La Guerra Civil angolesa començà a Angola després de la Guerra de la Independència d'Angola de Portugal el 1975. A la guerra hi havia dos bàndols principals, el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) i la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA). Un tercer grup, el Front d'Alliberament de l'Enclavament de Cabinda (FLEC), una associació de grups independentistes, lluitava per la independència de Cabinda. La guerra va tenir tres períodes àlgids separats per fràgils interludis de pau: 1975-1991, 1992-1994 i 1998-2002.
Hi van morir uns 500.000 combatents i centenars de milers de civils. La guerra va acabar l'agost del 2002. Es considera un conflicte armat dins la Guerra Freda.
El MPLA, rebia suport de Cuba, la Unió Soviètica i països del bloc comunista. Mentre que l'UNITA rebia l'ajut dels Estats Units, Sud-àfrica i alguns altres països africans.
Grups combatents Els tres principals moviments rebels tenien llurs arrels en els moviments anticolonials de la dècada de 1950. En 1956Aquesta data indicada pel MPLA és contestada per investigadors que indiquen 1958 o 1960. es va fundar el Moviment Popular per l'Alliberament d'Angola (Movimento Popular de Libertação d'Angola, MPLA) entorn d'Agostinho Neto i altres líders (Viriato Clemente da Cruz, Mário Pinto de Andrade i Lúcio Lara). El seu nacionalisme es caracteritzava per tendències esquerranes relativament difuses i tenia la base del seu moviment a Luanda i voltants i era format per ambundus, en contrast amb els altres dos moviments, el FNLA i UNITA, que eren de base rural. El FNLA era format per bakongos del nord d'Angola. UNITA, una escissió del FNLA, era format per ovimbundus de les muntanyes del centre.John Marcum, The Angolan Revolution, tomo II, Exile politics and guerrila warfare (1962 - 1975), Cambridge/Mass. & Londres: MIT Press, 1978; Atlas Geográfico Universal y de Chile, ed. Océano, 2001, Barcelona, editores: Ana Biosca, Daniel Torras & María Villalba, p. 299.
MPLA
Des de la seva formació a la dècada de 1950, la base social principal del MPLA ha estat entre els ambundu i la intel·lectualitat multiracial de ciutats com Luanda, Benguela i Huambo.Els resultats de les Eleccions a Angola de 2008 mostren que la seva circumscripció és ara considerablement més gran. Durant la seva lluita anticolonial de 1962-74, el MPLA va ser recolzat per diversos països africans, així com per la Unió Soviètica. Cuba es va convertir en l'aliat més fort de l'MPLA, enviant contingents significatius de personal de combat i suport a Angola. Aquest suport, així com el de diversos altres països del Bloc oriental, com Romania i Alemanya Oriental, es va mantenir durant la Guerra Civil.
FNLA
El FNLA es va formar paral·lelament al MPLA,John Marcum, The Angolan Revolution, vol. I, Anatomy of an Explosion (1950–1962), Cambridge/Mass. & London: MIT Press, 1968. Several attempts at constituting a common front, including the FNLA, the MPLA and minor anti-colonial grooups, failed in 1960–62. See also Lúcio Lara (ed.), Um amplo movimento: Itinerário do MPLA através de documentos de Lúcio Lara, vol. II, 1961–1962, Luanda: Ed. Lúcio Lara, 2006. i es va dedicar inicialment a defensar els interessos dels bakongo i donar suport a la restauració de l'històric imperi del Congo. No obstant això, es va convertir ràpidament en un moviment nacionalista, recolzat en la seva lluita contra Portugal pel govern de Mobutu Sese Seko del Zaire. Durant la dècada de 1960, el FNLA també va ser recolzat per la República Popular de la Xina, però quan UNITA es va fundar a mitjans de la dècada de 1960, la Xina va canviar el seu suport a aquest nou moviment, perquè el FNLA havia mostrat poca activitat real. Els Estats Units es van negar a donar suport FNLA durant la guerra del moviment contra Portugal, que era un aliat de l'OTAN dels Estats Units; però, el FNLA va rebre ajudes dels EUA durant la guerra civil.
UNITA
La principal base social d'UNITA va ser els ovimbundu d'Angola central, que constituïa al voltant d'un terç de la població del país, però l'organització també va tenir arrels entre diversos pobles menys nombrosos de l'est d'Angola. UNITA va ser fundada el 1966 per Jonas Savimbi, que fins llavors havia estat un destacat líder del FNLA. Durant la guerra anticolonial, la UNITA va rebre algun suport de la República Popular de la Xina. Amb l'inici de la guerra civil, els Estats Units van decidir donar suport a la UNITA i van augmentar considerablement la seva ajuda a la UNITA durant les dècades següents. No obstant això, en aquest últim període, el principal aliat d'UNITA va ser la República de Sud-àfrica.
Arrels del conflicte
Angola, igual que la majoria dels països africans, es va constituir com a nació a través de la intervenció colonial. En el cas d'Angola, la seva potència colonial-Portugal- va estar present i activa al territori, d'una manera o altra, durant més de quatre segles.
Divisions ètniques miniatura|Mapa dels principals grups ètnics d'Angola c.1970 La població originària d'aquest territori eren grups khoisan dispersos. Aquests van ser absorbits o empesos cap al sud, on encara existeixen grups residuals, per una afluència massiva de pobles bantus que provenien del nord i de l'est.
