Die Zauberflöte (en alemany; representada habitualment com a La flauta màgica, K. 620) és un singspiel (òpera còmica alemanya) en dos actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb un llibret d'Emanuel Schikaneder, basat en part en l'obra Lulu, oder die Zauberflöte, d'A.J. Liebeskind, i en part en l'obra Sethos, de Jean Terrasson. La primera representació va tenir lloc a Viena el 30 de setembre de 1791, al Theater auf der Wieden, dos mesos abans de la mort de Mozart, i el rol de Tamino fou interpretat pel tenor Benedikt Schack, gran amic de Mozart. A Catalunya no s'estrenà fins al 15 de gener de 1925 al Gran Teatre del Liceu.
En resposta a la proposició de Schikaneder de crear una òpera en alemany, Mozart s'hi posà a treballar el març de 1791. El tema de l'òpera s'inspira en els Contes orientals de Wieland, encara que Schikaneder, francmaçó com Mozart, adaptà el text introduint-hi ritus, ideals i símbols d'inspiració maçònica.
Origen i context A finals de 1790, Mozart havia estat convidat a anar a Londres per escriure dues òperes a canvi d’una compensació de 300 lliures; a la capital anglesa ja s’hi trobava Haydn, a proposta del músic i empresari Johann Peter Salomon, que també intentà convèncer Mozart. Tot i que l’oferta era considerable, el compositor rebutjà la invitació: no volgué deixar Viena, les seves amistats ni els seus costums, malgrat trobar-se en una situació econòmica força inestable.
esquerra|miniatura|Emanuel Schikaneder va escriure el llibret
El març de 1791, qui el salvà d’aquella situació fou Emanuel Schikaneder, un empresari dinàmic i imaginatiu que Mozart havia conegut el 1780 a Salzburg i que havia retrobat a Viena en els anys posteriors. Després d’haver produït molts espectacles a Regensburg, tot just retornat a la capital, Schikaneder posà en escena diversos espectacles al Burgtheater; intentà obtenir el favor del públic mirant de contrarestar la forta competència de l’empresari Karl von Marinelli i del seu teatre popular de Leopoldstadt, on es representaven diverses Zauberopern —òperes màgiques—, grans espectacles de conte de fades que tenien un èxit notable.
A més, Schikaneder feia temps que intentava revifar el Singspiel davant la competència de la música italiana, que dominava les representacions destinades a la cort vienesa. Cantant i actor, també dirigia el Theater auf der Wieden i projectava, per tant, la creació d’una òpera de conte de fades a partir d’un llibret que ell mateix havia redactat, extret parcialment d’un conte dramàtic de Christoph Martin Wieland, Lulu, o la flauta encantada, inclòs dins la col·lecció Dschinnistan. Afegint-hi una sèrie de personatges còmics i passatges burlescos, proposà a Mozart de dur-la a terme conjuntament. Es tractava d’una obra molt diferent de les que el músic havia escrit anteriorment amb les tres òperes italianes sobre llibret de Da Ponte; amb la nova òpera, Mozart s’encaminava cap a una nova concepció tant musical com escènica, amb uns personatges tractats amb un realisme psicològic inèdit.Paolo Gallarati, Die Zauberflöte (Il flauto magico).
Mentre el treball de redacció del llibret estava a punt d’acabar-se, el teatre rival de von Marinelli representà amb èxit una òpera extreta del mateix conte, Kaspar der Fagottist, oder die Zauberzither (Kaspar el fagotista, o la cítara màgica), amb música de Wenzel Müller. Schikaneder no es desanimà i, amb l’ajut de Carl Ludwig Giesecke, revisà i reescriví la trama fent que la Reina de la Nit esdevingués una bruixa malvada i Sarastro, un mag benèvol; situà després tota la història sobre un rerefons simbòlic maçònic i oriental, i Sarastro es convertí en gran sacerdot d'Isis.
miniatura|Pavelló on Mozart va compondre gran part de La flauta màgica, actualment al Mozarteum
Per facilitar a Mozart la composició de l’òpera, Schikaneder li posà a disposició un petit pavelló prop del teatre, de manera que el músic no hagués de desplaçar-se de casa al lloc de treball. A més, per alleujar el compositor del malestar de trobar-se lluny de casa i de l’esforç d’escriure la partitura, l’amic li organitzà diversos sopars amb persones divertides, entre les quals hi havia actors i cantants de la companyia, vetllades a les quals Mozart participà sempre amb entusiasme.
