Els dos setges de Saragossa soferts per la ciutat aragonesa de Saragossa durant la Guerra del Francès, varen enfrontar els exèrcits d'ocupació del Primer Imperi Francès de Napoleó Bonaparte i a les forces espanyoles lleials a la dinastia Borbó.
La plaça era clau per garantir les comunicacions del nord-est i l'abastament de les tropes a Catalunya, així com per controlar Aragó. Per això, després de la sublevació de la ciutat a conseqüència dels esdeveniments del Dos de maig de 1808, es va enviar a un exèrcit a restablir el control de la ciutat. Encara que les tropes franceses eren superiors en nombre i armament, la ciutat va resistir.
Tanmateix, a final d'any, els francesos van tornar en major nombre i van reprendre el setge. Malgrat la ferotge resistència, immortalitzada per diversos cronistes, la ciutat, delmada per la guerra i les epidèmies derivades del setge, va capitular finalment el 21 de febrer de 1809.
Els setges de Saragossa van ser un dels esdeveniments més representatius de la Guerra d'Independència, llegant un gran nombre d'herois i llegendes a la tradició popular, i sent font d'inspiració per a diversos escriptors.
Antecedents i sublevació de la ciutat miniatura|Saragossa el , abans dels setges
La Revolució Francesa de 1789 va marcar el començament d'una llarga sèrie de guerres a Europa en què Espanya no va deixar d'intervenir. Prevalent inicialment els vincles dinàstics entre els reis d'Espanya i els reis deposats francesos, Espanya va participar en les coalicions antirevolucionàries, que es van estavellar militarment contra el geni bèl·lic de Napoleó Bonaparte. El primer ministre, Manuel Godoy, va iniciar llavors una política d'aliança amb França, una vegada convençut de la inutilitat d'oposar-se a la nova potència continental. Després de la derrota que l'armada de Napoleó va sofrir en la batalla de Trafalgar el 1805, l'emperador francès va decretar el Bloqueig Continental, pel que cap país d'Europa no podia comerciar amb el Regne Unit. No obstant això, Portugal va transgredir la llei imposada per Napoleó en firmar el Tractat de Tilsit el juliol de 1807.
A París, la reacció del govern napoleònic no es va fer esperar. Les forces franceses van intentar capturar la flota reial del rei Joan VI, que va fugir a la colònia portuguesa del Brasil. L'única alternativa que li quedava a Bonaparte era entrar en territori portuguès via Espanya. Manuel Godoy, primer ministre del rei espanyol Carles IV, va firmar un pacte amb els francesos pel qual se li permetria a l'exèrcit napoleònic entrar a Espanya per planejar la invasió a Portugal. El 18 d'octubre de 1807, les hosts de Napoleón van arribar a Barcelona i al cap de poc van ocupar València.
Acantonades les tropes franceses ja al llarg d'Espanya, i donada l'apatia i deixadesa del govern espanyol, Napoleó va decidir reemplaçar el rei Carles IV i el seu fill i hereu Fernando, que mantenien un enfrontament pel tron, pel seu germà Josep Bonaparte. Així, fa firmar a començament de maig de 1808 tant el rei Carles IV com el príncep Ferran (futur Ferran VII) les conegudes com Abdicacions de Baiona en les quals renunciaven als seus drets al tron d'Espanya en favor de Napoleó, que al seu torn va renunciar en favor del seu germà el juny.
Malgrat la crida del govern a cooperar amb les noves autoritats, el descontentament popular per l'ocupació militar va motivar l'aixecament del 2 de maig de 1808 a la capital. A Saragossa va anar guanyant ascendent el partit del príncep d'Astúries, mentre que pagesos com Jorge Ibor o Mariano Cirerer anaven agrupant descontents entre la classe popular. Encara que els principals dirigents locals es mostraven contemporitzadors en espera de moviments per part de l'exèrcit a Barcelona, l'ajuntament es va negar a enviar representants a les Corts de Baiona.
miniatura|Palafox, pintat per Goya
Al mig de la creixent repressió per part francesa, diverses juntes regionals es van declarar en rebel·lia a tot el país. El brigadier José de Palafox y Melci, partidari del Príncep d'Astúries i cap de la rebel·lió a Aragó, va ser nomenat líder de la sublevació davant de la indecisió del Comte de Sástago i de l'exministre Antonio Cornel. Palafox es trobava ocult i pròfug de la justícia francesa en una finca familiar del terme de La Alfranca, a Pastriz. Un grup de paisans, enviats pel líder popular Jorge Ibor Casamayor «Oncle Jorge», va acudir en la seva cerca i el va traslladar a Saragossa.
