miniatura|Sàhara Occidental. Els enfrontaments al campament sahrauí de Gdeim Izik van tenir lloc el 8 i 9 de novembre de 2010 entre les forces de seguretat del Marroc i sahrauís acampats a Gdeim Izik, una zona desèrtica a setze quilòmetres d'Al-Aaiun, capital del Sàhara Occidental, ciutat on també s'experimentà una revolta sahrauí en el moment de saber-se l'assalt a Gdeim Izik i la intervenció de les forces marroquines.
Les xifres sobre els enfrontaments foren confuses, donat que les autoritats marroquines impediren l'entrada de la premsa occidental i directius d'organitzacions no governamentals a la zona. L'organització Human Rights Watch,del qui el director d'Emergències va poder estar al país durant cinc dies, assenyalà en el seu informe que les dades de morts coincidien amb les xifres donades per les autoritats marroquines, que la repressió i tortures als detinguts eren certes i també els assalts als habitatges dels civils sahrauís, tal com aquests van denunciar. Segons fonts marroquines, en els enfrontaments van morir, a data de 12 de novembre, tretze persones: un militar, nou membres de les forces de seguretat marroquines, un auxiliar de les mateixes i un funcionari de l'Oficina de Fosfats del Marroc, així com dos sahrauís, un d'ells Baby Hamday Buyema (també anomenat Babi Mahmud El Guerga), nacional espanyol, i 163 detinguts només a l'Al-Aaiun. Per la seva banda, el Front Polisario va assenyalar que els morts eren dinou, 723 ferits i 159 desapareguts, fent públic que a la ciutat d'Al-Aaiun hi havia cadàvers degollats als carrers que l'exèrcit marroquí deixava a la vista per atemorir els habitants. Tanmateix, l'11 de novembre, el Front Polisario va fixar la xifra de ferits en més de 4.500 i més de 2.000 detinguts. Per part de l'associació sahrauí de drets humans, Thawra, que agrupa a diversos col·lectius, la xifra de morts podria superar el centenar. Altres col·lectius sahrauís afirmaven que havien trobat a divuit dones mortes, set homes i un nen de 7 anys. El govern marroquí va negar totes les versions que no fossin la indicada per ell mateix.
Va ser la major protesta d'ençà que Espanya va abandonar el territori de l'antiga colònia l'any 1975, després de l'Acord tripartit de Madrid.
El mateix dia 8 de novembre, representants del govern del Marroc i el Front Polisario es van reunir a la nit a Manhasset (Estats Units), en la tercera conferència afavorida per les Nacions Unides sobre el futur del Sàhara Occidental.
Antecedents El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms i està ocupat i administrat gairebé íntegrament pel Marroc, que ocupa les zones nord i oest. La resta, un 20% del territori, ho controla l'autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), governada pel Front Polisario, excepte la ciutat de Güera, que roman deshabitada i controlada per Mauritània. Un mur militar construït per Marroc separa ambdues zones. Té dos mil quilòmetres de llargada i una alçada mitjana de dos metres, protegit per tanques i filferro, així com camps de mines i fortificacions cada cinc quilòmetres.
El Front Polisario manté la seva estructura de govern i militar assentada a Algèria, al voltant del campament sahrauí de Tindouf. Algèria dona suport a la independència del Sàhara Occidental i són freqüents les tensions amb el Marroc per aquesta causa. El Sàhara Occidental és considerat pel Banc Mundial com el territori més ric de tot el Magrib per comptar amb el major banc pesquer del món i per les seves abundants reserves de fosfats.
L'any 1991 es va produir un alto el foc entre el Front Polisario i el Marroc, establint-se la Missió de Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), de la qui Christopher Ross era l'enviat el 2010. Des de llavors hi ha hagut cinc rondes negociadores entre el govern marroquí i el sahrauí. La cinquena es va iniciar el mateix dia de l'assalt i es va ajornar fins a desembre de 2010, sempre sota l'auspici de les Nacions Unides.
