La Setmana Santa de Palma es desenvolupa de Diumenge de Rams al dia de Pasqua, exclòs el Dissabte Sant i a més del Divendres dels Dolors, i té el seu origen en la processó del Sant Crist de la Sang.

Les processons les organitza l'Associació de Confraries de Setmana Santa de Palma. El , l'organització de les processons requeia en la Junta Provincial de Beneficència. Tot i l'aparició de les noves confraries a partir del , no aparegueren assajos d'una millor organització fins als anys cinquanta, quan hi començà a haver contactes entre les confraries de la ciutat per organitzar noves processons i establir criteris comuns. El 1951 es constituí una junta honorària i una altra d'executiva per l'organització dels actes de Setmana Santa, posteriorment anomenat Comitè de Setmana Santa i més tard reanomenat Associació de Confraries de Setmana Santa.

Els actes més rellevants d'aquesta celebració són les processons, la més important de les quals és la del Sant Crist de la Sang. Entre les característiques de les processons mallorquines hi ha la participació de totes les confraries en la mateixa processó (generalment una per dia), el costum de repartir confits de caperutxa als infants que miren la processó, el costum de cantar el credo dins l'església en el punt final de la processó i la presència d'imatges discretes i portades amb andes per quatre persones (més que no pas grans passos portats per molta gent).

Història Orígens

miniatura|Els prohoms, a punt per treure el Sant Crist Els orígens de les processons a Palma giren entorn del Sant Crist de la Sang i de la processó celebrada el Dijous Sant per passejar-lo per la ciutat. En els inicis d'aquesta celebració hom hi troba un caràcter doble: per una banda el caràcter penitent dels participants, que es deixuplinaven amb la voluntat d'expiar pecats però també d'emular el patiment en la Passió de Crist; i per altra la promoció d'una processó com a obra pia per recollir almoines en benefici de l'Hospital General. Pel que fa a l'element penitencial, ja abans del Concili de Trento es documenta una missa en Dijous Sant per la reconciliació dels penitents. Pel que fa a la vinculació a l'Hospital, aquest hospital es fundà el , i segurament la imatge de la Sang data del mateix segle; ja en el es documenta la Confraria de la Sang i la processó del Dijous, que sortia de l'Església de la Sang i recorria la ciutat passant per tots els convents de monges de clausura per tal que poguessin veure la imatge. Ja llavors és manifesta la presència de penitents que es flagel·laven durant el recorregut, amb el cap cobert amb caperutxes o cuculles per preservar l'anonimat del pecador.

Ja dins el mateix s'incorporà a la processó un tercer element que fou clau pel desenvolupament de la celebració fins al : la participació activa dels col·legis professionals. Cada col·legi participava en la processó, agrupats i seguint un orde, i portant imatges dels seus sants patrons i també d'escenes de la Passió. Vestien de blanc, amb caperutxes i llanternes. El Dijous Sant, els col·legis desfilaven davant la confraria de la Sang i per orde cronològic respecte de la seva fundació, essent el primer el més modern i el darrer el més antic (un costum que es manté actualment per les confraries). A més, desfilaven exhibint un «pas» de la vida de Crist:

miniatura|El Sant Crist de la Sang entrant dins la Seu un Dijous Sant Per altra banda, el Divendres Sant la celebració continuava, i es representava un Davallament (que es manté a alguns pobles de l'illa) i tot seguit continuava la processó del dia anterior, bé fos una repetició o una continuació, si és que s'allargava massa. Aquest dia la processó acabava amb l'Enterrament de Jesús.

Desenvolupament Tot al llarg del i , la celebració es mantengué i s'estengué amb fervor als pobles. Però també començà a aparèixer un cert caràcter festiu o poc respectuós, com ara el de regalar ramells de flors a les al·lotes o confits dins les esglésies, venuts per confiters i sucrers que paraven taules als carrers. Totes aquestes pràctiques foren censurades per les autoritats (fins i tot el bisbe Díaz de la Guerra va provar de prohibir les processons de Setmana Santa, sense reeixir), però han perviscut fins a l'actualitat. Per altra banda, ja dins el , els confrares substituïren la seva vesta blanca per una de negra.

