va ser un pintor paisatgista català. Deixeble de Joan Llimona al Cercle Artístic de Sant Lluc, es va especialitzar en la pintura de paisatge, i va destacar per representacions bucòliques i tradicionals. En una primera etapa, la seva pintura és d'un cromatisme intens, que evoluciona cap a un acostament a la natura. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en les pintures murals del vestíbul de La Pedrera i va participar en la restauració de la Catedral de Mallorca. Va dissenyar els vitralls del monestir de Montserrat.
A la mort de Josep Berga i Boix va ser nomenat director de l'Escola Menor d'Arts i Oficis d'Olot (1914), des d'on va impulsar la creació per part de la Generalitat de Catalunya de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot (1934), de la qual va ser director. Després de la guerra civil, un cop desapareguda l'Escola, es va instal·lar a Riudarenes a causa de la repressió política.
Biografia miniatura|Iu Pascual, Nit de lluna a la Garrotxa (c. 1920). Fundació Rafael Masó.Fundació Rafael Masó
Va néixer el 28 d'octubre del 1883 al carrer de Pàdua número quinze de Vilanova i la Geltrú.Segons Albert Virella, Ivo Pascual no era fill de Vilanova, sinó de la Geltrú. Cal fer la distinció perquè els nuclis de població eren diferents en aquell moment. Va ser el primer fill del matrimoni entre Ybo Pascual i Soler, fill únic i hereu d'una rica hisenda, i Teresa Rodés i Ballester, filla d'una important família de Cornudella de Montsant. Iu Pascual va tenir la sort de créixer en una bona casa, amb mobles luxosos d'aire senyorial, i en una família sense problemes econòmics.
Pascual va tenir una infantesa tranquil·la i agradable, voltat de minyones i mainaderes que se'n cuidaven. El 1893 començà a estudiar al Col·legi dels Pares Escolapis, on anaven els nens de casa bona. Iu va ser un bon alumne, ni massa seriós ni massa entremaliat, i va destacar des de petit en dues activitats: el dibuix i la música. En veure el seu talent, els pares el van apuntar a classes de solfeig amb el mestre Antoni Urgellés i a dibuix, primer amb el senyor Emili Comas i després amb Josep Sugranyes, fill d'una família de pintors, decoradors i escenògrafs de Vilanova. El petit Iu estudiava història i retòrica, matemàtiques, música i dibuix amb bona voluntat i profit. Ho feia tot amb un somriure que no amagava mai. Ja de ben jove, els llibres de text d'Iu Pascual duien la seva marca personal i mostraven uns ninots plens de vida, amb un aire marcadament caricaturesc.
Les primeres mostres publicades dels seus dibuixos van aparèixer al diari del col·legi, que s'imprimia amb el rudimentari procediment del velògraf. Ell es va encarregar de les il·lustracions i de la part gràfica, tot i que aquest diari va tenir una vida efímera.
En temps de vacances, l'Iu solia anar a Cornudella, a la casa pairal de la seva mare. Aquest indret esdevé per a ell el lloc somiat, un refugi de pau. El mar --després en conversaria-- no l'atreia gens; en canvi, el paisatge i la vida a Cornudella l'encantaven. S'allotjava al mas de les Moreres, un de tants dels que posseïa la família Rodés al seu poble natiu, en una situació privilegiada.
En acabar els estudis de batxillerat, la seva mare el va convèncer per cursar la carrera d'arquitecte. El setembre de l'any 1900, Iu Pascual i Rodés partí a Barcelona.
Barcelona: els anys de joventut La Barcelona del 1900 era força diferent de la d'avui. Llavors, el Tibidabo quedava ben lluny, el passeig de Gràcia era una via incipient i Horta, Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles eren poblets tranquils i distants. El rovell de l'ou eren la Boqueria i el carrer Ferran, sembrat de botigues luxoses. Tota mena de tertúlies s'aplegaven als cafès, com el cafè restaurant Au Lion d'Or, la Maison Doré, el Cafè del Liceu o Els Quatre Gats. Iu Pascual va arribar a Barcelona a disset anys. Havia sentit a parlar dels artistes que freqüentaven aquests llocs, com Ramon Casas o Santiago Rusiñol, i es preguntava quina seria la seva tertúlia.