Quan, però, arribà de Praga l’encàrrec d’una nova òpera amb motiu de la coronació de Leopold II, el músic abandonà sobtadament el treball, ja gairebé acabat, per escriure La clemenza di Tito, i marxà a Praga amb l’esperança de guanyar-se el favor del nou sobirà. La nova òpera no tingué un bon resultat, sobretot per la rapidesa amb què fou composta sobre un text poc adequat de Metastasio. Quan Mozart tornà a Viena, poc després del 15 de setembre, estava molt abatut, cansat i amb els problemes de salut agreujats; Schikaneder, però, sabé encoratjar-lo i donar-li suport perquè pogués acabar la composició a temps, ja que només faltaven dues setmanes per a l’assaig general de l’òpera. El 28 de setembre completà els dos darrers fragments encara inacabats, l’Obertura i la Marxa dels sacerdots, dos dies abans de la representació.
L'argument de l'òpera ha estat molt discutit. Mentre que molts investigadors la veuen simplement com un conte de fades, altres la veuen plena de simbolisme i referències a la maçoneria. En aquest sentit, i malgrat la forta influència de la cultura popular, La flauta màgica és una guia d'una iniciació maçònica segons el Ritu Zinnendorf. De la mateixa manera, molts autors -entre ells Gérard Gefen-, han vist una prefiguració d'Ignaz von Born en el paper de Sarastro. Von Born era un individu amb gran influència en la maçoneria austríaca de l'època, i va ser qui hi va apadrinar l'ingrés de Mozart. Molta gent considera que el triple acord de l'obertura d'aquesta òpera és un clar signe maçònic (la "bateria maçònica"), que anunciaria el caràcter propagandístic de l'obra, a fi de difondre la maçoneria en un moment en què l'Arxiducat d'Àustria intentava prohibir-la. Així mateix, el tema de la lluita entre la llum i la foscor és un símbol recurrent en els ensenyaments maçònics. miniatura|esquerra|Cartell de l'estrena, el 30 de setembre de 1791 El llibretista, Schikaneder, era un escriptor mediocre, i Mozart, que possiblement va intervenir també en el text, tampoc no era gaire bo escrivint. Hi ha bastants escenes parlades, però això és perquè s'acosta més al singspiel alemany que a l'òpera italiana. Però Mozart va escriure la música més sublim que havia sortit fins aleshores de la seva ploma. Sense haver de seguir les normes més rígides de l'òpera italiana, va emprar música de ressò popular i elements afins al gust alemany que es fan notar especialment en la música que canta Papageno, un autèntic «home del poble» alemany, amb ressons folklòrics i moments encisadorament «nòrdics» com les escenes en les quals intervenen les campanetes màgiques.
De La flauta màgica, Goethe deia que es podia prestar a lectures múltiples, procurant un plaer senzill a la multitud i lliurant tresors secrets als iniciats. El llibret de Schikaneder es pot, en efecte, llegir simplement com una bonica història encisadora o com un recorregut iniciàtic si es posseeixen les claus dels ritus maçònics. El tema de l'òpera és l'educació de l'ésser humà per a accedir a una moralitat més elevada adquirint saviesa, amor i bondat. Els obstacles que ha de superar són el preu a pagar per accedir al coneixement i a l'amor. La vida és la lluita de la llum amb la foscor, del bé amb el mal, del racionalisme amb la superstició, del matriarcat amb el patriarcat.
La música de Mozart uneix aquestes oposicions i forma així una carcassa, la de l'ésser humà simplement. La Flauta màgica és la fi d'un viatge de descobriments que Mozart acabava de fer a través del seu segle, la suma de totes les seves inspiracions, de la més popular a la més majestuosa.
