miniatura|Ruïnes del comunidor de la capella de Sant Andreu, Èvol Oleta i Èvol (, en francès i oficialment Olette-et-Évol o Olette) és una comuna de la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord.
La dita diu: Oleta, llarga i estreta, La veta d'Oleta és llarga i estreta o A Oleta hi cal arribar abans d'onze hores, A Oleta van de bragueta i A Èvol, caragols. Jordi Pere Cerdà escrigué que Oleta té Un ull que plora, un ull que riu (joc de mots sobre el terme' riu', puix que part deçà hi passa la Tet).
La comuna es va formar el 1827 per la integració en l'antiga comuna d'Oleta de la d'Èvol. Actualment, a més del poble d'Oleta, comprèn també els pobles d'Èvol i de Tuïr d'Èvol, el Castell d'Èvol i la Bastida d'Oleta. Recentment, s'ha construït també dins el terme, la central d'Oleta, que aprofita l'aigua del riu Tet i és la més important fàbrica d'electricitat del Conflent.
A Oleta, sant Antoni era invocat per a combatre les bruixes, hom li ofrenava peus de porc i cantava: Sant Antoni del porquet/a les velles fa ganyotes/i a les velles fa l'ullet
Etimologia L'etimologia d'Oleta i Èvol està descrita en l'article corresponent a cada poble.
Geografia Localització i característiques generals del terme miniatura|esquerra|Situació de la comuna de Jújols en el Conflent El terme comunal d'Oleta i Èvol, de 2.895 hectàrees d'extensió, és situat a l'esquerra de la Tet, llevat de dos petits sectors a la dreta, un just al sud-est del poble d'Oleta, i l'altre a l'extrem sud-est del terme, on hi ha la Bastida d'Oleta. ÉsOleta i Èvol en els ortofotomapes de l'IGNOleta i Èvol a les Cartes de Cassini ofertes per l'IGN al nord-oest del centre de la comarca, a les Garrotxes de Conflent.
És un terme allargassat de nord-oest a sud-est, format bàsicament per la vall de la Ribera d'Èvol des del seu naixement en el circ de muntanyes on hi ha el Gorg Negre, un dels tres estanys cantats per Jacint Verdaguer en el Cant XII del seu poema Canigó fins a la seva desembocadura en la Tet. L'extrem nord-oest del terme actual d'Oleta i Èvol, que corresponia a una part de l'antiga comuna d'Èvol, és un circ format per muntanyes prou altes: Puig d'Escotó, de 2.292 m alt, al sud, per la Serra de la Pelada cap al Puig de la Pelada, de 2.370, al sud-oest, després cap al Puig de Passaduc, de 2.321,2, a l'oest, cap al Roc del Clot dels Gorgs, de 2.351,3, al nord-oest, cap a la Collada del Gorg Negre, de 2.143,8, i el Pic de la Creu, de 2.164,7, al nord-est tots dos, després per la Serra de la Font de Mills, cap al Coll de Portus, de 1.739,1. Al centre d'aquest circ de muntanyes es troba el Gorg Negre, ja esmentat. La sortida d'aquesta vall de muntanya, al sud-est, és la Molina, antic molí, on actualment hi ha un refugi de muntanya, a 1.545 m alt. Totes aquestes muntanyes formen part dels vessants meridionals del massís del Madres.
A partir de la Molina comença la vall mitjana de la Ribera d'Èvol, que discorre entre les carenes de muntanyes que davallen de les muntanyes esmentades. A ponent, al límit amb Censà és el pendís que davalla cap al sud des del Puig d'Escotó. Després ja al límit amb Orellà, el termenal ja no és exactament la carena que marca el límit de la vall de la Ribera d'Èvol, ja que no segueix de forma tan precisa el límit geogràfic natural, sinó que va davallant pel vessant de llevant de la carena de muntanyes. Així, va baixant progressivament des dels 2.292 del Puig d'Escotó fins als 611,5 a prop del Pont de Cerdanya, a l'extrem occidental de la població d'Oleta. Quan aquest termenal arriba al Pont de Cerdanya, el terme d'Oleta i Èvol forma una mena d'apèndix cap al sud-oest, pel qual discorren la carretera general i el traçat del ferrocarril, i on hi ha l'arrencament de les carreteres d'Èvol i Orellà d'una banda, i de Marians i Soanyes de l'altra.