Però abans de tot això havia de complir amb la responsabilitat familiar i matricular-se a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Un cop matriculat és possible que assistís a les classes, i que, de totes les assignatures, la que més l'interessés fos la de dibuix. El dibuix era l'autèntica essència de la carrera, i era imprescindible inscriure's en una acadèmia particular per aprovar. Iu s'inclinaria per l'acadèmia que feia poc havia obert a Barcelona Joan Baixas. A l'Acadèmia Baixas va fer les primeres amistats; entre d'altres, Joaquim Torres i García. El senyor Baixas s'enduia els alumnes al camp perquè pintessin. Iu Pascual va freqüentar aquesta acadèmia fins al 1905 o el 1906. El centre tenia més de cinquanta alumnes, entre els quals hi havia Antoni Almirall, Joan Cardona i Lladós, Domènec Carles, Ismael Smith, Torné Esquius, Lluís Mercader, Ramon Baixeras i Josep Porta. El senyor Baixas feia periòdicament exposicions dels treballs dels seus deixebles, i aquestes van ser les primeres mostres col·lectives en què va participar Iu Pascual.
No sabem la durada dels seus estudis d'arquitectura. En una carta que el 1919 va dirigir al ceramista Llorens Artigas deia textualment que no va seguir la carrera d'arquitecte «perquè pogué més en mi l'afició a la pintura, entregant-m'hi completament». El cas és que ell es va decantar per la pintura i va continuar pintant. El primer quadre --segons pròpia confessió, que va reiterar més d'un cop— el va pintar el 23 de desembre del 1900. Havent pres aquesta decisió fermament, Pascual va ampliar l'àmbit de les seves amistats cercant nous ambients, i d'aquesta manera va conèixer el Cercle Artístic de Sant Lluc, que llavors presidia el notable pintor Joan Llimona. Aquell cenacle s'adeia a la manera de fer i de pensar del novell pintor. Feia anys que Ramon Casas i Santiago Rusiñol arrossegaven una bohèmia desvergonyida que aplaudien els seus amics i admiradors. Joan Llimona, intransigent fins a la mort, fanàtic convençut, home íntegre i catòlic, no es podia avenir amb el tarannà del Cercle Artístic de Barcelona i, arran d'uns esdeveniments que van passar en un ball de disfresses, va protagonitzar un moviment d'escissió i antagonisme, i va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc. Pascual seria un assidu de les classes i les tertúlies de la institució, i formaria part de la seva llarga llista de socis.
A partir d'aquest moment, Iu Pascual es considerarà deixeble de Llimona per sempre més. Alumne i mestre van congeniar tant que Llimona, com a premi pel seu bon comportament, va dedicar a Pascual un dibuix al carbó, de grans proporcions, amb la inscripció "A mon estimat deixeble Ivo Pascual, Joan Llimona".
L'Acadèmia Baixas, el Cercle Artístic de Sant Lluc i el pintor Joan Llimona constitueixen, doncs, els vèrtexs del triangle dins del quan s'inclouen les primeres activitats artístiques d'Iu Pascual.
Els primers anys d'estada a Barcelona, la vida d'Iu es va concentrar en el treball. Joan Llimona es va interessar pel noi i el va ajudar a trobar feina precisament al taller d'Antoni Gaudí, un home ja llavors molt admirat per tothom. Pascual hi va treballar durant trenta anys. Sota les ordres de l'arquitecte va dibuixar les vidrieres de la Seu de Mallorca i va col·laborar en la decoració de la casa que el doctor Pere Milà i Camps aixecava al passeig de Gràcia i que més tard seria batejada pels barcelonins com La Pedrera. El taller de Gaudí era una mena de continuació del Cercle Artístic de Sant Lluc, on treballaven Torres i García, Ricard Opisso, Aleix Clapés, Xavier Nogués i Jaume Llongueras, entre d'altres.
