacar Hongria, un estat durament debilitat pels conflictes civils, amb la intenció d'expulsar Joan Szapolyai i reforçar així la seva autoritat. Joan no va aconseguir evitar la candidatura de Ferran que va conquistar Buda i altres assentaments clau al llarg de la costa del Danubi. Malgrat tot el que va passar, el sultà otomà va ser lent a reaccionar i només va acudir a ajudar quan, el 10 de maig de 1529, va enviar un imponent exèrcit que comptava amb més de 100.000 homes.
El setge de Viena
El sultà otomà Solimà el Magnífic va prendre fàcilment a Ferran gran part de les conquestes que aquest havia fet en els dos anys precedents i, amb gran disgust per part de Ferran, només la fortalesa de Bratislava va resistir. Atesa la grandesa de l'exèrcit de Solimà i la devastació desencadenada sobre Hongria pocs anys abans, no ha de sorprendre la manca de voluntat per resistir davant els atacs d'un dels més potents estats del moment de molts dels assentaments que fins feia bne poc havien estat sota el domini dels Habsburg.
El sultà va arribar a Viena el 27 de setembre de 1529. L'exèrcit de Ferran comptava amb prop de 16.000 soldats, essent així superat en una proporció de prop de 7 a 1, mentre que les muralles de Viena (amb un gruix de gairebé 2 metres en algunes zones) van ser una invitació per als canons otomans. Malgrat tot això, Ferran va defensar Viena amb gran vigor. El 12 d'octubre, després d'haver minat i contraminat, es va reunir un consell de guerra otomà, i el 14 d'octubre els otomans van decidir abandonar el setge. La retirada de l'exèrcit otomà va ser destorbada per la fera resistència de Bratislava que, encara una vegada més, va bombardejar als otomans. Les primeres nevades van dificultar encara més les coses als otomans i van fer que haguessin de passar tres anys abans que Solimà pogués començar una nova campanya a Hongria.
La petita guerra Després de la derrota de Viena, el sultà otomà va haver de desviar la seva atenció cap a una altra part dels seus immensos dominis. Traient profit d'aquesta absència, l'arxiduc Ferran va llançar una ofensiva el 1530, durant la qual es va reconquerir la ciutat d'Esztergom a més d'altres fortaleses. L'assalt a Buda va ser només obstaculitzat per la presència dels soldats otomans. Tal com va passar a la precedent ofensiva austríaca, el retorn dels otomans va forçar novament als Habsburg d'Àustria a retornar a una posició defensiva. El 1532 Solimà va enviar un enorme exèrcit per capturar Viena. No obstant això, l'exèrcit va prendre un trajecte diferent cap a Kőszeg, però després d'una heroica defensa per part d'una força austríaca composta per només 700 soldats, els defensors van acceptar una rendició honrosa de la fortalesa a canvi de la seva salvació. Després d'aquest atac, el sultà es va retirar content del seu èxit, la qual cosa reconeixia, a la pràctica, les limitades conquestes austríaques a Hongria, mentre que al mateix temps pel tractat de Constantinoble de 1533 Joan Szapolyai era reconegut com a rei d'Hongria com a vassall otomà però els otomans reconeixien que el territori quedava sota el domini dels Habsburg a Hongria.Turnbull, Stephen. The Ottoman Empire 1326–1699. New York: Osprey, 2003. pg 52 Aquest tractat no va satisfer Joan Szapolyai o Ferran, els exèrcits dels quals van començar a enfrontar-se a les fronteres. El sanjak-bey otomà de Bòsnia, Gazi Husrev-beg va aprofitar l'oportunitat per ocupar Požega a principis de 1537. Ferran, sota la pressió de la noblesa local, va decidir respondre llançant una ofensiva a Eslavònia el 1537, enviant un dels seus generals més hàbils a prendre Osijek. El setge va fracassar i va conduir a la batalla de Gorjani, que va ser un desastre tan gran com la batalla de Mohács, amb un exèrcit de socors otomà que va destrossar els austríacs.
El 1540 la mort de Joan I d'Hongria va portar Àustria a avançar novament cap a Buda, que caigué en mans otomanes en el setge de 1541, com també Pest i va procedir a aniquilar de facto el regne d'Hongria, i l'emperador Ferran va fracassar en l'intent de conquesta de les ciutats de Buda i Pest el 1542, que acabaven de caure en mans però va ser rebutjat pels otomans. El 1551, quan va ser imposat un tractat de pau, l'Hongria habsbúrguica havia estat reduïda a una terra de frontera. Tanmateix, a Eger els austríacs van obtenir una sorprenent victòria, en part gràcies als esforços dels civils presents.
