El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990 i compta, des de mitjans dels anys 2000, de nou entre les cinematografies europees més prolífiques.
La frase de Lenin, «el cinema és per a nosaltres, de tots els arts, el més important», va fer la volta al món. La pel·lícula d'Eisenstein El cuirassat Potemkin (1925), que posa en imatges la Revolució russa de 1905, figura sempre al primer rang del panteó dels historiadors del cinema.
El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions que s'han enfocat, o sobre el cinema com a obra d'art, el cinema com a propaganda o el cinema com a objecte d'espectacle. La fama mundial del cinema mut soviètic revolucionari ha emmascarat tanmateix l'existència, sota el règim tsarista, d'un ric cinema rus, avui descobert per les filmoteques.
miniatura|Nikolai Txerkàssov miniatura|Liubov Orlova al mig
Període tsarista miniatura|El cartell original de Stenka Razin, primera pel·lícula russa, 1908 El 1896 van ser projectades les primeres pel·lícules (dels Germans Lumière) a Rússia, a Moscou i a Sant Petersburg. El mateix any, el maig, la primera pel·lícula rodada (pels enviats dels Lumière) és un documental que tracta de la coronació de Nicolau II de Rússia al Kremlin. S'obren nombroses sales de cinema, on es poden veure petites pel·lícules, actualitats, pel·lícules d'aficionats o farses. El 1908 és la data del primer curtmetratge rus: Stenka Razin de Vladímir Romàixkov, pel·lícula consagrada al cosac ben conegut dels russos, que immediatament té molt d'èxit. El cinema coneix un boom econòmic, són produïdes moltes pel·lícules, i com en altres països, els intel·lectuals es divideixen. Heus aquí el que en deia Tolstoi el 1908: «Veurà com aquesta petita màquina que roda fent clic-clac revolucionarà la nostra vida».Conversa transcrita en el New York Times del 31 de gener de 1937.
El 1910, Vladislav Starévitx realitza la primera pel·lícula d'animació russa: Lucanus Cervus, rodada amb insectes naturalitzats. És el començament d'una llarga tradició extremadament rica que s'escamparà a tots els països d'Europa de l'Est.
Dels títols produïts abans de la revolució de 1917, destaca Anna Karènina de Vladímir Gardin (1914), La dama de piques de Iàkov Protazànov (1916), El pare Serguei, també de Protazànov (1917), La vida en la mort (1914) i El toc d'alarma (1917) de Ievgueni Bauer.
D'aquest període, només el 10% de les obres han sobreviscut, ja que les «còpies nitrades» s'han fet malbé i a més, les productores les tenien en mediocre estima i no han estat conservades.Myriam Tsikounas: Les Origines du cinéma soviétique, 1992.
Període soviètic 1917-1929: heteròclit, en ebullició i avantguardista miniatura|El cartell d'El cuirassat Potemkin miniatura|El cotxet de l'escena de les escales d'El cuirassat Potemkin
miniatura|Seixantè aniversari del cinema soviètic miniatura|Entrada dels estudis de la Mosfilm
Pel decret del 27 d'agost de 1919, el nou règim nacionalitza la producció i la distribució cinematogràfiques, canviant així la història del cinema, ja que els anys que segueixen veuran emergir un cinema d'estat (extremadament ben finançat i revalorat, però igualment censurat) que és al mateix temps un dels cinemes més innovadors de la seva època. Lenin declara que el cinema és per a nosaltres, de totes les arts, la més importantDirectiva de gener de 1922. i Trotski ho rebla el 1924: Quan els nostres poblets tinguin cinemes, estarem llestos per acabar la construcció del socialisme.Myriam Tsikounas: Les Origines du cinéma soviétique, 1992, complements pàgina 10. Els bolxevics comparteixen una idea estesa que el cinema permet educar, oficialment fer accessible la literatura clàssica rusa o mundialLes obres de Jack London són adaptades per a la televisió: Dura-Lex el 1919. però oficiosament, de ser un instrument de propaganda no igualat.
