miniatura|Vista del llac Erie glaçat des de Cleveland (Ohio) El llac Erie pertany al grup dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord i és el 13è llac més gran del món. Es tracta del llac més al sud, el menys profund i el de menor volum d'aigua dels Grans Llacs.Lake Erie - Facts and Figures, Great Lakes Information Network.Erie, Lake, Factmonster.com. Marca la frontera entre els Estats Units i el Canadà: al nord, la província canadenca d'Ontario, al sud els estats nord-americans d'Ohio, Pennsilvània i Nova York i a l'oest l'estat de Michigan. Aquestes jurisdiccions divideixen la superfície del llac amb límits d'aigua. La ciutat més gran del llac és Cleveland, que ancora la tercera àrea metropolitana dels Estats Units més gran a la regió dels Grans Llacs, després del Gran Chicago i l'Àrea metropolitana de Detroit. Altres ciutats importants al llarg de la vora del llac són Buffalo (Nova York); Erie (Pennsilvània); i Toledo (Ohio).
Situat a sota del llac Huron, l'entrada principal d'Erie és el riu Detroit. La principal sortida natural del llac és a través del riu Niàgara, que proporciona energia hidroelèctrica al Canadà i als Estats Units, ja que fa girar enormes turbines prop de les cascades del Niàgara a Lewiston (Nova York), i Queenston (Ontario). Una mica de desguàs es produeix a través del canal Welland, part de la Via marítima del Sant Llorenç, que desvia l'aigua per als passos de vaixells des de Port Colborne (Ontario), al llac Erie, fins a Saint Catharines al llac Ontario, una diferència d'elevació de 99 m. La salut ambiental del llac Erie ha estat una preocupació constant durant dècades, amb problemes com la sobrepesca, la contaminació, la floració d'algues i l'eutrofització, que generen titulars.
Rep el nom de la tribu indígena americana dels Erie, que vivien a la costa sud.
En el seu punt més profund, el llac Erie fa 64 m.
Geografia miniatura|El llac Erie el 28 de maig de 2022, pres des de l'Estació Espacial Internacional El llac Erie (42.2° N, 81.2° W) es troba a una altitud mitjana de 174 metres sobre el nivell del mar. Té una superfície de 25.745 km², una llargada de 388 km i una amplada de 92 km en el punt més ample. miniatura|Costa nord a mitjans de desembre de 2014 El seu volum total és de 12.100 km³. La seva fondària mitjana és de 19 metres i la màxima de 64 metres. Com que és el menys profund, també és el més càlid dels Grans Llacs.
El riu principal que hi aporta aigua és el Detroit (des del llac Huron i el llac Saint Clair) i drena a través del riu Niàgara i les cascades del Niàgara cap al llac Ontario.
Point Pelee National Park és el punt més al sud del Canadà continental i es troba en una península dins el llac. El llac té algunes illes a l'oest que pertanyen a Ohio, excepte Pelee Island i 8 illes veïnes, que pertanyen a Ontario. Al litoral del llac Erie es troben les ciutats de Buffalo (Nova York), Erie (Pennsilvània), Toledo (Ohio), Port Stanley (Ontario), Monroe (Michigan) i Cleveland (Ohio).
La seva conca hidrogràfica fa 78.000 km².
Nivells d'aigua El llac Erie té un temps de retenció del llac de 2,6 anys, el més curt de tots els Grans Llacs. La superfície del llac és de 25.667 km². El nivell de l'aigua de l'Erie fluctua amb les estacions com en els altres Grans Llacs. En general, els nivells més baixos se'n troben al gener i febrer i els més alts al juny o juliol, tot i que n'hi ha hagut excepcions. El nivell mitjà anual varia en funció de les precipitacions a llarg termini. Els canvis de nivell a curt termini sovint són causats per seixes que són especialment altes quan bufen vents del sud-oest en tota la longitud del llac durant les tempestes. Aquestes fan que l'aigua s'acumuli a l'extrem oriental del llac. Les seixes impulsades per la tempesta poden causar danys a la terra. Durant una tempesta al novembre de 2003, el nivell de l'aigua a Buffalo va augmentar 2,1 m amb onades de 3-4,6 m per a una pujada de 6,7 m. Mentrestant, a l'extrem occidental del llac, Toledo va experimentar una baixada similar del nivell de l'aigua.