La petita guerra va comportar oportunitats desaprofitades per ambdós costats; les temptatives dels austríacs d'incrementar la seva influència a Hongria van ser fallides, així com els intents otomans d'assaltar Viena. No obstant això, no hi havia esperances per a un statu quo, ja que l'Imperi Otomà era un adversari massa poderós i perillós. En els següents 100 anys, els austríacs van haver romandre a la defensiva. Costoses batalles com les de Buda i Osijek van ser evitades. En qualsevol cas els interessos dels Habsburg es van dividir entre la lluita contra l'avanç islàmic a Europa, els intents d'evitar la progressiva descentralització de l'autoritat imperial a Alemanya i les ambicions d'Espanya al Nord d'Àfrica, en els Països Baixos i en la seva lluita contra França. Els otomans, per la seva banda, no van poder expandir el seu poder tal com ho havien fet en temps passats.
Guerra a la Mediterrània
miniatura|Mapa de la costa tunisiana amb l'illa de Gerba, on va tenir lloc la batalla de Gerba el maig de 1560 1480-1520 L'Imperi Otomà havia començat ràpidament a desplaçar els seus oponents cristians al mar. Al els otomans tenien tan sols una petita armada. Al centenars de vaixells van prendre part en la conquesta de Constantinoble i van començar a desafiar el poder naval de les repúbliques de Venècia i Gènova. El 1480, els otomans intentaren sense èxit assetjar l'illa de Rodes, plaça forta de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. A la dècada de 1520 Solimà I va iniciar un gran avanç cap a l'Europa central, a l'agost 1521 va ser conquerir gairebé tota Sèrbia, reblant-ho el 1522 amb la conquesta de Rodes després d'un setge de 6 mesos, conquerir l'illa, amb la qual cosa els cristians van perdre una important base naval, i el 29 d'agost de 1526 va ser el triomfador de batalla de Mohács en què va derrotar les forces aliades cristianes dirigides per Lluís II d'Hongria. La batalla va significar la fi del Regne d'Hongria, donant la victòria una gran confiança al sultà otomà, així a partir de 1541, Suleiman va passar a controlar de la major part de l'actual Hongria i les antigues Transsilvània, Valàquia i Moldàvia convertint-se en el seu sultà.
Setge de Malta
miniatura|La Captura de Sant'Elmo durant el Setge de Malta de 1565, por Matteo Perez d'Aleccio. Amb tot i això, Xipre va romandre en poder dels venecians. Quan els cavallers de Sant Joan van ser traslladats a Malta els otomans van observar com la seva victòria a Rodes tan sols havia desplaçat el problema. Els vaixells otomans van realitzar diversos atacs contra els cavallers, mentre aquests aturaven l'avanç turc a l'est. Tot i això, els otomans van assetjar moltes zones del sud d'Europa i Itàlia, gràcies a la seva aliança amb França que es trobava en guerra amb els Habsburg.
La situació es va tornar insostenible el 1565, quan Solimà el Magnífic (vencedor a Rodes) va decidir eliminar la base dels cavallers de Sant Joan a Malta. La presència de la flota otomana, tan propera al Papat, va alarmar els espanyols, que van començar a reunir primer una petita força expedicionària (que va arribar a temps per al lloc) i finalment una gran flota per socórrer l'illa. La moderna fortalesa estelada de Sant'Elmo va ser presa tan sols amb una gran quantitat de morts, però la presa de la resta de l'illa va ser massa. Tot i això, la pirateria barbaresca va continuar, i la victòria de Malta no va tenir efecte sobre la pressió militar otomana a la Mediterrània.
Xipre i Lepant miniatura|Maqueta de la Galera Reial, de Joan d'Àustria, tal com va presentar-se a la batalla de Lepant, el 1571. La mort de Solimà el Magnífic el 1566 va comportar l'ascens al poder de Selim II. Conegut com a Selim el Borratxo, va enviar una gran expedició per conquerir Xipre als venecians. L'altra operació militar duta a terme per Selim va ser la d'assistir la revolta dels moriscos espanyols.
Després de la conquesta de Xipre a 1570, els venecians van demanar ajuda a les potències cristianes, però només el papa Pius V va respondre. El papa va aconseguir convèncer el rei d'Espanya per crear una Lliga Santa que va formar una armada per enfrontar-se als turcs. La Lliga Santa va derrotar els otomans a la famosa batalla de Lepant.
Guerra dels Tretze Anys (1593-1606)