La Intervenció psicològica la podem entendre com l'activitat d'un psicòleg en el seu exercici professional amb el qual es proposa exercir una influència sobre la conducta d'un individu.<ref name="adams">Varis Autors. (2010). Cos de Psicòlegs. Generalitat de Catalunya. Barcelona:Adams.</ref>
Models i tècniques Psicoteràpia vol dir tractament de la psique. Els pioners d'aquesta va ser els científics que van aplicar la hipnosi als seus pacients, com per exemple Jean-Martin Charcot, Josef Breuer, Hippolyte Bernheim, etc. A partir d'aquests autors neixen els treballs de Sigmund Freud que d'alguna manera, a excepció dels treballs conductistes, ha estat la base de la intervenció psicològica. L'any 1975, Morris Parloff va fer un estudi on va determinar que existien 140 formes de psicoteràpies vigents, amb els següents punts en comú: Fomentar l'insight Reduir la pertubaió emocional Fomentar la catarsi Proporcionar informació nova Designar tasques fora de la tàpia
Model psicodinàmic Fonaments com a model terapèutic
En psicoteràpia el terme psicodinàmic fa referència al conflicte infrapsíquic. Va ser creada per Sigmund Freus (1856-1939) que mantenia una idea provinent de la psicofísica que deia que hi havia un nivell conscient i un de preconscient, on ell va establir el llindar de la censura. L'obra de Freud es podria dividir en 4 etapes: Etapa prefundacional(1886-1895): Freud classifica les neurosi i en busca un mètode de tractament. Desenvolupa un model causal de les histèries i desenvolupa una teoria del processos psíquics. Etapa fundacional (1895): Desenvolupa l'associació lliure i abandona la teoria d'experiències traumàtiques (seducció infantil). L'associació lliure l'usa amb ell mateix descobrint el Complex d'ÈdipDeseo y Complejo de Edipo. que s'estén com a concepte universal. Etapa de la psicologia de l'això: El concepte de la libido, entès com la font d'energia del psiquisme, entra en joc. La libido o pulsió sexual pot reprimir-se, descarregar-se, sublimar-se, etc. Les transformacions de la libido regulen l'elecció de l'objecte i la formació del caràcter o estructura psíquica. Concep les neurosis com a resultat d'una regressió o fixació en el desenvolupament psicosexual. Etapa de la psicologia del jo: Segona la teoria de l'estructura mental a partir de les forces psíquiques de l'això (o allò, segons la traducció), el jo i el super-jo. I també s'introdueix el concepte de Thanatos o concepte de pulsió de mort. El jo se situa al centre del treball psicoanalític, i la psicoanàlisi es dirigeix a alleugerir el jo.
La psicoanàlisi es va transformar amb el que es coneix com els seus autors dissidents: Carl Gustav Jung i Alfred Adler, el que va donar lloc a diverses corrents, tal com es dona actualment en la psicoanàlisi moderna on es propugnen diferents teories de seguidrs d'autors com Melanie Klein, Anna Freud, etc.
Les Tècniques del model psicoanalític es basen en 3 processos: lAssociació lliure i lanàlisi dels fenòmens de transferència i contratransferència L'associació lliure consisteix en l'expressió de tots els pensaments, sentiments, fantasies i produccions mentals en general del pacient segons li vagin sorgint al seu cap i sentiments sense exclusions o restriccions. L'analista s'absté de respondre a demandes específiques i li fa de pantalla o mirall en blanc que projecta el discurs. L'analista, no ha de donar prioritat inicialment a cap component del discurs i és el pacient qui projecta o desplaça sobre l'analista aspectes crucials amb figures importants de la seva història vital. Això, permet a l'analista dirigir el discurs cap a aspectes més inconscients (que es van fent conscients), junt amb l'anàlisi i la interpretació d'aquests fenomen.
Mètode d'Adler Se centra a aconseguir una adaptació del subjecte a la seva realitat habitual i als seus valors. Els estils de vida problemàtics sorgeixen de conceptes erronis, per tant el seu enfocament per la teràpia gira al voltant de l'exploració i la modificació d'aquests conceptes.
Psicoteràpia de Jung Carl Gustav Jung (1875-1961) fou un metge, psiquiatre, psicòleg i assagista suís. La seva teràpia se centrava a captar totalment l'estructura i funció del psiquisme, i entenia que era vital que la psicologia annexés el mètode experimental. El mite, els somnis i les psicopatologies constituirien un espectre de continuïtat, manifestant in vivo trets singulars, que operen sistemàticament en les profunditats de la vida anímica inconscient. Aquestes manifestacions les va anomenar arquetips o patrons de comportament. Els arquetips modelarien la forma que la consciència humana experimenta del món i com el percep. Aquests durien implícit la matriu de respostes possibles que són factibles d'observar, en un moment determinat, en la conducta particular d'un subjecte. Els arquetips actuen en tots els homes, cosa que li va permetre postular l'existència dd'un inconscient col·lectiu.
Model humanístics Els models humanistes inclouen les concepcions fenomenològiques humanistes i existencialistes desenvolupades en el camp psicoterapeutic. En aquest camps destaquen, la Teràpia gestalt, l'anàlisi transaccional i la psicoteràpia centrada en el client. El model es comença a desenvolupar quan Carl Rogers a la dècada dels 50 elabora la psicoteràpia centrada en el client i Abraham Maslow descriu la seva piràmide.La Pirámide de jerarquías de Maslow L'any 1961 apareix com a reacció al conductisme l'''Associació Americana de Psicologia Humanista. Podríem dir que els models humanistes es caracteritzen per: La importància concedida a la percepció subjectiva del món, com determinant fonamental de la conducta. Cada persona posseeix de manera innata un potencial de creixement orientat a metes positives. La persona humana és independent i plenament responsable dels seus actes. Només podem comprendre la persona a través de l'empatia. La intervenció terapèutica se centra en l'aquí i ara de l'experiència actual i immediata, concedint poca importància als antecedents històrics. A nivell de tècniques podem parlar de lempatia, de la consideració positiva incondicional i la congruència (per a poder ser tractat i mostrat empàtic i inconsicional, els valors han de ser congruents entre terapeuta i pacient).
