La Itàlia meridional és la part sud de la península Itàlica i comprèn les regions d'Abruços, Molise, Campània, Pulla, Basilicata i Calàbria. Generalment, les ciutats del sud són menys industrialitzades que les del nord. El sud d'Itàlia té una cultura parcialment diferent de la del nord, amb la tradicional tarantel·la i música folklòrica pròpia, monuments i paisatges característics.
Geografia La Itàlia meridional limita al nord amb les regions del Laci i Marques a la Itàlia central, a l'est amb el mar Adriàtic, al sud amb la Mar Jònica i a l'oest amb la mar Tirrena i se separa de l'illa de Sicília per l'estret de Messina davant de la ciutat deReggio de Calàbria.
La regió de la Itàlia meridional correspon a una circumscripció electoral del Parlament Europeu, amb dret a 15 escons, que considerant la població de la regió correspon a un per cada 816.000 habitants.
El clima és típicament mediterrani, amb l'estiu força àrid i calorós, especialment en l'època estival. Als hiverns plou amb freqüència.
miniatura|La ciutat de Nàpols, amb el Vesuvi al fons. Nàpols (en napolità Nápule, en italià Napoli) és la ciutat més poblada del sud d'Itàlia, capital de la regió de Campània i de la província de Nàpols. Nàpols té 984.242 habitants (2006), i 4.400.000 a l'àrea metropolitana, la segona d'Itàlia després de Milà. Els habitants reben el gentilici de napolitans. Està situada a mig camí entre la muntanya Vesuvi i una altra àrea volcànica, els Camps Flegrea.
Nàpols té una gran riquesa històrica, artística, cultural i gastronòmica. El napolità és un idioma particular.
Catanzaro és una ciutat de prop de 95.000 habitants, capital de la província homònima i capital de la Regió de Calàbria. És el segon municipi de la regió per nombre d'habitants.
Bari, capital de la regió de la Pulla, Puglia en italià, és la segona principal ciutat de la Itàlia meridional després de Nàpols. Es localitza a la costa del mar Adriàtic i la seva província és la cinquena en extensió i la més poblada d'Itàlia, amb 1.551.331 habitants (2001) i més de 5.000 km². Té 328.458 habitants (2004.12.31), 700.000 a l'àrea urbana i 1.200.000 a l'àrea metropolitana.
Història Magna Grècia
miniatura|Magna Graecia en el 280 aC miniatura|Columnes al temple dòric de Tàrent.
Magna Grècia (, Megale El·lás) és el nom donat en l'Antiguitat al territori ocupat pels colons grecs al sud de la península Itàlica i Sicília, on van fundar polis que van comerciar amb la seva metròpoli. Originàriament, Magna Graecia va ser el nom utilitzat pels romans per descriure l'àrea al voltant de l'antiga colònia grega de Grea (), de manera que l'àrea sencera de colonització grega a la península italiana i Sicília va ser coneguda per aquest nom. De fet, els termes «Grècia» i «grecs» en català i en molts altres idiomes venen del terme llatí.
Moltes de les noves colònies es van convertir en poderoses i pròsperes ciutats, com Neàpolis (Nàpols) i Síbaris. Altres ciutats de la Magna Grècia van ser Siracusa, Acragant, Selinunt, Tarant, Locres, Règion, Crotona, Turis, Vèlia, Messana (Messina), Tauromènion i Hímera. Des d'aquests emplaçaments es mantenien vincles amb la Grècia més occidental, la de l'actual litoral hispanofrancès: Massàlia, Antípolis, Nicea i Empòrion.
Es diu que la Magna Grècia va ser la terra on Odisseu (Ulisses en la cultura romana), rei d'Ítaca, es va perdre durant deu anys, després de tornar de Troia i abans d'arribar al seu regne. Nombroses llegendes i històries mitològiques de l'Hèl·lade tenen lloc allà.