Pel costat de llevant, el termenal entre Oleta i Èvol i Noedes sí que segueix clarament una carena, l'existent entre el Coll de Portús, ja esmentat, i el Mont Coronat, de 2.170 m alt. En aquesta muntanya comença el termenal amb Jújols, des d'on davalla cap al sud, lleugerament decantat al sud-est, aquest termenal no segueix clarament cap carena, sinó que alternen les petites valls que van travessant amb carenes que només travessa. La línia termenal s'adreça al Roc de Cantallops, de 1.844 m alt, el Roc de les Malleres, de 1.616,7, el Pla de la Roca, de 1,353,4 i davalla fins a tocar la carretera general, travessa la Tet, cap als 560 m alt, i forma una mena de bossa a la riba dreta del riu on es troba la Bastida d'Oleta. El riu Tet és, en la seva major part, el límit meridional de la comuna. El punt més baix del terme és la llera de la Tet, al límit amb Serdinyà, entre Riells i la Bastida d'Oleta, a 558 m alt.
Termes municipals limítrofs:
Antic terme d'Oleta L'antiga comuna d'Oleta migpartia longitudinalment de nord-oest a sud-est el terme conjunt actual, seguint en molts trams la Ribera d'Èvol com a antiga partió entre les dues comunes. Únicament a l'extrem sud de la comuna actual el d'Oleta ocupava tot el territori de la comuna actual.
Oleta miniatura|esquerra|Oleta en el Cadastre napoleònic del 1812 (Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, ADPO) El poble d'Oleta ésOleta en els ortofotomapes de l'IGN a l'esquerra del riu Tet, a la confluència amb la Ribera d'Èvol i la Ribera de Cabrils. És un dels pobles més vitals en aquesta zona de la comarca; fins ben recentment havia estat capital de cantó. És un poble allargassat a la vora de la carretera N - 116, que correspon a l'antiga Via Confluentana. Disposa d'una estació ferroviària del Tren Groc. L'església parroquial és dedicada a Sant Andreu (nova advocació canviada en traslladar-hi la categoria de parroquial, que anteriorment era a Sant Andreu d'Èvol; l'advocació anterior era a Santa Maria).
Els seus habitants s'anomenen aulets, oletins o de vegades oletencs, però el sobrenom pel qual són coneguts és el de menjacebes.
La Bastida d'Oleta miniatura|La Bastida d'Oleta en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) A la dreta de la Tet, a l'extrem oriental del terme comunal, es trobaven l'antiga Bastida d'Oleta i el veïnat homònim, amb la fàbrica d'espat fluor Comifluor, que treballava amb el material procedent de la fluorita obtinguda a la mina a cel obert d'Escaró, per a la fabricació d'alumini; avui dia tant la fàbrica com el veïnat estan desmantellats. Es correspon amb una fortalesa que es construí com a residència per als vescomtes d'Èvol el , i de la qual es conserven importants restes.
La Bastida tenia una planta quadrada, semblant a la del Castell d'Èvol, amb quatre torres circulars als angles; es conserven, sobretot, les dues torres septentrionals. Al nord, travessant la Tet, hi ha encara avui dia el pont. Hi havia hagut la capella de Sant Joan Baptista de la Bastida d'Oleta, per a la qual fou pintat vers 1420 el retaule del Mestre del Rosselló que es conserva actualment a Sant Andreu d'Èvol.
El Veïnat de la Poma miniatura|esquerra|La Poma en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) L'antic veïnat de la Poma, o Casa Delfau, es trobava al nord de la carretera general, a la riba esquerra del riu Tet, aigua avall d'Oleta i prop de la Bastida.
