miniatura|Mapa del Principat de Kíev, La Rus de KíevLes fonts medievals es refereixen a aquest Estat com Rus 'o la Terra de la Rus. El terme Rus de Kíev va ser introduït posteriorment pels historiadors. fou el primer estat eslau oriental, dirigit des de la ciutat de Kíev, ciutat capital de l'actual Ucraïna, des d'aproximadament 880 fins a mitjan . Els regnats de Vladímir el Gran (980-1015) i el seu fill Iaroslau I el Savi (1019-1054) van suposar l'edat d'or de Kíev, que va veure l'acceptació del cristianisme ortodox i la creació del primer codi o cos legal escrit en llengua paleoslava, la Rússkaia Pravda. La Rus de Kíev va ser l'estat europeu més extens de l'edat mitjana.
Orígens de la Rus de Kíev
D'acord amb la Crònica Primària, la crònica més antiga de la Rus de Kiev, un vareg anomenat Rúrik (que vol dir 'falcó'<ref>En llengua serbo-lusaciana 'Rurk és "falcó", també Rarog en la mitologia eslava és un falcó de foc. Als obodrites, confederació d'eslaus al Mar Bàltic, se'ls anomenava igualment Reregi, la capital es deia Rerik. Les monedes medievals trobades a Rússia porten el símbol que actualment fa servir la República d'Ucraïna, que representa un falcó caient sobre la seva presa; aquest era l'emblema de la dinastia Rurik d'eslaus bàltics. A part el falcó és un motiu folklòric eslau per antonomàsia. Encara a Polònia, a la República Txeca i a Eslovàquia es troben els noms Rerik i Ririk, absolutament autòctons</ref>) es va establir a la ciutat de Nóvgorod (va ser elegit líder per diverses tribus eslaves i fineses) cap a l'any 860 abans de traslladar-se al sud i estendre la seva autoritat a Kíev. La Crònica es refereix a ell com a patriarca de la Dinastia ruríkida. Diu així:L'any 6367 (859): Els varegs d'ultramar van rebre tribut dels txuds, eslaus, finesos del Volga, vepses, krivitxos, però els khàzars l'imposaren als polans, severians i viatitxisL'any 6370 (862): Van provocar que els varegs tornessin de l'altre costat de la mar, van rebutjar pagar tribut i van acordar governar-se a si mateixos. Però no hi va haver llei entre ells, i cada tribu es va aixecar contra cada tribu. La discòrdia es va acarnissar així entre ells, i van començar a fer la guerra entre si. Es van dir: "Escollim un príncep que mani sobre nosaltres i que jutgi d'acord amb el costum." Així van anar més enllà dels mars als varegs, als rus. Aquests varegs eren anomenats rus, com altres eren anomenats els suecs, normands, angles i gots. Els txuds, eslaus, krivitxos i els vespes van dir llavors als rus: "La nostra terra és gran i rica, però no hi ha ordre en ella. Que vinguin a regnar prínceps sobre nosaltres". Tres germans, amb la seva parentela, es van oferir voluntaris. Van prendre amb ell a tots els seus i van venir. Aquests varegs es van assentar primer en el llac Ladoga, es van traslladar posteriorment a Nóvgorod i arribaren finalment a Kíev, on acabaren amb el tribut que els habitants de la ciutat pagaven als khàzars. La Rus de Kíev va ser fundada pel príncep Oleg (Helgu en les cròniques khàzars) cap a l'any 880. Durant els següents trenta-cinc anys, Oleg i els seus cavallers van dominar les diferents tribus eslaves i fineses. El 907 Oleg va dirigir un atac contra Constantinoble, i el 911 va signar un tractat comercial amb l'Imperi Romà d'Orient en igualtat de condicions. El nou estat de Kíev va prosperar pel seu control sobre la ruta des del Mar Bàltic al mar Negre i cap a Orient, a més de per la seva abundància en pells, cera d'abella i mel per a exportar.
