miniatura|Una bandera commemorativa del 25è aniversari de la vaga de fam
La Vaga de fam irlandesa de 1981 fou la culminació de cinc anys de protesta durant els troubles per part de presos republicans a Irlanda del Nord. La protesta va començar com una protesta de les mantes el 1976, quan el govern britànic va retirar l'estatut de presoner especialSegons aquest estatut, els presos de l'IRA tenien gairebé la consideració de presoners de guerra i, per tant, se'ls eximia de l'obligació de dur uniforme penitenciari i fer treballs a dins de la presó. També podien estar reclosos amb altres membres de la seva organització, rebre visites extra i paquets d'aliments als presos de les organitzacions paramilitars. El 1978, després d'un nombre d'atacs als presos que deixaven les seves cel·les al matí per buidar les galledes on havien fet les seves necessitats,les presons de l'època victoriana no compten amb lavabos, i a causa de l'elevat cost d'instal·lació de les canonades, o bé per manca d'espai, en moltes cel·les no hi ha la possibilitat d'instal·lar-ne, per la qual cosa, durant la nit, els reclusos han de fer les seves necessitats en una galleda, que cada matí els propis presos buiden quan les cel·les són obertes. A la República d'Irlanda encara és comú de trobar presons amb aquest antiquat sistema la disputa pujà un graó més amb la protesta de la brutícia, quan els presos refusaren rentar-se i cobriren les parets de les seves cel·les amb excrements. El 1980, set presos van participar en la primera vaga de fam, que va acabar després de 53 dies.
La segona vaga de fam va tenir lloc el 1981, i fou una confrontació entre els presos i la Primera Ministra, Margaret Thatcher. Un dels vaguistes, Bobby Sands, fou elegit diputat durant la vaga de fam, la qual cosa va atraure l'atenció dels mitjans de comunicació d'arreu del món. La vaga es va suspendre després que deu presos van arribar a morir de fam, incloent-hi Sands, al funeral del qual van assistir prop de 100.000 persones. La vaga va radicalitzar els polítics nacionalistes irlandesos, i fou la força motriu que va permetre al Sinn Féin convertir-se en el partit polític dominant.
Rerefons
Hi havia hagut vaga de fam per part de presoners republicans irlandesos des del 1917, i dotze homes ja havien mort prèviament a causa de les vagues de fam, incloent-hi Thomas Ashe, Terence MacSwiney, Seán McCaughey, Michael Gaughan i Frank Stagg. Després de la introducció de linternamentL'Operiació Demetrius, més comunament coneguda com a internament, consistia, com el seu nom indica, a detenir i internar en recintes especials, persones sospitoses de pertànyer a organitzacions paramilitars, sense judici previ. Va tenir lloc el 9 d'agost de 1971. Aquests recintes poden ser considerats una mena de camp de concentració el 1971, la presó de Long Kesh (coneguda després amb el nom de Presó de Maze) funcionava com una mena de camp de presoners de guerra. Els interns vivien en dormitoris i s'autoorganitzaven ells mateixos sota una estructura de tipus militar, amb exercicis militars fets amb armes de foc simulades (fetes de fusta), i rebien conferències sobre guerra de guerrilles i polítiques revolucionàries. Als presos condemnats se'ls van negar els mateixos drets que als interns fins al juliol de 1972, quan l'estatut de categoria especial va ser introduït després de la vaga de fam que van dur a terme 40 presos de l'IRA Provisional, liderats pel veterà republicà Billy McKee. Aquesta categoria, o aquest "estatut polític", significava que els presos eren tractats com si fossin presoners de guerra; per exemple, no havien de dur l'uniforme dels presos o fer treballs a la presó. El 1976, com a part de la política de "criminalització", el Govern britànic va posar fi a aquest estatut especial per als presos paramilitars a Irlanda del Nord. La política no va ser introduïda per als presos que ja hi havia, però sí per a aquells que estaven condemnats per delictes posteriors a l'1 de març de 1976. La fi de l'Estatut de Categoria Especial era una seriosa amenaça per a l'autoritat que podien exercir, sobre els seus homes, els líders paramilitars a dins de la presó, a més de ser un cop de propaganda.
Les protestes de la manta i la brutícia
El 14 de setembre de 1976, un nou pres condemnat, Kieran Nugent va començar la protesta de la manta, en la qual els presos de l'IRA i de l'INLA refusaren vestir l'uniforme dels presos i, altrament, anaven despullats o amb peces de vestir confeccionades amb mantes de la presó. El 1978, després d'un nombre d'atacs als presos quan treien la galleda de les cel·les amb les seves necessitats, es va produir una escalada de tensió que va desembocar en la protesta de la brutícia, on els presos van refusar de rentar-se i embrutaren les parets de les seves cel·les amb excrements. Aquestes protestes anaven encaminades a restituir llur estatut polític anterior, i van ser recollides en el que es va anomenar les "Cinc Demandes":
Dret a no vestir l'uniforme de la presó; Dret a no haver de treballar a la presó; Dret de lliure associació amb altres presos, i d'organitzar activitats educatives i recreatives; Dret a una visita, una carta i un paquet per setmana; Completa restauració de la remissió perduda a través de la protesta.
Inicialment, aquesta protesta no va atraure molt l'atenció, i fins i tot l'IRA la considerava com un tema secundari, comparat amb la seva campanya armada. Va començar a atraure l'atenció quan Tomás Ó Fiaich, l'arquebisbe catòlic d'Armagh, va visitar la presó i condemnà les condicions que hi havia allà.
El 1979, l'antiga diputada Bernadette Devlin McAliskey es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu en una plataforma independent de suport als presos que protestaven, i va obtenir un 5,9% dels vots a Irlanda del Nord, tot i que el Sinn Féin havia cridat a boicotejar aquestes eleccions. Poc després d'això, es va formar el Comitè Nacional de base àmplia H-Block/Armagh, en suport de les "Cinc Demandes", amb McAliskey com a portaveu principal.Ten Men Dead, p. 21–22. El període previ a la vaga de fam va veure una campanya d'assassinats duta a terme per ambdues bandes (unionistes i nacionalistes). L'IRA va abatre un cert nombre d'oficials de presons;Ten Men Dead, p. 20. mentre que els lleialistes paramilitars van disparar i abatre també un cert nombre d'activistes del Comitè Nacional H-Block/Armagh i van malferir McAliskey i el seu marit en un intent d'atemptar contra les seves vides.
Primera vaga de fam El 27 d'octubre de 1980, presos republicans de la presó de Maze van començar una vaga de fam. Molts presos hi van prendre part voluntàriament, però un total del set van ser seleccionats per igualar el nombre d'homes que van signar la Proclamació de la República d'Irlanda durant l'Alçament de Pàsqua. El grup consistia en els membres de l'IRA Brendan Hughes, Tommy McKearney, Raymond McCartney, Tom McFeeley, Sean McKenna, Leo Green, i el membre de l'INLA John Nixon. L'1 de desembre, tres recluses de la presó de dones d'Armagh s'uniren a la vaga, incloent-hi Mairéad Farrell, seguides durant una breu vaga de fam per dotze reclusos més de la presó de Maze. En una guerra de nervis entre els comandaments de l'IRA i el govern britànic, amb McKenna que requeia i sortia del coma, i es trobava al llindar de la mort, el govern va aparèixer per concedir els punts essencials que demanaven els presos amb les seves cinc demandes, mitjançant un document de trenta pàgines on es detallava l'acord proposat. Amb el document en trànsit cap a Belfast, Hugh va prendre la decisió de salvar la vida de MckKenna i acabar amb la vaga, després de 53 dies, el 18 de desembre.
