El canal del Migdia (en occità Canal de las Doas Mars o menys correctament Canal del Miègjorn; en francès canal du Midi) és un canal navegable francès que uneix el riu Garona amb el mar Mediterrani. Juntament amb el canal lateral de la Garona proveeix d'una via navegable interior des de l'Atlàntic fins a la Mediterrània. Va ser allargat amb el canal del Roine a Seta, i tot el conjunt en un principi tenia el nom de canal reial del Llenguadoc. Els revolucionaris el 1789 li van canviar el nom per l'actual Midi (Migidia). Fou considerat pels contemporanis com l'obra més important del segle .
En sentit estricte el canal del Migdia designa la part que va de Tolosa al Mediterrani, de tot el conjunt del canal dels dos Mars, conjunt de vies navegables que permeten la unió del Mediterrani i l'Atlàntic: el canal, la Garona i el canal lateral de la Garona, construït a l'estuari de la Gironda des de Bordeus.
Fou el comerç de blat que va motivar la construcció, entre 1666 i 1681, en el regnat de Lluís XIV, sota la supervisió de Pierre-Paul Riquet, cosa que el fa el canal més antic d'Europa en funcionament. Es tracta d'una obra complexa i enginyosa, per aconseguir l'aigua, Riquet, va canalitzar-la des de la Muntanya Negra fins al Pas de Naurosa, el punt més elevat del recorregut i també el canvi de vessants del canal.
El 1996 fou classificat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat en la 20 sessió de la UNESCO.
Presentació Localització i perfil del canal El canal del Midi se situa a França, a cavall dels departament de l'Erau, l'Aude i l'Alta Garona. En total són 241 km des de Marseillan, al lloc de Les Onglous on desemboca a l'estany de Thau al costat de Seta, i Tolosa, al Port de l'Embocadura al costat dels Ponts Bessons.
El canal del Midi és un canal que uneix dues conques amb un vessant situat al costat atlàntic, amb 52 km de llargada, i un altre costat al mediterrani, amb una llargada de 189 km. El Pas de Naurosa és el punt més elevat i on se situa el canvi d'aigües.
La profunditat del canal és de 2 m de mitjana, i varia entre els 1,8 m i els 2 m. El mínim autoritzat és d'1,6 m. L'amplada al mirall (superfície de l'aigua) és de 20 m, i varia dels 16 en els llocs menys amples fins als 20 m. Finalment, el fons del canal té una amplada de 10 m.Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, édition Belin Herscher, 2003, , p. 57
center|miniatura|Perfil del Canal del Midi (distàncies en metres de l'abcisa des del valor 0 a Tolosa i alçades en metres El gràfic dona el perfil del canal des de Tolosa (1), passa pel Pas de Naurosa (2), Castellnou d'Arri (3), a continuació Carcassona (4) i Trèbes (5). El canal segueix a Besiers després de la resclosa de Fonserannes (6), a continuació tenim Agde (7) i acaba el seu camí a Seta a l'estany de Thau (8). El Pas de Naurosa és el punt més elevat del canal (190 m) amb un desnivell de 57,18 m per sobre de Tolosa i de 189,43 de Seta.
El tram més llarg del canal és de 53,49 km entre la resclosa d'Argens, a l'Aude i la de Fonserannes a l'Erau, mentre que el tram més petit és de 250 m entre les dues rescloses de Le Fresquel.René Gast, Le Canal du Midi et les voies navigables de l'Atlantique à la Méditerranée, éditions Ouest-France, 2000, , p. 22
Estatuts Per raons històriques, el canal del Migdia presenta una situació jurídica original, que fou definitivament codificada el 1956A. Homont, note sous Conseil d'État, Ministère des Travaux publics et des Transports c. Dame Boudet, 3 mai 1963, Actualités juridiques : droit administratif, 1963, p. 489-490. al Codi de domini públic fluvial i de la navegació interior i després al Code général de la propriété des personnes publiques. En virtut d'aquesta legislació el domini públic del canal està fixat pel feu concedit al constructor, Riquet, i els seus límits van ser fixats per un procés verbal el 1772. S'hi ajunten els allotjaments del personal i altres propietats. El manteniment del canal va a càrrec de la persona pública propietària del canal i hi participen els ajuntaments i d'alguns veïns.
