El Museu Nacional d'Art de Catalunya, també conegut amb les sigles MNAC, és un museu d'art de la ciutat de Barcelona que agrupa totes les arts amb la missió de conservar i exhibir la col·lecció d'art català més important del món, des del romànic fins a l'actualitat.(Mnac SCALA, pàg.5) El 2019 va rebre 837.700 visitants.
És un consorciRESOLUCIÓ 62/IX, de 5 de maig de 2011 , per la qual s'aprova l'Informe de fiscalització 25/2010, relatiu al Consorci del Museu Nacional d'Art de Catalunya, corresponent a 2008 (tram. 256-00084/08). amb personalitat jurídica pròpia constituït per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Administració General de l'Estat.DOGC 4362 , del 30 d'abril de 2005. Estatuts del MNAC En el patronat del museu hi ha representades, a més de les administracions públiques, els particulars i les entitats privades que hi col·laboren. Actualment el seu director és Josep Serra.
La seu principal del museu està situada al Palau Nacional de Montjuïc, el qual fou inaugurat el 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional. També formen part del conjunt del museu tres institucions més: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de la Garrotxa d'Olot i el Museu Cau Ferrat de Sitges. La gestió d'aquests institucions és independent i la seva titularitat recau en els respectius ajuntaments.
Edifici miniatura|esquerra|Palau Nacional vist des de l'Avinguda de Maria Cristina miniatura|esquerra|Vista posterior del Palau Nacional amb el saló oval en primer terme i la plaça d'Espanya al fons
Els projectes per urbanitzar els costers de Montjuïc com a pulmó i espai d'esbarjo de Barcelona daten de principis del . Fou decisiu en aquesta orientació el fet que la muntanya fos escollida com a escenari de la gran Exposició Internacional de Barcelona de 1929: la direcció de la part urbanística i arquitectònica del projecte fou confiada al prestigiós arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch i els jardins, a Jean Claude Nicolas Forestier i a Nicolau Maria Rubió i Tudurí. El Palau Nacional fou concebut dins aquesta planificació com a palau central de l'exposició i el 1924 fou convocat un concurs per a la seva realització –un cop apartat del projecte, Puig i Cadafalch amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923)–, que guanyaren els arquitectes Eugenio P. Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura. Estava destinat a allotjar una magna exposició –El Arte en España–, amb més de 5.000 peces i reproduccions representatives de la història de l'art espanyol, que tenia dues extensions, el conjunt arquitectònic del Poble Espanyol, encara actiu, i el Palau d'Art Modern, que s'enderrocà.
L'edifici del Palau Nacional de Montjuïc és obra d'Eugenio Cendoya i Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech i Roura, desestimant un projecte inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Presenta una façana principal simètrica, amb un cos central que sobresurt i dos laterals; el cos central està coronat per una cúpula d'estil romà, dominant tot el conjunt de la façana i s'acompanya de dues cúpules més petites als costats. Els quatre angles del gran Saló estan compostos per unes torres de planta quadrada que s'integren a la composició de la façana exterior.Barral i Altet (1992) pàg.25
L'obra té una superfície de 32.000 m² i és d'estil classicista, inspirada en el Renaixement espanyol. Té una planta rectangular amb dos cossos laterals i un de posterior quadrat, amb una gran cúpula el·líptica a la part central. Les cascades i brolladors de l'escalinata del Palau són obra de Carles Buïgas. En la mateixa època, es van col·locar nou grans projectors que encara avui emeten uns intensos feixos de llum que escriuen el nom de la ciutat al cel.
Al seu Saló Oval es va efectuar la cerimònia d'inauguració de l'exposició El Arte en España, presidida per Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia.
En la decoració del Palau –d'estil noucentista (contràriament al classicisme de l'estructura)– hi intervingueren diversos artistes, com els escultors Enric Casanovas, Josep Dunyach, Frederic Marès i Josep Llimona, i els pintors Francesc d'Assís Galí, Josep de Togores, Manuel Humbert, Josep Obiols, Joan Colom i Francesc Labarta.Barral i Altet (1992) pàg.26 Des del 1934 és la seu del MNAC.
