Arthur Neville Chamberlain FRS (18 de març de 1869 - 9 de novembre de 1940) va ser un polític britànic que va exercir com a primer ministre del Regne Unit del maig de 1937 al maig de 1940 i líder del Partit Conservador de maig de 1937 a octubre de 1940. És conegut sobretot per la seva Política d'apaivagament, i en particular per la seva signatura dels Acords de Munic el 30 de setembre de 1938, cedint la regió dels Sudets de parla alemanya de Txecoslovàquia a l'Alemanya nazi dirigida per Adolf Hitler. Després de la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, que va marcar l'inici de la Segona Guerra Mundial, Chamberlain va anunciar la declaració de guerra a Alemanya dos dies després i va liderar el Regne Unit durant els primers vuit mesos de la guerra fins a la seva dimissió com a primer ministre. el 10 de maig de 1940.
Després de treballar en negocis i governs locals, i després d'un breu període com a director del Servei Nacional el 1916 i el 1917, Chamberlain va seguir al seu pare Joseph Chamberlain i al seu mig germà gran Austen Chamberlain per convertir-se en membre del Parlament a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918 per a la nova circumscripció de Birmingham a quaranta-nou anys. Va declinar una posició ministerial júnior, romanent com a backbencher fins a 1922. Va ser ascendit ràpidament el 1923 a ministre de Salut i després a canceller de l'Erari. Després d'un govern de curta durada dirigit pels laboristes, va tornar com a ministre de Salut, introduint una sèrie de mesures de reforma des de 1924 fins a 1929. Va ser nomenat canceller d'Hisenda al Govern Nacional el 1931.
Chamberlain va succeir a Stanley Baldwin com a primer ministre el 28 de maig de 1937. El seu primer ministre estava dominat per la qüestió de la política cap a una Alemanya cada cop més agressiva, i les seves accions a Múnic van ser àmpliament populars entre els britànics en aquell moment. Com a resposta a la contínua agressió de Hitler, Chamberlain es va comprometre al Regne Unit a defensar la independència de Polònia si aquesta última era atacada, una aliança que va portar el seu país a la guerra després de la invasió alemanya de Polònia. El fracàs de les forces aliades per evitar la invasió alemanya de Noruega va fer que la Cambra dels Comuns celebrés l'històric debat de Noruega el maig de 1940. La conducta de la guerra de Chamberlain va ser durament criticada pels membres de tots els partits i, en un vot de confiança, la major part del seu govern es va reduir molt. Acceptant que un govern nacional sostingut per tots els partits principals era essencial, Chamberlain va dimitir del primer ministre perquè els partits laborista i liberal no servirien sota el seu lideratge. Si bé encara liderava el Partit Conservador, el va succeir com a primer ministre el seu col·lega Winston Churchill. Fins que la mala salut el va obligar a dimitir el 22 de setembre de 1940, Chamberlain va ser un membre important del gabinet de guerra com a Lord President del Consell, encapçalant el govern en absència de Churchill. El seu suport a Churchill va resultar vital durant la crisi del gabinet de guerra del maig de 1940. Chamberlain va morir a setanta-un anys el 9 de novembre de càncer, sis mesos després de deixar el primer ministre.
La reputació de Chamberlain continua sent controvertida entre els historiadors, l'alta estima inicial per ell quedant totalment erosionada per llibres com Guilty Men, publicat el juliol de 1940, que culpava a Chamberlain i als seus associats de l'acord de Múnic i per suposadament no haver preparat el país per a la guerra. La majoria dels historiadors de la generació posterior a la mort de Chamberlain tenien opinions similars, liderades per Churchill a The Gathering Storm. Alguns historiadors posteriors han pres una perspectiva més favorable de Chamberlain i les seves polítiques, citant documents del govern publicats sota el govern dels trenta anys i argumentant que anar a la guerra amb Alemanya el 1938 hauria estat desastrós, ja que el Regne Unit no estava preparat. No obstant això, Chamberlain encara es troba desfavorablement classificat entre els primers ministres britànics.
