Kiril Afanàssievitx Meretskov (rus: Кири́лл Афана́сьевич Мерецко́в; 7 de juny de 1897 – 30 de desembre de 1968) va ser un comandant militar soviètic. Havent-se unit al Partit Comunista el 1917, serví a l'Exèrcit Roig des de 1920. Durant la Guerra d'Hivern va ser responsable de penetrar la Línia Mannerheim com a comandant del 7è Exèrcit. Poc després va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica.
Meretskov va ser detingut a l'inici de la Gran Guerra Patriòtica, però va ser posat en llibertat dos mesos després. Tornà a comandar el Setè Exèrcit i després el Front de Vólkhov durant el Setge de Leningrad. Comandà el Front de Carèlia des de febrer de 1944, notablement durant l'Ofensiva Petsamo-Kirkenes. L'abril del 1945 va ser destinat a l'Extrem Orient, on comandà un front durant la invasió soviètica de Manxúria. Durant la guerra va ser promogut al rang de Mariscal de la Unió Soviètica.Meretskov K. A.; on warheroes.ru
Biografia Kiril Meretskov va néixer a l'óblast de Riazan (avui a l'oblast de Moscou), al sud-est de Moscou. Els seus pares eren camperols que vivien en un poble rural. Kiril va treballar a una fàbrica des del 1909, primer a Moscou i després prop de Vladímir. S'uní als bolxevics (després el Partit Comunista de la Unió Soviètica a l'agost de 1917, arribant a cap d'estat major de la milícia Guàrdia Roja, que ajudà a organitzar a la ciutat. Durant la Guerra Civil Russa va ser cap d'estat major d'un regiment i després d'una divisió. El 1921 es graduà a l'Acadèmia Militar.
Des de 1922 ocupà diversos comandaments com a cap d'estat major, primer a una divisió de cavalleria i després en diversos exèrcits i districtes militars.
Guerra Civil espanyola Des de setembre de 1936, Meretskov va ser enviat com assessor militar dels Republicans a la Guerra Civil espanyola sota el pseudònim de general Pàvlovitx. La situació en aquells moments era la d'un cercle gairebé complet de la ciutat de Madrid per part de les tropes franquistes. Meretskov intervingué davant de Largo Caballero, Primer Ministre i Ministre de la Guerra, així com amb Asensio, el seu segon, i el Cap de l'Estat Major Toribio Martínez Cabrera, en la que es posà en marxa l'organització del nou exèrcit republicà, car la meitat de l'exèrcit espanyol s'havia rebel·lat i l'altra meitat estava totalment desorganitzat.
Meretskov participà activament mitjançant els consellers militars soviètics en l'organització de la 10a de les Brigades Internacionals a Albacete, que amb una escassa preparació van ser enviades directament al front, així com de 3 brigades internacionals. També va intervenir davant l'anarquista català Buenaventura Durruti, convencent-lo perquè traslladés els seus homes per defensar la República a la batalla de Madrid. A la defensa de Madrid Merestkov col·laborà amb els generals Rojo i Miaja. A la batalla del Jarama, Meretskov va estar a punt de resultar ferit al visitar la brigada d'Enrique Líster.
A la batalla de Guadalajara va tenir un paper destacat en els primers estadis de l'ofensiva italiana,Enciclopedia militar soviética. VIII libro, capítulo 5. recomanant la reorganització de les tropes i el canvi de comandaments, que resultà efectiu en aconseguir l'aturada de l'ofensiva i una greu derrota a les tropes italianes, que no es recuperarien durant la resta de la guerra. Després de la batalla de Guadalajara, Meretskov rebé l'ordre de tornar a Moscou, sent nomenat comandant del Districte Militar de Leningrad el 1939.
