La Segona Guerra Civil romana va ser un conflicte militar lliurat entre el 49 aC i el 45 aC, protagonitzat per l'enfrontament de Juli Cèsar amb la facció tradicionalista i conservadora del senat liderada militarment per Gneu Pompeu Magne. La guerra va acabar amb la derrota de la facció dels pompeians i l'ascens definitiu de Cèsar al poder absolut com a dictador romà.
Els enemics de Cèsar, influïts per Marc Porci Cató el Jove, van intentar destruir-lo políticament a causa de la seva creixent popularitat entre la plebs i l'augment del seu poder amb les victòries a la guerra de les Gàl·lies. Van intentar arrabassar-li el governa de les Gàl·lies, per jutjar-lo, desencadenant una greu crisi política que va inundar de violència política els carrers de Roma.
L'any 50 aC el senat romà va votar una moció perquè Cèsar abandonés el càrrec de governador. Marc Antoni, amb el poder que li atorgava ser tribú de la plebs, va vetar la proposta i va evitar que es transformés en llei. Després d'aquesta votació es va iniciar una violenta persecució dels cesaristes afavorida per la facció conservadora. Antoni va abandonar Roma davant del perill de ser assassinat. Sense l'oposició d'Antoni, el senat romà va declarar l'estat d'emergència i va concedir a Pompeu poders excepcionals. Cèsar va respondre amb el cèlebre creuament amb les seves tropes del riu Rubicó, en direcció a Itàlia, donant així inici a la guerra civil.
Cèsar va travessar ràpidament Itàlia i va sorprendre els constitucionalistes i Pompeu. Davant de la falta de preparació i de tropes Pompeu va abandonar Roma, dirigint-se a Brundísium al sud d'Itàlia on va embarcar cap a Grècia a fi d'incrementar les seves forces. Cèsar va perseguir Pompeu però no va poder atrapar-lo, com que va reeixir creuar la mar Adriàtica amb el seu exèrcit i desenes de senadors. En menys d'un mes, i a marxes forçades, Cèsar va arribar a Hispània, on va derrotar les legions fidels a Pompeu en la batalla d'Ilerda. Després d'aquesta victòria Cèsar torna a Itàlia i travessa la mar Adriàtica per fer front a Pompeu a Grècia. Després de ser derrotat en la batalla de Dirràquium, Cèsar derrota Pompeu en la batalla de Farsàlia, amb una aclaparadora victòria. Pompeu fuig cap a Egipte on intenta trobar aliats però és assassinat. Posteriorment, Cèsar derrota Cató el Jove a Tapsos, i finalment els fills de Pompeu i Tit Labiè a Hispània, en la Batalla de Munda, cosa que posa fi a la guerra civil i a la facció pompeiana, encara que Sext Pompeu Pius continuaria amb la resistència a Sicília.
Antecedents 333px|miniatura|Evolució territorial de l'Imperi Romà A mitjan , després de derrotar la República cartaginesa en les Guerres púniques i la destrucció de la ciutat (146 aC), així com de la conquesta del Regne de Macedònia i de les restes de l'Imperi Selèucida i de la submissió de l'Egipte làgida a regne cleint, Roma era la major potència de l'àrea mediterrània. Tanmateix, la contínua expansió i conquesta, el creixement demogràfic i econòmic i la crisi del model d'Estat van fragmentar la societat romana, cosa que va augmentar enormement la polarització social.
El Senat es va dividir amb l'aparició de dues faccions: els populars, que representaven la facció reformista que es decantava per expandir la ciutadania als nous súbdits de Roma i dotar d'una major democratització les institucions mitjançant l'increment del poder de les assemblees, i els optimats, facció aristocràtica conservadora que desitjava limitar el poder de les assemblees populars i augmentar el poder del Senat. L'any 91 aC va esclatar la Guerra social entre els aliats de Roma i la mateixa República, en un intent d'obtenir majors drets per als italians que no fossin ciutadans romans.
