Les guerres romano-perses van ser una sèrie de conflictes militars que van enfrontar l'Imperi Romà primer amb l'Imperi Part i després amb l'Imperi Sassànida entre els segles i . Les dues potències més importants de l'Antiguitat tardana a la mediterrània i el pròxim orient van combatre gairebé contínuament durant aquest període, encara que hi va haver períodes llargs de coexistència pacífica (sobretot durant el ).
Els conflictes es van iniciar al i van concloure amb la victoriosa campanya de l'emperador Heracli, el 628 - 630. Les operacions militars van ser especialment intenses en temps de Sapor I (240/242 - 272), Sapor II (309 - 379), Còsroes I (531 - 579) i Còsroes II (590 - 628). Les agressions van provenir tant del costat romà com del persa. Després de l'última i major de les guerres entre Roma i Pèrsia (603 - 628), ambdues potències, esgotades, van ser víctimes de l'expansió de l'islam, que va destruir per complet l'Imperi Sassànida i es va apoderar de les províncies orientals de l'Imperi Romà. Aquest esdeveniment marca el final definitiu de l'edat antiga.
Antecedents: Roma i Pèrsia abans del miniatura|esquerra|Bust de Marc Aureli. La mort de l'emperador Marc Aureli, el 180, va ser un moment crític per a l'Imperi Romà. El regnat de l'«emperador filòsof» havia estat marcat per permanents guerres defensives a les zones frontereres de l'Imperi: al Danubi, amb les Guerres Marcomanes, Roma havia esgotat les seves últimes reserves; a l'Est, s'havia vist obligada a combatre en diverses ocasions contra els parts. Malgrat aquestes guerres, Marc Aureli no havia aconseguit estabilitzar les fronteres de l'imperi. El seu fill Còmmode, poc afortunat com a emperador, va ser assassinat el 192. Després d'una breu guerra civil, Septimi Sever, originari de l'Àfrica, va fundar la dinastia severa, que governaria l'Imperi fins a l'any 235. Els contemporanis, com l'historiador Cassi Dió, nadiu de la part oriental de l'imperi, van advertir que amb la mort de Marc Aureli concloïa l'"Edat d'Or" i s'iniciava una època de "ferro i rovell". Aquest punt de vista és compartit pels historiadors actuals.
El govern dels Severs es va basar essencialment en el seu control de les legions. Les recompenses (donativium) als soldats van augmentar de forma constant, la qual cosa va augmentar també la seva cobdícia. D'altra banda, es van produir freqüents intrigues palatines, per exemple contra Caracal·la, que era molt volgut pel poble i per les tropes, però que va actuar sense escrúpols i fins i tot va fer matar el seu propi germà, Publi Septimi Geta; o contra Elagàbal, la política religiosa del qual havia irritat molts romans. L'últim emperador de la dinastia severa, Alexandre Sever, va ser assassinat per soldats enfurits, que desconfiaven de la seva capacitat militar. Els següents emperadors es van mantenir durant poc temps al tron, i l'Imperi va entrar en una profunda crisi, que els historiadors moderns denominen Crisi del . Només alguns emperadors, com Luci Domici Aurelià i, sobretot, Dioclecià, aconseguirien en els anys que van seguir donar una estabilitat duradora a l'imperi.
Una part important dels problemes romans durant la crisi del van tenir la seva causa a Orient. Allà, el 224, el rei part Artaban V de Pàrtia havia estat vençut i mort per un príncep revoltat anomenat Artaxerxes I. Ardashir provenia d'una dinastia de senyors locals que governava la regió de Pèrsida i que descendia d'un personatge semillegendari anomenat Sassan, de qui no se sap pràcticament res. En la moderna historiografia, la dinastia fundada per Ardashir es denomina sassànida. Els sassànida governarien Pèrsia durant uns 400 anys, i el seu imperi seria l'últim gran estat pre-islàmic de l'antic Orient.
Artaxerxes i els seus successors van reforçar les tradicions de l'imperi part en tots els sentits, buscant legitimar la nova dinastia. Per a això, el nou monarca necessitava èxits visibles. Aquesta necessitat seria aviat descoberta pels romans: quan Artaxerxes va haver consolidat el seu poder en l'interior, va iniciar una guerra contra Roma. La cavalleria pesant persa, els catafractes, van demostrar ser dignes adversaris dels romans. Aviat Roma es va trobar implicada en una costosa guerra defensiva. Alhora diverses tribus amenaçaven contínuament les fronteres del Rin i del Danubi, no eren comparables amb l'estat ben organitzat sassànida, que es va manifestar com un enemic molt més formidable del que els parts ho havien estat mai.
Pèrsia, amb un gran desenvolupament cultural i militar, es va convertir en la nèmesi de Roma i va continuar sent-ho durant els segles següents. Roma va trobar en l'Imperi Sassànida una potència similar a la seva, i els grans reis de Ctesifont van veure Roma de forma semblant. Això va significar que les dues potències estaven sòlidament establertes i que cada una va buscar sobretot debilitar l'altra tant com fos possible, objectiu en el qual els interessos econòmics van exercir un important paper. Van ser el principi d'un forcejament continu que va durar segles: només amb el final de l'antiguitat tardana i la caiguda de l'Imperi Sassànida va concloure la rivalitat entre els dos imperis.
A continuació, a més de descriure les operacions militars, s'ofereix també una visió general de les situacions polítiques en els conflictes respectius i dels seus resultats. Referent a això, serà necessari fer algunes breus referències a les respectives circumstàncies polítiques de Pèrsia i Roma.
