Blanes és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca de la Selva, cap de la batllia (partit judicial) de Blanes. És la capital de la subcomarca de la Selva Marítima. La vila dona entrada a la Costa Brava des de les comarques barcelonines.
Geografia Llista de topònims de Blanes (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Blanes està situada a l'esquerra de la plana al·luvial que ha deixat la boca de la Tordera, entre els vessants de la Serra Llarga i del Turó d'en Montells. El terme és travessat per la Riera de Blanes o de Valdoric, que desemboca prop de sa Palomera, una gran roca que entra al mar i que separa la badia de Blanes, al nord, i la Platja de S'Abanell, al sud. Al costat del port també hi ha una petita cala que s'anomena la punta de Santa Anna.
A l'est limita amb el municipi de Lloret de Mar, mentre que a ponent confronta, de nord a sud, amb Tordera, Palafolls i Malgrat de Mar, tots tres municipis del Maresme. Al nord del sector muntanyós s'alça el Turó del Vilar (269 m).
La Costa Brava té l'extrem més meridional en aquesta població, més concretament a la roca de sa Palomera. Es diu que la Costa Brava i les llargues platges del Maresme neixen aquí. La vila ha crescut en un semicercle que ha topat amb el Puig de Sant Joan i el mar i, per tant, en direcció a la Tordera. Els barris tradicionals de Blanes són Dintre Vila, Sa Carbonera, Raval, Sa Massaneda, S'Auguer, El Racó d'en Portes, La Plantera, Els Pins, S'Abanell, Quatre Vents, Els Pavos, Can Borell, Mas Marull, Mas Borinot, Mas Florit, Ca la Guidó, Mas Enlaire, Montferrant...
Història Prehistòria La presència humana en el territori de l'actual terme de Blanes possiblement es remunta a la prehistòria, així ho fan pensar diverses referències de troballes d'indústria lítica. Tanmateix, les primeres notícies clares sobre els pobladors de la contrada es refereixen a una societat ibèrica preromana. Els ibers de la tribu dels indígets eren la població autòctona d'aquesta àrea.
S'estructuraven ocupant les elevacions més estratègiques del territori on hi bastien poblats emmurallats. Sembla que existia un nucli de població situat en el vessant sud de la muntanya de Sant Joan i, per les restes trobades, sembla que en el cim hi hagué un lloc de guaita que servia per comunicar-se amb els altres poblats de la zona com ara el de Mont Barbat, del que possiblement depenien.
Edat antiga Marc Porci Cató arriba el 195 aC per conquerir aquestes terres als indígenes, i especialment durant el es comença a romanitzar i la població autòctona i la itàlica tendirien a barrejar-se progressivament.
La situació estratègica de la vila, entre la desembocadura de la Tordera i la badia natural, va fer que esdevingués un indret estratègic per a l'arribada de mercaderies marítimes i per a la seva redistribució cap a l'interior. L'aparició de restes de zona portuària, magatzems, tallers, vil·les o una necròpolis, així ho indiquen.
Al temps dels romans era coneguda pel nom de Blanda o Blandae. Sembla que el nom prové de la benignitat del lloc i del clima. La primera notícia escrita ens arriba amb l'historiador romà Pomponi Mela a l'obra De chorographia (43-44 dC) en la qual descriu la costa catalana i qualifica Blanda com una població petita. En aquest sentit l'escriptor romà Plini el Vell, que visità la Hispània Tarraconense l'any 73, s'hi refereix en la seva obra Naturalis Historiae, però aquest cop en plural Blandae, i cita la ciutat com un nucli de ciutadans romans, oppidum civium romanorum, situada a la costa, entre les ciutats d'Iluro (Mataró) i d'Emporion (Empúries). Estrabó i Ptolemeu, esmenten la seva existència al costat del riu Tarnum o Larnum.
La denominació en plural s'hauria de relacionar amb l'existència de dos nuclis, a ambdós costats de la riera. El més antic, a l'esquerra, constituït bàsicament per l'antiga població indígena situada al Turó de Sant Joan, i un de nova planta, a la dreta, que ocuparia el Turó d'en Lladó (els Padrets) i la zona de la Massaneda fins a la Creu Coberta i els dipòsits d'aigua municipal.
