Sant Miquel del Port o del Mar és l'església parroquial del barri de la Barceloneta de Barcelona, catalogada com a bé cultural d'interès local. És un dels temples barrocs més destacats de la ciutat, projectat per l'enginyer militar Pedro Martín Cermeño el 1753 i reformat el 1863 per Elies Rogent.
Història El 7 de maig del 1753, després d'una processó religiosa amb preveres i obrers, el vicari perpetu de Santa Maria del Mar Josep Esteva celebrà la cerimònia de delimitar l'espai que hauria d'ocupar deixant-hi clavada la creu amb l'escut de la parròquia. L'endemà sortí una altra processó de la ciutat encapçalada pel bisbe de Barcelona Manuel López de Aguirre, on hi assistiren el marquès de la Mina, i d'altres oficials i noblesa del país. El prelat col·locà la primera pedra en el punt on s'havia clavat la creu, entonant tot seguit el Te Deum. Al costat de la pedra s'hi col·locà una caixa de plom que contenia relíquies, monedes d'or i plata, i un canut de vidre amb dues inscripcions en llatí. El projecte realitzat per Pedro Martín Cermeño, tinent coronel d'Enginyers i la construcció va anar a càrrec de Francisco Peredes, enginyer en cap, ajudat per Damià Ribes, arquitecte civil.
El matí del 27 de setembre del 1755, l'ardiaca de Santa Maria del Mar, assistit per diversos clergues, el beneí per comissió del bisbe; i l'endemà es feu la translació del Santíssim Sagrament amb una lluïda processó a la que concorregueren les confraries de Barcelona, i les comunitats de religiosos dominics, franciscans, mercenaris, mínims, caputxins i de la parròquia, el bisbe, molts nobles i militars i el Cos Municipal. L'endemà, 29 de setembre, dia de la dedicació de Sant Miquel Arcàngel, celebrà un ofici el Bisbe Sales, sent el panegirista Antonio Diez Armendariz, clergue regular de Sant Gaietà. Amb aquest foren set dies en què se celebraren festes per la consagració del temple: El primer reservat per al Marquès de la Mina com a promotor de l'obra; el segon corregué a compte del cabiscol de la Catedral; el tercer de l'Ajuntament, el quart el dedicà al seu patró i protector del regiment de Dragons de Lusitània; celebrà el cinquè el comerç de Barcelona; escolliren el sisè la comunitat i obra de Santa Maria del Mar; i la marina solemnitzà el setè.
A conseqüència de l'augment de població de la Barceloneta, el 15 de gener del 1863 se'n va realitzar una ampliació a càrrec de l'arquitecte Elies Rogent. El temple va passar a tenir l'estructura actual amb una planta rectangular amb tres naus de la mateixa alçada amb cinc arcs formers per banda i dues cúpules entre el primer i el tercer. Aquest allargament de la planta va comportar la desaparició de nombrosos elements del projecte original barroc com l'altar realitzat per Deodat Casanoves, tot conservant-se únicament la imatge de l'arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç, o les dues piles de marbre de bateig. Aquestes procedien de l'església de Sant Sebastià del convent de frares dominics, incendiada el 1835, que foren adquirides per la Junta de Comerç i cedides a l'església de la Barceloneta, on van ser dutes el 9 de març del 1843. S'hi va col·locar també una nova campana batejada com Margarida, fosa als tallers de Francesc Lacambra, veí del barri, que també en fou donant.
El 1936, durant la Guerra Civil, el temple va ser incendiat i van desaparèixer nombrosos elements, entre d'altres l'esmentada escultura que restava de l'altar, el Sant Miquel de la façana i el sepulcre del Marquès de la Mina, obra de Joan Enric. Des de llavors, s'han anat recuperant alguns dels elements més simbòlics del temple tot i que està mancat de l'esplendor amb que comptava l'edifici barroc. El 1968 es va realitzar un nou retaule major i al 1992 es va col·locar a la façana una nova figura de Sant Miquel que substitueix a la destruïda el 1936.
Arquitectura La façana principal dona al carrer de Sant Miquel, davant la plaça de la Barceloneta, fet que permet donar perspectiva i visibilitat al conjunt. Construïda íntegrament en pedra, disposa de dos nivells d'alçat; un cos inferior rectangular que ocupa l'amplada de les tres naus i un pis superior que -pel contrari- presenta un cos central de més alçada que es correspon amb la nau central; els laterals queden reduïts a un element decoratiu en forma de voluta i una balustrada a la banda inferior.
El cos inferior es caracteritza per la monumentalitat dels tres accessos, els quals queden emmarcats per parelles de columnes d'ordre tosca disposades a sobre d'uns basaments. La porta central constitueix l'entrada principal, fet que condicional la seva estructura més monumental, amb muntants flanquejats per columnes d'ordre corinti i un entaulament amb la inscripció -clarament posterior- SAN MIGUEL DEL PUERTO que està coronat per un frontó triangular. Aquest frontó presenta una ornamentació floral al centre de la composició i es remata amb uns motius escultòrics que representen dos angelots que flanquegen un gerro central. Les portes laterals disposen de menor alçaria i es coronen amb un frontó semicircular; a sobre de cada porta es disposa una obertura de format oval que es decora amb un marc floral en garlandes. Aquest cos es remata amb una cornisa decorada amb tríglifs i mètopes que -amb una composició molt similar a les de l'interior del temple- representen diferents atributs de Sant Miquel. A sobre d'aquesta es desenvolupa una cornisa en voladís que constitueix la base del cos superior, el qual s'assenta a sobre d'un gran basament a partir del qual es desenvolupen les parelles de columnes d'ordre corinti que flanquegen el segon pis. Al tram central hi ha una fornícula on es disposa una escultura de grans dimensions de la figura de l'arcàngel, emmarcada per unes pilastres que sostenen un frontó semicircular tot envoltat per unes motllures de formes sinuoses. Aquest cos central queda flanquejat per uns elements en forma de voluta que disposen d'un mascaró decoratiu a la banda inferior. El cos superior es remata amb un gran frontó triangular decorat amb goles.
