El cogombre o cogombro (Cucumis sativus) és una planta pertanyent a la família de les cucurbitàcies, i que produeix un fruit denominat amb el mateix nom. Sovint, també es pot utilitzar l'expressió cogombrera per a denominar la planta en contrast amb el fruit. La paraula cogombre prové del llatí cŭcŭmis, -ĕris, i la primera font escrita està datada en el 1252. És pronunciat al llarg dels diferents dialectes del català de diverses maneres; concretament en català oriental central es pronuncia com a /ku'ɣom.bɾə/, mentre que en balear com a /ko'ɣom.bɾə/ i en català occidental com a /ko'ɣom.bɾe/.
Morfologia La planta del cogombre és classificada com a herbàcia anual, reptant i enfiladissa, la qual s'ha observat que pot fer fins a 40 centímetres (cm) d'alçada sense cap suport, i arribar fins a 5 metres (m) mitjançant sistemes de suport.
Té un sistema radicular molt contundent, fort i extens, on l'arrel principal es ramifica ràpidament en forma de llargues arrels secundàries, superficials, molt primes i de color blanc què poden situar-se molt a prop de la superfície del sòl. Aquestes arrels van perdent ramificacions i van virant cap a un color més groguenc a mesura que la planta es va fent senescent. També té la capacitat d'emetre gran quantitat d'arrels adventícies.
alt=Es pot observar una branca de la cogombrera amb la disposició habitual de les flors (tant masculina com femenina), fulles i circells. També s'observen les estructures que presenten cadascuna de les flors del cogombre.|miniatura|357x357px|Dibuix detallat de la cogombrera. La seva tija és ajaguda, tendra, aspra a causa de la presència de tricomes, suculenta i posterior. Posseeix un aspecte angulós i hirsut, on de cada nus surt una fulla o un circell. Pel que fa a les fulles, són grans i verdoses i estan formades per 3 o 5 lòbuls punxeguts més o menys pronunciats què aporten un aspecte general triangular o cordiforme a la fulla, juntament amb una nervadura palmada. De la mateixa manera que la tija, es troben cobertes per una fina capa de pèls, d'on a més a més es troben inserides mitjançant pecíols llargs de manera alterna. En referència als circells, aquests són llargs i permeten que la planta es pugui subjectar i entortolligar per enfilar-se per les superfícies proporcionant el seu hàbit d'enfiladissa.
Les flors són petites, compostes per un periant amb una corol·la de 5 pètals de color groc i un calze amb sèpals soldats, atorgant a la flor una lleugera forma de copa. Aquestes estan situades en una posició axil·lar respecte a les fulles (en l'axil·la de cada fulla es produeix un brot lateral amb una o diverses flors). L'expressió sexual típica i natural present en les flors de C. sativus es correspon a la que presenten la majoria de les cucurbitàcies: unisexual monoica, i, per tant, emet flors masculines i femenines en la mateixa planta, però per separat. Cal mencionar que actualment la majoria de les varietats comercials del cogombre han sigut modificades per a ser ginoiques o partenocàrpiques. La flor femenina i masculina són estructuralment diferents i fàcilment diferenciables: la flor masculina conté l'androceu, format per 3 o 5 estams productors d'un pol·len enganxifós que no pot viatjar a través de l'aire (requerint vectors entomòfils per a transportar-lo naturalment) mentre que la flor femenina conté el gineceu, caracteritzat per presentar a la base un petit apèndix fusiforme semblant a un cogombret que es tracta de l'ovari ínfer no desenvolupat, tricarpel·lar, i a partir del qual es produeix el fruit un cop la flor entra en contacte amb el pol·len i l'ovari és fecundat. Estranyament, coincideixen flors masculines i femenines en la mateixa axil·la. S'observa que en la tija principal quasi totes les flors són masculines i apareixen, de forma irregular, algunes flors femenines, mentre que a les tiges secundàries succeeix a la inversa.