Demandes de treball i habitatge Durant diverses jornades, vint mil sahrauís s'havien concentrat al llarg del mes d'octubre i novembre de 2010 en un campament provisional pròxim a la zona desèrtica de Gdeim Izik, a uns setze quilòmetres al nord-est d'Al-Aaiun, per reclamar habitatges i llocs de treball al govern del Marroc, o bé ajudes socials per als sahrauís. Malgrat el controvertit procés de descolonització del Sàhara Occidental, i l'existència del Front Polisario com a braç armat i polític dels qui reclamen l'autodeterminació per a la zona i que controla la RASD, durant el temps de les protestes no es van produir crides d'insubmissió o insurrecció, tot i que membres del Front Polisario en el campament es postulaven per una extensió de les peticions originals, incloent el dret d'autodeterminació. El campament estava envoltat d'un mur de metre i mig d'alçada construït per les autoritats marroquines on a l'altre costat s'hi trobaven gendarmes i altres forces de seguretat marroquines.
Resposta de Marroc a l'assalt miniatura|El Primer Ministre de Marroc, Abbas El Fassi. El 24 d'octubre un adolescent sahrauí de 14 anys va morir per trets de la policia marroquina en un control policial del campament. El 31 d'octubre, el ministre de l'Interior, Taieb Cherkaouki, va visitar Al-Aaiun i es va reunir amb notables sahrauís de la ciutat, citant després al comitè que regentava el campament, que es va negar a assistir a la reunió mentre no "s'aixequi el setge policial i militar que patim".
El ministre portaveu del Govern del Marroc, Khalid Naciri, va declarar el 4 de novembre, que les converses amb els representants dels acampats eren "positives": el 5 de novembre, dos periodistes espanyols (de la Cadena SER i Televisió Espanyola) van ser agredits en un tribunal a Casablanca mentre cobrien informativament un judici contra set activistes sahrauís, i la parlamentària Nerea Antia, del Partit Nacionalista Basc, i Mikel Basabe, d'Aralar, juntament amb la representant d'aquesta última formació a la Cambra navarra, Nekane Pérez, foren retinguts a l'aeroport de Casablanca per les autoritats marroquines, que els impediren viatjar a Gdeim Izik i foren expulsats del país. Un dia després, el dissabte 6, les forces de seguretat marroquines van dificultar les entrades i sortides dels acampats i el 7, el campament va quedar tancat i assetjat.
Discurs de Mohammed VI abans de l'assalt La nit del 7 de novembre el rei del Marroc, Mohammed VI, va dirigir un discurs a la nació amb motiu del 35è aniversari de la Marxa Verda, en què el monarca va lamentar l'ús de les llibertats "per danyar la nostra integritat territorial" i ha advertit que "el nostre país no tolerarà cap violació, alteració o posada en dubte de la marroquinitat d'aquestes zona", i alhora ha anunciat que un grup d'experts dirigits per Omar Azziman, ex ambaixador marroquí a Espanya, estudiaria "beneficis per a les províncies del sud "amb una ampliació de la democràcia en els assumptes regionals al mateix temps que es "consolidaran els mecanismes locals i regionals de drets humans". Després de la intervenció en televisió del rei, algunes desenes de joves sahrauís es van manifestar a Al-Aaiun contra les paraules del monarca.