Aigües altes històriques. A l'estiu de 1986, el llac Erie va assolir el nivell més alt amb 1,55 m per sobre de la dada. Els rècords d'aigua alta es van establir des de l'abril de 1986 fins al gener de 1987. Els nivells oscil·laven entre 1,32 i 1,55 m per sobre de la dada. Baixa històrica. A l'hivern de 1934, el llac Erie va assolir el nivell més baix a 0,46 m per sota de la dada. Els rècords mensuals d'aigua baixa es van establir des del juliol de 1934 fins al juny de 1935. Durant aquest període de dotze mesos, els nivells d'aigua van oscil·lar entre 0,46 m per sota de la dada per igualar amb la dada.
Geologia El llac Erie va ser tallat pel gel de la glacera i en la seva forma actual té menys de 4.000 anys, la qual cosa és un període curt en termes geològics. Abans d'això, el terreny on ara s'assenta va passar per diverses etapes complexes. Fa més de dos milions d'anys es va formar una gran conca de les terres baixes com a resultat d'un riu oriental que va existir molt abans de les edats glacials del Plistocè. Aquest antic sistema de drenatge va ser destruït per la primera gran glacera de la zona, alhora que va aprofundir i engrandir les zones baixes, permetent que l'aigua s'assentés i formés un llac. Les glaceres van poder tallar més terra a la part oriental de la terra baixa perquè la roca principal està feta d'esquist, que és més suau que les roques carbonatades de dolomita i pedra calcària del costat occidental. Així, les conques oriental i central del llac modern són molt més profundes que la conca occidental, que només fa una mitjana de 7,6 m de fons i és ric en nutrients i peixos. El llac Erie és el més fondo dels Grans Llacs perquè el gel era relativament prim i no tenia poder d'erosió quan va arribar tan al sud.
Fins a tres glaceres van avançar i es van retirar sobre la terra, fent que es formessin llacs temporals en els períodes entre cadascun. Com que cada llac tenia un volum d'aigua diferent, les seves costes descansaven en diferents elevacions. L'últim d'aquests llacs que es va formar, el Warren, va existir fa entre 13.000 i 12.000 anys. Era més profund que l'actual llac Erie, i la seva línia de costa era uns 13 km terra endins respecte a la situació actual. Les costes d'aquests llacs van deixar enrere crestes de sorra de terra alt que tallaven els pantans i van ser utilitzades com a senders pels indis i, més tard, pels colons pioners. Aquests senders es van convertir en camins primitius que finalment van ser asfaltats. La ruta nord-americana 30 a l'oest de Delphos (Ohio), i la ruta nord-americana 20 a l'oest de Norwalk i a l'est de Cleveland es van formar d'aquesta manera. Les antigues dunes de sorra són visibles a la regió d'Oak Openings al nord-oest d'Ohio. Allà, el sòl arenós i sec del llit del llac no era suficient per suportar grans arbres amb l'excepció d'algunes espècies de roures, que hi formaven una rara sabana de roures.
Història Pobles indígenes En el moment del contacte europeu, hi havia diversos pobles indígenes que vivien al voltant de la vora de l'extrem oriental del llac. La tribu Erie (de qui el llac pren el nom) vivia al llarg de la vora sud, mentre que els neutrals (també coneguts com a Attawandaron) vivien al llarg de la riba nord. El nom tribal «erie» és una forma abreujada de la paraula iroquesa "", que significa 'cua llarga'. El nom també pot provenir de la paraula «eri», que significa 'cirerer'. A prop de Port Stanley, hi ha un poble indígena que data del segle XVI, conegut com els moviments de terra de Southwold, on van viure fins a 800 pobles indígenes neutrals; les restes arqueològiques inclouen dobles murs de terra que serpentegen al voltant del perímetre cobert d'herba. Els europeus van anomenar la tribu els indis neutrals, ja que aquestes persones es van negar a lluitar amb altres tribus.