Durant la dècada dels 80 aC, la divisió va arribar al seu apogeu amb les rivalitats, els desacords i l'enfrontament personal entre Gai Màrius i Luci Corneli Sul·la per ostentar el comandament en la guerra contra Mitridates VI Eupàtor del Regne del Pont. Quan Màrius va aconseguir, a través de l'assemblea de la plebs, desposseir Sul·la del comandament (el qual li havia estat atorgat pel Senat), Sul·la va donar un vertader cop d'estat, marxant amb el seu exèrcit cap a Roma. 333px|miniatura|esquerra|Ciceró ataca el conspirador Catilina en el Senat (fresc del de Cesare Maccari). Va ser la primera vegada en la història que un ciutadà romà marxava contra Roma al comandament de les seves legions, trencant la legalitat republicana i creant un perillós precedent per a la posteritat. Sul·la va deixar Roma a càrrec d'un cònsol popular i un altre optimat, i va marxar a lliurar la Primera Guerra Mitridàtica. Entretant, Màrius i els seus partidaris populars van retornar i van realitzar una repressió sagnant. Van instaurar un règim autocràtic anticonstitucional que, després de la mort de Màrius, va recaure en la persona de Luci Corneli Cinna.
El 83 aC Sul·la va tornar a Itàlia, va derrotar els populars i es va fer nomenar dictador, duent a terme una purga per acabar amb els populars. Cèsar, nebot de Gai Màrius i gendre de Cinna, es va salvar de ser proscrit a causa de la seva condició de flamen dialis (alt sacerdot de Júpiter) i els llaços familiars de la seva mare, pertanyent a la gens Júlia. Sul·la va voler obligar-lo a divorciar-se de Cornèlia, la filla de Cinna, en va. Revocada la seva condició sacerdotal, Cèsar va partir cap a Orient, on s'havia iniciat una nova guerra contra Mitridates.
Després de la mort de Sul·la, Cèsar va tornar a Roma i va ingressar en el Senat. El 65 aC i el 63 aC van tenir lloc les dues conspiracions de Luci Sergi Catilina, descobertes i frustrades per Ciceró, per les quals Catilina presumptivament pretenia acabar amb la legalitat constitucional i proclamar-se dictador.
Causes El triumvirat Durant els anys següents, Cèsar va progressar en la seva carrera política: va ser pontífex màxim, edil i, finalment, cònsol (59 aC). El consolat de Cèsar va ser un autèntic terratrèmol polític: va crear les bases per a les grans reformes polítiques, econòmiques i socials que Roma, exhausta, exigia, creant un cos de lleis que seria la base del dret romà i legislant una reforma agrària per donar terres públiques a les famílies més pobres, cosa que li causà l'odi dels optimats, entre els quals Cató el JoveEn una reunió en el Senat, durant el consolat de Cèsar, Cató es lliurava a una de seus freqüents critiques a Juli per les seves reformes populars. Quan un uixer va lliurar a Cèsar una nota, Cató, en veure que el seu rival es dedicava a llegir la nota en lloc d'atendre el seu discurs, va esclatar a cridar contra Cèsar, exigint que llegís la nota en públic per la seva presumpta relació en una conspiració. Cèsar va donar a l'uixer la nota perquè la llegís; la nota era de Servilia, la germanastra de Cató: citava Cèsar a casa seva al capvespre i descrivia amb bastant detall tot el que tenia pensat fer-li aquella nit. Les rialles van estar a punt d'esfondrar la Cúria. i Marc Bíbul, el seu col·lega consular.
Aquell mateix any Juli Cèsar, Gneu Pompeu i Marc Licini Cras van formar el Primer Triumvirat (60-53 aC), una aliança informal d'ajuda mútua per ocupar els més alts posats de l'estat. Així, després del final del seu consolat, Cèsar va rebre poders proconsulars i el govern de la Gàl·lia Cisalpina i d'Il·líria, províncies poc poblades i pobres. El seu primer any de mandat va haver de fer front a una enorme invasió d'helvecis i a diverses invasions de germànics que pretenien ocupar Itàlia. En una campanya ràpida va exterminar els helvecis i va derrotar els germànics.
