Teodoric I (?, ? - Camps Catalàunics, prop de Châlons-en-Champagne, 451), nom germànic compost per les paraules theud (poble) i ric (poder, sobirà) que significa «sobirà del poble», també anomenat Teodored, va ser el rei dels visigots durant el període del regne de Tolosa, entre els anys 418 i 451. Suposat fill il·legítim d'Alaric I, va ser escollit com a nou monarca després de la mort de Vàlia. El seu regnat es va veure marcat per la signatura de l'aliança amb els romans el 418, establint un règim de foedus a les acaballes del regnat anterior. Malgrat tot, Teodoric no va respectar sempre aquesta aliança, que el supeditava a l'emperador romà, i va cercar una major independència política. Alhora, intentà estendre els dominis visigots més enllà de les regions del sud de la Gàl·lia, del voltant de Tolosa. Les accions militars fallides contra els romans de les dècades del 420 i del 430 van ser aturades per l'acció del general Aeci. Aleshores, Teodoric va intentar consolidar el seu poder enfront dels romans a través d'una política exterior amb altres pobles bàrbars de la part occidental de l'Imperi Romà, desenvolupada durant la dècada següent a través d'aliances matrimonials que van tenir més o menys èxit.
A final del seu regnat, a causa de l'amenaça dels huns al nord de la Gàl·lia, va acabar unint-se en coalició militar amb l'exèrcit romà dirigit per Aeci, així com van fer molts altres exèrcits bàrbars. En aquest context, es va convertir en un dels participants de la batalla dels Camps Catalàunics l'estiu del 451, durant la qual va morir, suposadament a mans d'un cabdill dels ostrogots, que eren aliats dels huns. Va ser succeït pels seus fills, primerament pel primogènit, Turismund, aconseguint, en certa forma, una successió hereditària entre els seus descendents. Tanmateix, la successió reial no va ser pacífica sinó que va estar farcida d'intrigues i d'assassinats entre familiars.
Orígens Segons Olimpiòdor de Tebes, Teodoric hauria sigut fill natural o bé bastard d'Alaric I. Segons H. Wolfram, Teodoric va ser anomenat «el jove balt» i va tenir sis fills: Turismund, Teodoric, Frederic, Euric, Ricimer i Himnerith. Més enllà d'aquesta informació, es desconeixen les dades sobre la vida anterior de Teodoric. No obstant això, Ana M. Jiménez dubta del llinatge de Teodoric, ja que no hi ha notícies que ho puguin sostenir, i afirma que la successió dinàstica dels balts només és constatable, precisament, des del seu regnat, perquè els autors només en parlen a partir del , possiblement com una forma de garantir l'estabilitat i la unió del regne, evitant l'aparició de nous cabdills militars.
Regnat miniatura|esquerra|Mapa del regne visigot. La línia en color taronja fosc és aproximadament l'assentament original assignat pel pacte del 418. Inicis Teodoric va ser escollit rei a la mort de Vàlia a finals de l'any 418, poc després que aquest rei pactés una hospitalitas, una mena d'aliança, amb l'emperador romà Honori, que, de fet, renovava o creava un foedus respecte del pactat en el 416. L'aliança va ser, en realitat, obra del patrici Constanci, que no volia que els visigots aconseguissin més poder. Amb això, teòricament, l'Imperi mantenia sota control aquest poble bàrbar i, a canvi, permetia els visigots ocupar les terres de l'Aquitània Secunda i altres terres que ocupaven parcialment d'altres províncies, com la Novempopulània o la Narbonesa, que en aquella època s'havien convertit en una zona molt conflictiva i aconseguien, així mateix, posar sota control les regions de pas cap a Hispània.
Amb aquest tracte, els visigots podien conrear les terres, explotar els recursos naturals del territori, comprar i vendre animals i conservar les seves armes al servei de l'Imperi Romà. No obstant això, per als visigots va significar supeditar-se militarment a l'Imperi Romà, assistint-los allà on necessitessin, i Teodoric quedava sota el comandament de l'emperador romà. Lluny de tenir alguna autoritat legal a la província romana que se'ls havia assignat, el tracte només li donava veritable poder sobre la seva gent, i no sobre els romans. Tanmateix, aquesta situació era d'una gran fragilitat i ben aviat el rei va intentar buscar una major independència política.
El 421-422 Teodoric va complir l'aliança i va enviar un contingent militar a l'exèrcit romà, comandat pel mestre dels soldats Castí, per lluitar contra els vàndals. Durant la batalla decisiva, lliurada a la Bètica, els vàndals estaven a punt de ser derrotats a través de la fam, però les tropes auxiliars visigodes van abandonar els romans donant als vàndals la victòria. Segons H. Wolfram, l'ordre hauria sigut dictada pel mateix Teodoric, però malgrat transgredir els acords de l'aliança i haver traït i abandonat l'exèrcit romà, aquesta acció no va tenir conseqüències sobre els visigots, i aquests, per la seva banda, van continuar avançant cap al sud, vers la costa mediterrània.
Política interior El més probable és que, durant els primers anys del regnat de Teodoric, es discutís i s'executés la partició de les terres entre la població romana assentada a la regió i els visigots nouvinguts, probablement no sense problemes. La hospitalitas no només cedia el control de les terres, sinó que donava als visigots algunes en propietat, que van haver de ser expropiades als romans. Olimpiòdor de Tebes diu que els visigots van rebre tant les vitualles que necessitaven com terres per conrear i ser autosuficients.