Assalt al campament La matinada del 8 de novembre, a les 07:00 hores del Marroc, diversos helicòpters de la gendarmeria marroquina sobrevolar el campament demanant als acampats que ho abandonessin immediatament. Un petit grup de dones i nens van sortir i van ser traslladats en autobús fins a Al-Aaiun. Després algunes desenes de haimes van començar a cremar sense que es conegués l'origen de l'incendi, el que va provocar el pànic, i les forces de seguretat marroquines, en nombre uns tres mil efectius, van acabar per ocupar la zona amb gasos lacrimògens, porres, escuts i canons d'aigua, partint milers de sahrauís a peu pel desert camí d'Al-Aaiun. Segons el valí d'Al-Aaiun, les forces de seguretat havien fet una "operació per alliberar els chioukhs (notables sahrauís), a les dones i als nens que estaven en poder d'un grup d'individus amb antecedents penals per delictes comuns" que es haurien refugiat en el campament de manera que, segons el valí, després de tractar de dialogar amb ells, la situació era "inacceptable des d'un punt de vista legal", es va produir la intervenció de les forces de l'ordre per "detenir de manera pacífica els elements que estaven fora de la llei, però se'ls va impedir accedir al campament, essent atacats amb còctels molotov i ampolles de gas".
Revoltes a Smara i Al-Aaiun En assabentar-se els habitants d'Al-Aaiun de l'assalt, des de diferents barris de la ciutat grups de veïns van marxar en direcció a Gdeim Izik per ajudar els que retornaven, impedint la policia sortir de la ciutat. Llavors es van organitzar barricades en diferents punts de la capital, bombolleta inclosa el carrer principal d'aquesta, Smara, amb durs enfrontaments amb la policia que faig servir bales de goma intentant dispersar els manifestants. Grups de joves que venien des del campament es van unir als enfrontaments contra les forces de l'ordre amb còctels molotov i pedres. Fonts sahrauís van assenyalar que els manifestants havien pres una comissaria i que la policia marroquina usava foc real.
En la nit del 8 al 9 de novembre, el govern marroquí va decretar el toc de queda a la ciutat. Fonts sahrauís van assegurar que durant aquesta nit van ser detingudes desenes de persones, i es van produir atacs i saquejos a propietats sahrauís. Fonts sahrauís han indicat que el dia 9 de novembre la ciutat va despertar presa per les forces de seguretat del Marroc que mantenien tancats els accessos i que ciutadans promarroquí patrullaven els carrers. Mentrestant, aquest dia es van mantenir escaramusses a la zona centre, menys violentes que les del dia anterior. El Front Polisario assenyalà que també es varen registrar enfrontaments a Smara, on el govern marroquí havia decretat l'estat de setge i s'havien suspès les classes fins al 19 de novembre.
El ministre d'Exteriors de la RASD, Mohamed Uld Salek, denuncià el 10 de novembre que als carrers d'Al-Aaiun "estaven apareixent cossos degollats i cadàvers amb impactes de bala, alguns d'ells de nens. La televisió marroquina mostra imatges de calma aparent de les zones de colons, però als barris sahrauís els marroquins maten a la gent i la deixen tirada als carrers".
Conseqüències humanes Informe de Human Rights Watch El primer informe independent sobre els esdeveniments el va oferir l'organització no governamental Human Rights Watch el 20 de novembre. El seu director d'Emergències, Peter Bouckaert, romangué cinc dies a la zona del campament i Al-Aaiun i afirmà no haver patit cap mena de restricció per part de Marroc en les seves investigacions, si bé en els seus dos primers intents d'arribar a Al-Aaiun, no li va ser permesa l'entrada.
Bouckaert confirmà tretze morts, 11 de les forces de seguretat marroquines i 2 entre els sahrauís, coincidint amb les dades aportades per Marroc vuit dies abans. En aquest informe s'assenyalà que l'acció dels militars fou violenta, però que no acudiren al campament portant armes de foc; que els militars marroquins colpejaren a sahrauís fins a deixar-los inconscients i després seguiren colpejant-los, que un nombre elevat de persones foren detingudes i que foren comuns els maltractaments i abusos a les dependències policíaques, i que aquest tracte vexatori continuava després d'acabar la inspecció. L'informe assenyalà també que "les forces de seguretat participaren amb civils marroquins a atacs de represàlies contra civils i les seves cases i impediren a sahrauís ferits anar a buscar assistència mèdica".