Fonaments terapèutics La persona té una tendència o impuls a l'actualització, però un concepte negatiu d'un mateix en les etapes primarenques pot evitar que aquest impuls flueixi correctament. La teràpia centrada en el client, intenta que el subjecte expressi les seves ambivalències i reaccions hostils per fer fluir aquest impuls. Igualment, existeix el concepte de lexperiencing o experimentació conscient d'un sentiment reprimit, que permet al subjecte actualitzar la seva experiència. El subjecte pot desenvolupar una desconfiança cap a la seva pròpia experiència emocional basant-se en les pràctiques de l'educació i la criança que fan que hagi d'inhibir alguns sentiments o desitjos. Aquesta discrepància genera psicopatologia.
Teràpies humanistes Teràpia centrada en el client: El sol·licitant del servei no es considera un pacient, sinó un client, ja que és part activa del tractament i té el mateix estatus que el terapeuta, de manera que el client és absolutament lliure per dirigir per mitjà de la psicoteràpia el seu propi camí de desenvolupament personal. El terapeuta ha d'oferir al client una relació basada en tres condicions necessàries i suficients: empatia, acceptació positiva i autenticitat o congruència. Teràpia Gestalt: S'enfoca més en els processos que en els continguts. Posa èmfasi sobre el que està succeint, s'està pensant i sentint en el moment per sobre del que va ser, va poder haver estat, podria ser o hauria d'estar succeint. El client aprèn a fer-se més conscient del que fa, a acceptar-se i experimentar l'aquí i ara. Els fonaments els trobem en: L'aquí i ara: viure i sentir el present. Viure i sentir la realitat. L'adonar-se: És el client qui ha d'adonar-se del que li passa. Només es necessita ser conscient per canviar una conducta. Acceptar el que un és: No buscar ídols i ser responsable dels propis actes. Emfatitzar el com i el per a què: En comptes del perquè. És més d'utilitat inferir en el com em sento, com sento aquesta situació, etc., que saber per què succeeixen les coses. Anàlisi transaccional: Iniciada per Eric Berne es basa a analitzar les formes en què les persones interaccionen entre si, mitjançant transaccions psicològiques, amb els seus estats del jo pare, adult i nen. A nivell profund, ens facilita deixar el guió psicològic que decidim en la infància sota la influència de les figures parentals i d'autoritat, que van ser necessàries per sobreviure i que podem encara estar seguint de forma inconscient, per al deixar-les poder tenir la nostra pròpia capacitat de pensar, sentir i actuar, al servei d'un viure saludable.
Models conductuals
La terapia conductista neix amb l'avaluació psicològica dels soldats de la II Guerra Mundial. A partir de 1950, es produeix la gran explosió d'aquest model, amb 3 punts focus geogràfics d'extensió. A Anglaterra, Hans Eysenck, a Sud-àfrica Joseph Wolpe i als Estats Units B.F.Skinner. El 1959, Eysenck introdueix el terme teràpia de conducta per referir-se a aquella psicoteràpia basada en els principis de l'aprenentatge i en una metodologia científica del tractament. En la dècada de 1960 Albert Bandura desenvolupa l'aprenentatge per imitació o modelatge i apareixen els primers models cognitiu-conductuals amb Albert Ellis i Aaron Beck i amb els mètodes de tractament d'inoculació de l'estrès i l'ansietat de Donald Meichenbaum. Això fa crear dues corrents en la teràpia de conducta: Els que rebutgen els termes mentalistes i creuen amb la suficiència del condicionament. (Wolpe i seguidors de Skinner) Els que creuen que el condicionament és important però insuficient (Eysenck).
Els postulats del model conductual són: Els processos mentals són activitats encobertes, no observables. L'avaluació o diagnòstic conductual consisteix en la determinació de la conducta objecte d'estudi i conseqüents de la conducta a la fi de modificar-la. La terapia consiseix la modificació dels antecedents i conseqüents de la conducta. La conducta pot ser manifesta (accions) o encoberta (pensaments). El subjecte és estudiat en la seva conducta encoberta i manifesta. Es diferencia entre activitat mental, activitats conductuals i conducta. La teràpia de conducta estudia la conducta encoberta a través de la manifesta. Una no és conseqüència, però, de l'altre. La teràpia i el terapeuta de conducta sent un profund respecte per la persona del seu pacient, l'informa de les seves intervencions, de les quals sol demanar consentiment. Pel que fa a les tècniques la teràpia conductual, usa el diagnòstic i l'anàlisi funcional i el conductual. O sigui, que consisteix a traduir el problema presentat en categories conductuals operatives i a determinar les variables que les mantenen. L'anterior procés determina quines variables són en funció de la conducta estudiada i el terapeuta comparteix amb el seu client o pacient els resultats de l'anàlisi i com és desitjable intervenir. Condicionament Clàssic: Exposició i dessensibilització sistemàtica. Condicionament instrumental: Reforç positiu i càstig. Modelament: El pacient observa i imita un model. Autocontrol: Les intervencions es proposen al pacient com vies d'autoregulació o aprenentatge, com per exemple els autoregistres.
Fonaments terapèutics