Les escasses excavacions arqueològiques i la remodelació moderna de la vila, ha fet d'aquesta població una veritable oblidada dels centres romans litorals. A partir de les troballes, la superfície aproximada era la d'un polígon irregular d'entre dos i tres hectàrees amb l'entrada principal pels terrenys de l'Horta de les Ànimes (actual Carrer d'Anselm Clavé). El 2022 es varen trobar i excavar dues illes de cases al jaciment dels Padrets.
Edat mitjana miniatura|Escut dels Cabrera a la font gòtica de Blanes Després de la crisi de l'Imperi Romà i l'adveniment visigot, Blanes va viure diverses incursions dels àrabs a final del .
El primer esment documentat de la vila és de 974 i correspon a la pertinença de l'església de Santa Maria, llavors anomenada Santa Maria l'Antiga, a Sant Pere de Rodes. El 1058 passà al bisbat de Girona, i el 1242, al patronat del monestir de Sant Salvador de Breda, fins que ben avançat el , s'integrà a la parròquia de Sant Esteve de Tordera.
El castell de Blanes, conegut als segles i per Forcadell, apareix citat ja l'any 1002 en un document de Sunifred, vescomte de Girona, i cap a l'any 1050 seran els seus successors, els vescomtes de Cabrera, els qui posseiran el castell en feu dels comtes de Barcelona. Per sota dels Cabrera, el domini sobre els habitants de la vila des del fins al va ser exercit per la família de cavallers cognomenada Blanes, instal·lada, en part, des del al País Valencià. Durant el els senyors feudals Guerau IV de Cabrera i el seu subfeudatari Guillem de Blanes concediran una sèrie de privilegis i llibertats al port i a la vila de Blanes per tal d'afavorir el poblament i el creixement econòmic.
Aquests es reprodueixen en un document de 1373, conservat al Llibre de la Universitat de la Vila, en què Bernat IV de Cabrera, més conegut com a Bernadr'di, confirma les franqueses, llibertats, immunitats i privilegis atorgats pels seus antecessors. Justament, el desembre de 1372, el rei Pere III havia començat a restituir en la persona de Bernat IV els béns i jurisdiccions confiscades al seu pare i avi. Primer recuperà el mer imperi sobre Blanes i, més tard, va aconseguir el mixt imperi quan Ramon de Blanes se'l va vendre l'any 1381. D'aquesta manera, Bernat adquireix el castell de Blanes, conjuntament amb el castell de Montpalau a Pineda de Mar i posteriorment el castell de Palafolls el 1382.
Bernat va intervenir com a capità general al costat de Martí el Jove en la conquesta de Sicília, i el 1400 combaté a Xipre. El monarca, pels serveis prestats, el nomenà comte de Mòdica. Inicià a la part alta de la vila la construcció de la nova església i el palau vescomtal. També són d'aquesta època el recinte emmurallat, el carrer Nou, els porxos del carrer Ample i els portals de la vila. El 1423 es comença a construir l'hospital de pobres de sant Jaume i sant Llop.
Per la seva situació i les seves característiques naturals, el port de Blanes va anar adquirint una certa rellevància, com ho testimonien alguns detalls històrics. El 1113 es troba citat amb ocasió d'acollir la flota cristiana en la primera expedició pisanocatalana per anar a la conquesta de les illes Balears. També hi trobà refugi el 1285 l'armada de Felip III de França que, en guerra amb la Corona d'Aragó, incendià Blanes. El 1355, els genovesos ataquen la Vila. El 1415 va rebre la visita de les galeres papals de Benet XIII, quan marxava a l'exili de Peníscola, i en les visites pastorals de tot el s'anomena reiteradament el calze que el papa va regalar a la Vila durant la seva estada. Durant el , el port era visitat per naus biscaïnes, castellanes i mallorquines i la Vila assolí una activitat marítima creixent, cosa que afavorí la creació del gremi de pescadors i mariners, i es feu necessària la construcció de drassanes a la platja.