Donada la tendència favorable a Escandinàvia en la Primera crònica russa, alguns historiadors eslaus han discutit el paper dels varegs en l'establiment de la Rus de Kíev. Durant el regnat de Sviatoslav I (945-972), els governants de Kíev van adoptar la religió eslava i noms eslaus, però la seva drujina continuà formada principalment per escandinaus. Les conquestes militars de Sviatoslav van ser impressionants: va clavar dos impactes mortals els seus dos veïns més poderosos: l'estat khàzar i Bulgària del Volga, que van caure poc després de les seves incursions.
Olga de Kíev, la regent de Kíev, va ser batejada a Constantinoble en 957, sent la primera governant en fer-ho.
L'edat daurada de Kíev La regió de Kíev va dominar el principat complet durant els següents dos segles. El gran príncep (veliki kniaz) de Kíev controlava les terres circumdants a la ciutat, i els seus familiars teòricament subordinats a ell governaven en altres ciutats i els pagaven tribut. L'apogeu del seu poder va arribar durant el regnat del príncep Vladímir (Vladímir el Gran, r. 980-1015) i el príncep Iaroslau (el Savi; r. 1019-1054). Els dos mandataris van continuar l'expansió del principat que havia començat sota el govern d'Oleg.
Vladímir va arribar al poder a Kíev després de la mort del seu pare Sviatoslav I el 972, en derrotar el seu germanastre Iaropolk al 980. Com a príncep de Kíev, el principal èxit de Vladímir va ser la cristianització del principat, procés que va emprendre el 988. Els annals indiquen que quan Vladímir va decidir acceptar la nova fe en lloc del paganisme idòlatra eslau, va enviar alguns dels seus consellers i guerrers més propers a diferents països d'Europa. Després de visitar els catòlics, jueus i musulmans, van acabar a Constantinoble. Allà van quedar tan sorpresos per la grandesa de la basílica de Santa Sofia i els serveis litúrgics, que en aquell moment van decidir la fe oficial que adoptaria l'estat kievà. Després del retorn, va convèncer Vladímir que la fe dels grecs era la millor opció; Vladímir va emprendre un viatge a Constantinoble, on es casaria amb la princesa Anna, germana de l'emperador romà d'Orient Basili II.
L'opció pel culte oriental també va reflectir possiblement els estrets vincles amb l'imperi, que dominava el mar Negre i, per tant, la ruta comercial més important per a Kíev: el riu Dnièper. L'adhesió a l'Església ortodoxa oriental va tenir importants conseqüències polítiques, culturals i religioses a llarg termini. L'Església tenia una litúrgia escrita en ciríl·lic i una col·lecció d'escriptures traduïdes del grec per als pobles eslaus. L'existència d'aquesta literatura va facilitar la conversió al cristianisme dels eslaus orientals i els va iniciar en una rudimentària filosofia grega, en la ciència i la historiografia sense la necessitat d'aprendre grec antic, a diferència de la població culta de l'Europa occidental i central, que continuava fent servir el llatí. La independència de l'autoritat romana i la manca d'obligació d'aprendre llatí van fer que els eslaus orientals desenvolupessin la seva pròpia literatura i belles arts, substancialment diferents de les trobades en altres països ortodoxos.
Iaroslau, conegut com el Savi, va pugnar igualment amb els seus germans pel poder. Encara que va aconseguir imposar-se a Kíev l'any 1019 després de la batalla del riu Buh, no va ser reconegut com a líder en tot el principat fins al 1036. Com Vladímir, Iaroslau el Savi es va preocupar per establir relacions amistoses amb la resta d'Europa. Iaroslau va casar tres de les seves filles amb prínceps estrangers, exiliats, que van viure al seu palau: Isabel (Elizaveta) amb Harald III de Noruega (que va obtenir la seva mà per les seves gestes militars a l'Imperi Romà d'Orient); Anastàsia (Agmunda) amb el futur Andreu I d'Hongria, i la seva filla menor, Anna de Kíev, es va casar amb Enric I de França, que va regir en aquest país durant la minoria d'edat del seu fill. Una altra filla pot haver estat Àgata que es va casar amb Eduard l'Exiliat, hereu del tron d'Anglaterra, i que va ser mare d'Edgard Ætheling i santa Margarida. La seva filla gran Dobroniega o Dobronyeva (o, segons altres fonts, la seva germana) va contraure matrimoni amb Casimir I de Polònia, rei de Polònia. La neta de Iaroslau, Eupràxia (Adelaida), filla del seu fill Vsèvolod I, es va casar amb Enric IV el Sali. Iaroslau també va pactar matrimonis per a la seva germana i les seves tres filles amb els reis de Polònia, França, Hongria i Noruega. Va fer construir el primer gran edifici del principat, l'església dels Delmes de Kíev, així com la catedral de Santa Sofia de Kíev i la catedral de Santa Sofia de Nóvgorod. Van patrocinar el clergat autòcton i el monaquisme, i se'ls atribueix també la fundació d'un sistema educatiu. Els fills de Iaroslau van alçar el gran conjunt monàstic de Kíevo-Petxersk, que va funcionar com a acadèmia eclesiàstica.
