El Consell Àrtic és un fòrum internacional d'alt nivell que tracta temes de l'Àrtida i els seus pobles indígenes. Es va fundar l'any 1996 i en són membres Canadà, Rússia, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Estats Units, Suècia i Finlàndia. El secretariat està localitzat a Tromso (Noruega). El Consell Àrtic ha portat a terme diversos estudis sobre el canvi climàtic, petroli i gas i navegació àrtica. Amb el canvi climàtic va començar a tindre importància política a nivell internacional perdent el seu caràcter solament simbòlic.
Els temes que no tracten són: assumptes militars, de seguretat i de pesca.
Estatus d'observadors La regla 36 permet a qualsevol organització (governamental i no governamental) tindre l'estatus d'observador sempre que complisca el criteri de contribuir al treball del Consell.
La Unió Europea tractà de sol·licitar en bloc l'entrada sent el 2013 bloquejada la seua admissió. Alguns creien que el Canadà fou qui votà en contra.
L'interès de la Xina és purament comercial.
Els estats observadors són: Alemanya (1998-) Països Baixos (1998-) Polònia (1998-) Escòcia (1998-) França (2000-) Espanya (2006-) Xina (2013-) Japó (2013- Corea del Sud (2013-) Índia (2013-) Singapur (2013-) Itàlia (2013-) Suïssa (2017-)
Problemes de seguretat i geopolítics Abans de signar la Declaració d'Ottawa, es va afegir una nota a peu de pàgina que deia: «El Consell Àrtic no hauria de tractar assumptes relacionats amb la seguretat militar». El 2019, el secretari d'Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, va declarar que les circumstàncies havien canviat i que «la regió s'ha convertit en un escenari de poder i de competició. I els vuit estats àrtics s'han d'adaptar a aquest nou futur». El consell sovint es troba enmig de qüestions de seguretat i geopolítiques, ja que l'Àrtic té interessos peculiars per als estats membres i els observadors. Els canvis en l'entorn àrtic i els participants del Consell Àrtic han portat a una reconsideració de la relació entre els assumptes geopolítics i el paper del Consell Àrtic.
De la mateixa manera, la naturalesa canviant de la regió àrtica ha qüestionat el paper del Consell Àrtic. Amb els esdeveniments que traslladen el focus cap a les qüestions marítimes en lloc de les terrestres, el debat també es desplaça cap a qüestions de jurisdicció i seguretat, fora de l'abast del Consell Àrtic.
Tanmateix, alguns diuen que el Consell Àrtic facilita l'estabilitat malgrat els possibles conflictes entre els estats membres. L'almirall noruec Haakon Bruun-Hanssen ha suggerit que l'Àrtic és «probablement la zona més estable del món». Diuen que les lleis estan ben establertes i es compleixen. Els estats membres creuen que compartir el cost del desenvolupament de les rutes de navegació àrtiques, la recerca, etc., mitjançant la cooperació i les bones relacions entre els estats és beneficiós per a tothom.
Excepcionalisme i cooperació àrtica Durant molt de temps, la regió àrtica va ser vista políticament com quelcom excepcional. L'excepcionalisme àrtic és la idea que l'Àrtic estava separat de la política general de poder i de la tensió geopolítica. L'Àrtic era massa remot i les condicions massa dures Més aviat, els actors regionals buscaven la pau i la cooperació entre ells, tot i que alguns estats àrtics eren rivals tradicionals.
El Consell Àrtic és fonamental per a la creació de l'excepcionalisme àrtic. El Consell va sorgir d'una sèrie d'iniciatives i compromisos, però també de la desmilitarització de la regió. La naturalesa cooperativa es va reflectir en la configuració del Consell, que funcionava com un fòrum amb objectius establerts i amb una presa de decisions per consens En centrar-se en les qüestions de protecció del medi ambient i desenvolupament sostenible, tot desqualificant qüestions difícils com la seguretat militar, el Consell va tenir èxit com a fòrum de resolució de problemes.
La naturalesa flexible del Consell Àrtic com a fòrum per als seus estats membres va portar l'èxit. En reunir els membres, va poder garantir contribucions efectives a la ciència i impulsar la influència a través de les seves nombroses xarxes i grups de treball.
Disputes geogràfiques Les disputes sobre la terra i l'oceà a l'Àrtic havien estat extremadament limitades. L'única disputa territorial pendent era entre el Canadà i Dinamarca, la Guerra del Whisky, per l'illa Hans, que es va resoldre l'estiu del 2022 amb l'acord de dividir l'illa per la meitat. Hi ha reclamacions oceàniques entre els Estats Units i el Canadà al mar de Beaufort.
miniatura|Reclamacions sobre el fons marí Àrtic i el mar Àrtic. Les principals disputes territorials es refereixen als drets exclusius sobre el fons marí sota l'alta mar de l'Àrtic central. A causa del canvi climàtic i la fusió del gel marí àrtic, ara es fa accessible més recursos energètics i vies navegables. Grans reserves de petroli, gas i minerals es troben dins de l'Àrtic. Aquest factor ambiental va generar disputes territorials entre els estats membres. La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar permet als estats ampliar el seu dret exclusiu a explotar recursos a la plataforma continental si poden demostrar que el fons marí es troba a més de 370 km de les línies de base és una prolongació natural del terreny. El Canadà, Rússia i Dinamarca (a través de Groenlàndia) han presentat reclamacions parcialment superposades a la Comissió de les Nacions Unides sobre els Límits de la Plataforma Continental (CLCS), que s'encarrega de confirmar els límits exteriors de la plataforma continental. Un cop la CLCS prengui les seves decisions, Rússia, Dinamarca i el Canadà hauran de negociar per dividir les seves reclamacions superposades.
