va ser un filòsof, lògic i científic estatunidenc. És considerat el fundador del pragmatisme i el pare de la semiòtica moderna. Va veure la possibilitat de reduir els processos lògics a circuíts elèctrics cap el 1880, cosa que va dur dècades després al desenvolupament de l'ordinador electrònic.
Segons el filòsof Paul Weiss, Peirce era «el més original i versàtil dels filòsofs nord-americans i el lògic més gran dels Estats Units». Bertrand Russell va escriure que Pierce «va ser una de les ments més originals de finals del i sens dubte el més gran pensador nord-americà de sempre».
Biografia Era el segon dels cinc fills de Sarah Hunt Mills i Benjamin Peirce, professor d'astronomia i matemàtiques a Universitat Harvard. Encara que es va graduar en química a la Universitat Harvard, mai va obtenir una posició acadèmica permanent a causa de la seva personalitat difícil, potser que tenia el trastorn bipolar. L'escàndol que va envoltar el seu segon matrimoni després de divorciar de la seva primera dona, Melusina Fay no hi va ajudar tampoc. Va desenvolupar la seva carrera professional com a científic a la United States Coast Survey (1859-1891), treballant especialment en astronomia, en geodèsia i en mesures pendulars. Des de 1879 fins a 1884 va ser professor de lògica a temps parcial a la Universitat Johns Hopkins.
miniatura|esquerra|Arisbe, la casa que es va comprar als afores de Milford, Pennsilvània. Després de retirar-se el 1887, es va establir amb la seva segona dona, Juliette Froissy, a Milford, on va morir de càncer després de 26 anys d'escriptura intensa i prolífica. No va tenir fills.
Obra i valoració crítica Peirce va publicar dos llibres, Photometric Researches (1878) i Studies in Logic (1883), i un gran nombre d'articles en revistes de diferents àrees. Els manuscrits, una gran part sense publicar, ocupen prop de 80.000 pàgines. Entre 1931 i 1958 es va ordenar temàticament una selecció dels seus escrits i es va publicar en vuit volums amb el nom de Collected Papers of Charles Sanders Peirce. Des de 1982, s'han publicat a més, alguns volums de A Chronological Edition, que aspira a atènyer uns trenta volums.
William James va reconèixer Charles Peirce com a fundador del pragmatisme. El seu pragmatisme pot entendre's com un mètode de resoldre confusions conceptuals relacionant el significat dels conceptes amb les conseqüències pràctiques. Sense cap dubte, aquesta teoria no té cap semblança amb la noció vulgar de pragmatisme, que connota una recerca implacable del benefici així com la conveniència política.
Peirce és també considerat com el pare de la semiòtica moderna: la ciència dels signes. Més encara, el seu treball —sovint pioner— fou rellevant per a moltes àrees del coneixement, com ara astronomia, metrologia, geodèsia, matemàtiques, lògica, filosofia, teoria i història de la ciència, semiòtica, lingüística, econometria i psicologia. Cada vegada més rep abundants elogis. Popper el veu com «un dels filòsofs més grans de tots els temps». Per tant, no és sorprenent que el seu treball i les seves idees sobre moltes qüestions hagin estat objecte de renovat interès, no només per les seves anticipacions intel·ligents als desenvolupaments científics, sinó sobretot perquè mostra efectivament com tornar a assumir la responsabilitat filosòfica de la qual va abdicar gran part de la filosofia del .
No obstant això, Charles S. Peirce no hauria de ser considerat principalment com a filòsof o lògic, sinó com a científic, tant per la seva formació com per la seva carrera professional. Els informes a la Coast Survey són un testimoni notable de la seva experiència personal en el dur treball de mesurar i obtenir evidències empíriques. Una mirada a aquests informes oficials o als seus Photometric Researches produïts en els anys 1872-1875 dona una vívida impressió de treball científic sòlid. Com va escriure Max Fisch, «Peirce no era merament un filòsof o un lògic que ha estudiat qüestions científiques. Era un científic professional de tot dret, que va portar al seu treball les preocupacions del filòsof i del lògic».
miniatura|esquerra|Juliette i Charles Peirce al jardí de casa seva, Arisbe, el 1907 Encara que Peirce va ser un filòsof sistemàtic en el sentit tradicional de la paraula, la seva obra aborda els problemes moderns de la ciència, la veritat i el coneixement a partir de la seva pròpia experiència com a lògic i científic experimental que treballava en el si d'una comunitat internacional de científics i pensadors. Encara que va realitzar importants contribucions a la lògica deductiva, Peirce estava principalment interessat en la lògica de la ciència i, més especialment, en el que va anomenar abducció (com a complement als processos de deducció i inducció), que és el procés pel qual es genera una hipòtesi, de manera que puguin explicar fets sorprenents. Peirce va considerar que l'abducció estava al cor no sols de la investigació científica sinó de totes les activitats humanes ordinàries.
Una dificultat en l'estudi de Peirce és que la interpretació del pensament de Peirce ha provocat durant anys un ampli desacord entre els estudiosos peirceans, degut en part a la presentació fragmentària i caòtica de la seva obra en els Collected Papers i en part al seu anar contra corrent. El fet és que Peirce no és un filòsof fàcil de classificar: alguns el van considerar un pensador sistemàtic, però amb quatre sistemes successius (Murphey, 1961), altres el van veure com un pensador contradictori (Goudge, 1950), o com un metafísic especulatiu de tipus idealista (Esposito, 1980). No obstant això, en anys més recents ha començat a guanyar acceptació general una comprensió més profunda de la naturalesa arquitectònica del seu pensament i de la seva evolució des dels seus primers escrits el 1865 fins a la seva mort el 1914. En l'última dècada tots els estudiosos peirceans han reconegut clarament la coherència bàsica i la sistematització del pensament de Peirce.