Va ser conquerida per Roma, que després de vèncer en les guerres samnites va continuar la seva expansió cap al sud. És famós el cas de Tarant, que tenia una aliança amb Roma, cosa que no va impedir que aquesta violés la clàusula que li impedia portar una flota més enllà de l'estret de Messina. Al seu pas per Tarant, per a més provocació, van demanar atracar a la ciutat. El comboi va ser assaltat i es va declarar la guerra. Els tarentins, ara conscients de la seva acció, van cridar a Pirros de l'Epir.
La intervenció de Pirros de l'Epir gairebé va aconseguir salvar les colònies, encara que la seva derrota final va posar fi a tota esperança d'independència.
Edat mitjana Després de la Caiguda de Roma tot Itàlia va ser envaïda pels ostrogots, però el sud d'Itàlia va ser envaït per altres pobles.
Conquesta romana d'Orient L'any 535, l'emperador romà d'Orient Justinià I, va donar dos cops de mà que li van permetre prendre Sicília al comandament de Belisari i Dalmàcia per Mundus. Teodat va recórrer a una ambaixada papal, però es va enviar una ambaixada imperial paral·lela al mateix monarca ostrogot per establir un acord secret de cessió d'Itàlia a l'Imperi. Els diversos contratemps que travessava l'Imperi en aquell moment, com la revolta d'Àfrica i la recuperació de territoris per germànics a Dalmàcia van induir Teodat a trencar el compromís i a fer front als exèrcits de Justinià.
Justinià I va reorganitzar la jerarquia militar per poder posar al capdavant de les campanyes italianes a Belisari, ja que Món havia mort en l'ofensiva de Dalmàcia. En el seu lloc es va posar a Constantinià, que va recuperar l'ofensiva a Dalmàcia, reocupada Salona i expulsant als ostrogots de la regió. Belisari va ocupar Nàpols i finalment Roma a començaments de desembre. Teodat, abans de la caiguda de Roma, va ser deposat per Vítiges, comandant de la seva guàrdia personal que va demostrar tenir gran capacitat per a les arts guerreres i va assetjar Roma.
El preu de la conquesta del regne ostrogot potser podria considerar-se excessiu. Es van provocar contínues campanyes de desgast, sent víctima principal·la població itàlica, que va patir la destrucció del seu teixit social, productiu i polític i va ser assotada per la pesta. Els vint anys de lluita van accelerar dramàticament la transició al món medieval. Roma va perdre la seva entitat urbana i va deixar de ser la ciutat per antonomàsia del món Mediterrani.
Domini islàmic
L'Emirat de Sicília va ser un estat islàmic medieval establert a l'illa de Sicília durant el període comprès entre els anys 965 i 1072.
Conquesta i dominació normanda, 1071-1198 miniatura|Roger II de Sicília.
Sicília fou conquerida cap al 1071 pel gran comte Roger, sent a partir d'aquesta conquesta un comtat. El comte Roger formava part d'uns mercenaris normands que havien estat cridats pels romans d'Orient, que desitjaven expulsar els sarraïns de la península Itàlica. Amb ell es va iniciar la Casa d'Hauteville a Sicília.
L'antipapa Anaclet II investeix Roger II com a rei de Sicília i ell la fa el seu feu, cosa que planteja un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen pren el poder al regne de Sicília. Els descendents de Roger II, Guillem I i Guillem II, van regnar a Sicília des de la seva mort el 1154 fins al 1189. Guillem II, en morir sense descendents barons, planteja un problema en la successió.
L'hereva legítima de Guillem II era la seva filla, Constança I de Sicília, la qual es casa amb Enric VI, cosa que permet l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Climent III tem pels béns de l'església de Sicília en pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, cosa que provoca el seu rebuig al matrimoni entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI. Climent III convida a l'emperador a retre-li jurament de vassallatge, però l'emperador ho rebutja. El papa decideix llavors donar suport a Tancred de Sicília, bastard de Roger II, que mor el 1194.
Dominació Hohenstaufen, 1194-1266 miniatura|Enric VI i Constança I de Sicília, imatge de 1196.
Enric VI es proclama rei de Sicília el 25 de desembre de 1194, a Palerm, amb la seva dona Constança I de Sicília. El seu regnat, però, serà curt, ja que mor el 1197. Entre aquesta data i 1220, el papa intenta frenar el poder dels Hohenstaufen a Sicília. El regne de Sicília, però, no té cap poder central com en les altres monarquies, així que els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reials, i les ciutats grans no aconsellen seguir endavant amb les seves institucions comunals.