El fruit és una "falsa baia" tipus en pepònide, és a dir, que té una forma cilíndrica allargada, la qual presenta diferents característiques depenent de la varietat (en general solen ser espinosos o llisos i de color verd fosc què vira fins a tonalitats més clares a mesura que madura). La carn o polpa interior també presenta diferències atenent la varietat cultivada, però en general aquesta és aquosa, de color blanc, i conté (o no, si es tracta d'una varietat partenocàrpica) llavors al seu interior, les quals són de color blanc cremós, aplanades i ovalades (són 3 vegades més llargues que amples aproximadament).
Origen i història Es creu que el cogombre és originari de regions tropicals del sud d'Àsia, com és el cas de l'Índia (concretament es diu que prové de la zona delimitada entre el nord del golf de Bengala i el massís muntanyós de l'Himàlaia, per la seva gran semblança filogenètica amb Cucumis hystrix, particular d'aquesta zona geogràfica).
A l'Índia, el cogombre s'ha cultivat i usat com a aliment des de fa almenys 3000 anys, tal com surten esmentats a la Rigveda.
Des de l'Índia, el cultiu de cogombres es va estendre cap a la Xina (on hi ha registres que daten al voltant de l'any 100 aC).
A inicis de l'Era cristiana, el cultiu del cogombre ja era present a Àsia Menor, Àfrica del Nord, Grècia i Itàlia. De fet, a la Bíblia surt relatat com els cogombres resultaven una font d'aliment a l'antic Egipte.
Així mateix, es deia que l'emperador Tiberi exigia la presència de cogombres per menjar diàriament, independentment de l'estació, fet que va provocar que es forcés a la creació d'una espècie d'hivernacles portàtils fets amb lapis specularis per a poder satisfer aquesta demanda, tal com surt relatat al Naturalis Historia.
Més tard, al voltant del , s'assenyala que l'emperador Carlemany gaudia de cultius de cogombres als seus jardins a França. No va ser fins a principis del segle XIV quan es va detectar la presència de cogombres a Anglaterra, però en conseqüència a l'elevat nombre de conflictes armats de l'època, la seva sembra no es va portar a terme fins passats 250 anys més, essent reintroduïts de cultius procedents d'Europa continental. Van ser exportats al continent Americà el 1494 per Cristòfor Colom, iniciant el seu cultiu en l'illa d'Haití (junt amb altres fruits). D'Haití es va anar estenent el cultiu del cogombre a altres illes properes, i finalment també a la resta d'Amèrica (hi ha constància escrita que el 1539 Hernando de Soto va tastar cogombres crescuts a terres americanes, concretament de la zona de Florida).
Genoma miniatura|Cariotipat de C. sativus. |371x371px Diferents projectes de seqüenciació han revelat que el genoma de C. sativus està format per 7 cromosomes els quals, de mitjana, proporcionen una mida de 367 megabases (Mb) que aporten al material genètic d'uns 23.000 gens amb un contingut GC proper al 33%. Cal destacar, però, que hi ha zones del genoma que no s'han seqüenciat completament. Gràcies a la informació obtinguda mitjançant aquests projectes de seqüenciació s'ha aconseguit millorar el coneixement respecte a diferents caràcters propis del cogombre, com són l'expressió sexual, la capacitat de resistir diverses malalties vegetals, la biosíntesi de cucurbitacina i fins i tot la seva olor característica.
A més, mitjançant anàlisis de genòmica comparativa, s'ha pogut establir la distància genètica del cogombre amb altres plantes de la mateixa família, com la melonera i la sindriera, així com els diferents processos genètics que han hagut de succeir per a la separació de les diverses espècies d'aquesta família.
En comparació a la majoria d'hortalisses, aquest genoma és considerablement petit i, per tant, el cogombre resulta una planta amb cert atractiu com a model experimental en estudis genètics. Es creu que aquesta mida i nombre de gens tan reduït és degut a l'absència de duplicacions recents del genoma, junt amb les poques duplicacions en tàndem observades.