Fragmentació i declivi miniatura|Principats del Rus de Kíev a la mort de Iaroslau I de Kíev en 1054). miniatura| Impartint justícia al Principat de Kíev, per Ivan Bilibin El principat de Kíev no va ser capaç de mantenir el seu estatus de potència pròspera i dominant, en part per l'aglutinament de dominis molt dispars regits per un clan. A mesura que els membres d'aquest clan van anar creixent en nombre, es van identificar amb interessos regionals més que amb un patrimoni comú més gran. Així, els prínceps es van enfrontar entre si, formant eventualment aliances amb grups externs com els polonesos o magiars. Durant el període 1054-1224, més de 64 principats van tenir una existència efímera, 293 prínceps van reivindicar drets successoris i les seves disputes van provocar 83 guerres civils.
El Rus de Kíev va patir un cisma important després de la mort de Iaroslau I de Kíev el 1054, dividint-se en tres branques sobre la base de la descendència de tres grans prínceps governants successius: Iziaslav I de Kíev (1024-1073), Sviatoslav II de Kíev (1073-1076) i Vsèvolod I de Kíev (1078 a 1093). A més, una línia de prínceps Polotsk es va assimilar amb els prínceps de Lituània.
Sviatopolk II va heretar en 1093 el tron de Kíev com a fill gran de la branca superior, però Vladímir II Monòmac es va negar a lliurar el Principat de Txerníhiv als fills de Sviatoslav II de Kíev, i fins i tot va nomenar el seu propi fill per governar Múrom però Oleg Sviatoslàvitx va decidir lluitar per la seva reclamació i el 1094 va tornar de Tmutarakan amb una exèrcit de kiptxaks, va expulsar Monòmac i va capturar Txerníhiv. Monòmac es va reassentar a Pereyaslavl i els seus fills encara controlaven l'est de Txernígovia, inclòs Múrom al riu Okà, resistint a Oleg fins que una campanya del 1096 d'Oleg va aconseguir matar el fill de Monòmac, Iziaslav, a Múrom, però quan va envair Rostov-Suzdal, possessió de Pereyaslavl, va ser rebutjat a Múrom per l'altre fill de Monòmac, Mstislav.
El Concili de Liubech de 1097 va dur la pau dividint Rutènia en diversos principats autònoms que tenien els mateixos drets per obtenir el tron de Kíev. Des d'aquell moment, el territori de l'actual Ucraïna va quedar dividit en diferents principats, que van mantenir en comú, però, l'autoritat del Gran Príncep de la Rus de Kíev introduint de forma clara el feudalisme a la Rus de Kíev. Sviatopolk II va rebre Kíev, Turov, Pinsk i el títol de Gran Príncep, Vladímir II Monòmac va rebre Pereiaslavl, les terres de Rostov-Suzdal, Smolensk i Beloozero, el seu fill Mstislav el Gran va rebre el Gran Nóvgorod, Oleg, David i Iaroslav, tots dos fills de Sviatoslav II de Kíev i considerats els "prínceps marginats", van rebre Txerníhiv, Tmutarakan, Riazan i Múrom, David de Volínia, va rebre Volodímir, i Volodar i Vasilko Rostislavich van rebre Peremíshl, Terebovl i Txerven. El 1130, tots els descendents de Vseslav el Vident s'havien exiliat a l'Imperi Romà d'Orient per Mstislav el Gran.