Lastrologia occidental, com les altres formes d'astrologia existents en altres cultures, és una disciplina de coneixement considerada no-científica pels barems actuals del que es coneix com a ciència, per bé que inclou dins de la seva metodologia certs estudis científics com ara la geometria i l'astronomia. L'objectiu que estudia l'astrologia és, bàsicament, la relació entre els astres i els actes i successos que afecten la Terra i, especialment els éssers humans. L'astrologia occidental és anomenada així perquè ha estat desenvolupada principalment dins la cultura occidental, especialment entre el Pròxim Orient i Europa. miniatura|alt=Fresc de la sala de justícia del castell d'Angera, a Varese, Itàlia|Castell d'Angera a Varese (Itàlia). Fresc en la sala de justícia on apareixen els signes del zodíac de l'estiu (Lleó i Cranc) i els seus astres regents (El Sol i la Lluna respectivament).|200x200px
Història Els primers testimonis escrits sobre l'estudi de l'astrologia són d'origen mesopotàmic, de fa uns 2600 anys d'antiguitat aproximadament, trobats entre les restes de la famosa llibreria de Nínive, creada sota les ordres del rei assiri Assurbanipal, encara que tot sembla indicar que, de fet, es tractaria de còpies de fonts molt anteriors, probablement d'origen sumeri. En tot cas, es tractava d'un estudi força allunyat de la forma moderna d'astrologia que es practica avui dia i estava dirigida de forma exclusiva als monarques, ja que es considerava que el seu destí estava íntimament lligat al del seu poble.
miniatura|alt=Dibuix d'un baix relleu escenificant una festa dedicada a Assurbanipal|Festa d'Assurbanipal. Dibuix d'un baix relleu exposat en el British Museum.|200x200px
Els egipcis, al llarg del segon mil·lenni abans de Crist, perfeccionaren en gran manera els càlculs astronòmics necessaris i foren els qui assentaren la configuració actual dels signes del zodíac, i es troba la referència més antiga a dotze signes iguals el 419 aC en una inscripció cuneïforme en una tauleta. Però quan es feren grans passos fou amb l'arribada dels grecs. Els astròlegs hel·lens dotaren la disciplina d'una dimensió molt més humana i no tan divina, permetent que l'objecte d'estudi fos aplicable a qualsevol persona i no només a reis i similars. De fet, la gran aportació grega a l'astrologia fou la d'aprofundir sobre les raons del seu funcionament i en les seves mans rebé una enorme influència del pensament holístic.
Durant l'Imperi Romà, el desenvolupament de l'astrologia fou més aviat lent, ja que els estudiosos romans es dedicaren, sobretot, a recopilar els coneixements essencialment d'origen grec i egipci. Tampoc patí gaires avenços en temps dels primers segles de cristianisme arran del debat obert sobre si l'astrologia hi tenia cabuda o no, encara que generalment els doctors cristians sempre foren prudents a l'hora de jutjar-la. En aquest sentit, una de les excepcions més importants fou Sant Agustí, el qual en fou especialment crític.<ref name="Sant_Agustí">Universidad de Málaga, un estudio sobre San Agustín muestra la ambigüedad del cristianismo primitivo frente a la astrologia.</ref>
Per contra, els àrabs sí que l'estudiaren profundament i aportaren alguns càlculs matemàtics de certa complicació, usant l'àlgebra aplicable a l'astrologia a partir dels coneixements adquirits dels antics grecs, creant el que es coneix com les parts aràbigues. Amb el contacte de la cultura àrab i la cristiana durant la baixa edat mitjana hi hagué un ressorgiment de l'astrologia a Europa, sobretot a partir del , que feu elevar el seu estudi a "ciència", quelcom comprensible si es té en compte que en aquell moment encara no existia el mètode científic i, per tant, no existia la definició que hi ha ara sobre el que es pot considerar científic i el que no.