També existeixen disputes sobre la naturalesa del Pas del Nord-oest i del Pas del Nord-est / Ruta Marítima del Nord. El Canadà afirma que tot el Pas del Nord-oest són aigües interiors canadenques, cosa que significa que el Canadà tindria un control total sobre quins vaixells poden entrar al canal. Els Estats Units creuen que el Pas és un estret internacional, cosa que significaria que qualsevol vaixell podria transitar-hi en qualsevol moment, i el Canadà no podria tancar el Pas. Les reclamacions de Rússia sobre la Ruta Marítima del Nord són significativament diferents. Rússia només reclama petits segments de la Ruta Marítima del Nord al voltant dels estrets com a aigües interiors. Tanmateix, Rússia exigeix que tots els vaixells comercials sol·licitin i obtinguin permís per navegar en una gran àrea de la zona econòmica exclusiva de l'Àrtic rus en virtut de l'article 234 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, que atorga als estats costaners més poders sobre les aigües cobertes de gel.
La sobirania canadenca sobre el Pas del Nord-oest desperta una preocupació pública considerable al Canadà. Una enquesta va indicar que la meitat dels enquestats canadencs van dir que el Canadà hauria d'intentar fer valer els seus drets de sobirania plena sobre el mar de Beaufort, en comparació amb només el 10% dels nord-americans. Les noves rutes comercials transàrtiques poden ser un altre factor de conflictes. Una enquesta va trobar que els canadencs perceben el Pas del Nord-oest com la seva via navegable interna canadenca, mentre que altres països afirmen que és una via navegable internacional.
Reaccions a la invasió russa d'Ucraïna El Consell Àrtic es va enfrontar a un repte sense precedents el 2022 després de la invasió russa d'Ucraïna. En resposta, els altres set estats membres del Consell van condemnar la invasió, van aturar els projectes de cooperació que involucraven Rússia i van congelar efectivament gran part del treball multilateral del Consell.Soliman-Hunter, T. (2022). War, exclusion, and geopolitical tension: the accepted normal in Arctic Council Governance? Lauda, 104, 64-69. https://urn.fi/URN:NBN:fi-fe2022120769829 Aquesta resposta va posar de manifest les divisions més profundes entre Rússia i el bloc occidental dins del Consell, cosa que va posar en tensió la inclusió que anteriorment havia caracteritzat les seves operacions.
Malgrat aquests reptes, el Consell va aconseguir traslladar la seva presidència de Rússia a Noruega el 2023, demostrant la seva capacitat per mantenir la continuïtat institucional en circumstàncies difícils. Això es va deure en part a la naturalesa flexible del Consell com a fòrum de recerca de consens. Perquè no hi havia obligacions legals que exigissin una suspensió total. Més aviat, va permetre que els canals diplomàtics romanguessin oberts i que el diàleg continués. Això va ajudar a la reobertura final.
No obstant això, les relacions amb Rússia dins del Consell continuen sent tenses, i persisteixen dubtes sobre com el Consell gestionarà la seva relació amb Rússia en el futur. Aquest període ha subratllat la creixent rellevància de les consideracions geopolítiques en les operacions del Consell. Tot i que originalment se centrava en la protecció del medi ambient i el desenvolupament sostenible, el Consell Àrtic ara es troba enfrontant-se a les realitats més àmplies de la política de poder global i el seu impacte en la governança regional.
Estatut d'observador i tensions geopolítiques L'augment del nombre d'estats observadors ha crida/anomena/anomenat l'atenció sobre altres interessos nacionals, incloent-hi qüestions econòmiques i de seguretat. Els observadors han demostrat els seus interessos a la regió àrtica. Per exemple, la Xina ha mostrat explícitament el seu desig d'extreure recursos naturals a Groenlàndia. La quantitat creixent d'actors que tenen forts interessos a la regió àrtica ha qüestionat el paper del Consell Àrtic com a fòrum regional central per governar l'Àrtic Amb la introducció de més estats observadors, inclosos els no àrtics, la regió està passant d'una basada en un regionalisme suau a un xoc global d'interessos nacionals.
El sistema d'estatus d'observador dins del Consell Àrtic s'ha convertit cada cop més en una font de tensió geopolítica. Entre els observadors hi ha estats no àrtics com la Xina, el Japó i Corea del Sud, juntament amb organitzacions intergovernamentals i no governamentals. La inclusió de la Xina com a observador permanent el 2013 va provocar un debat important entre els estats membres. Si bé els observadors no tenen poder de decisió, la seva participació ha suscitat preocupacions sobre la influència d'actors no àrtics poderosos en la governança del Consell. Això desafia el Consell i el seu paper, ja que ha d'equilibrar les relacions dins i fora del Consell.
El creixent interès de la Xina pels recursos i les rutes de navegació de l'Àrtic ha alimentat preocupacions estratègiques més àmplies. Algunes opinions consideren la seva participació com un pas necessari per fomentar la cooperació internacional, mentre que d'altres la veuen com un risc potencial per a la sobirania àrtica. Aquestes tensions reflecteixen el repte d'equilibrar la inclusió amb la necessitat de salvaguardar els interessos regionals, una dinàmica que ha esdevingut cada cop més prominent en les activitats del Consell.
La infraestructura militar és un altre punt a tenir en compte. El Canadà, Dinamarca, Noruega i Rússia estan augmentant ràpidament la seva presència defensiva mitjançant el desenvolupament dels seus exèrcits a l'Àrtic i el desenvolupament de la seva infraestructura de construcció.