Ha romàs com un veïnat dispers, sense nucli de població agrupat. Hi ha la petita capella de Sant Antoni Abat de la Poma. El seu origen fou una cabana o cabanassa, hostal de camí (la Cabana de Pere Joan, 1425). A partir de l'any 1632 consta ja com a la Poma.
Antic terme d'Èvol miniatura|Èvol en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) Majoritàriament, aquest antic terme era a la dreta de la Ribera d'Èvol, afluent de la Tet, a les Garrotxes del Conflent.
Èvol El poble d'Èvol està situatEl poble d'Èvol en els ortofotomapes de l'IGN a la riba esquerra de la Ribera d'Èvol, aigua amunt del riu, respecte d'on és Oleta i al sud i als peus del Castell d'Èvol i de la capella de Sant Esteve. Antigament era el poble més important de l'actual terme comunal, amb la seu del Vescomtat d'Èvol i la parroquialitat de la seva església de Sant Andreu, de la qual depenia com a sufragània la de Sant Andreu d'Oleta, antigament de Santa Maria.
Tuïr d'Èvol miniatura|esquerra|Tuïr d'Èvol, sector nord, en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) miniatura|Tuïr d'Èvol, sector sud, en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) A la vora d'aquest riu, a prop i una mica més aigua amunt, trobem també el llogaret de Tuïr d'Èvol, dividit en dos nuclis separats un centenar de metres, malgrat el fet de ser un poble petit. No ha tingut mai església pròpia, ja que la seva parròquia era la de Sant Andreu d'Èvol.
El Castell dels Moros Al nord del terme, en el vessant sud-oriental del Puig d'Escotó, i a la dreta de la Ribera d'Èvol, hi ha unes roques escarpades, anomenades Castell dels Moros, que contenen restes d'una fortificació que caldria estudiar en profunditat.
Els masos del terme En el terme d'Oleta i Èvol no hi ha hàbitat dispers, ni masos fora dels nuclis de població, fora dels molins d'Èvol, d'en Delfau, d'en Romeu i la Molina. El que sí que hi existeix és un bon nombre de construccions aïllades relacionades amb la vida de bosc, muntanya i pastoreig: barraques, cabanes i cortals, sobretot. Així, s'hi poden trobar la Barraca d'en Labeda, la d'en Truquet i la d'en Sidós, la Cabana del Vaquer, la Casa Forestal de les Comelles, i els cortals dels Prats del Ferrador, de Bià, del Baltasar (dos), del Barzet (dos), de l'Esquiu (dos, un d'ells abans anomenat del Xiorre), del Foguetó (dos, un també anomenat d'en Foguet), del Pintat (dos, un també anomenat d'en Truquet), del Ploraire (dos), del Porret, o d'en Sidós, del Puçó, del Pujol (dos), del Reganet (dos, un també anomenat del Mas), del Ros (quatre), del Rossiners, del Xiquet (dues), d'en Bigorra, d'en Blanc (dues, una també anomenada del Ploraire), d'en Bordó, o d'en Noguers, d'en Broc, d'en Brunet, d'en Cama (tres), d'en Camel, d'en Cristau, d'en Descalç (dues), el Cortal o Jaça d'en Fabra, dos cortals més d'en Fabra, dos d'en Jaulent, dos d'en Labeda, tres d'en Nadal, una d'elles també anomenada del Noguer, el Cortal d'en Paisan, el d'en Rigola, el d'en Sidós, tres cortals d'en Truquet, i el Cortal Llunyà, a part d'un cortal sense nom. També existeix un oratori, dedicat a la Mare de Déu del Còrrec, cinc ponts: Pont de Cerdanya, Pont de Font Llebeja, Pont de la Llosa, Pont de la Vernogadera, Pont de les Agulles i Pont d'Orellà i un Refugi de muntanya.
Hidrònims Cursos d'aigua