El cinema rus, objecte mític Per a Myriam TsikounasMyriam Tsikounas: Ibidem, pàgina 164. vuit cineastes-teòrics han transformat el mut soviètic en objecte mític: Lev Kuleixov, Dovjenko, Vsèvolod Pudovkin, Eisenstein, Abram Róom, Vèrtov, Kózintsev i Leonid Trauberg. El 1919, es crea a Moscou la primera escola de cinema del món: el VGIK. Kuleshov en serà el director el 1920 i elabora les seves teories del muntatge en el seu Laboratori experimental. El nou cinema soviètic es beneficia de les nombroses experiències de les avantguardes artístiques que han marcat els últims anys del tsarisme (futurisme i constructivisme en les belles arts, formalisme en literatura...).
Realitzadors com Serguei Eisenstein, Vsèvolod Pudovkin i Aleksandr Dovjenko signen les seves primeres pel·lícules en els anys 1920.El diari de Glúmov (1923), Gana, gana, gana (1921) i La petita fruita de l'amor (1926), respectivament. Eisenstein realitza el seu primer llargmetratge, La vaga (1925), a l'edat de vint-i-sis anys, però és el seu segon, El cuirassat Potemkin, que li aporta el renom internacional. La destacable escenificació de la massacre dels manifestants sobre les immenses escales d'Odessa aporta la prova que el cinema pot igualar les altres arts. Eisenstein realitza llavors una pel·lícula encara més ambiciosa, Octubre (1927), per celebrar el desè aniversari de la revolució de 1917.
Dziga Vèrtov és un cineasta soviètic d'avantguarda que, oposant-se a un cinema dramàtic i literari (una història, actors, decorats), privilegia el muntatge-moviment de la realitat. A la seva pel·lícula experimental Cheloviek s Kinoapparatom, oposa, al "cinema-puny" d'Eisenstein, la seva concepció del "cinema-ull", seguint el desenvolupament de la vida en una gran ciutat russa, durant una jornada.
Serguei Bondartxuk realitza amb el seu monumental Guerra i pau la síntesi del llenguatge cinematogràfic del . La seva influència, a escala mundial, serà considerable.
El cinema soviètic agrega les competències i la creativitat d'artistes de les diferents repúbliques de l'URSS. En el seu Atlas du cinéma, André Z. Labarrère recorre fins i tot al terme «osmosi» per evocar la cooperació entre les diferents cinematografies. Més enllà de la importància central del component rus, cal també comptar amb la vitalitat del cinema ucraïnès i del cinema georgià.André Z. Labarrère: Atlas du cinéma, pàgina 325; col. Encyclopédies d'Aujourd'hui, Le Livre de Poche, París, 2002, .
Les comèdies de la NEP Totes les pel·lícules soviètiques no són avantguardistes. Sota la NEP, sorgeixen nombroses comèdies com Aelita, La felicitat jueva o Dents de Serguei Iutkèvitx. Entre aquestes pel·lícules El petó de Mary PickfordEl petó de Mary Pickford. de Serguei KomarovEl guió de la pel·lícula és de Vadim Xerxenèvitx, amb l'actor Ígor Ilinski. posa en escena els actors americans Mary Pickford i Douglas Fairbanks que troben en una visita als estudis russos una jove actriu desitjosa d'entrar en la carrera...
1929-1953: el gir ideològic del cinema rus 1929 és per a Myriam Tsikounas el moment del gir ideològic del cinema soviètic encara que precisi que en l'aspecte estètic, en canvi, els corrents que han aparegut el 1924, indiferents a les ordres estatals, subsisteixenMyriam Tsikounas: Ibidem, pàgina 162. fins a 1935.
Els anys 1936-1938 són anys difícils per la presència de Nikolai Iejov al capdavant de l'NKVD. El 1940 La llei de la vida de Stolper i Ivànov, sobre un guió d'Avdeienko, és prohibida. La pel·lícula mostra una vesprada estudiants a la facultat de medicina que beuen. La pel·lícula no li agrada a Stalin que fa anar els directors i el guionista al Kremlin el 9 de setembre de 1940.Natacha Laurent: L'œil du Kremlin: Cinéma et censure en URSS sous Staline, 1928-1953, pàgines 78-79. Un bon noi de Borís Barnet és prohibida el 1943.