La façana, tot i que encara conserva la traça del projecte original barroc, ha estat considerablement modificada en quant als elements escultòrics. Originàriament el frontó triangular que remata la façana es coronava amb una creu, un sòcol i un escociat, i, a banda i banda de la creu es disposaven dos grans gerros de fruita. Als extrems d'aquest cos hi havia també dues estàtues -donació de Pere Pau i Gras- corresponents amb Sant Elm i Santa Maria de Cervelló. L'autor també fa referència a tres escultures més (ja acabades i a devoció de Juan Cermeño) de les tres virtuts teologals que encara s'haurien de col·locar a sobre d'un pedestal escociat A la fornícula del segon cos hi havia la imatge de Sant Miquel, realitzada per l'escultor Pere Pau Costa (deixeble de Corado Rudolfo i Ferdinando Galli) i malauradament destruïda el 1936. El 1992 es va restituir la figura de Sant Miquel a la fornícula per un model nou, que té molt poc a veure amb la qualitat de la traça i la bellesa de la figura original, obra de l'escultor Emili Colom i Comerma.
El temple és de planta rectangular amb capçalera recta i tres naus. Aquestes estan separades per grans columnes fasciculades que sostenen un entaulament de tríglifs, el qual es remata amb una cornisa a sobre de la qual imposten els arcs transversals que permeten desenvolupar la coberta. La nau central està coberta amb voltes d'aresta i dos grans cúpules nervades amb lluerna; les naus laterals -de menor amplada i alçada- estan cobertes amb voltes d'aresta disposades perpendicularment a la central i decorades amb una clau central ornamentada. A la banda superior dels murs de les naus laterals es localitza un cos de finestres que permeten donar llum -juntament amb la lluerna lucernari de les cúpules- a l'interior del temple. Als peus de l'església -a cota del primer pis- es troba el cor.
Tot i que el projecte arquitectònic original era barroc, bona part de l'interior és fruit de la reforma de l'arquitecte Elies Rogent el 1863. Gràcies a una descripció de A. Sebastià Coll, recollida per Manuel García-Martin, se sap que era un quadrat perfecte enmig del qual s'alçaven quatre columnes i al damunt, la cúpula de mitja taronja, tancada per dues vidrieres i coronada amb un floró daurat com a bell guarniment. En aquestes columnes impostaven els arcs que configuraven la coberta i que es trobaven a una alçada de 9 vares, 1 peu i 10 polzades de les columnes. Una cornisa circumval·lava les parets, sota la qual es disposava un fris amb mètopes i tríglifs, les primeres adornades amb tributs de l'Arcàngel que també es trobaven a la cornisa de la mitja taronja. Al pòrtic i al presbiteri, fora del quadrat o cos de l'església, s'alçaven quatre mitges columnes de la mateixa construcció que les del cos interior.
Sota la cornisa que circumval·la el cos interior hi ha una successió de mètopes amb baixos relleus, separades per tríglifs que representen atributs del seu sant patró i del temple, alguns dels quals es repeteixen sota la cornisa de la façana i a la de l'interior de les cúpules. Originàriament quan es construí aquesta església, els motius realitzats eren 64, tots diferents l'un de l'altre. El 1863, amb l'ampliació del temple, es va adoptar el mateix estil per adornar la prolongació dels murs laterals amb més mètopes amb baixos relleus i tríglifs. Es conserva una descripció del 1755 realitzada pel pare dominic Antonio Díaz de Armendáriz on es reprodueix el significat dels atributs i elements representats.
El presbiteri -del qual l'autor apuntava que s'empavesaria de jaspi a impuls d'una devoció particular- era ovalat, amb el diàmetre major de 8 vares, i el menor, de 6. Disposava també de dues sagristies amb la mateixa estructura. La il·luminació del temple es realitzava a través de sis finestres localitzades a les parets laterals. El conjunt és completava per una elevada torre amb tres finestrals, cadascuna amb una campana que foren beneïdes el 23 de setembre del 1755 pel vicari perpetu de Santa Maria del Mar, per comissió del bisbe d'Ascensi Sales, i que foren batejades amb els noms de Sant Miquel, Roser i Sant Antoni.
L'altar major original, obra de Deodat Casanoves, va desaparèixer amb la reforma de 1863, del qual només restà (fins al 1936) la imatge de l'arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç. Paral·lels a aquest n'hi havia un parell de retaules: un dedicat a la Verge de Loreto, costejat per Miguel Bañuelos, l'altre dedicat a Sant Antoni de Pàdua, costejat per la marquesa de la Mina que en feu portar l'estàtua de Nàpols. La resta del temple estava decorat per quatre altars més, un dedicat a la Mare de Déu de la Pietat, imatge que estava anteriorment a la capella de la Porta de Mar, i que fou trobada sota les ruïnes d'una paret. Els altres altars estaven dedicats a la Mercè, a Sant Josep i el darrer a santa Maria de Cervelló i sant Pere Gonçal Telm. Al costat del presbiteri del costat de l'epístola hi ha el sepulcre del Marquès de la Mina, promotor del temple i del barri de la Barceloneta. Fet de marbre hi ha el seu bust i baixos relleus dels seu llinatge, trofeus i gestes militars. Prop del pòrtic hi ha dues piles per a l'aigua beneita sostingudes cadascuna per un geni procedents del derruït Convent de Santa Caterina (Barcelona). També hi ha pintures del pintor Francesc Tramulles al presbiteri.