Tant els Erie com els neutrals van ser colonitzats i assimilats pels seus hostils veïns de l'est, la Confederació Iroquesa, entre 1651 i 1657, durant les guerres dels Castors.Trigger, Bruce; The Children of Aataentsic (McGill-Queen's University Press, Kingston and Montreal,1987, ), pàg. 789–797. Durant dècades després d'aquestes guerres, la terra al voltant del llac Erie oriental va ser reclamada i utilitzada pels iroquesos com a vedat de caça. A mesura que el poder dels iroquesos va minvar durant l'últim quart del , altres pobles, principalment els Anishinaabe, els van desplaçar dels territoris que reclamaven a la riba nord del llac.Schmalz, Peter S.; The Ojibwa of Southern Ontario (University of Toronto Press, Toronto, Buffalo, London, 1991, ), pàg. 13–34. Hi havia una llegenda d'una dona indígena anomenada Huldah, que, desesperada pel seu amant britànic perdut, es va llançar des d'una roca alta des de l'illa Pelee.
Exploració i assentament europeu miniatura|Mapa que mostra el llac Erie, 1754 El 1669, el francès Louis Jolliet va ser el primer europeu documentat que va albirar el llac Erie, tot i que s'especula que Étienne Brûlé podria haver-lo vist el 1615.Ashworth, William (1987). El llac Erie va ser l'últim dels Grans Llacs que va ser explorat pels europeus, ja que els iroquesos que ocupaven la zona del riu Niàgara estaven en conflicte amb els francesos, i no hi van permetre el pas d'exploradors ni comerciants; els exploradors van seguir els rius fora del llac Ontario i van arribar al llac Huron. Les autoritats britàniques al Canadà estaven nervioses per la possible expansió per part dels colons nord-americans a través del llac Erie, així que el coronel Thomas Talbot va desenvolupar el Talbot Trail el 1809 com una manera d'estimular l'assentament a la zona; Talbot va reclutar colons d'Irlanda i Escòcia, i hi ha nombrosos llocs que porten el seu nom al sud d'Ontario, com Port Talbot, el riu Talbot i Talbotville. miniatura|Walk in Water, construït a Buffalo, va ser el primer vaixell de vapor al llac Erie. Imatge de cap al 1816 Durant la Guerra de 1812, Oliver Hazard Perry va capturar tota una flota britànica el 1813 prop de Put-in-Bay (Ohio), tot i tenir un nombre inferior d'efectius. Els soldats nord-americans van escombrar la zona d'Ontario al voltant de Port Rowan, cremant ciutats i pobles. En general, però, amb les excepcions de la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Guerra de 1812 —que van implicar conflictes entre els Estats Units i el Regne Unit—, les relacions entre els Estats Units i el Canadà han estat notablement amistoses amb una «frontera no fortificada» i un acord «que ha mantingut totes les flotes de guerra fora dels Grans Llacs». miniatura|La batalla del llac Erie (1865) de William H. Powell representa el comandant de la Marina dels Estats Units Oliver Hazard Perry El 1837, van esclatar les rebel·lions entre els colons canadencs i el govern colonial britànic. Es tractava principalment de reformes polítiques i qüestions d'assignació de terres. Alguns dels rebels es van situar als Estats Units i van travessar el gel des de la badia de Sandusky fins a l'illa Pelee amb «abrics i botes gastades», i portant mosquets, forques i espases, però els illencs ja havien fugit. Més tard, hi va haver una batalla sobre el gel amb el Regiment Reial 32, amb els rebels obligats a retirar-se. miniatura|180x180px|Mapa històric del llac Erie, 1901 Els colons van establir pesqueries comercials a la costa nord del llac al voltant de la dècada de 1850. La pesca era un negoci important. En els anys anteriors a la Guerra Civil, els ferrocarrils van sorgir per tot arreu, i cap al 1852 hi havia ferrocarrils que envoltaven el llac. El trànsit marítim es va reactivar, tot i que el llac es va tancar habitualment a causa del gel des de desembre fins a principis d'abril, i els vaixells van haver d'esperar que el gel es desfés abans de continuar. Com que l'esclavitud havia estat abolida al Canadà el 1833, però encara era legal al sud dels Estats Units, de vegades es requeria una travessia del llac Erie per als esclaus fugitius que buscaven la llibertat: