El Partit Socialista (Parti Socialiste en francès) és un partit polític francès d'esquerres, membre del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista.
Història El Partit Socialista va ser fundat l'any 1905 amb el nom de Secció Francesa de la Internacional Obrera (Section Française de l'Internationale Ouvrière, en francès, més conegut per l'acrònim SFIO ), en el congrés que unificà els diversos corrents socialistes de França. Hi destacaren, particularment, el Partit Socialista de França de Jules Guesde i Édouard Vaillant, i el Partit Socialista Francès, dirigit per Jean Jaurès. La nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s'hi imposà el reformisme de Jaurès, després de l'assassinat del qual (juliol del 1914) el partit inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en governs de guerra.
Després de la Revolució Russa de 1917, en el Congrés de Tours es produïx una divisió entre els partidaris d'incorporar-se a la Internacional Comunista i els contraris a ella. La majoria dels delegats (3252 vots sobre 4763). French Socialist Party to Join the III International (L'Humanité) accepta les condicions per a l'admissió a la Internacional Comunista i es transforma en la Secció Francesa la Internacional Comunista (Section Française de l'Internationale Communiste, SFIC) futur Partit Comunista Francès. No obstant això la minoria dels delegats i la majoria el grup parlamentari, refusant el vot, decideixen mantenir-se dins de la Segona Internacional reconstituïda després de la Primera Guerra Mundial.
El 1934 la SFIO s'alià amb radicals i comunistes en el Front Popular (1936-38), que portà a la presidència Léon Blum. El 1939 els parlamentaris socialistes votaren novament els crèdits de guerra i els plens poders per al mariscal Henri Philippe Pétain. En instaurar-se la França de Vichy, el partit es dislocà i s'obrí un llarg període de crisi, accentuat per la defensa que feu de l'OTAN, la seva posició sobre la guerra d'Algèria i el suport que donà al general Charles de Gaulle. El 1960 se n'escindí el Parti Socialiste Unifié i, a partir del 1968, s'obrí un període de discussió entre els corrents socialistes, que a la llarga els conduiria a la refundació. Aquesta es produiria l'any 1969 (des d'aleshores s'anomenaria Partit Socialista), quan en el Congrés d'Épinay-sur-Seine es van fusionar el Parti Socialiste (SFIO) i diverses agrupacions i clubs socialistes. Hi fou escollit François Mitterrand com a primer secretari d'un partit socialista renovat, que l'any 1972 adoptà un programa comú amb el Partit Comunista Francès i el Partit Radical d'Esquerra.
En les Eleccions presidencials franceses de 1974, François Mitterrand obtingué el 49% dels vots, i en les Eleccions presidencials franceses de 1981, amb el suport de comunistes i ecologistes, un triomf que es veié complementat per la majoria absoluta del PS en les legislatives del mateix any, i Pierre Mauroy formà govern, però la crisi econòmica, diversos revessos electorals i les dissensions internes l'obligaren a renunciar el 1984 sent rellevat per Laurent Fabius, però amb la victòria de Jacques Chirac a les eleccions legislatives franceses de 1986, passà a l'oposició.
Mitterrand, reelecte en 1988, buscava una majoria clara i estable a l'Assemblea Nacional, on l'oposició conservadora tenia un lleuger avantatge, i va dissoldre l'Assamblea per posar fi a la cohabitació. El partit socialista tornà al poder de la mà de Lionel Jospin amb les eleccions legislatives franceses de 1988, el deteriorament de l'economia i les acusacions de corrupció sobre diversos dirigents socialistes provocaren el pitjor resultat en la història del partit en les eleccions legislatives franceses de 1993, en les quals passà de 252 a 70 escons.
Al gener del 1996 morí François Mitterrand, President de la República francesa pel Parti Socialiste del 1981 al 1995. En les eleccions legislatives franceses de 1997 a l'Assemblea Nacional, el PS aconseguí 240 escons i Lionel Jospin fou nomenat primer ministre en substitució d'Alain Juppé.
Al juny del 1997, el Tribunal Correccional de Lió condemnà l'exprimer secretari dels socialistes, Henri Emmanuelli, a 18 mesos de presó per complicitat i encobriment en tràfic d'influències en un sumari relacionat amb el finançament il·legal del PS a Marsella, tot i que no ingressà a la presó.
Després de l'èxit socialista a les eleccions legislatives franceses de 1997, i de l'accés de Lionel Jospin al càrrec de Primer Ministre de França, al novembre l'alcalde de Tulle i diputat François Hollande fou triat per a succeir-lo com a primer secretari del Partit Socialista. Les eleccions regionals del març del 1998 donaren la victòria a les candidatures d'esquerra (moltes encapçalades per dirigents del PS), que sumaren el 36,8% dels vots. Al juny del 1999 se celebraren eleccions al Parlament Europeu, a les quals el PS concorregué en coalició amb el Mouvement des Citoyens i el Parti Radical de Gauche, amb el resultat del 22% dels vots. Lionel Jospin obrí camí a la setmana laboral de 35 hores, treballà per l'adopció de l'euro a França sense imposar polítiques econòmiques de forta austeritat i continuà la política del seu predecessor de privatització de les empreses públiques, fet que li costà fortes crítiques per part dels seus socis de coalició.
A les eleccions legislatives franceses de 2002, el PS obtingué 142 diputats dels 577 que formen l'Assemblea Nacional francesa. Aquest resultat suposà que el Partit Socialista passés a l'oposició. A les eleccions regionals i cantonals de 2004 el Partit Socialista va guanyar 24 de les 26 regions franceses i dos terços dels cantons renovables en un moment en què la popularitat del 2n govern Raffarin estava en el seu nivell més baix, i el juny següent, el PS va obtenir el 28,9% dels vots a les eleccions europees, un rècord per a aquestes eleccions.
Després de la derrota dels socialistes a les eleccions presidencials i legislatives del 2007 i les victòries a les municipals i cantonals del 2008, el Congrés de Reims de 2008 havia de marcar la línia general del partit i nomenar un nou primer secretari en substitució de François Hollande i una nova direcció. El congrés va veure la fragmentació en tres sectors, de Martine Aubry, Bertrand Delanoë i Ségolène Royal, oposades sobre el mètode i la personalitat per dirigir el partit. Finalment, el 25 de novembre de 2008, el consell nacional del partit va validar l'elecció de Martine Aubry amb el 50,04% dels vots emesos. L'ala esquerra del partit, liderada per Jean-Luc Mélenchon va abandonar-lo per a fundar el Partit d'Esquerra.
François Hollande es va convertir en President de la República en guanyar la segona volta de les eleccions presidencials franceses de 2012, i el Partit Socialista va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions legislatives franceses de 2012. Hollande va escollir Jean-Marc Ayrault com a primer ministre. El 31 de març de 2014 el govern va dimitir en bloc, després que en les eleccions municipals va perdre l'administració en unes 155 ciutats i es va posicionar al segon lloc per darrere de la Unió per a un Moviment Popular (UMP),
Hollande nomenà Manuel Valls com a primer ministre, amb un govern de coalició de PS, Partit Radical d'Esquerra (PRG), Walwari i Cap sur l'avenir (CSA). mentre François Hollande n'era el president. Valls va dimitir el 25 d'agost de 2014 per permetre'n una remodelació del Gabinet en un context de desavinences al PS, incorporant Parti Écologiste (PÉ) al nou govern. El 27 de gener de 2016 la ministra de Walwari va abandonar el Govern, i l'11 de febrer també van abandonar el govern dos ministres del PÉ.
Hollande va experimentar diverses dificultats polítiques, sobretot amb l'augment de l'atur, les protestes pel dret laboral i la lluita contra el terrorisme islamista, que va fer l'Atemptat contra Charlie Hebdo i els atemptats de París del 13 i 14 de novembre, amb més d'un centenar de persones mortes i va anunciar l'1 de desembre de 2016 que no optaria a la reelecció a les eleccions presidencials franceses de 2017 a causa del deteriorament de la seva valoració a l'opinió pública. Manuel Valls dimití el 6 de desembre per preparar la seva precandidatura a les eleccions presidencials, sent rellevat per Bernard Cazeneuve. El seu mandat finalitzà el 14 de maig de 2017, després de les eleccions presidencials de 2017, que van veure la victòria del seu exministre d'Economia, Indústria i Afers Digitals Emmanuel Macron.
Situació actual Després del daltabaix del partit a les eleccions presidencials i les legislatives del 2017 i que diversos càrrecs electes socialistes dissidents s'incorporaven a La République en marche!, el partit que Emmanuel Macron creà en 2016, es convocà un congrés en 2018 a Aubervilliers que escollí Olivier Faure com a secretari general.