El fou clau amb la consecució de l'anomenada revolució científica que va donar llum a la ciència moderna sotmesa al mètode científic citat abans. L'astrologia pròpiament dita, per no superar les proves pertanyents al respecte, es va separar de l'astronomia i va anar perdent prestigi acabant, així, degradant-se la seva percepció fins a ser vist al final, a ulls dels científics i per ende de la població en general, com un grapat de supersticions sense fonament racional. Un dels seus últims defensors de prestigi més ferms d'aquesta època fou Johannes KeplerLa astrologia de Kepler (pasajes seleccionados)
Cap a mitjans del s'inicià una certa voluntat dins de la cultura anglosaxona per revitalitzar l'astrologia i intentar restituir-li el prestigi perdut procurant eliminar-ne la imatge ocultista que tenia davant dels profans. El moviment de rehabilitació de l'astrologia no parà de créixer al llarg de la segona meitat del i el primer terç del , culminant en les afirmacions del prestigiós psicòleg Carl Gustav Jung el qual defensava l'astrologia com un compendi del coneixement psicològic de l'antiguitat. Es pot dir que l'enorme influència que realitzà Jung sobre la utilitat de l'astrologia va donar peu que aquesta es "refundés" com a astrologia moderna en contraposició de lastrologia clàssica practicada fins a mitjans del , la qual era marcada pels principis de determinisme i moralitat propis de la influència cultural judeocristiana.
Diferents corrents Avui dia l'astrologia és estudiada des de múltiples enfocaments que amb els pas dels anys han anat conformant diversos corrents, alguns d'ells en estret contacte amb altres disciplines. A continuació s'exposen les més generalitzades:
Astrologia humanista o de la personalitat: usa conceptes psicològics moderns juntament amb elements filosòfics d'Orient i Occident i intenta realitzar anàlisis globals que incloguin l'estudi dels cicles de la vida. Dins d'aquesta branca destaca especialment l'astrologia psicològica que concep l'astrologia com a eina d'auto-coneixement i la qual ha viscut una enorme expansió en els últims anys a través de les obres d'autors com Liz Greene, Howard Sasportas i Louise Huber.
Astrologia racional: considera l'astrologia com una ciència del determinisme còsmic i reivindica l'obra de l'astròleg del Morin de Villefranche.
Astrologia kàrmica: se centra en les implicacions kàrmiques en l'estudi astrològic i la seva anàlisi dona una especial rellevància a certs punts concrets. Entre els seus autors més coneguts està Martin Schulman.
Astrologia esotèrica: utilitza conceptes vinculats amb la teosofia i la càbala, entre altres disciplines. Un dels seus màxims exponents és Alice Bayley.
Astrologia uraniana: és un sistema creat per Alfred White, de l'Escola Astrològica d'Hamburg. Es basa en l'estudi de punts mitjans i certs planetes hipotètics entre altres factors.
Astrologia heliocèntrica: basa les seves interpretacions en posicions dins el sistema solar emprant com a centre el Sol en comptes de la Terra tal com fa l'astrologia tradicional.
La carta astral i els seus elements d'estudi miniatura|alt=carta natal|Exemple de carta natal.|200x200px De l'objecte resultant amb l'aplicació dels càlculs astrològics sobre una data, moment i lloc determinats se'n diu una carta astral la qual pot rebre diferents denominacions en funció de quin és l'objectiu pel qual s'estudia: si es refereix al naixement d'una persona, se'n diu carta natal; si, en canvi, se centra en un determinat moment al llarg de la vida d'una persona, llavors s'anomena horòscop. A banda d'això, una carta astral també pot ser estudiada per analitzar un moment històric local o mundial entre altres usos possibles. Una altra aplicació seria, per exemple, la sinestria, la qual consisteix en la comparació de les cartes natals de dues persones diferents amb l'objectiu de trobar-ne el grau de compatibilitat/incompatibilitat independentment de quina mena de relació tinguin (amistosa, amorosa, laboral, familiar...)