El , el Divendres Sant es popularitzà la meditació de les escenes del Via Crucis entre els que assistien a les funcions a les esglésies, al Davallament i a l'Enterrament, i a més hi havia processó. A més de la que continuava la del Dijous, hom en documenta una al desaparegut convent de Sant Francesc de Paula, en què es treia una imatge de la Mare de Déu de la Soledat obra de l'Adrià, que actualment surt a les processons amb la Confraria de Santa Creu i ha canviat l'advocació pel de la Mare de déu dels Dolors.

Així doncs, a més de la processó del Dijous Sant, a Palma s'havien celebrat, en Divendres Sant, la processó del Sant Enterrament, protagonitzada pel mateix Crist de la Sang; la processó de la Soledat, que sortia del convent de Sant Francesc de Paula; i el Davallament, que tenia lloc a la Catedral. miniatura|Jesús Assotat, obra de Salvador Torres (1867) miniatura|La Dolorosa, obra de Guillem Galmés (1890) i propietat de la família Ferrer Decadència i reforma La introducció del liberalisme dins l'Estat Espanyol perseguí la figura dels col·legis professionals, que foren convertits en voluntaris el 1813 i el 1820 i abolits definitivament el 1836, acabada la Dècada Ominosa. Aquest fet afectà intensament la processó de la Sang, que perdé la col·laboració de bona part dels participants i passà a ser organitzada exclusivament per la Confraria de la Sang, de manera que perdé part del caràcter popular i esdevengué una celebració clerical en la qual només participaven clergues i les associacions parroquials. La Setmana Santa a Palma, per tant, passà a estar formada per una sola confraria, fet que no es revertiria fins a 1902.

Joaquim Maria Bover ens dona notícia que, a la processó de 1824, després de la recuperació dels col·legis, tornaren a fer-hi aparició, però amb menys imatges que de costum perquè unes s'havien venut i altres les havien robades. Desapareguts definitivament els col·legis, la decadència continuà, i el trienni esparterista (1841-43) comportà oposició per part de les autoritats civils. Seguí aquest trienni una recuperació durant els darrers anys d'Isabel II que fou clau pel nou caràcter que acabaria per adquirir la celebració: amb la voluntat de renovar la processó de Dijous Sant, es pintaren noves veixil·les i estendards (obra dels pintors Gabriel Reiners, Joan Mestre, Francesc Parietti i Ricard Ankerman) i es feren noves imatges (1867), per substituir les antigues perdudes, venudes o en mal estat, totes d'una sola figura i portades amb andes per quatre persones:

Jesús a l'hort, obra de Lluís Font. Jesús assotat, obra de Salvador Torres. Ecce Homo, obra de Gabriel Joan Marroig. Jesús carregat amb la creu, obra de Lluís Font.

D'aquestes imatges, actualment les tres primeres surten a les processons cada any, però la primera és l'única que encara és portada amb andes, la manera tradicional. Pocs anys més tard, es feren dues imatges més: La Dolorosa, obra de Llorenç Ferrer. Una altra Dolorosa, obra de Guillem Galmés (1890).

Per altra banda, el 1856 la Parròquia de Santa Eulàlia organitzà una processó el Divendres Sant per acompanyar la imatge de la Mare de Déu de les Angúnies que havia fet l'Adrià el 1815. Aquesta processó se celebrà durant uns anys fins que desaparegué, segurament durant el Sexenni Democràtic.

Però aquesta renovació anà seguida del boicot de part de les autoritats durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), que acabà amb la no celebració durant la Primera República. Ja definitivament el 1875 es restablí la normalitat en les celebracions de Setmana Santa durant la Restauració Borbònica, i es començà a descabdellar el nombre de processons realitzades: el 1877 ja hi hagué processó a la Seu el Diumenge del Ram, amb rams i palmes.