L'any 1985 es van començar a debatre els primers projectes per rehabilitar l'edifici, però no fou fins al 1990 que van començar les obres de restitució segons el projecte dels arquitectes Gae Aulenti i Enric Steegman. L'any 1992 es va realitzar la rehabilitació de la Sala Oval i la consolidació i adequació estructural parcial de l'edifici, així com la reestructuració de dues sales d'exposicions temporals. Entre 1995 i 2004 el palau va patir diverses reformes i ampliacions a càrrec de Gae Aulenti, Enric Steegman, Josep Benedito Rovira i Agustí Obiol, amb l'objectiu de crear espais per poder encabir totes les obres de la col·lecció.BOE de 27/1/1995 on es publica l'acord per la rehabilitació entre el Ministerio de Cultura, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona Les obres foren encomanades a Eduard Carbonell, el director del museu en aquell moment.
La zona del palau que va necessitar una reforma més complexa fou l'ala on s'exposa l'art romànic. Es va haver de desmuntar la primera planta, reforçar la cúpula i construir parets noves i plafons, a més de canviar totes les instal·lacions de seguretat. Per tal de garantir unes condicions de conservació favorables (humitat, calor…) el febrer de 1995 es va haver de traslladar la col·lecció d'absis romànics, sota la supervisió d'Aulenti. L'objectiu de la reforma arquitectònica era «reunir el passat i el present, preservar les necessitats filosòfiques i morals de l'edifici», interessant-se sobretot en el tema de la il·luminació. Per això es van col·locar llums arran de terra enfocant els absis, deixant alguns punts de les sales més enfosquits de manera que es reproduís l'ambient de les esglesioles romàniques. Moltes de les restauracions van ser realitzades per Gianluigi Colalucci i el seu equip, restauradors també de la Capella Sixtina del Vaticà.Esquinas, Felicia
Història miniatura|Primera seu del Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona, inaugurat el 1891. El Museu Nacional d'Art de Catalunya és la culminació d'un llarg procés de recuperació històrica que va començar a finals del gràcies al fenomen de la Renaixença.
Orígens (1880-1931) El 15 de març de 1880 es va inaugurar el Museu Provincial d'Antiguitats a la capella de Santa Àgata. Les primeres obres que van compondre el fons artístic provenien del procés de desamortització dels béns eclesiàstics.
El 1888 va sorgir a Barcelona la idea de mantenir una exposició permanent de les obres que s'havien mostrat a l'Exposició Universal, provinents de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts. Influenciat per la Renaixença i per les noves tendències museístiques europees, el 18 de gener de 1890 l'Ajuntament de Barcelona va crear una Comissió Municipal de Conservació dels edificis del Parc i del Foment dels Museus Municipals; aquesta comissió va ser la responsable de la creació del Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona, inaugurat el 1891 al Palau de les Belles Arts, reaprofitant un dels espais de l'Exposició Universal. El 1915 la col·lecció es va traslladar a l'antic arsenal de la Ciutadella, actual Parlament de Catalunya, creant així el Museu d'Art i Arqueologia.
El 1918, el col·leccionista Lluís Plandiura i Pou va començar a arrencar frescos de les esglésies dels Pirineus. Per arrencar les pintures murals van contractar a una saga de restauradors italians, dirigits per Franco Steffanoni, de Bèrgam, que feien servir una tècnica especial, lstrappo, que permetia aïllar les pintures murals de les parets mitjançant una barreja de clara d'ou i cola. Aquest fet va provocar tot un procés especulatiu sobre les restes romàniques del Pirineu, on antiquaris, capellans i marxants d'art començaren a buidar esglésies i a vendre murals, retaules i altres peces a col·leccionistes privats, i les pintures de l'església de Santa Maria de Mur acabaren al Museum of Fine Arts de Boston.