El 1220 Frederic II, el fill d'Enric VI, es proclama emperador. El desembre d'aquell any, a Càpua, deroga la llei normanda i cancel·la les concessions de 1189 per castigar els que van aprofitar el buit de poder per fer-se forts. El 1230, les constitucions de Melfi, inspirades en la llei romana, donen lleis reials al regne.
Dominació angevina (1266-1282) miniatura|esquerra|Escut d'armes del Regne de Nàpols En pujar al tron Manfred I de Sicília el papa Climent IV l'excomunica per ser fill il·legítim del seu pare, esdevenint el regne de Sicília propietat del papat. El 1262 Constança de Sicília, filla de l'anterior, es casa amb Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Aquesta situació d'assetjament entre la dinastia Hohenstaufen i la Casa d'Aragó-Barcelona, essent Constança l'hereva de Manfred, provoca l'antipatia del francès Climent IV que busca ajuda en Carles I d'Anjou, germà petit del seu aliat Carles IX de França. Així, les tropes de Carles d'Anjou entren a l'illa i lluiten amb Manfred I a la Batalla de Benevent, mentre Carles és coronat rei de Sicília a Roma el 1266.
Sota Carles d'Anjou, i posteriorment el seu fill Carles II, el nord s'afavoreix en detriment del sud, així la capital és traslladada de Palerm a Nàpols. Aquesta situació de dominació angevina conclou amb les Vespres sicilianes, que condueixen a la divisió del regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília peninsular o Regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília insular, sota domini aragonès.
Dominació catalana (1282-1442) miniatura|Escut d'Armes del Regne de Sicília.
Amb el matrimoni de l'hereva legal de Manfred I, Constança de Sicília, amb Pere el Gran d'Aragó, el regne de Sicília esdevé un dels principals interessos del comte-rei aragonès. Les Vespres sicilianes representen una doble ruptura: primer contra els angevins, amb els quals els impostos eren molt alts, i després contra l'herència de Frederic I, una herència sempre en disputa (entre Hohenstaufen i angevins) i que no estabilitzava el regne. Així mateix va ser una petició d'autonomia. Per poder fer front als angevins, els sicilians conviden Pere el Gran a reivindicar els drets de la seva esposa, cosa que comporta la separació en dos regnes.
Els conflictes entre els regnes de Sicília i Nàpols van ser constants fins que va ser escollit papa Benet XII el 1334, que tenia relacions d'amistat amb Frederic II de Sicília, i li promet respecte a la Santa Seu a Trinàcria.
Els dos regnes resultants estan separats fins a 1442 quan el rei d'Aragó Alfons el Magnànim conquesta el Regne de Nàpols i provoca el naixement del Regne de les Dues Sicílies.
Casa d'Àustria, 1516-1700 miniatura|L'emperador Carles V a batalla de Mühlberg per Tiziano. Amb l'Emperador Carles V comença el regnat de la dinastia dels Habsburg, o Casa d'Àustria, amb la qual Espanya coneixerà la seva major expansió territorial gràcies a la conquesta d'extensos territoris a Amèrica i altres colònies d'ultramar. A més, l'Emperador Carles V va ser coronat emperador del Sacre Imperi cosa que va afegir extensos territoris europeus a la corona, posteriorment, Felip II, augmenta seus territoris a Amèrica i cenyeix la corona de Portugal amb als seus territoris d'Ultramar, iniciant un període (1580-1640) en què els dominis del Monarca Catòlic van passar a ser la major potència econòmica i militar del món.
Domini borbònic de les Dues Sicílies El 1734, Carles de Borbó, en aquells temps Duc de Toscana i fill de Felip V d'Espanya, després de vèncer els Àustries s'apodera de Nàpols amb l'ajuda espanyola, recuperant el territori per als borbons; sent reconegut molt aviat per França en virtut del Primer Pacte de Família, el 1737 ho farien els Estats Pontificis i, a continuació, la resta dels estats italians.