Sir George Martin (Londres, 3 de gener de 1926 - Londres, 8 de març de 2016) fou un músic anglès, conegut principalment per haver produït gairebé la totalitat dels àlbums de The Beatles, entre altres projectes musicals. Era pare del també productor Giles Martin, i l'actor Gregory Paul Martin.
Sinopsi biogràfica miniatura|esquerra|Retol Va aprendre a tocar piano de petit, però pròpiament no va començar a formar-se musicalment fins que va complir els vint anys. En la Segona Guerra Mundial va servir a la Royal Air Force, on un mentor, Sidney Harrison, en adonar-se que tenia talent i gust per la música, el va animar a emprendre la carrera musical. El 1947, quan va retornar a la seva vida civil, va començar a estudiar a la Guildhall School of Music (on Harrison feia classes), i adoptà l'oboè com a segon instrument.
En la dècada de 1950 li van encomanar la direcció d'una petita subdivisió de la companyia discogràfica EMI a Anglaterra, la Parlophone. Aquesta subdivisió s'encarregava de la distribució de música clàssica i de gravacions còmiques (entre les quals destacaven sàtires de Mozart, representades per l'actor Peter Ustinov) i estava a punt de ser tancada quan Brian Epstein, manager de The Beatles, va convèncer Martin que els gravés, després d'infructuosos intents perquè, entre 1961 i 1962, ho fes la companyia discogràfica Decca, que finalment els va rebutjar definitivament. La cançó triada fou "Love Me Do", que va ser un èxit local i que va generar els guanys necessaris per a la continuïtat de Parlophone, segell que durant molt de temps distribuiria els discos senzills de The Beatles.
L'èxit de la cançó va portar The Beatles a gravar el primer disc de llarga durada el 1962, Please Please Me, i amb aquest àlbum va començar la relació de The Beatles amb Martin com a productor. Hom considera que bona part de l'èxit del quartet es deu a les seves directrius i, per aquest motiu, sovint se l'anomenava "el cinquè Beatle". L'educat sentit de Martin, unit al seu gust per la música clàssica, el van convertir en un dels productors més respectats de tots els temps. Va portar The Beatles a nivells creatius insuperables (que incloïen arranjaments amb cordes, noves tècniques de composició i experiments sonors amb diversos estils i instruments). Era també un revolucionari en la tècnica: va ser el primer productor al Regne Unit que va utilitzar vuit pistes d'enregistrament (en dues consoles de quatre pistes cadascuna) per al disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), considerat una obra mestra.
El 1968, John Lennon va trucar a Phil Spector per produir el que seria el darrer àlbum de The Beatles: el controvertit Let It Be. Va ser la primera feina del quartet no produït per Martin. Amb la separació del grup al 1970, Martin va produir feines de gent com Shirley Bassey o Bernard Cribbins.
Ha fet orquestracions per a algunes pel·lícules, entre les quals destaquen The family way, per a la qual va compondre i va orquestrar la columna sonora, juntament amb Paul McCartney, cosa que els feu creditors del Premi Ivor Novello el 1966. També va fer arranjaments per a Yellow Submarine (1968), pel·lícula d'animació psicodèlica amb les cançons de The Beatles i Viu i deixa morir (1973), de la saga de James Bond, altra vegada al costat de Paul McCartney.
A la dècada dels 90 va ser nomenat sir per la reina d'Anglaterra. També va ser introduït al Saló de la Fama del Rock el 1999.
Actualment era un dels productors més respectats de la història de la música popular, tot i ja estar retirat.
Carrera El 1942 va formar una banda de dansa escolar que va anomenar George Martin & The Four Tune Tellers.George Martin, Jeremy Hornsby: Es begann in der Abbey Road. 2013, S. 20 Entre 1943 i 1947 va ser emprat com a observador d'avions a la "Fleet Air Arm" de la Royal Navy, després de la qual cosa va estudiar composició i orquestració de música clàssica durant tres anys a partir de setembre de 1947 a la famosa Guildhall School of Music and Drama. Primer va anar als arxius musicals de la BBC a principis de 1950. També va treballar per al Radiophonic Workshop de la BBC, per al qual va supervisar el seu primer llançament comercial, la cançó Time Beat (publicada sota el pseudònim de Ray Cathode).Paul McCartney: Lyrics. 1956 bis heute. Hrsg. mit einer Einleitung von Paul Muldoon. Aus dem Englischen übersetzt von Conny Lösche. C. H. Beck, München 2021, , S. 841. L'octubre de 1950, Martin va arribar a la discogràfica EMI i allí va ser contractat com a ajudant del cap de la discogràfica Oscar Preuss a la discogràfica Parlophone.
Primeres tasques "Parlophone" era en realitat un segell de música clàssica i es considerava insignificant al costat dels segells germans HMV, Columbia i Regal Zonophone, però sota Martin es va convertir inicialment en un segell important de jazz i comèdia. La primera producció independent de Martin va ser amb la banda de jazz de Humphrey Lyttelton, que va gravar els temes Trouble in Mind / Panama Rag (Parlophone #R3346) el 25 d'octubre de 1950. Get Out of Here And Go On Home va seguir el 22 de novembre de 1950, i Trog's Blues i Wolverine Blues es van gravar el 24 de gener de 1951. La Muse Legere / Barwick Green (#R3418) va ser creada l'agost de 1951 per Sidney Torch & Orchestra. Després, el 1951, Martin va produir enregistraments clàssics del London Baroque Ensemble (director: Karl Haas) amb composicions de Mozart,Peter Martland: Since Records Began – EMI: The First 100 Years. 1997, S. 216 publicats en un LP l'octubre de 1952. Això va ser seguit l'agost de 1952 per a Eve Boswell Sugar Bush / I'm Yours (#R3561), el senzill I Went to Your Wedding / I Will Never Change de Dick James va ser llançat el desembre de 1952. James es convertiria més tard en un dels editors i empresaris musicals més influents i reeixits de Gran Bretanya, gestionant les composicions dels Beatles i descobrint Elton John. La primera producció de George Martin que va arribar a les llistes britàniques va ser Pickin' A Chicken, de nou d'Eve Boswell, creada l'octubre de 1955 i premiada amb el número nou a les llistes britàniques.