A Saragossa el poble va assaltar el palau de Capitania el 24 de maig en assabentar-se que la família reial s'havia exiliat del país. Carlos González, practicant de medicina, ha estat acreditat com el primer a haver-se posat els colors nacionals d'una sublevació que va abastar a la mateixa guàrdia. Els insurrectes van tancar el Capità General d'Aragó Jorge Juan Guillelmi a l'Aljaferia per la seva oposició a armar els civils. La intervenció de la família Torres i la cessió final, sense més resistència, de les claus de la fortalesa van evitar represàlies contra el governador. Malgrat ser veterà de tres campanyes i ferit anys enrere a la Guerra del Rosselló davant els revolucionaris francesos de la Convenció, va ser titllat d'afrancesat per romandre afecte a les ordres de l'Infant Antonio Pasqual de Borbó i oposar-se a la insurrecció. Regidors municipals i jutges van tractar de conservar l'ordre, i van evitar en la mesura possible un pogrom antifrancès.Alcaide registra com el jutge Diego María Vadillos va evitar el linxament d'un vinater francès a qui se li atribuïen amenaces als espanyols L'endemà, els revoltats tenien el suport dels artillers de la fortalesa i el control dels fons i municions de l'exèrcit. Aquell 25 de maig Palafox va rebre oficialment el comandament dels revoltats mantenint a les seves ordres al segon de Guillelmi, Carlos Mori i el 26 era reconegut per l'Ajuntament i Reial Acord.
miniatura|El Castell i Palau de l'Aljaferia, seu de la guarnició de la ciutat Es va formar una junta militar, que es va centrar a demanar suports a la província de Saragossa, i una altra per reunir terços. Palafox va repartir les armes de l'arsenal de l'Aljaferia i va formar terços de voluntaris per completar l'exigua guarnició de la plaça,D'acord amb aquesta ressenya d'Àngel Muñoz , tot just comprenia 113 oficials, una companyia de 178 fusellers, amb una partida de 383 soldats i 157 reclutes alhora que s'iniciava la fortificació de la ciutat pel coronel d'enginyers Antonio Sangenís Torres. Abans de rebre cap ordre en aquest sentit i en vista de la passivitat de les autoritats, Sangenis va recórrer pel seu compte la ciutat traçant plans de fortificació. Va arribar a ser detingut per «espia» alliberat per ordre de Palafox quan aquest va conèixer els seus propòsits, al mateix temps que el nomenava responsable de la millora de les defenses de la ciutat. Aquesta anècdota mostra la improvisació amb què s'actuava a la ciutat. Les forces sota el comandament de Palafox van arribar a uns cinc mil soldats, encara que sense experiència ni entrenament i uns 80 canons de baix calibre que es trobaven als dipòsits de l'Aljaferia.mmm
El dia 6 de juny un exèrcit al comandament del general de brigada Charles Lefèvbre-Desnouettes va ser enviat des de Pamplona a prendre la ciutat, de gran valor estratègic tant per la seva relativa proximitat a la frontera francesa i la seva categoria de capital de la regió d'Aragó, com per la seva posició clau com a nus de comunicacions on es creuava l'eix que unia Madrid amb Barcelona, amb el qual enllaça el País Basc amb la costa valenciana. La línia logística de l'exèrcit francès començava a Navarra i embarcava els queviures al Canal Imperial d'Aragó, i Saragossa era un punt clau per garantir l'aprovisionament de les forces franceses de Tortosa i Tarragona.Latas, 2006 Les tropes de Lefèvbre es componien d'uns cinc mil soldats d'infanteria, tres esquadrons de cavalleria i sis peces d'artilleria. La composició de les tropes, poca artilleria i molta cavalleria, mostra clarament que la seva missió era la de lluitar contra la possible resistència espanyola en camp obert, sense esperar resistència a Saragossa.
