El Sistema Econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat estatal dels mitjans de producció, dins de la teoria general marxista-leninista.

L'Estat determinava una planificació i control global de l'economia soviètica de forma centralitzada, amb l'objectiu de satisfer les necessitats bàsiques de la població. El màxim orgue planificador era el Ministeri de Planificació, conegut com a Gosplan. En el seu procés de decidir el desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de l'URSS i dels Gosplans de les repúbliques federades, elaborava el pla i l'aprovava després de sotmetre'l al Soviet Suprem.

El règim bolxevic va menester gairebé 10 anys per canviar d'una economia capitalista a una socialista; les antigues classes privilegiades havien desaparegut, i tant el seu poder econòmic com polític havia passat directament a l'Estat, els camperols i els obrers (indústries, terres, etc.). A més, tot el capital estranger havia estat confiscat per l'Estat. Aquestes mesures semblaven, doncs, favorables al control estatal de l'economia, així com la direcció de la producció i el control de sectors clau com el bancari o els transports. Rússia, en el moment de la Revolució de 1917, era industrialment el país més retardat d'Europa, i la població agrícola representava el 80% de la població (la proporció existent a l'Europa occidental el 1800). La classe obrera, principal suport dels bolxevics, era només una minoria, i a més, molts havien mort durant la guerra civil; milions de camperols havien lluitat contra l'Exèrcit Blanc; però això es degué només al fet que una derrota dels bolxevics hauria comportat la pèrdua de les terres que, gràcies als revolucionaris, acabaven d'obtenir.

Els primers anys de la Unió no van ser senzills, car la guerra civil russa els obligà a adoptar un nou tipus d'economia, el comunisme de guerra; després de la guerra civil, el govern de Lenin imposà la Nova Política Econòmica, que fracassà a causa de nombrosos motius, imposant-se de manera urgent el 1928 els Plans Quinquennals.

A partir dels programes de planificació de 1928, la Unió Soviètica va conèixer, tot i els danys causats per la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial, un període d'esplendor i desenvolupament (entre d'altres, va aconseguir ser el primer a llançar el primer satèl·lit artificial i el primer home a l'espai), fins a, aproximadament el 1965, el final de la dècada de Nikita Khrusxov. La Guerra Freda i la cursa armamentista que s'imposà, sumat a errors estratègics i demores burocràtiques, van portar a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts.

El període de transició previst per Lenin Els caps bolxevics van entendre la necessitat d'un període de transició que permetés tancar les ferides causades per la Primera Guerra Mundial i la guerra Civil i preparar a la població per a la realització del socialisme. Durant l'inici de la Revolució, les mesures adoptades van ser dirigides cap a la satisfacció dels desigs dels camperols, dels obrers i dels soldats, però cap d'elles era de tall socialista i, molt menys, comunista, sinó que la majoria havien estat preconitzades pels burgesos radicals. Per tant, Lenin no pretenia la immediata socialització de la producció ni l'expropiació dels béns dels capitalistes, sinó que només la vigilància d'aquests per l'Estat. Tot i això, els bancs, companyies d'assegurances i les empreses de monopoli, com la indústria petrolera, del carbó o de la metal·lúrgia van ser nacionalitzades. S'obligà a comerciants i industrials a afiliar-se als sindicats i a renunciar al secret comercial. Es va voler convertir a la població en una societat de consum. Per tant, no es volia implantar un sistema pròpiament dit socialista, car es considerava prematur, sinó un sistema de transició que conduís al socialisme: es considerà que, abans de posar en marxa la "realització del socialisme", tant els obrers com la majoria de la població havien de prendre consciència d'una "Revolució socialista".

Si Lenin estava decidit a seguir aquest camí prudent es devia a la seva creença que només una revolució per tot Europa permetria que Rússia transformés el seu règim capitalista en un socialista. Com ell mateix deia:

Aquesta política suposava, a més, la cooperació dels propietaris desposseïts, dels funcionaris de l'antic règim i dels tècnics burgesos. Però aquestes classes, econòmicament privilegiades i la major part de la intelligentsia havien boicotejat el règim, en la impossibilitat de crear qualsevol govern i de forçar la retirada dels nous homes. Les mesures durant els primers temps de la revolució i que s'inclouen en el Codi de Treball de 1918 no van ser fàcilment aplicables: obligació de treball a tots els ciutadans (qui no treballa no menja), control obrer de la indústria, nacionalització de la banca, de la terra, del comerç exterior, organització de cooperatives de consum, confiscació de les grans explotacions sense indemnització, abolició del dret de la propietat (que passa a mans de l'Estat) i devolució de les terres a aquells que les treballen; a més de la creació de comitès agraris i prohibició del treball agrícola assalariat.

La guerra havia causat un gran deteriorament en l'estat dels transports i de l'equipament industrial, per la qual cosa una explotació racional i endreçada era molt difícil; a més, a aquesta situació s'havia d'afegir el fet que la majoria dels propietaris de les empreses fomentaven els moviments anti-bolxevics, excitant el recel dels obrers, que els acusaven de sabotatge. La població de les grans ciutats havia disminuït enormement: Petrograd havia perdut la meitat de la seva població; Moscou, el 45%; i les capitals de totes les províncies russes havien perdut una mitjana del 30% de la població. La partició de les grans finques havia provocat un seriós desabastiment urbà, car els excedents dels latifundis alimentaven la població urbana; mentre que amb la partició d'aquestes, el blat al mercat es reduí fins a tres quartes parts del volum anterior a la guerra. Arribats a aquest punt, el govern només podia assegurar l'abastiment de la població urbana amb requises al camp mitjançant l'exèrcit; tots aquests problemes, en conjunt, amenaçaven l'engranatge de cobrament d'impostos.