Primers anys i carrera política (1869–1918) Infància i home de negocis miniatura|esquerra|upright|alt=Joseph Chamberlain and Austen Chamberlain, 1892|Joseph Chamberlain (assegut) i Austen Chamberlain, 1892 Chamberlain va néixer el 18 de març de 1869 en una casa anomenada Southbourne al districte d'Edgbaston de Birmingham. Va ser l'únic fill del segon matrimoni de Joseph Chamberlain, que més tard esdevingué alcalde de Birmingham i ministre del gabinet. La seva mare era Florence Kenrick, cosina del diputat William Kenrick; va morir quan ell era un nen petit. Joseph Chamberlain havia tingut un altre fill, Austen Chamberlain, pel seu primer matrimoni. La família Chamberlain era unitària, encara que Joseph va perdre la fe religiosa personal quan Neville tenia sis anys i mai va requerir l'adhesió religiosa dels seus fills. Neville, a qui no li agradava assistir a cap mena de servei de culte i no mostrava interès per la religió organitzada, es va descriure a si mateix com un unitari sense fe declarada i també un "agnòstic reverent".
Neville Chamberlain va ser educat a casa per la seva germana gran Beatrice Chamberlain i més tard a la Rugby School. Joseph Chamberlain va enviar Neville al Mason College, ara la Universitat de Birmingham. Neville Chamberlain tenia poc interès en els seus estudis allà, i el 1889 el seu pare el va fer d'aprenent en una empresa de comptables. En sis mesos es va convertir en un empleat assalariat. En un esforç per recuperar la minvada fortuna familiar, Joseph Chamberlain va enviar el seu fill petit a establir una plantació de sisal a l'illa d'Andros a les Bahames Neville Chamberlain hi va passar sis anys, però la plantació va ser un fracàs, i Joseph Chamberlain va perdre 50.000 lliures (equivalent a 7.295.000 lliures el 2024).
Al seu retorn a Anglaterra, Neville Chamberlain va entrar al negoci, comprant (amb l'ajuda de la seva família) Hoskins & Company, un fabricant d'atracades metàl·liques per a vaixells. Chamberlain va exercir com a director general de Hoskins durant disset anys durant els quals la companyia va prosperar. També es va implicar en activitats cíviques a Birmingham. El 1906, com a governador de l'Hospital General de Birmingham, i juntament amb "no més de quinze" altres dignataris, Chamberlain es va convertir en membre fundador del Comitè Nacional d'Hospitals Units de l'Associació Mèdica Britànica.
A quaranta anys, Chamberlain esperava continuar solter, però el 1910 es va enamorar d'Anne Cole, una connexió recent per matrimoni, i es va casar amb ella l'any següent. Es van conèixer a través de la seva tia Lilian, la vídua canadenca del germà de Joseph Chamberlain, Herbert, que el 1907 s'havia casat amb l'oncle d'Anne Cole, Alfred Clayton Cole, un director del Banc d'Anglaterra.
Ella va encoratjar i donar suport a la seva entrada a la política local i havia de ser la seva constant companya, ajudant i col·lega de confiança, compartint plenament els seus interessos en l'habitatge i altres activitats polítiques i socials després de la seva elecció com a diputat. La parella tenia un fill i una filla.
Entrada a la política Chamberlain inicialment va mostrar poc interès per la política, tot i que el seu pare i el seu mig germà estaven al Parlament. Durant les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1900 va fer discursos en suport dels unionistes liberals de Joseph Chamberlain. Els unionistes liberals es van aliar amb els conservadors i més tard es van fusionar amb ells sota el nom de "Partit Unionista", que el 1925 va passar a ser conegut com a "Partit Conservador i Unionista". El 1911, Neville Chamberlain es va presentar amb èxit com a unionista liberal per a l'Ajuntament de Birmingham per a All Saints' Ward, situat a la circumscripció parlamentària del seu pare.