Quan la feina l'hi permetia, Iu Pascual anava a Vilanova i la Geltrú, i d'allà s'escapava a Cornudella, buscant els sots ombrívols i els llargs xiprers del paisatge. Ell no va pintar mai el cel blau del poble, sinó les penombres de les vores dels torrents i les fosques capçades dels arbres. Aquelles primeres teles eren fosques, crepusculars. Quan Pascual les hi va ensenyar, Joan Llimona el va encoratjar i li va prometre que les exposaria. Va ser llavors quan Iu Pascual va pensar que li calia disposar d'un taller propi. Va trobar un vell edifici amb una petita cambra situada al cinquè pis, on es va instal·lar. Aquell taller, amb els anys, esdevindria cenacle de visites i d'amables converses. Josep Carner, amb qui va iniciar una relació d'amistat poc temps després, el visitava sovint.
Va ser l'any 1902 que el Cercle Artístic de Sant Lluc va organitzar la V Exposició d'Art, i aquesta va ser la primera vegada que Pascual va exposar les seves obres al públic barceloní. Hi va portar vuit peces, cinc del Priorat i tres d'Horta, que oscil·laven entre les 40 i les 250 pessetes, mentre que Joan Llimona havia fixat per la seva obra "Els últims passos" el preu de 2.500 pessetes.
Els primers amics Del 1902 al 1910, la vida d'Iu Pascual es condensa en una llarga troballa d'amics. Un dels primers va ser el poeta Josep Carner, que llavors estudiava la carrera de Lleis de Filosofia i Lletres. Per raons de veïnatge, un altre dels amics de Pascual va ser Alexandre de Cabanyes, que tenia una gran fortuna i un prestigi com a pintor de marines. El focus de les amistats de Pascual el trobem realment en les tertúlies extraescolars dels deixebles de Francesc d'Assís Galí i Fabra, que, amb la creació de l'Escola d'Art Galí, va crear una mena de família artística cohesionada per un ideal comú: el Noucentisme. Per les seves aules hi van passar Francesc Vayreda, Jaume Mercadé, Francesc Vidal i Gomà, Rafael Benet, Lluís Plandiura i Pou, Esteve Monegal, Joan Miró, Ignasi Mallol i Manuel Humbert, entre d'altres. S'hi troben dos grans amics d'Iu Pascual: Lluís Plandiura i Francesc Vayreda. Xavier Nogués, Domènec Carles, Iu Pascual, Alexandre de Cabanyes i Ricard Canals, agermanats per Lluís Plandiura, van formar una penya d'amics indissoluble.
A Vilanova i la Geltrú, els pares seguien tots els passos que Iu feia a Barcelona i de lluny vigilaven les seves amistats. La mare no volia que s'enganxés al carro de la bohèmia, i, juntament amb l'àvia del pintor, Antònia Soler, es va traslladar a Barcelona cap al 1903. A partir d'aquell any Iu, va viure a Barcelona, a casa dels pares, que no el van contradir gaire en les seves amistats. miniatura|Paisatge, 1905 Museu Victor Balaguer Un amic de l'última volada va ser el pintor Marià Pidelaserra, a qui va conèixer a la Sala Parés i amb qui de seguida simpatitzaria. L'any 1902, Pidelaserra exposà en aquesta mateixa sala quaranta obres d'influència impressionista que havia pintat a París. Iu sentia una gran curiositat per totes les novetats que es presentaven a Barcelona. Aquella exposició fou un fracàs rotund, que Iu no oblidà fàcilment. El 1904, Pidelaserra exposaria de nou a l'Ateneu de Barcelona, llavors instal·lat en una de les dependències del Teatre Principal, i Francesc Pujols donaria una conferència sobre aquest pintor. Iu quedà bocabadat davant d'aquell conferenciant, que, amb el temps, entraria al nucli de les seves amistats. Francesc Pujols acabava de guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, el 1903, amb només vint-i-un anys.
Durant els anys 1904 i 1905, el literat amb qui més contactes tenia era Josep Carner, a qui convidà a passar uns dies a Cornudella. Carner veia el seu amic Iu ple de melangia, i li dedicà uns versos l'any 1905 a la revista "Catalunya", de la qual era pràcticament el director.
Per a Iu Pascual, la preferència és claríssima: el paisatge amb el qual s'identifica amb més força és el de la seva infantesa, que contemplava des de Cornudella de Montsant i que rodejava el mas de les Moreres, on estiuejava.
Olot: la maduresa