Edat moderna miniatura|La font gòtica al carrer Ample Al la vila assolí una gran esplendor i fou sovint residència de les mullers dels vescomtes de Cabrera i comtes de Mòdica. Així, entorn de l'any 1438, Violant de Prades, filla del comte de Prades i esposa de Bernat Joan de Cabrera, feu construir la font gòtica de planta octogonal formada per tres nivells del carrer Ample. La construcció de la font va ser una resposta a una situació d'insalubritat que, fins i tot, havia pogut provocar algun tipus d'epidèmia entre els blanencs de la baixa edat mitjana. La font és força particular si tenim en compte els seus fins humils com a abeurador de persones i animals. Amb agulles que s'eleven al cel, cresteries i pinacles, i coronada per un àngel, tenia un estil normalment emprat per construccions religioses o militars. Hi destaca un medalló amb l'escut dels Cabrera.
Amb un privilegi concedit per la vescomtessa l'any 1458, s'incorpora al terme de Blanes el barri de s'Auguer, el Racó d'en Portes i la Plantera que fins aleshores pertanyien al Castell de Palafolls.
Durant la Guerra civil catalana entre 1462 i 1472, Blanes va canviar de mans un parell de cops fins que l'any 1471, el capità Joan Sarriera i Bernat d'Armendaris varen recuperar la vila per a Joan el Gran. Aquell mateix any a Blanes es va redactar la coneguda declaració de defecció a favor de Joan el Gran, que el bisbe Margarit va adreçar als diputats de Barcelona. És en aquest període quan trobem la plenitud d'un personatge important, Jaume Ferrer de Blanes, prestigiós cosmògraf que assessorà la corona espanyola en qüestions geopolítiques relatives a la conquesta d'Amèrica. Fins i tot, sembla que assessorà el mateix Colom.
El 1583, per iniciativa dels Jurats de la Vila, els frares caputxins van construir un convent al promontori de Santa Anna, sobre el port. Popularment conegut com el Conventet, l'edifici està construït basant-se en línies senzilles, característiques dels convents de l'orde, que li confereixen un aspecte senzill i encantador, integrant-se en el paisatge d'una manera natural quasi perfecta. Perdurà fins al 1835 i el 1910 el comprà l'editor Joaquim Casas i Carbó, germà del pintor Ramon Casas.
Després de superar el plet judicial interposat per la baronia de Palafolls, el 1603, el terme, que fins aleshores només arribava a la Riera es va ampliar fins a la Tordera.
Durant la guerra dels Segadors, el regiment del baró Molinguen, de 1.300 valons, s'allotjà a Blanes, aleshores amb uns 1.000 habitants del 6 a l'11 de febrer de 1640. Els primers dos dies hagueren de proporcionar al maestre de campo 1 carnero, media carga de vino, 2 capones, 4 pollos, …, leña, aceite, velas y 30 medidas de cebada cada dia. Als altres hagué de donar 632 rals cada dia. Durant els dies que estigueren allí aquarterades, les tropes robaren i maltractaren la població i el maestre de campo no feu res per contenir-les.
Ja a final de la guerra, les tropes castellanes del marquès de Mortara, davant la negativa de la població a rendir-se, el setembre de 1652 atacaren la vila amb artilleria, i la repressió fou dura: 300 dels defensors foren condemnats a galeres.
A les posteriors guerres contra els francesos de Lluís XIV, Blanes fou atacada diverses vegades els anys 1657, 1697, i especialment el 1694, durant la Guerra de la lliga dels Augsburg, quan les tropes del general Clark cremaren gran part del poble i destruïren el palau dels Cabrera, del qual només resta una bona part de la façana, abans que fossin rebutjats per un gran exèrcit enviat pel virrei.
Durant la guerra de Successió (1700-1714), Blanes fou austriacista, fent costat a l'arxiduc Carles III. Com a la resta del principat, la vila va passar per moments molts durs perquè els veïns hagueren de contribuir al manteniment de la guerra amb homes, espècies, transports, imposts, bagatges i, posteriorment, amb la derrota, molts blanencs foren condemnats a la construcció de la Ciutadella de Barcelona.