Varietats i característiques organolèptiques Presumiblement, els primers cogombres eren molt amargs per culpa de tenir una gran concentració d'un compost anomenat cucurbitacina. Aquesta amargor encara és present en el fruit, i pot ser més o menys acusada a causa de diversos factors, com són les varietats, l'aplicació de les correctes condicions de cultiu, l'estat del fruit al moment de collita, entre d'altres. Tot i això, mitjançant l'aplicació de mètodes i tècniques de millora vegetal al llarg de la història s'han aconseguit grans progressos per eliminar gran part dels compostos amargs.
Actualment, hi ha milers de varietats vegetals i agrícoles de cogombres pertanyents a l'espècie C. sativus enregistrades a la base de dades de la Unió Europea, indicant que cadascuna de les quals és comercialitzable a tota aquesta zona. La major part d'aquestes varietats del cogombre són varietats híbrides (concretament formant part dels híbrids categoritzats com a híbrids F1), principalment degut a la seva elevada productivitat enfront de les varietats no híbrides.
Predominantment aquestes varietats híbrides cultivades són ginoiques, és a dir, es caracteritzen per presentar una proporció molt més elevada (o fins i tot única) de flors femenines respecte a les masculines, mentre que a l'individu monoic acostuma a ser a l'inrevés. El fet de ser ginoiques aporta diversos avantatges que milloren la productivitat envers les plantes monoiques, com són la floració en un espai de temps determinat, fet que s'acobla amb la producció de gran quantitat de fruit en un període relativament concentrat i homogeni. Així, es permet una recol·lecció més eficient, ja que es pot recollir la collita d'un sol cop en compte d'haver de realitzar diverses recol·leccions a mesura que es produeixen els fruits, i això també provoca que funcionin molt bé els sistemes de collita mecànica.
No només s'han aconseguit varietats ginoiques, sinó que també hi ha altres tipus de varietats com són les partenocàrpiques, varietats que no requereixen pol·linització per a produir fruits. Aquest fet causa que els fruits que s'obtenen no tinguin llavors (o bé que en tinguin en una quantitat ínfima). Tot i que aquest fet resulta molt atractiu des del punt de vista comercial, en l'àmbit de l'agricultura suposa un cert esforç extra, ja que cal estar alerta davant la possibilitat que sorgeixin flors masculines a les plantes, juntament amb l'aparició de vectors entomòfors que puguin traslladar el pol·len cap a les flors femenines, causant que aquestes es fecundin i es desenvolupin llavors, provocant que es generin fruits amorfs comercialment inservibles. A més, a causa que no produeixen llavors o en produeixen en baixes quantitats (inclús sent pol·linitzades), el cost de la seva producció és més alt que respecte a altres varietats. Així i tot, aquest tipus de fruit és el produït per la majoria de les varietats disponibles, a més de resultar el més abundant en cultius en hivernacle.
Classificació comercial
Els fruits provinents d'aquestes varietats es poden dividir i classificar a escala comercial per tal de facilitar la selecció per part del consumidor. Aquesta es realitza en funció de diverses característiques com són la mida del fruit, la forma i el color de la pell.
Cogombre curt ("tipus espanyol"). Es tracta del més típic a Espanya. Aquest fruit té una longitud màxima de 15-20 cm, i un diàmetre considerable (gruixut). Presenten pell verda, caracteritzada per la presència de ratlles longitudinals de color groc o blanc, la qual pot ser llisa o posseir petites protuberàncies espinoses de color més clar. La polpa interior és ferma, aquosa i blanquinosa, amb gust escassament amarg. Té una gran quantitat de llavors comestibles repartides al llarg del fruit, les quals presenten una coloració blanquinosa i/o groguenca, i una forma oblonga i comprimida. Els més petits, els anomenats com a "cogombrets", d'entre 4-8 cm de llarg, s'usen per al consum adobat en vinagre.