La segona part dIvan el terrible d'Eisenstein és prohibit el març de 1946. La tercera part no es roda. Llavors, basant-se en les fortes restriccions ideològiques, alguns directors, com Aleksandr Ptuixkó (La volta al món de Sadko) o Guennadi Kazanski, privilegien el cinema per a nens. Per contra, les pel·lícules de Mikheïl Txiaureli, director lloador del règim, es beneficien de les majors atencions. La caiguda de BerlínUn lloc amb fotografies del film. L'anàlisi de Kristian Feigelson. amb Mikheïl Guelovani (actor que interpreta sovint Stalin a la pantalla) veu la llum el 1949.
D'agost a setembre de 1946, comença el que els russos diuen la "Jdànovxtxina"Natacha Laurent fa servir aquest terme històric però prefereix el de "segona estalinització". d'Andrei Jdànov i es tradueix en la producció cinematogràfica amb una nova volta de vis. La censura és organitzada per tres tipus d'actors: el Comitè Central del PCUS (especialment en la direcció del l'agitprop), el ministeri del Cinema i els professionals mateixos (aquests últims es reuneixen al Consell artístic del ministeri del Cinema). El període estalinista és anomenat pels soviètics l'Època malokartiniana (l'època de la manca de pel·lícules), ja que la producció cinematogràfica hi ha perdut del seu atractiu.
1953-1985: el desgel del cinema soviètic El període que segueix la mort de Stalin és considerada com "el Renaixement del cinema soviètic" però Natacha Laurent relativitza aquesta expressió i parla d'un desgel feble.Natacha Laurent L'œil du Kremlin: Cinéma et censure en URSS sous Staline, 1928-1953, pàgina 15. Sempre segons aquesta historiadora, sembla que el cinema soviètic sortit del "realisme soviètic estèril i conformista" dels anys 1930 i de l'Època malokartiniana.
La rivalitat Est-Oest és sempre perceptible en relació amb les tries dels temes: per exemple, directors russos intenten adaptar de la millor manera possible al cinema els grans estàndards de la literatura europeaVegeu l'entrevista de Richard Delmotte, director d'Arkeion Films, en el DVD de la pel·lícula Don Quixot. Grigori Kózintsev és el cineasta més vist per a les seves múltiples adaptacions (sobretot un Don Quixot el 1957).
1985-1991: cinema i Perestroika Amb la Perestroika, els muntatges financers de les produccions cinematogràfiques evolucionen. Els estudis sempre són dividits en Unitats de producció agrupades però aquestes Unitats podran ja aleshores signar un contracte amb patrocinadors. Aquests últims no són obligatòriament empreses del món de la producció cinematogràfica. Es tracta d'una voluntat de posar fi als encàrrecs d'Estat fins i tot si aquests continuen de vegades sota el camuflatge de l'empresa-patrocinador: Soiuz (empresa pilotada per l'Estat) produeix les pel·lícules de Vadim Abdraxítov (Armavir) en els estudi Mosfilm.Tríptic Cinéma et Perestroïka, Festival de Cinema de Llemotges, Biblioteca de París, 791.439 47 Cin, pàgina 55.
Després de la fi de l'URSS Després de la fi de la Unió Soviètica, diversos cineastes russos són premiats en els grans festivals internacionals, com Nikita Mikhalkov amb Urga el 1991.
El 1998, Aleksei Balabànov revisita la història del cinema rus amb Pro uródov i liudei (lit. Sobre monstres i homes),Monstres i homes a Russie.net. La pel·lícula va estrenar-se a Rússia el 1998. una pel·lícula rodada "a la manera" de les pel·lícules dels anys 1920, període puixant per a les arts. No és la gran història que tria sinó l'univers de les primeres pel·lícules eròtiques, de la violència crua i de la maldat gratuïta.
Malgrat la caiguda de la Unió Soviètica, el cinema rus amb prou feines s'exporta. Per exemple, Pàvel Lunguín és un dels rars directors russos que veu les seves pel·lícules distribuïdes a l'estranger. Amb la seva òpera prima, Taxi Blues (Taksi-Bliuz), aconsegueix el Premi a la millor direcció del Festival de Canes el 1990. El 2003, la seva pel·lícula Un nou rus guanya el Premi especial del Jurat del Festival de cinema policíac de Cognac. El 2005 Famílies en venda mostra immigrants russos que troben les seves arrels en un poble que no és el de la seva infantesa contràriament al que els fa creure Édik.
Tècniques cinematogràfiques