L'afluència bantu va començar cap al 500 aC, i alguns van continuar les seves migracions dins del territori fins al . Van establir una sèrie d'unitats polítiques importants, de les quals el més important era l'Imperi del Congo, el centre del qual estava situat al nord-oest del que avui és Angola, i que s'estenia cap al nord a l'oest de la actual República Democràtica del Congo (RDC), el sud i l'oest de la República del Congo contemporània i fins i tot la part més meridional del Gabon.
També de rellevància històrica van ser els regnes Ndongo i Matamba al sud de l'Imperi del Congo, a la zona ambundu. A més, l'Imperi Lunda, al sud-est de l'actual RDC, va ocupar una part del que avui és el nord-est d'Angola. Al sud del territori, i al nord de l'actual Namíbia, es troba el regne Kwanyama, juntament amb regnes menors a les terres altes centrals. Totes aquestes unitats polítiques van ser un reflex de les escletxes ètniques que es van desenvolupar lentament entre les poblacions bantus i van ser fonamentals per consolidar aquestes escletxes i fomentar l'aparició d'identitats socials noves i diferents.
Colonialisme portuguès Vers la fi del , els colons portuguesos es van posar en contacte amb el regne del Congo, mantenint una presència contínua al seu territori i que després van tenir una gran influència cultural i religiosa. El 1575, Portugal va establir un poblat i fort anomenat Sant Pau de Luanda a la costa sud de l'Imperi del Congo, en una zona habitada pels ambundu. Un altre fort, Benguela, va ser establert a la costa més al sud, en una regió habitada per avantpassats de la població ovimbundu.
Cap dels dos esforços d'assentament portuguès tenia el propòsit de la conquesta territorial. És cert que a poc a poc van arribar a ocupar-se i cultivar una àmplia zona al voltant dels seus caps de pont inicials (en el cas de Luanda, principalment al llarg del riu Cuanza). Tanmateix, la seva funció principal era el comerç, i el comerç d'esclaus. Compraven els esclaus a intermediaris africans i els venien a Brasil i al Carib. A més, Benguela va desenvolupar un comerç en ivori, cera i mel, que van comprar a les caravanes ovimbundu que obtenien aquests productes d'entre els pobles Ganguela a la part oriental del que ara és Angola.Els neerlandesos van conquerir i governar Luanda entre 1640 i 1648 com a Fort Aardenburgh, però la presència portuguesa es va mantenir a l'interior i, després de la reconquesta de Luanda, es van reprendre totes les activitats comercials anteriors miniatura|Colònies portugueses a Àfrica durant la Guerra Colonial Portuguesa (1961–74) No obstant això, la presència portuguesa a la costa angolesa va romandre limitada durant gran part del període colonial. El grau d'assentament colonial real era menor i, amb poques excepcions, els portuguesos no interferien per mitjans que no fossin comercials en les dinàmiques socials i polítiques dels pobles indígenes. No hi havia una delimitació real del territori; Angola, a tots els efectes, encara no existia.
Al , els portuguesos van començar un programa més seriós d'avançar cap a l'interior continental. No obstant això, la seva intenció era menys una ocupació territorial i més establir una sobirania de facto que els permetés establir xarxes comercials i alguns assentaments. En aquest context, també es van moure cap al sud per la costa i van fundar el "tercer cap de pont" de Moçâmedes. En el transcurs d'aquesta expansió, van entrar en conflicte amb diverses unitats polítiques africanes.René Pélissier (1977). Les guerres grises: Résistance et revoltes en Angola (1845–1941). Montamets/Orgeval: Author's edition. See also: Gervase Clarence-Smith (2007). Slaves, Peasants and Capitalists in Southern Angola, 1840–1926. Cambridge: Cambridge University Press.
L'ocupació territorial només es va convertir en una preocupació central per Portugal en les últimes dècades del , durant la "Cursa per l'Àfrica" de les grans potències, especialment després de la Conferència de Berlín de 1884. Es van organitzar diverses expedicions militars com a condicions prèvies per a l'obtenció de territoris que aproximadament corresponien a l'actual Angola. Tanmateix, cap el 1906 només un 6% d'aquest territori estava ocupat efectivament, i les campanyes militars havien de continuar. A mitjans dels anys 1920, els límits del territori van ser finalment fixats, i l'última "resistència primària" va ser eliminada a principis dels anys quaranta. Per tant, és raonable parlar d'Angola com una entitat territorial definida des d'aquest moment.
El 12 de maig de 1886 incorpora Angola com a colònia i el 1951 esdevé una província portuguesa d'ultramar. En 1956 es forma el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) i comença a organitzar estratègies per lluitar contra el domini portuguès.
Construcció de la independència i tensions creixents miniatura|Soldats de l'Exèrcit Portuguès operant a la selva angolesa, anys 1960 El 1961, la FNLA i el MPLA, amb seu als països veïns, van començar una campanya de guerrilles contra el govern portuguès en diversos fronts. La guerra colonial portuguesa, que inclou la Guerra de la Independència d'Angola, va durar fins al derrocament de l'Estado Novo en 1974 després de la revolució dels clavells a Lisboa. Quan es va donar a conèixer el calendari d'independència, la majoria dels aproximadament 500.000 lusoangolesos van fugir del territori durant les setmanes abans o després d'aquest termini. Portugal va deixar un país recentment independent la població del qual estava composta principalment per pobles ambundu, ovimbundu i bakongo. Els portuguesos que vivien a Angola representaven la majoria dels treballadors qualificats en l'administració pública, l'agricultura i la indústria. Un cop fugits del país, l'economia nacional va començar a enfonsar-se en la depressió econòmica."From the archive: Flight from Angola". The Economist. 16 August 1975. Retrieved 21 November 2011.