miniatura|"Parleu francès, no us embruteu" a una escola nord-catalana El senyal era un instrument pedagògic —o més aviat un dispositiu de repressió lingüística– utilitzat des del a les escoles per a motivar els alumnes a utilitzar només la llengua oficial i abandonar la llengua vehicular. Era un objecte que el mestre donava a l'inici del dia o de la setmana a un alumne que havia parlat la llengua prohibida. Aquest havia de procurar, abans d'acabar la classe, encolomar-lo a un altre alumne descurat que hagués parlat «patués». L'alumne que detenia el senyal a la fi del període, era renyat i humiliat públicament i rebia un castig.
L'ús és més antic, el jesuïta anversès Antoni van Torre ja en parla als seus Diàlegs el 1657, però va ser generalitzat a totes les regions al·lòfones de França des del fins a mitjan . Hi era utilitzat entre altres a Bretanya, País Basc, Catalunya Nord i Occitània, Gasconya, Flandes francesa i Flandes. Tenia molts noms, segons la regió: simbol, sabot (‘esclop’), symbole, senhal, sou, sabot o vache (való), ar veroc’h (bretó), en llatí signum linguae. Segons el testimoni de l'inspector general d'escoles Irénée Carré del 1888, s'indignava perquè «un francès podia recórrer setmanes el camp d'Armòrica sense trobar un ésser humà amb el qual no es pogués entendre si no era per signes.» També es veien anuncis als carrers bretons on deien Il est interdit de parler breton et de cracher sur la terre (És prohibit parlar en bretó i escopir a terra).
Als Països Baixos del sud, durant l'Ancien Régime, el signum linguae s'utilitzava a les escoles catedralícies i monestirs. Era una manera d'obligar els alumnes a parlar sempre llatí. Als Dialogi familiares de 1657 del jesuïta Antoni van Torre ja hi ha un diàleg entre dos alumnes que discuteixen si el primer tenia dret a donar el signum al segon. Després de la independència de Bèlgica, a la segona meitat del , s'utilitzava a les escoles secundàries a Flandes, ara per obligar els estudiants a parlar sempre francès. A les escoles públiques belgues va ser prohibit del 1885, a les escoles catòliques es va conservar fins als anys 1920.
Vegeu també Welsh Not Vergonha
Referències
Bibliografia
Categoria:Bretó Categoria:Francès Categoria:Sociolingüística a França Categoria:Violència