Una altra branca important del catàleg de Parlophone van ser els enregistraments de comèdia, que van ser en gran part produïts per Martin. El primer títol conegut va ser el disc satíric Phoney Folk Lore / Mock Mozart de Peter Ustinov, creat el desembre de 1952. També hi havia el còmic de cinema Peter Sellers, que va estrenar el senzill Jakka And The Flying Saucers el 10 de novembre de 1953 sota la direcció, de Martin. El primer senzill de Spike Milligan, You Gotta Go Oww! va ser llançat el 19 de novembre de 1956. Aquests no van ser èxits mesurables de la desfilada, només va ser el disc d'humor Goodness, Gracious Me with, Peter Sellers i Sophia Loren, publicat el novembre de 1960, que va aconseguir el quart lloc.
Més grups de jazz Martin també va produir la banda de jazz Johnny Dankworth Seven, el primer senzill de "Parlophone Honeysuckle" Rose es va gravar el 10 de febrer de 1953. A través d'aquestes i altres bandes de jazz com Freddy Randall's Band (a partir d'abril de 1951), Jack Parnell's Band (a partir de juliol de 1951), Sidney Torch & His Orchestra (a partir d'agost de 1951) o Joe Daniels & His Jazz Group (des de desembre de 1952) produccions per a altres bandes de jazz. Com a resultat, el repertori del segell Parlophone es va transformar gradualment en un segell de jazz, mentre la importància de la música clàssica continuava disminuint. George Martin ara va produir totes les bandes de jazz del segell sense excepció.George Martin, Jeremy Hornsby: All You Need Is Eears. 1979, S. 56 Encara van necessitar diverses produccions fins que es va crear el títol "Experiments With Mice" per a Johnny Dankworth el 10 de maig de 1956, que va ser recompensat amb una primera entrada a la llista: el setè lloc. Mentrestant, després de la jubilació del seu predecessor Oscar Preuss, Martin va ser nomenat cap de Parlophone Records l'abril de 1955, convertint-lo en el cap del segell més jove del grup EMI.
Quan es va gravar Saturday Jump de Lyttelton el 9 de desembre de 1958, les discogràfiques britàniques ja havien començat la recerca d'intèrprets britànics de rock and roll. Entre juliol de 1957 i novembre de 1958, els èxits nord-americans van dominar tant les llistes britàniques que un èxit britànic va poder ocupar la primera posició de les llistes durant només dues setmanes.Tim Rice, Joe Rice, Paul Gambaccini: The Guinness Book of Number One Hits. 1982, S. 11 La competència interna i tàcita va ser guanyada pel col·lega productor Norrie Paramor, perquè Cliff Richard i la seva banda de suport "Shadows" havien estat descoberts com a proveïdors d'èxits excepcionals per al segell germà Columbia. També va ser Paramor qui va donar al grup EMI el seu primer èxit i un milió de vendes el 1954 amb Oh, My Papa d'Eddie Calvert. El primer èxit de George Martin va ser You're Driving Me Crazy dels "Temperance Seven" a l'estil vodevil, publicat el 30 de maig de 1961, que inicialment va ser rebut amb gran escepticisme a EMI.George Martin, Jeremy Hornsby: All You Need Is Eears. 1979, S. 100 El company de productor de Martin, Walter J. Ridley, també es va avançar al segell germà HMV quan va gravar el primer senzill per a "Johnny Kidd & the Pirates" el 18 d'abril de 1959, Please Don't Touch. Martin va signar Matt Monro, la resposta britànica a Frank Sinatra, el març de 1960.
El juliol de 1961, George Martin va escriure per al diari de la casa d'EMI sota el títolBé, és una feina força estranya.“You Know, It’s Really A Quite Funny Job”Un article sobre les tasques d'un productor musical i cap d'un segell.Brian Southall, Peter Vince, Allan Rouse: Abbey Road: The Story of the World’s Most Famous Recording Studios. 1997, S. 64He de trobar l'artista adequat, aconseguir-li el material de la cançó adequat, organitzar l'acompanyament musical adequat, portar-lo a l'estudi de gravació i produir un èxit.Brian Southall, Peter Vince, Allan Rouse: Abbey Road: The Story of the World’s Most Famous Recording Studios. 1997, S. 65
Es descobreixen els Beatles El 13 de febrer i el 9 de maig de 1962, George Martin va rebre a Brian Epstein, gerent dels Beatles, que abans havia estat rebutjat per Decca, Pye, Philips, Oriole i fins i tot EMI (etiquetes subsidiàries Columbia i HMV). Martin va escoltar els enregistraments rebutjats de Decca: “[…] bastant pèssimes, poc equilibrats, no hi ha bones cançons d'un grup molt poc polit. […] Però alguna cosa sonava interessant”, va dir Martin.Mark Lewisohn: The Beatles Recording Sessions. Hamlyn, London 1988, S. 16. El 4 de juny de 1962, Martin va enviar un contracte discogràfic, que va signar ell mateix el 6 de juny de 1962.