Com en totes les seves creacions anteriors, Mozart es va preocupar de donar als seus personatges la música que correspon a la seva psicologia personal. La fúria i la maldat de la Reina de la Nit, amb rivets màgics, s'expressen claríssimament en les seves dues àries de notes picades, sobreagudes i ferotges; tot al contrari, el gran sacerdot Sarastro, emblema de la maçoneria humana i comprensiva, canta amb una veu de baix de gran aplom i serenitat. Tamino, príncep noble, canta amb la veu que Mozart reservava sempre als enamorats del seu repertori, i Pamina és una princesa que canta els seus sentiments amb dolçor i amb un tint malenconiós quan tem no ser estimada.
Per la seva poètica, el seu color harmònic, melòdic i instrumental, La flauta màgica és considerada la primera òpera alemanya.
Orígens del llibret No és senzill resseguir totes les fonts que van donar origen al llibret de La flauta màgica; la història del text és molt complexa, sens dubte més elaborada que la de qualsevol altra òpera escrita per Mozart. Les fonts més vinculades al passat remeten a mites de l’antiguitat; també són nombroses les fonts literàries que hi van servir d’inspiració, així com les derivacions d’altres obres i autors. Cal tenir especialment present la part d’inspiració maçònica que hi ha en l’òpera.
Fonts literàries miniatura|Christoph Martin Wieland. Retrat de Ferdinand Jagemann Schikaneder, per contrarestar l’èxit de les Zauberopern, amb els seus arguments de conte de fades i efectes escènics sorprenents, cercà textos i obres que li poguessin servir per a un nou llibret. Inicialment examinà el recull de contes Dschinnistan, oder auserlesene Fee und Geister-Märchen (Dschinnistan, o contes escollits de fades i esperits), de Christoph Martin Wieland, i considerà que el conte Lulu, oder die Zauberflöte (Lulu, o la flauta màgica), escrit en realitat pel gendre de Wieland, August J. Liebeskind, podia ser un bon punt de partida per al seu treball. L’argument del conte tractava d’un príncep enviat per la Reina de les fades per rescatar-ne la filla d’un mag malvat que l’havia raptada; el príncep disposava, com a ajuts, d’una flauta, un glockenspiel i un anell màgics. L’analogia amb el que seria després el text definitiu de l’òpera és evident. També dins el recull de Wieland, el conte Adis und Dahy fou una font d’inspiració per a la figura de Monostatos: hi apareix, de fet, un esclau negre que, per les seves faltes, és castigat pel seu amo.
La novel·la medieval El cavaller del lleó, escrita per Chrétien de Troyes al segle XII i traduïda a l’alemany pel maçó Karl Joseph Michaeler, gairebé segur que va atreure l’atenció dels autors de La flauta màgica; l’argument tracta, de fet, d’un heroi solitari que, en greu perill en una terra desolada, és salvat per tres dames. A més, en una altra escena, Yvain troba un individu salvatge vestit amb robes tan extravagants que no sembla humà: aquest personatge podria haver inspirat la figura de Papageno.
També es poden considerar fonts secundàries de l’òpera, procedents d’un repertori de contes de fades, el llibret del Singspiel Hûon i Amanda, del 1789, escrit per Friederike Sophie Seyler i musicat per Paul Wranitzky. Aquest mateix conte fou després readaptat per Karl Ludwig Giesecke com a Oberon, rei dels elfs.Sergio Sablich, Die Zauberflöte (Il flauto magico).
A la fi del segle XVIII, a Alemanya eren molt populars les faules dramàtiques de Carlo Gozzi; el mateix Schikaneder les representava sovint al seu teatre, i Mozart també les coneixia força bé. La influència de les obres de Gozzi sobre La flauta màgica és evident en l’argument fantasiós, fet de misteri, ironia, diversió i al·legories polítiques i religioses, propi d’una obra tan refinada com popular, tot plegat reinterpretat en clau maçònica.
Representacions Primera representació i acollida miniatura|Papageno representat al mur del Theater auf der Wieden