Malgrat que els cronistes de l'època no donen grans informacions sobre la forma de repartir les terres, la teoria més estesa és la que es desprèn dels codis de lleis visigots, com el Codi d'Euric o el Liber Iudiciorum: la denominada sortes goticae et tertiam romanorum. Amb aquest sistema es va entregar un terç de les terres als visigots i els romans en van conservar la resta. Segons R. Sanz, en el cas del Codi d'Euric, els visigots van rebre dos terços de les terres, juntament amb els seus esclaus i les persones que en depenien. S'ha afirmat que això hauria afectat tant els grans com els mitjans i petits propietaris, negativament els segons, enmig d'un clima polític, social i econòmic incert, que els duria a buscar la protecció dels grans terratinents. No obstant això, hom ha afirmat també que les petites propietats van quedar fora d'aquest procés, així com els béns comunals, que van continuar sent públics. D'altra banda, W. Goffart ha apuntat que les terres que es repartiren van ser, en realitat, aquelles que havien quedat abandonades o no tenien propietari a causa de les darreres guerres, o bé aquelles ermes que no estaven en explotació; va refusar un possible conflicte amb els romans a l'hora del repartiment, perquè és possible que els visigots, acostumats a les lluites, no es dediquessin a les tasques agrícoles, una teoria que no comparteix R. Sanz, perquè a l'Aquitània s'instal·laren milers de persones (homes, dones, nens...) i dubta que es quedessin sense realitzar cap mena d'activitat productiva, perquè, de fet, Orosi afirma que els bàrbars, en instal·lar-se, van deixar les armes i es van dedicar a l'agricultura, respectant en tot moment els romans de la regió.
Segons M. Rosario Valverde Teodoric I és el primer dels reis legisladors visigots. Malgrat que les fonts fan difícil discernir-ho, per exemple les Leges Theudoricianae, podria referir-se a Teodoric I o Teodoric II. És molt possible que fos el primer a deixar constància escrita de les seves lleis, confirmant l'escassa eficàcia del foedus romà per limitar el poder dels reis visigots, més encara si es té en compte que Teodoric fàcilment va fer cas omís de les clàusules del tractat de federació. Les seves disposicions regulaven qüestions hereditàries i patrimonials, especialment aquelles relacionades amb el repartiment de terres entre romans i visigots; és ben possible que, a la pràctica, el territori controlat pels visigots es regís per les seves lleis que no pas pel dret romà, que continuava sent el sistema legal oficial de l'imperi.
Campanyes militars contra l'Imperi miniatura|Possible relleu del general romà Flavi Aeci. Fou una de les principals autoritats romanes de l'època i oponent de Teodoric en les seves campanyes militars.
La mort de l'emperador Honori el 423, i els desordres provocats per la seva successió, van propiciar una política més expansionista de Teodoric. Si anteriorment ja havia avançat a la costa sud de la Gàl·lia, el 425 va fer un intent d'ocupar la Narbonense i la Provença, posant en estat de setge la ciutat fortificada d'Arle, però va fracassar en el seu intent, perquè Roma va enviar el general Aeci a la Gàl·lia per restablir la normalitat. Malgrat que no hi ha dades de la batalla, Teodoric es va veure obligat a retirar-se a Tolosa. Així, el general romà va aconseguir una pau més o menys duradora, amb l'establiment d'un equilibri de forces dels pobles bàrbars al llarg d'una dècada. La pau va donar als visigots sobirania sobre les terres que ocupaven originàriament, l'Aquitània Secunda i la part nord-occidental de la Narbonesa Prima; a canvi va retornar les terres que havien conquerit fins a arribar a Arle. La pau fou prou duradora durant una dècada, tret d'un episodi el 430, quan els visigots intenten tornar a atacar Arle, però es van rendir en veure que hi havia l'oposició d'Aeci.
El 433, Gal·la Placídia, antiga reina visigoda i emperadriu romana, va demanar ajuda als visigots en contra del general Aeci. Va comandar els antics buccel·laris dels seus marits, però no va tenir èxit perquè va ser exiliada a Constantinoble, i Aeci sembla que en els anys posteriors no va perdre la seva posició i autoritat a la cort, probablement gràcies a l'ajut dels mercenaris huns. No obstant això, va representar un gran perill quan van acudir a la crida de l'antiga reina un gran nombre de visigots federats des de Tolosa.
miniatura|Recreació de la captura del general Litori per part de Teodoric I, obra d'Antoine Rivalz (1706) conservada al Museu dels Agustins de Tolosa. El 435 es produeix una revolta de bagaudes a la Gàl·lia. L'any següent, els burgundis, que vivien a la regió com a federats, es van revoltar i van envair la Gàl·lia Belga. Aprofitant l'avinentesa, Teodoric va trencar l'aliança amb els romans i va guiar personalment les seves tropes fins a Narbona, la qual va posar en estat de setge. La ciutat va estar resistint fins a l'any 437, quan va arribar l'exèrcit romà per enfrontar els visigots. El general Aeci va haver de fer front als problemes de la Gàl·lia, amb la col·laboració huna prèviament negociada. El 437 va atacar diversos cops fins a devastar el regne de Burgúndia; segons les dades d'Hidaci moriren uns 20.000 burgundis. Els supervivents van pactar una pau amb Aeci i foren assentats en un lloc diferent, prop del llac de Ginebra. No obstant això, Aeci encara havia de bregar amb els bagaudes d'Armòrica i va enviar al seu lloctinent Litori a lluitar contra Teodoric I, amb la col·laboració d'un contingent hun, Litori va aconseguir derrotar i foragitar els visigots de Narbona. El general els va perseguir fins a la seva capital, Tolosa, la qual va assetjar.