Des de la llei del 27 de novembre de 1897, l'estat francès és el propietari del canal i delega la gerència a l'oficina de les Voies navigables de France sota la tutela del ministère de l'Écologie, de l'Énergie, du Développement durable et de l'Aménagement du territoire.
Història Projectes abandonats miniatura|upright|Retrat de Pierre-Paul Riquet l'enginyer del canal Un canal navegable de l'Atlàntic a la Mediterrània era una vella quimera. Hi va haver nombrosos projectes, alguns d'utòpics, per construir-lo: Neró, August, Carlemany, Francesc I de França i Enric IV de França hi van pensar com un treball polític i econòmic.René Gast, Le Canal du Midi et les voies navigables de l'Atlantique à la Méditerranée, éditions Ouest-France, 2000, , page 11 En efecte, la construcció d'aquesta obra permetria als vaixells de mercaderies evitar el contorn de la península Ibèrica i evitar conflictes i la pirateria.
Un primer projecte fou dissenyat per Nicolas Bachelier el 1539 als Estats dels Llenguadoc, un segon fou presentat el 1598 per Pierre Reneau,Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 23 i finalment hi va haver un tercer projecte de Bernard Aribal de Béziers el 1617.Descendants de Pierre-Paul Riquet, Histoire du canal du Languedoc, p.8 De tota manera aquests projectes foren abandonats perquè no preveien l'alimentació del canal i proposaven un sistema de derivació dels rius dels Pirineus molt complex. El 1650 un altre enginyer va proposar de desviar l'aigua del riu riu Arieja a Cintegabelle per portar-la a un canal no navegable fins a Pech-David al costat de Tolosa. Però el problema era portar l'aigua fins al Pas de Naurosa més alt que Tolosa.Descendants de Pierre-Paul Riquet, Histoire du canal, p.9
Els projectes no foren iniciats pel convenciment que es perdrien molts diners i no s'aconseguiria res. Mentrestant, Pierre-Paul Riquet, un cobrador d'impostos de la sal (gabella) del Llenguadoc, va proposar un projecte més convincent que els anteriors. quan Lluís XIV de França va rebre el projecte el 1662 hi va veure una oportunitat de privar Espanya d'una part dels seus recursos i l'ocasió de marcar el seu regnat amb una gran obra.
L'estudi del projecte miniatura|center|upright=2.8|Plànol del projecte La gestió dels rius era difícil, només un canal podia unir l'Atlàntic i el Mediterrani. Per tal de poder navegar tot l'any era indispensable un canal, no pas un riu. El Canal del Migdia era un canal entre dues vessants, perquè havia de franquejar un coll entre dues valls. En efecte, la construcció del canal necessitava traspassar el Pas de Naurosa o el Pas de Graissens.Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 13 Trenta anys abans de l'inici dels treballs, l'estudi d'un projecte similar es va confiar a una assemblea de la qual el pare de Riquet en va formar part.
Els punts forts del projecte miniatura|Placa que indica la resclosa de l'Oceà al Pas de Naurosa, on s'assoleix la màxima alçada del canal, 189m El 1660, Riquet va trobar la solució al principal problema de les obres, l'arribada de l'aigua al canvi de vessant per tal d'alimentar els dos costats. La idea era conduir l'aigua que sorgia de la Muntanya Negra. La coneixença de la hidrografia d'aquesta serra va permetre d'idear un sistema d'irrigació molt enginyósMichel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 24-27. Font:Esborrany de la Memòria que acompanya la Carta a Colbert, 28 de novembre de 1662, Arxius del Canal del Migdia, VNf Tolosa, 1-7 Es va insipirar en l'enginyer francès Adam de Craponne que havia fet servir el mateix sistema d'alimentació per al canal de Craponne.
