Els Jardins de Joan Maragall envolten el Palauet Albéniz, a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, i estan catalogats com a bé amb elements d'interès (categoria C).

Història Els actuals jardins tenen el seu origen en els que van ser dissenyats per Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial de l'Exposició Internacional de 1929. En aquest indret també es construí el Palau de les Missions, que durant l'Exposició va servir per a acollir la representació de les missions religioses espanyoles repartides pel món. Durant la Guerra Civil, tant aquest palau com el de Comunicacions es van convertir en presó temporal de refugiats i presoners polítics. Després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona es va utilitzar com a camp de concentració per als vençuts, on els detinguts eren interrogats i després els duien, molts cops a peu i lligats amb una corda, cap a la presó Model (homes) o a la de les Corts (dones), o bé cap als camps de concentració del Cànem (Poblenou), de la Vall d'Hebron o del Palau de Missions. Allí restaven fins que el Consell de Guerra els enviava al Camp de la Bota (per afusellar-los), al batalló de treballadors o al penal.

La celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional del 1952 va incrementar l'arribada d'immigrants a Barcelona, que fugien de la fam d'una llarga postguerra. El governador civil Felipe Acedo Colunga va donar l'ordre que totes les persones que arribessin a la ciutat i no poguessin acreditar mitjans ni justificar un domicili estable es posessin a disposició de l'autoritat (Ley de vagos y maleantes). Així doncs, des del 1953 es va habilitar el Palau de les Missions com a centre de retenció d'immigrants. Allà, lluny de la ciutat i dels seus habitants, havien d'esperar a ser retornats als seus llocs d'origen. Es calcula que entre el 1952 i el 1957 hi va haver unes 15.000 persones deportades.

No va ser fins a l'abril del 1957 que el nou alcalde Josep Maria Porcioles va anunciar la seva idea de convertir el pavelló Albéniz en residència per a hostes il·lustres de la ciutat. El 1961 s'hi van iniciar unes obres d'ampliació i millora que es van allargar durant cinc anys. A l'exterior, per a donar més categoria a l'entrada posterior del Palauet Albéniz, els arquitectes Ignasi Serra i Goday i Joaquim de Ros i de Ramis van demanar instal·lar-hi dos lleons que es trobaven al Palau de Pedralbes. Un any més tard, els jardins van ser ampliats amb el disseny actual, obra de l'arquitecte paisatgista Joaquim Maria Casamor del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, ampliant fins a tres vegades el solar inicial en ocupar també els que havien deixat l'enderrocament dels palaus d'Art Modern i el de les Missions.

Finalment, el 23 de juny de 1970 es va inaugurar el nou Palauet Albéniz amb la presència de Francisco Franco, i representants del govern espanyol. Els jardins van passar a anomenar-se Joan Maragall, que juntament amb els Jardins de Mossen Cinto Verdaguer i els de Mossèn Costa i Llobera són els tres de Montjuïc que es dedicaren durant aquella dècada a poetes catalans, als quals s'afegiren posteriorment els de Joan Brossa.

Descripció Actualment, ocupa 4,5 hectàrees, que es divideixen en tres zones diferenciades:

La primera queda davant de la nova façana del Palauet Albéniz. Just al davant de la porta principal hi ha un conjunt de fonts amb sortidors, salts d'aigua i escultures, que acaba en un monticle amb l'estàtua Susanna al bany, de l'escultor francès Theophile Eugène Victor Barrau, dins una espècie de glorieta. D'aquí parteix un segon conjunt de sortidors i salts d'aigua que arriba fins davant mateix de l'edifici del Palau Nacional de Catalunya (avui seu del MNAC), situat fora del recinte dels jardins. La distribució de l'espai d'aquesta zona és d'un marcat estil francès.

Una segona zona l'ocupa la zona enjardinada que queda a ambdós costats del palauet, on s'ha mantingut la mateixa ordenació que tenia el jardí del 1929, tot i que es va ampliar i s'hi van incloure noves escultures. Als laterals del palauet, davant les vidrieres del cos central, hi ha dues fonts, una a cada banda de l'edifici, amb escultures de nens tritons. De la mateixa forma, però una mica més properes al palau, també s'hi pot trobar a cada banda la figura d'una dona ajaguda realitzada per Enric Monjo.

La darrera zona, antics vivers municipals, queda més al nord, on hi ha l'ermita de Santa Madrona. És una zona força extensa que presenta un notable desnivell. Aquest desnivell es va aprofitar per crear un escenari a l'aire lliure a la zona més baixa i propera al Palau Nacional, mentre que la més alta la presideix l'escultura d'una dona, Serena, de Pilar Francesch, envoltada per un peristil. El conjunt d'escultures es va triar tenint en compte l'estil d'enjardinament i remarcant la temàtica femenina. En molts casos es van aprofitar obres del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), mentre que en d'altres es van fer per encàrrec.

Vegetació La vegetació és rica en espècies i un bon exemple de la jardineria de principis del . Hi ha til·lers i magnòlies flanquejant les avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre del Líban, el cedre de l'Himalaia, el pi pinyer, el pi blanc, la pinassa, el xiprer, el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey.

També hi ha espècies mediterrànies com l'olivera i l'alzina, i d'altres poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una placeta al costat del palauet hi destaca un ginjoler inclòs al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Hi ha diverses espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus x canadensis) i també exemplars de taronger, om i pebrer bord.

Escultures Hi ha 32 escultures de diferents èpoques i autors. Hi destaquen Noia ajaguda (1950) de Joan Rebull, Nu a l'estany (1970) d'Antoni Casamor, Cérvols (1967) de Frederic Marès, L'aiguadera (1862) de Louis Sauregeau, Dos tritons (1929) de Josep Viladomat, Susanna al bany de Theophile Eugène Víctor Barrau, Al·legoria a la sardana (1965) d'Ernest Maragall, dos nus femenins anomenats Dona a la cascada (1970) i un Nu femení (1965) d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, Serena (1970) de Pilar Francesch, Noia amb casquet de bany (1970) de Marifé Tey, Dona ajaguda (1970) d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970) de Luisa Granero.

Referències

Vegeu també

Parcs i jardins de Barcelona

Joan Maragall Categoria:Montjuïc Categoria:Joan Maragall