Cèsar va estimar que organitzar la província i preparar-se per a la defensa era insuficient, i amb la intenció (o excusa) d'acabar amb les invasions del nord, va emprendre la conquesta de les Gàl·lies. Cèsar va aconseguir innumerables victòries, amb les quals tota Roma es meravellava. Dues vegades van creuar les legions romanes el Rin per castigar els germànics per les seves incursions, i unes altres dues vegades van creuar el Canal de la Mànega, fent incursions a Britànnia. Aquests assoliments van meravellar la plebs, i Roma es va veure inundada de tresors i esclaus capturats en els saqueigs i les guerres del nord. Com a contribució a la literatura universal, Cèsar va redactar un registre de les seves campanyes en la Gàl·lia, els cèlebres Comentaris de les Guerres de la Gàl·lia, instrument també de propaganda política per donar a conèixer al poble les seves conquestes en aquestes terres. miniatura|esquerra|Vercingetòrix rendint-se a Cèsar a Alèsia, Guerra de les Gàl·lies, per Lionel-Noel Royer Hi hagué senadors que observaven amb temor com Cèsar guanyava popularitat entre la plebs, alhora que acumulava una gran riquesa personal. Els optimats criticaven les seves lleis per dotar de la ciutadania romana a certes ciutats de la Gàl·lia Cisalpina i als seus soldats. Crítics amb la seva actuació, i encapçalaments per Cató el Jove, home fort dels optimats i vell enemic de Cèsar, van menysprear els seus assoliments i el van acusar de cometre crims contra la República, com la continuació de la guerra i que el reclutament de lleves era il·legal.
Amb l'ascens del triumvirat, per garantir els seus interessos i el seu poder, Cèsar va mantenir tranquil·lament el seu comandament sobre la Gàl·lia. Tanmateix, aquesta aliança política es va desintegrar després de la mort de Cras a batalla de Carres durant la guerra contra els parts, i de Júlia, la dona de Pompeu i filla de Cèsar, el matrimoni del qual havia servit com aliança entre tots dos. D'altra banda, els assoliments de Cèsar a la Gàl·lia, a llarg termini, posaven en perill la fama i la influència de Pompeu a Roma. miniatura|La Via Àpia a 15 km de Roma, el lloc on Clodi i Miló es van trobar cara a cara, produint-se una baralla entre bandes, que acabà amb la mort de Clodi
Crisi política Durant el consolat de Domici i Api Claudi el 53 aC, tots dos cònsols van ser acusats de corrupció, per haver manegar les eleccions consulars següents, i els quatre candidats que es van presentar van ser processats. Les eleccions consulars es van posposar 6 mesos. L'escàndol polític va fomentar l'agitació de carrer fins a extrems inusuals que crearen un vertader estat d'anarquia. Els clients de Pompeu van començar a demanar la seva elecció com a dictador, amb el pretext d'acabar amb l'anarquia regnant. Aquestes veus van ser durament criticades pels constitucionalistes i Cató al capdavant, que va donar suport a Miló com a contrapès de Pompeu com a cònsol. Clodi, vell enemic de Miló, se li va oposar frontalment, i va respondre organitzant bandes de carrer per impedir la seva candidatura i aconseguir el poder a Roma. Miló va contrarestar les bandes de carrer de Clodi comprant escoles senceres de gladiadors, cosa que va desencadenar un estat de caos i violència desmesurada, on les bandes organitzades eren les propietàries de Roma, i on les eleccions consulars es van tornar a posposar. El 18 de gener del 52 aC, Clodi i Miló es van trobar cara a cara en la Via Àpia i, després d'una baralla brutal, Clodi va resultar mort. Els disturbis i crims s'apoderarien de Roma, fins al punt que els seguidors de Clodi, enfurismats, van establir la seva pira funerària al mateix edifici senatorial, que seria destruït per l'incendi.