Artaxerxes I - El començament dels enfrontaments militars miniatura|100 px|Alexandre Sever. Després que Artaxerxes I, al 230, hagués reduït als seus enemics interns, va iniciar maniobres per ampliar els seus dominis, la qual cosa el va portar a entrar en conflicte amb Roma. El seu primer atac va ser contra Armènia. La possessió d'aquest territori havia estat sempre, a causa de la seva situació geogràfica i els seus recursos, motiu de disputa entre els romans i els parts. També els sassànides en els anys futurs tindrien un gran interès per Armènia fins a l'any 428, període durant el qual va ser regit per una branca secundària de la dinastia real parteixi dels arsàcides, qui veien als sassànides com usurpadors.
L'ofensiva d'Artaxerxes contra Armènia no va tenir l'èxit esperat, ni tampoc l'atac contra el regne de Hatra, a Mesopotàmia, aliat de Roma. L'emperador romà Alexandre Sever es va preparar per a la guerra i va emprendre el 232 una contraofensiva contra la capital persa, Ctesifont, que amb prou feines va aconseguir resultats: una de les tres columnes de l'exèrcit romà va ser aniquilada pels perses i les altres dos van tornar sense haver assolit gaires èxits. Tampoc les lluites següents, que es van desenvolupar sobretot a Mesopotàmia, no van tenir resultats decisius, per la qual cosa Alexandre Saver va anul·lar les operacions per poder enfrontar-se als germànics al Rin. Després de la mort de l'emperador, el 235, Ardashir va emprendre una nova ofensiva possiblement el 236. Aquesta vegada el Gran Rei va tenir més èxit, les ciutats d'importància estratègica de Kárrhai i Nísibis van caure a les mans dels perses, i el 240 també la durament disputada Hatra.
miniatura|esquerra|Ruïnes a Hatra. Els motius d'Artaxerxes per atacar l'Imperi Romà continuen sent discutits pels historiadors. Les fonts occidentals atribueixen al Gran Rei la intenció de restaurar l'antic Imperi Aquemènida.Herodià 6,2 i Cassi Dió 80,4,1. però ha de tenir-se en compte que les fonts occidentals són per norma contràries a les perses. Els testimonis que coneixem del mateix Artaxerxes no donen cap llum, ja que ell sol es va autodenominar "Rei de Reis d'Eran (Iran)" el que no és en absolut una expressió exagerada del concepte que tenia de si mateix. Artaxerxes podria haver anat a la guerra per afirmar la seva posició, provar la seva aptitud com a nou rei i legitimar la seva usurpació de facto del tron. En el fons, la qüestió depèn en gran manera de la interpretació que es faci de les fonts existents.. Erich Kettenhofen, "Die Einforderung des Achämenidenerbes durch Ardasir: eine interpretatio romana", en: Orientalia Lovaniensia Periodica 15 (1984), p. 177-190. Philip Huyse, La revendication de territoires achéménides par les Sassanides: une réalité historique?, en: Philip Huyse (ed.), Iran: Questions et connaissances I: Études sur l'Iran ancien, París, 2002, p. 294-308.
La caiguda de Hatra va fer que Roma renovés la seva decisió d'atacar els perses. Artaxerxes va morir el 241.. La cronologia de molts dels reis sassànides és problemàtica a causa de les dificultats per datar les referències de les fonts. Les següents dates de regnat es basen en l'obra clàssica de Josef Wiesehöfer, Das antike Persien . El seu fill i hereu, Sapor I, continuaria la guerra, en la qual infligiria a Roma una de les seves derrotes més humiliants.
Sapor I - Victòria sobre els tres emperadors Sapor I és considerat generalment com un dels reis sassànides més destacats i a l'Iran el record de les seves gestes encara està present. En l'interior del país va destacar per la seva tolerant política religiosa i les seves reformes en l'administració de l'estat, la centralització del qual va augmentar durant el seu govern.
Des del punt de vista militar, els seus èxits no van ser en absolut menors. Va dirigir un total de tres campanyes contra Roma, la cronologia precisa de la qual es desconeix perquè les fonts, bastant problemàtiques, han causat dificultats als historiadors moderns. A més, a vegades les fonts occidentals (grecoromanes), que no són precisament gaire cabaloses, contradiuen els relats dels propis sassànides. Una font d'interès és la coneguda inscripció trilingüe (en persa mitjà, part i grec de Naqsh-e Rustam, denominada res gestae divi Saporis, una crònica de Sapor sobre la seva victòria.. Un llibre bàsic per a l'estudi dels annals de Sapor és Philip Huyse, Die dreisprachige Inschrift abuhrs I. an der Ka'ba-i Zardust (kz), 2 volums, Londres, 1999. Sobre el desenvolupament de les operacions militars, s'ha d'assenyalar sobretot: Kettenhofen Die römisch-persischen Kriege . Encara que s'ha de posar certa cura a l'hora d'avaluar aquestes fonts, en la investigació actual el seu contingut es considera generalment fiable. De manera diferent es considera a les fonts occidentals, com la molt poc digna de confiança Història Augusta, que amb prou feines ofereix informació fidedigna sobre el desenvolupament de les campanyes.. Una visió de conjunt de l'estat de les fonts per al , època de la "Crisi del ", l'ofereixen, entre d'altres, Bruno Bleckmann: Die Reichskrise des III. Jahrhunderts in der spätantiken und byzantinischen Geschichtsschreibung. Untersuchungen zu den nachdionischen Quellen der Chronik des Johannes Zonaras, Múnic, 1992, i David S. Potter, Prophecy and History in the Crisis of the Roman Empire. A Historical Commentary on the Thirteenth Sibylline Oracle, Oxford, 1990.