miniatura|Chamberlain com a alcalde de Birmingham el maig de 1916, al costat del primer ministre Billy Hughes d'Austràlia Chamberlain va ser nomenat president de la Comissió d'Urbanisme. Sota la seva direcció, Birmingham aviat va adoptar un dels primers plans urbanístics a la Gran Bretanya. L'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914 va impedir la implementació dels seus plans. El 1915, Chamberlain es va convertir en Lord alcalde de Birmingham. A part del seu pare Joseph, cinc dels oncles de Chamberlain també havien assolit la dignitat cívica principal de Birmingham: eren el germà de Joseph Richard Chamberlain, William i George Kenrick, Charles Beale, que havia estat quatre vegades Lord Mayor i Sir Thomas Martineau. Com a senyor alcalde en temps de guerra, Chamberlain tenia una gran càrrega de treball i va insistir que els seus consellers i funcionaris treballen igual de dur. Va reduir a la meitat la despesa de l'alcalde i va reduir el nombre de funcions cíviques que s'esperava del titular. El 1915, Chamberlain va ser nomenat membre de la Junta Central de Control sobre el tràfic de begudes alcohòliques.
El desembre de 1916, el primer ministre David Lloyd George va oferir a Chamberlain el nou càrrec de director del Servei Nacional, amb la responsabilitat de coordinar el reclutament i assegurar-se que les indústries de guerra essencials poguessin funcionar amb força de treball suficient. El seu mandat va estar marcat pel conflicte amb Lloyd George; l'agost de 1917, havent rebut poc suport del primer ministre, Chamberlain va dimitir. La relació entre Chamberlain i Lloyd George seria, després, una d'odi mutu.
Chamberlain va decidir presentar-se a la Cambra dels Comuns, i va ser adoptat com a candidat unionista per Birmingham Ladywood. Un cop acabada la guerra, gairebé immediatament es van convocar eleccions. La campanya en aquesta circumscripció va ser notable perquè la seva opositora al Partit Liberal era Margery Corbett Ashby, una de les disset dones que es van presentar al Parlament a les primeres eleccions en què les dones podien fer-ho. Chamberlain va reaccionar a aquesta intervenció sent un dels pocs candidats masculins que s'adreçava específicament a les dones votants que desplegaven la seva dona, emetia un fullet especial titulat "Una paraula a les dames" i celebrava dues reunions a la tarda. Chamberlain va ser elegit amb gairebé el 70% dels vots i una majoria de 6.833. Tenia quaranta-nou anys, la qual cosa continua sent fins ara l'edat més gran en què qualsevol futur primer ministre ha estat elegit per primera vegada als Comuns.
Membre del Parlament i ministre (1919-1931) Ascens des dels escons posteriors miniatura|Retrat de William Orpen, 1929 Chamberlain es va dedicar a la feina parlamentària, repugnant els temps en què no podia assistir als debats i dedicant molt de temps al treball de la comissió. Va ser president del comitè nacional d'àrees insalubres (1919–21) i en aquest paper, havia visitat els barris marginals de Londres, Birmingham, Leeds, Liverpool i Cardiff. En conseqüència, el març de 1920, Andrew Bonar Law li va oferir una plaça júnior al Ministeri de Salut en nom del primer ministre, però Chamberlain no estava disposat a servir sota Lloyd George i no se li va oferir cap més càrrec durant el mandat de primer ministre de Lloyd George. Quan Law va dimitir com a líder del partit, Austen Chamberlain va ocupar el seu lloc com a cap dels unionistes al Parlament. Els líders unionistes estaven disposats a lluitar contra les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1922 en coalició amb els Nacionals Lliberals de Lloyd George, però el 19 d'octubre, els diputats unionistes van celebrar una reunió en la qual van votar a favor de lluitar contra les eleccions com a partit únic. Lloyd George va dimitir, igual que Austen Chamberlain, i Law va ser retirat per dirigir els unionistes com a primer ministre.