Les noves confraries

El 1902 es fundà la primera confraria de Palma, la confraria de la Creu de Calatrava, inspirada en les confraries sevillanes, i darrere aquestes en vengueren moltes més: la de la Dolorosa (1910), la de les Cinc Llagues (1917), la de la Santa Faç (1923), i així fins a catorze l'any de la proclamació de la Segona República. Aquestes noves confraries, a diferència de les dels antics col·legis, no estaven vinculades a un ofici sinó a una parròquia, una organització religiosa o a la devoció a una imatge, i tenien vestes uniformades i estatuts, inspirades com estaven en les confraries de Sevilla.

De tota manera, la devoció pel Sant Crist de la Sang era comuna a totes les confraries, de manera que la processó del Dijous Sant continuava de ser l'acte central i comptava amb la participació de totes les confraries. No obstant això, començaren a aparèixer més processons, en les quals solament participava la confraria titular i qualcuna de convidada. En la coordinació d'aquestes noves processons tengué un paper important el nou Comitè de Setmana Santa, embrió de l'actual Associació de Confraries, consolidada al llarg dels anys cinquanta i que s'encarrega d'organitzar i coordinar les processons. La processó de Dimarts Sant era la titular la Confraria de la Dolorosa, que treia el seu pas homònim; el 1951 s'inicià la processó del Dimecres Sant pel barri de Santa Creu, de la qual és titular la confraria homònima; el 1955 se celebrava la processó del Sant Crist dels Navegants pel barri de Santa Catalina, de la qual era titular la confraria del Crist dels Navegants. El 1959 se celebraven quatre processons el Divendres Sant: la de Nostra Senyora de la Soledat (organitzada per la Confraria de la Soledat pel barri homònim), la de Nostra Senyora de la Salut (organitzada per la confraria homònima pel barri del Terreno), la de Nostra Senyora del Remei (organitzada per la Confraria del Remei del Molinar pel barri homònim) i la del Sant Enterrament (organitzada per la Confraria de la Creu de Calatrava pel barri de la Calatrava). miniatura|El pas de la Mare de Déu de l'Esperança, de la confraria homònima, sortint de la Basílica de Sant Francesc. El 1954 fou un any important. Fins llavors, les imatges que es treien eren d'imatgeria mallorquina, d'una sola figura i portades amb andes per quatre persones, per bé que s'havien començat a introduir les rodes. Aquell any s'estrenà un nou pas, el de la Mare de Déu de l'Esperança, patrocinat per Elionor Servera, esposa del magnat Joan March i Ordinas, realitzat seguint la tradició sevillana, amb un pali ricament ornat i portat per costalers. El pas esdevengué un dels principals reclams de les processons de Setmana Santa darrere del Crist de la Sang, i suposà un precedent pel que fa a la participació de costalers.

Decadència i resorgiment Tot i que les processons no havien minvat durant la República i que el Franquisme afavorí el fenomen, l'aperturisme tardofranquista que començà els anys seixanta suposà un mal període per les processons de Setmana Santa. Els valors de la societat canviaven molt ràpidament i la religiositat del poble decreixia, cosa que perjudicà molt la popularitat i interès del poble per les processons. Els anys setanta començaren a aparèixer processons, de manera que durant un temps només se celebraven les de Diumenge del Ram, Dimarts Sant, Dijous Sant i Divendres Sant. Els anys vuitanta desaparegueren les primeres confraries (la de Sant Isidor i la de Santa Marta), i durant trenta anys no se'n fundà cap de nova. Per refrenar aquesta decadència, l'Associació de Confraries accedí a una demanda molt reivindicada: la de la participació de les dones en les processons, que darrerament ja ho havien començat a fer aprofitant l'anominat de la caperutxa. Aquest canvi comportà un augment molt important en la participació i impedí que aquesta tradició entràs en crisi.