Per un altre costat, la producció industrial havia reculat espectacularment: el 1920, la producció de la foneria era només un 2,4% de la de 1913; la de l'acer, només un 4%, i d'altres com la del cotó o el sucre no superaven el 5% de la producció de 1914; les manufactures de consum havien perdut el 88,5% del seu valor amb relació a 1912; el nombre d'obrers havia minvat en un 24%, sent aquest descens més pronunciat als ferrocarrils o a la construcció, on es registraven unes disminucions del 34 i el 37%, respectivament. Aquest descens es degué a l'allistament massiu d'obrers a l'Exèrcit Roig i a l'emigració de molts altres al camp, lloc que havien abandonat no feia molt.

Enmig d'aquesta situació es decretaren les mesures que caracteritzarien l'anomenat Comunisme de guerra.

Comunisme de Guerra

miniatura|L'estació hidrolòhica del Dnièper al 1930, encara en construcció. La finalitat d'aquesta "nova doctrina" era una estricta reglamentació del consum i la producció en un país assetjat, la qual cosa suposava unes transformacions econòmiques que ja mai seran discutides. Es nacionalitzaren totes les empreses que donaven feina a un mínim de 5 obrers i que tinguessin maquinària, i de 10 en el cas contrari: per tant, tota la gran indústria russa és expropiada i nacionalitzada, així com la major part de la petita i mitjana empresa; s'havia previst un control efectiu de les indústries per part dels obrers, però en lloc d'això, les indústries van passar directament sota la gestió obrera; la direcció de cada empresa correspon a un patró triat pels sindicats, assistit per un consell obrer escollit; i la producció de cada branca industrial passa a ser regulada per una direcció central. Pel que fa a l'agricultura, es creà el monopoli estatal del cereal i es formaren "comitès de camperols pobres", encarregats de mantenir a ratlla els cultivadors acomodats i els latifundistes, animadors de la resistència contra els bolxevics, a més de confiscar el gra dels camperols rics. Aquests comitès també s'encarregaren de la distribució dels recursos agrícoles, de la fixació de preus i salaris i del control de les cooperatives i dels mercats. El 1920 es començaren a organitzar granges col·lectives, completa o parcialment col·lectivitzades; el 1921, només representaven l'1% de les explotacions rurals.

Durant els sis anys que durà la guerra, els territoris més rics (Ucraïna) van quedar arruïnats; fent-se necessàries prendre mesures extraordinàries, les quals van incloure coses com les requises dels excedents de producció dels camperols acomodats i fins i tot pobres; retalls de les provisions de les famílies, etc. D'ací que es produïren revoltes (com les revoltes de Tambov o Kronstadt) i que el descontentament s'apoderés de la població; i aquesta es limità a produir només allò necessari per al consum personal. A més, es produí un gran desabastiment de productes bàsics, com el petroli o el sabó, entre altres productes manufacturats, els camps sembrats van disminuir un 33% i la collita de 1920 va ser la meitat de 1913.

Amb la guerra finalitzada i lliures de perdre les seves terres, els camperols es tornaren hostils cap al nou govern. La inflació va ser tal, que el mateix govern s'esforçà a limitar el paper de la moneda, organitzant entre els treballadors un sistema d'equivalència gratuïta de serveis representats per vals; aquests, veritables sistemes de barata que no van aturar la puixança dels productes ni la inflació, sinó que aquest nou sistema afeblí la moneda, que sense cap altre remei tendia a desaparèixer.

La Nova Política Econòmica (1921-1927) miniatura|Indústria al 1929; a partir de 1930, la Unió Soviètica va viure un període d'industrialització, convertint-se al 1932 en la segona potència mundial, tot i que al 1935 va ser superada per l'Alemanya Nazi, consolidant la seva posició de Tercera Potència

En finalitzar la guerra civil, i després de l'abandonament del comunisme de guerra, s'apel·là a la iniciativa privada per a la reconstrucció de l'economia; es deixaren enrere les confiscacions, que se substituïren per nous impostos i s'afavorí el renaixement d'una petita indústria, perquè els camperols poguessin tornar a produir, amb la qual cosa es restablí un cert capitalisme. Aquesta política estava destinada a ser temporal, car diversos punts del comunisme de guerra van ser modificats, establint les bases dels futurs Plans Quinquennals (nacionalització, control de la indústria, el comerç i el treball), encara que altres punts no tornarien a ser posats en marxa i serien abandonats de manera definitiva. S'instaurà un sistema d'economia mixta, en la qual l'Estat controlava els sectors de major importància, com els transports, el crèdit, el comerç exterior i les indústries majors i més valuoses. Aquestes empreses estatals donaven feina a un 84% de la mà d'obra, produint el 92,4% del valor total; en canvi, el 16% restant de la mà d'obra assalariada produïa només un 7,6% del volum total, concentrant-se en cooperatives i empreses privades que es dedicaven principalment a l'alimentació i la producció del cuir, el valor al subministrament de mercaderies representà només un 4,9% del valor total, sent per tant molt reduït el sector industrial que seguia lliure.