Riquet va projectar que l'aigua de la Muntanya Negra es conduís i es regulés en preses-reserves per després portar-la cap al Pas de Naurosa gràcies a recs que travessaven el Pas de Graissens. L'aigua del riu Sor que passava al costat de Revel és la principal alimentació pensada per Riquet. Però hi ha altres rius de la Muntanya Negra que formen part de l'alimentació del canal, com l'Alzeau, el Laudot, el Rieutort, la Bernassonne i el Lampy.René Gast, Le Canal du Midi et les voies navigables de l'Atlantique à la Méditerranée, p. 15 En efecte, la Muntanya Negra és una regió dues vegades més plujosa que la plana del Lauragués amb una precipitació de 1400 mm pels 500–600 mm de la plana.Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 24, comment récupérer une quantité d'eau importante ? Per guardar aquesta aigua, es van projectar tres basses, la reserva de Lampy-Vieux, la bassa hexagonal i portuària de Naurosa i el Llac de Saint-Ferréol.
El 1664, durant l'exposició del projecte, els Estats del Llenguadoc van demanar a Riquet de posar en pràctica la seva idea de manera experimental. Va construir un rec d'assaig que desviava l'aigua del Sor fins al Pas de Narouze. Es tracta del Rec de la Plana que es va enllestir el 1665 i que va servir per provar que era possible portar l'aigua al punt més alt del recorregut del canal.Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 26 Fou el moment que va convèncer la comissió i que el rei havia demanat. A partir d'aquest moment es va veure que la construcció del canal era tècnicament possible.Descendants de Pierre-Paul Riquet, Histoire du canal du Languedoc, p.44
Les imprecisions de Pierre-Paul Riquet miniatura|esquerra|Plànol de la bassa de Naurosa que fou abandonada més tard per culpa de la sorra que s'hi acumulava Riquet va estudiar molt detalladament l'arribada d'aigua al canal al nivell del Pas de Narouze. El seu estudi és rigorós i comporta una fase experimental amb la construcció del rec de la Plana que va corroborar la seva teoria. Amb tot, el seu projecte és imprecís pel que fa a altres punts, com la traça del canal, que no era gens precisa ni definitiva. Només va redactar les direccions del canal, d'aquesta manera també es donava sortida a problemes que poguessin sorgir en el futur quan es construís el canal.Descendants de Pierre-Paul Riquet, Histoire du canal du Languedoc, p.50
En el costat Atlàntic, va proposar diferents traçats, un passava per Castres i Revel a través del Pas de Graissens i el riu Agout. En efecte, aquest riu estava essent arranjat per fer-lo navegable.Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 386 Una altra traça passava pel riu Girou i evitava Tolosa. Al costat mediterrani, feia servir el riu Fresquel, fins al riu Aude, per arribar a Narbona i Seta.
El 1663, Riquet va fer estudis del terreny per fixar el trajecte del costat atlàntic pel Pas de Naurosa per la vall de l'Hers, fins a Tolosa i a continuació per la Garona. La part navegable del riu es troba avall de Bazacle, un gual situat al centre de Tolosa, que bloquejava la navegació. Evidentment, el canal no podia obviar el centre econòmic que és la ciutat de Tolosa i d'aquesta manera es va descartar el camí per Castres.
Tècniques d'estudi miniatura|Plànol de la resclosa rodona d'Agde feta per Pierre-Paul Riquet Pierre-Paul Riquet no tenia cap formació tècnica i es va formar sobre el treball. Practicava regularment l'experimentació i l'observació del terreny. La seva tècnica era molt empírica, ja que a l'època, les ciències aplicades i les tècniques hidràuliques no tenien conceptes escrits.Michel Cotte, Canal du Midi, merveille de l'Europe, p. 45 Amb tot, Riquet seguia una pauta científica amb mesures hidromètriquees, càlculs de volsums... A més, per superar les seves mancances tècniques va comptar amb enginyers com Hector Boutheroüe, François Andréossy, geòmetre i cartògraf i Pierre Campmas.