En 2023, el Partit Socialista tenia 31 diputats dels 577 que formen l'Assemblea Nacional i 64 escons al Senat, dels 348 que constitueixen aquesta cambra. A les eleccions legislatives franceses de 2024 va formar part de la coalició Nou Front Popular formada pels principals partits polítics d'esquerra de França: Les Écologistes, França Insubmisa, el Partit Comunista Francès i el Partit Socialista i les formacions Place publique, Génération·s, Gauche républicaine et socialiste, Nou Partit Anticapitalista i Gauche écosocialiste, que van acordar la distribució del nombre de candidats i un programa polític comú.
Resultats electorals Eleccions presidencials AnyCandidat1a volta2a voltaResultatVots%Pos.Vots%Pos.1974François Mitterrand11,044,37343.25 1r12,971,60449.19 2n19817,505,96025.85 2n15,708,26251.76 1r198810,367,22034.10 1r16,704,27954.02 1r1995Lionel Jospin7,097,78623.30 1r14,180,64447.36 2n20024,610,11316.18 3rcolspan=3 2007Ségolène Royal9,500,11225.87 2n16,790,44046.94 2n2012François Hollande10,272,70528.63 1r18,000,66851.64 1r2017Benoît Hamon2,291,2886.36 5ècolspan=3 2022Anne Hidalgo616,4781.75 10ècolspan=3
Eleccions legislatives Any1a volta2a voltaEscons+/–ResultatNoteVots%Pos.Vots%Pos.19734,559,24119.18% 3r5,564,61023.72% 2n 32Coalició amb MRG19786,451,15122.58% 2n7,212,91628.31% 1r 1519819,432,36237.52% 1r9,198,33249.25% 1r 165Coalició amb MRG19868,693,93931.02% 1rcolspan=3 6319888,493,70234.77% 1r9,198,77845.31% 1r 5419934,415,49517.61% 3r6,143,17931.01% 1r 20119975,977,04523.49% 1r9,722,02238.20% 1r 19620026,086,59924.11% 2n7,482,16935.26% 2n 11520076,436,52024.73% 2n8,624,86142.27% 2n 4620127,618,32629.35% 1r9,420,88940.91% 1r 9320171,685,6777.44% 5è1,032,8425.68% 4t 2492022860,2013.78% 7è1,084,9095.23% 6è 2Coalició dins NUPES20242,774,088 8,65% 4t2,634,1769,66% 3r 37 Coalició dins el NFP
Eleccions senatorials Any Escons Pos. Resultat19712nMinoria1974 3r1977 1r1980 1r1983 2n1986 3r1989 3r1992 2n1995 2n1998 2n2001 2n2004 2n2008 2n2011 1r Majoria2014 2n Minoria2017 2n20202n20232n
Parlament Europeu Any Líder Vots % Escons +/– Grup 1979 François Mitterrand Coalició PS-MRG NouSOC 1984 Lionel Jospin 4,188,875 20.76 (#2) 1989 Laurent Fabius Coalició PS-MRG 3 1994 Michel Rocard 2,824,173 14.49 (#2) 2PES 1999François Hollande Coalició PS-PRG 3 2004 4,960,756 28.90 (#1) 13 2009 Martine Aubry 2,838,160 16.48 (#2) 17S&D 2014 Jean-Christophe Cambadélis Coalició PS-PRG 2 2019Raphaël Glucksmann Coalició PS-PRG-PP-ND 9 2024 Coalició PS-PP 7
Eleccions regionals Any1a volta2a volta Consellers PresidentsVots%Pos.Vots%Pos.1986 29,31 1r 1992 18,07 2n 1998 31,87 1r 2004 33,471r 49,30 1r 2010 29,141r 49,701r 2015 23,41 3r 29,15 2n2021 15,47 3r 16,07 3r
Eleccions cantonals i departamentals Any1a volta2a volta Consellers PresidentsVots%Pos.Vots%Pos.1970 14,80 3r 18,76 2n 1973 22,67 2n colspan=3 1976 26,59 1r 30,81 1r 1979 26,961r 32,971r 1982 29,711r 34,851r 1985 24,851r 31,221r 1988 29,981r 37,231r 1992 19,011r 24,721r 1994 22,491r 29,891r 1998 23,941r 34,551r 2001 22,161r 30,601r 2004 26,211r 38,561r 2008 26,741r 35,111r 2011 24,941r 35,431r 2015 13,30 3r 16,06 2n 2021620 327 4,53758 225 5,71