Segona vaga de fam miniatura|esquerra|Un monument en record de la vaga de fam al Cementiri de Miltown, Belfast. El gener de 1981, va esdevenir clar que les demandes dels presos no havien estat concedides. Les autoritats penitenciàries van començar a subministrar als presos una roba que oficialment era declarada roba de civil, però el que els presos demanaven era poder vestir la seva pròpia roba. El 4 de febrer, els presos van emetre un comunicat on deien que el govern britànic no havia reeixit a resoldre la crisi i declaraven la seva intenció de dur a terme «un cop més una vaga de fam». La segona vaga de fam va començar l'1 de març, quan Bobby Sands, l'antic oficial comandant de l'IRA a la presó, va refusar el menjar. A diferència de la primera vaga, els presos s'hi van unir d'un en un, a intèrvals esglaonats, perquè creien que així despertarien el màxim suport públic i exercirien la màxima pressió sobre la Primera Ministra Margaret Thatcher.
El moviment republicà inicialment va lluitar per generar suport públic a la segona vaga de fam. El diumenge abans que Sands comencés la seva vaga, 3.500 persones van marxar cap a l'oest de Belfast; durant la primera vaga de fam, quatre mesos abans, s'havien comptabilitzat 10.000 personesProvos L'IRA i el Sinn Féin, pàg. 239-240 Tanmateix, quan ja es duien cinc dies de vaga, el diputat republicà independent Frank Maguire va morir, la qual cosa va tenir com a resultat una nova elecció per triar un nou representant del districte. Hi va haver un debat entre nacionalistes i republicans pel que fa a qui havia de participar en les eleccions: Austin Currie del Partit Laborista va manifestar el seu interès, igual que Bernadette Devlin McAliskey i Noel, el germà de Maguire. Després de les negociacions, i les amenaces implícites a Noel Maguire, van acordar no dividir el vot nacionalista en impugnar l'elecció i Sands es va presentar com un candidat antiH-Block en contra del candidat del Partit Unionista de l'Ulster, Harry West Després d'una campanya d'alt perfil, l'elecció es va dur a terme el 9 d'abril, i Sands fou elegit membre de la Cambra dels Comuns britànica, amb 30.492 vots contra 29.046 de West
La victòria electoral de Sands va donar força a l'esperança d'una solució negociada, però Margaret Thatcher, es va mantenir ferma en la seva negativa a fer concessions als vaguistes de fam. Ella va declarar: «No estem disposats a considerar la categoria especial per a certs grups de persones que compleixen condemnes per un delicte. Un delicte és un delicte, no és política».
Els mitjans de comunicació del món van baixar a Belfast, i diversos intermediaris van visitar Sands en un intent de negociar una fi a la vaga de fam, incloent-hi Síle de Valera, neta d'Eamon de Valera, el bisbe John Magee, enviat personal del papa Joan Pau II, i funcionaris de la Comissió Europea dels Drets Humans.Provos The IRA & Sinn Féin, p. 242–243. Amb Sands a prop de la mort, la posició del govern va romandre sense canvis, amb el Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord Humphrey Atkins que afirmava: "Si el senyor Sands persistís en el seu desig de suïcidar-se, això seria la seva elecció. El Govern no l'obligaria a rebre tractament mèdic".
El 5 de maig, Sands va morir a l'hospital de la presó el dia seixanta-sis de la seva vaga de fam, el que va provocar disturbis a les zones nacionalistes d'Irlanda del Nord. Humphrey Atkins va emetre un comunicat dient que Sands es va suïcidar. "sota les instruccions dels que va considerar útil per a la seva causa que ell hagués de morir". Més de 100.000 persones s'alineaven en la ruta del seu funeral, que es va dur a terme amb tots els honors militars de l'IRA. Margaret Thatcher no va mostrar gens de pesar per la seva mort, i va dir a la Cambra dels Comuns que "el sr. Sands era un delinqüent condemnat. Va decidir llevar-se la vida. Era una opció que la seva organització no va permetre a moltes de les seves víctimes".