Davant l'alt risc d'espoli, els responsables de l'Institut d'Estudis Catalans i la Junta de Museus de Catalunya van contractar els mateixos tècnics italians per tal de traslladar les pintures a un lloc més segur a Barcelona, recuperant així gran part de l'actual col·lecció del romànic. La tasca va durar uns tres anys. Durant aquests temps, foren la Junta de Museus i el mateix IEC els encarregats d'ampliar el fons del Museu. Més endavant se n'encarregarien la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat.
Trasllat al Palau Nacional (1931-1934) La col·lecció es va traslladar entre el 1931 i el 1934 al Palau Nacional de Montjuïc, reaprofitant també l'edifici construït per a l'Exposició Universal de 1929. Joaquim Folch i Torres va dirigir el projecte de crear un espai on, per primera vegada, es poguessin veure en un mateix recinte obres d'art catalanes des del romànic fins al .Vidal, Mercè També van ser responsables del projecte Josep Pijoan i Soteras, Josep Llimona i Josep Puig i Cadafalch.
El Museu d'Art de Catalunya es va inaugurar oficialment el dia 11 de novembre de 1934 sota la direcció de Folch i Torres.Fitxa del MNAC a artehistoria.com La inauguració s'havia de celebrar el dia 7 d'octubre, però va coincidir amb els Fets del sis d'octubre i es va ajornar. És per aquest motiu que la inauguració fou presidida pels militars que exercien el poder en aquells moments. Durant el primer mes va rebre més de 20.000 visites.
Guerra civil (1934-1945) La col·lecció va durar poc temps al Palau Nacional a causa de l'esclat de la Guerra Civil espanyola. La proximitat entre el Palau i el Castell de Montjuïc va fer que es decidís traslladar la col·lecció per qüestions de seguretat. Es tenia por que el Castell es convertís en un objectiu militar i el Palau es veiés afectat pels atacs. La Comissaria General de Museus de Catalunya, amb Pere Coromines al càrrec, va ocupar-se de controlar les obres, inventariar-les i traslladar-les, amb el suport del llavors conseller de cultura Ventura Gassol, del director del Museu Folch i Torres, i dels tècnics Bosch Gimpera, Martorell i Rubió i Duran i Sampere. No només hi havia les obres de la col·lecció sinó que, des de l'esclat de la guerra, nombrosos particulars havien dipositat obres per salvar-les d'atacs i escorcolls incontrolats.Casanovas i Cornet (pp 4 i 5)
miniatura|Església de Sant Esteve d'Olot, on foren dipositades les obres d'art durant la Guerra Civil espanyola Les peces es van traslladar progressivament a l'església de Sant Esteve d'Olot i a diverses masies de Bescanó, Darnius i Agullana, gràcies a un permís signat per l'Ajuntament d'Olot el 4 de novembre de 1936. L'església estava protegida per una patrulla de Mossos d'Esquadra i de bombers, i les obres controlades per un equip de tècnics que va instal·lar el seu taller a la Casa Solà Morales, obra de Domènech i Muntaner.
Amb motiu de l'Exposició Internacional de 1937 a París, es va organitzar una exposició per denunciar la situació política del país. Sota el títol de L'art catalan du Xe au XVe siècle,Farré i Sanpera es van exposar moltes de les obres del museu, del 20 de març al 20 de maig de 1937, al Jeu de Paume de la ciutat francesa; posteriorment s'exposarien també a Maisons-Laffitte, on es van poder instal·lar fins i tot els absis més grans.Barral i Altet (1992) pàg.33 Més endavant, les obres també foren traslladades a Ginebra. Un cop acabada la guerra, la col·lecció d'art romànic fins a l'art del barroc va tornar al Palau el mes d'agost de 1940 i es van reinaugurar les sales d'art romànic el 12 de juny de 1942.
Col·lecció separada: el Museu d'Art Modern (1945-1990)