Primer setge El 15 de juny de 1808, després d'haver vençut amb facilitat, en dies anteriors, l'avançada espanyola liderada per Luis Rebolledo de Palafox y Melci, el marquès de Lazán i germà de Palafox, a Tudela i Mallén, i a les tropes de civils que, comandades pel mateix general Palafox, van acudir precipitadament des de Saragossa, a Alagó el dia 12 de juny; Lefèbvre es va aproximar a la ciutat amb una infanteria que era majoritàriament novella, però no així la cavalleria, 3 esquadrons dels molt experimentats llancers polonesos del Regiment del Vístula. Davant, la ciutat de Saragossa, plaça oberta i pobrament fortificada, tenia a penes un centenar de soldats professionals i més de 10.000 voluntaris.
El matí del 15 de juny els saragossans van tenir notícia d'aquest acostament i Palafox i la seva plana major van abandonar la ciutat, en una acció molt discutida posteriorment, Vicente Bustamante, tinent del rei, hi va romandre com a comandament superior. Poc després de migdia els francesos es van presentar davant de les portes de la ciutat, que van trobar tancades. Lefèbvre, sense donar descans als seus homes i jutjant una victòria ràpida, va llançar l'atac. Les descàrregues d'artilleria francesa van obrir diverses bretxes a les tàpies entre les portes del Carme i del Portillo i per elles es va llançar la infanteria francesa. Un intens foc els va rebre des de la ciutat, tant d'artilleria com de fuselleria, i per tot arreu apareixien centenars de civils armats, per a sorpresa de Lefèvbre que no esperava aquesta resistència. Després d'una llarga tard de lluita a les portes de la ciutat (el Portillo, la Porta del Carme i la de Santa Engràcia), els defensors van rebutjar el primer assalt francès. En la defensa va destacar al capdavant de l'artilleria, en la denominada batalla de les Eras, Rafael de Irazábal y Guillelmi (nebot de l'anterior capità General) com a oficial superior de l'arma, després de sortir de la seva reclusió a l'Aljafería. Els escassos atacants que van aconseguir entrar a la ciutat durant la batalla van ser aniquilats immediatament al costat de les portes. Només un grup de genets va aconseguir trencar la línia i endinsar-se profundament a la ciutat; delmats al llarg del seu recorregut per Saragossa van ser finalment atacats i vençuts per un grup de dones saragossanes armades amb pedres, ganivets, etc. a la plaça del Portillo. El fet seria immortalitzat per Fernando Brambila, pintor italià que havia estat convidat per Palafox per narrar la contesa. Els francesos van haver de retirar-se precipitadament al voltant de les 7 de la tarda, i van ser fins i tot perseguits pels saragossans en camp obert. Els francesos van perdre gairebé 700 homes entre morts i ferits, diversos canons i banderes. En aquests fets del Portillo hi va destacar el carreter del Vendrell Francesc Riera Lleona, que amb les seves cavalleries ajudà a traslladar munició i ferits arreu del Portillo.
Després d'aquest inesperat fracàs inicial, els francesos van sotmetre la ciutat a un intens bombardeig, mentre procuraven tallar les seves línies d'avituallament i organitzar un setge ordenat, malgrat que el nombre de tropes de què disposaven era clarament insuficient per a aquest fi. Els saragossans, per la seva part, es van ocupar en diverses obres de fortificació: parapets, espitlleres, barricades, etc. de les que no s'havien ocupat abans, comandats pel ja esmentat Antonio Sangenis. Durant els dies següents es van produir diversos atacs puntuals francesos que varen ser rebutjats.
El 23 de juny es va lliurar a Épila una altra escaramussa entre tropes franceses i la forces que havia reunit Palafox des de la seva sortida de la ciutat. Els francesos van aconseguir interrompre les comunicacions entre Madrid i Saragossa durant tot el primer setge de Saragossa i aïllar-los dels molins de pólvora de Villafeliche, que proveïa els defensors.