Concepció de la ciència Les afirmacions de Peirce sobre la naturalesa de l'activitat científica tenen una sorprenent continuïtat amb les discussions contemporànies en epistemologia, metodologia i filosofia de la ciència, sobretot per l'èmfasi que va posar al caràcter social i comunitari de la ciència. Sens dubte, algunes de les manifestacions de la seva absoluta confiança en el progrés científic resulten avui dia anacròniques. Peirce era un home del i, en consonància amb l'esperit de la seva època, tenia una fe gairebé religiosa en la capacitat de la ciència per descobrir la veritat. En aquest sentit, Peirce era un ferm defensor d'una aproximació científica a la filosofia. És més, en certa manera Peirce volia transformar la filosofia en una ciència estricta, fer de la filosofia una «filosofia científica», no només en els àmbits de la lògica i l'epistemologia, sinó de manera més urgent i necessària en metafísica i cosmologia.
Avui en dia aquesta pretensió pot semblar antiquada, i fins i tot ridícula, pròpia dels filòsofs del passat o del positivisme més cru i intransigent. Aquesta actitud científica ha motivat que Peirce, a diferència d'altres pragmatistes com William James o Friedrich von Schiller, fos vist amb simpatia i fins i tot admiració per part de molts pensadors de la tradició de la filosofia analítica. No obstant això, encara que en alguna ocasió denominés el pragmatisme com una filosofia proto-positivista ( EP 2:339, 1905), seria més que inexacte dir que Peirce va ser un filòsof positivista en sentit estricte. En primer lloc, una de les lliçons que més vivament va aprendre del devot esperit unitari de Harvard -del que el seu pare, Benjamin Peirce, va ser incansable promotor- era la idea de reconciliar ciència i religió. Aquest és, efectivament, un impuls central a tota l'obra de Peirce que sovint ha passat desapercebut pels autors que sostenen una lectura naturalista de la màxima pragmàtica i del mètode científic. De fet, per Peirce la investigació científica és l'activitat religiosa per excel·lència, ja que el seu objecte és, senzillament, la recerca apassionada i desinteressada de la veritat.
Peirce va adoptar un concepte molt ampli de ciència que no quedava restringit a les ciències enteses com a ciències de laboratori. Per a ell, la ciència no consisteix ni únicament ni principalment en una col·lecció de fets o mètodes, ni tan sols en un conjunt sistemàtic de coneixements, es tracta d'una activitat social. És a dir, la ciència és una investigació autocontrolada, responsable i autocorrectiva duta a terme per homes i dones reals sota un mateix principi de cooperació amb vista a un fi molt particular: la consecució de la veritat ( EP 2:459, 1911). En altres paraules, la ciència és un «procés viu» encarnat en un grup d'investigadors i animat per un intens desig d'esbrinar com són les coses realment, per «un gran desig d'aprendre la veritat». De fet, dirà Peirce, «el desig d'aprendre» és el més important requisit de la ciència i la primera regla de la raó. Aquest requisit ve de la mà d'un altre precepte que, segons Peirce, s'hauria d'escriure en totes les parets de la ciutat de la filosofia: «no bloquejar el camí de la investigació». D'acord amb la seva experiència com a científic entrenat a les sales de laboratori, Peirce volia fer de la filosofia una ciència allunyada tant del diletantisme literari com de la filosofia acadèmica tradicional, a la qual considerava animada per un esperit dogmàtic i racionalista.
Però això no suposava reduir, com feia el positivisme, tots els modes de coneixement al coneixement científic, sinó que indicava simplement la necessitat d'abordar els problemes filosòfics amb una actitud experimental. És a dir, amb un tarannà comunicatiu i obert a la revisió contínua, a la necessària correcció que impliquen tant la discussió pública amb els col·legues com el contrast amb l'experiència en el procés d'investigació científica. Aquesta actitud, que Peirce va denominar fal·libilitat, era una conseqüència necessària del seu rebuig radical del fundacionalisme característic de la filosofia moderna, que considerava encarnada de manera prototípica en la figura de Descartes. En concret, Peirce va criticar molt durament el replegament de la filosofia moderna cap a l'interior de la consciència, el recurs a la introspecció com a garantia del coneixement i la idea d'intuïció, entesa com aquella cognició no determinada per cognicions prèvies. En el seu rebuig de l'esperit escolàstic, el cartesianisme havia fet del cogito la font última de la certesa, així com la baula fundant de tot l'edifici del coneixement, entès com una cadena de raonaments que es dedueixen d'aquest fonament o principi necessari. Com a conseqüència, l'individu i la seva consciència constituïen, en última instància, l'única garantia de la ciència i el coneixement racional. Per Peirce això era una «filosofia de butaca», merament especulativa i allunyada de la manera que realment treballen els científics. Per Peirce la ciència era, en gran manera, el treball cooperatiu i comunitari d'homes i dones treballant en intercomunicació, corregint els uns als altres en un procés continu de revisió d'hipòtesis, que conduiria a una opinió final encarnada en una comunitat ideal d'investigadors.