La carta astral, conceptualment, es pot considerar una imatge esquemàtica des d'un enfocament geocèntric del cel en el moment i lloc exacte que s'ha proposat estudiar, encara que seria més precís dir que la imatge correspon a la franja del cel prop de l'eclíptica on coincideixen tant el pla de les òrbites de la major part dels astres del sistema solar com també el cinturó de constel·lacions del zodíac les quals tingueren, en el seu moment, un origen comú amb els signes dels mateixos noms.
Dins una carta astral existeixen diversos elements que, combinats entre si, faciliten d'entrada una informació bàsica dins del seu estudi. Aquests elements es divideixen entre els astres i punts sensibles, els signes i les cases.
Els astres, també anomenats planetes (una denominació que no s'ha de confondre amb el terme astronòmic per a planeta), representen les diverses facetes, o grups de facetes relacionades entre si, de personalitat possibles; els signes, en canvi, són diferents models, o arquetips, tal com els definí Jung, de personalitat general; mentre que les cases delimiten els diferents àmbits de la vida en què hom es pot moure. La idea consisteix en el fet que la coincidència d'un determinat planeta en la zona d'un determinat signe i d'una determinada casa en donarà informació sobre la tendència d'actuació i/o reacció d'aquella persona o objecte d'estudi. Per dir-ho resumidament: els planetes són el què, els signes el com i les cases lon o quan.
Els astres i punts sensibles Per norma general són objecte d'estudi com a astres principals el Sol, la Lluna i la resta de planetes del sistema solar (incloent-hi el recentment redefinit com a planeta nan Plutó) encara que darrerament hi ha nombrosos astròlegs que usen també altres cossos celestes menors tals com Quiró o alguns dels més importants coneguts ubicats en el cinturó d'asteroides com Ceres, Pal·les, Juno o Vesta.
Els astres principals estudiats es divideixen en diferents grups en funció dels tipus de facetes que marquen. El Sol i la Lluna es consideren, en conjunt, el nucli central de personalitat. Mercuri, Venus i Mart són els planetes personals, Júpiter i Saturn són els planetes socials i Urà, Neptú i Plutó els planetes generacionals o transpersonals. Aquests astres, per altra banda, tenen vincles amb els signes anomenats dignitats, que són sempre quatre: caiguda, exili, exaltació i regència. Aquesta última és considerada la més important i més estudiada en la interpretació d'una carta astral, ja que la regència atorga un lligam harmònic de característiques entre astre i signe cosa que, segons els astròlegs, fa especialment significativa la seva lectura si coincideixen en la mateixa posició el planeta regent amb el seu signe regit corresponent.
Els astres principals 20px|El Sol El Sol: L'astre rei per excel·lència del sistema solar representa, en termes astrològics, el jo més intrínsec, la naturalesa més íntima i autèntica de la personalitat i, com a tal, també representa els desigs i motivacions en la vida. Psicològicament també mostra la figura paterna desitjada i la individualitat com a persones. El signe que regenta és Lleó.
20px|La Lluna La Lluna: El nostre satèl·lit representa l'altre gran part del nucli central de la personalitat: les emocions. Així com tot el relacionat amb elles: l'instint de protecció, la memòria, l'inconscient... De la mateixa manera que el Sol representa la figura paterna, la Lluna representa la figura materna desitjada, de la mateixa forma també mostra la voluntat de formar part de l'entorn més íntim. Regenta el signe de Cranc.
20px|Mercuri Mercuri: El planeta més proper al Sol representa les capacitats d'intel·lecte i comunicació. Indica l'interès per l'aprenentatge i l'ensenyança de coneixements adquirits, així com el grau de riquesa comunicativa, especialment oral i/o escrita. Psicològicament dona una imatge de quina mena de germans i cosins es desitjarien tenir. Regenta dos signes: Bessons i Verge.