Guerra d'Hivern El novembre de 1939, amb l'inici de la Guerra d'Hivern, Kiril Meretskov, comandant del Districte Militar de Leningrad, dirigí inicialment les operacions contra els finesos.Edwards, p. 93 Però les grans subestimacions de les defenses fineses, la mida de les seves forces i la corresponent sobreestimació de la capacitat de l'Exèrcit Roig comportaren seriosos problemes. En un inici només s'enviaren cinc divisions de fusellers per assaltar la Línia Mannerheim, i l'arribada de reforços no aconseguí cap efecte.Isayev (2004) p. 19 Meretskov fracassà i el comandament passà a la Stavka (el Comandament d'Estat Major General Suprem), directament sota Kliment Voroixílov (president), Nikolai Kuznetsov, Ióssif Stalin i Borís Xàpoixnikov.Edwards, p. 125Manninen (2008), p. 14
Meretskov va ser nomenat comandant del 7è Exèrcit. El gener de 1940 es reformà el Districte Militar de Leningrad, redenominant-lo "Front Nord-oest". Semion Timoixenko va ser nomenat Comandant de l'Exèrcit per trencar la Línia Mannerheim.Trotter, p. 204 Per a la resta de l'ofensiva, la Stavka reforçà significativament el 7è Exèrcit, desplegà el 13è Exèrcit en el seu flanc i destinà artilleria pesant a ambdós exèrcits de manera substancial, incloent obusos B-4 i morters Br-5.Isayev (2004) p. 20
La següent ofensiva soviètica començà al febrer de 1940. El suport d'artilleria pesant va permetre que els soviètics poguessin trencar la Línia Mannerheim. El Setè Exèrcit de Meretskov es dirigí a capturar Viiborg. Menys de dues setmanes després de la signatura del Tractat de Pau de Moscou, el 21 de març de 1940, Meretskov va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica. A més, Meretskov va ser promogut al rang de General d'Exèrcit i nomenat Adjunt al Comissari de Defensa. Des d'agost de 1940 a gener de 1941 va exercir com a Cap de l'Estat Major General.
Segona Guerra Mundial El 22 de juny de 1941, en començar l'operació Barbarroja, Meretskov va ser nomenat conseller permanent a la Stavka. Malgrat això, el 23 de juny va ser detingut per l'NKVD com a membre d'una suposada conspiració militar antisoviètica. Després dels interrogatoris, Meretskov es va considerar culpable. Al setembre va ser alliberat i Stalin el nomenà comandant del 7è Exèrcit Separat, però va ser un dels pocs acusats de conspiració que es van salvar. La seva confessió s'usà contra d'altres comandants detinguts entre maig i juny de 1941, que van ser afusellats seguint les ordres de Lavrenti Béria prop de Kuibixev el 28 d'octubre de 1941, o sentenciats pel Consell Especial de l'NKVD i executats el 23 de febrer de 1942.
Victòria a Tikhvin Meretskov va ser nomenat Comandant del 4t Exèrcit que lluità en defensa de Leningrad contra el Grup d'Exèrcits Nord del mariscal von Leeb. Després d'aturar l'ofensiva alemanya de Tikvin, les seves forces, conjuntament amb les dels exèrcits 52è i 54è, contraatacaren i van fer retrocedir als alemanys a les seves posicions inicials, reconquerin Tikhvin el 10 de desembre de 1941. Aquesta victòria va ser el primer èxit soviètic a gran escala durant la guerra. La batalla també ajudà al desenvolupament de la batalla de Moscou, car un nombre significatiu de tropes alemanyes van patir molt lluitant als pantans i als boscos entre Tikhvin i Tosno, i no van poder assistir a la contraofensiva soviètica. Notablement, la batalla deixà molt malmeses dues divisions panzer i dues motoritzades, i causà moltes baixes al grup d'exèrcits en general.Glantz p. 115
Durant la contraofensiva de la batalla, la Stavka ordenà a Meretskov que organitzés un nou Front de Volkhoz, que comandaria fins al febrer de 1944 (amb l'excepció de maig i juny de 1942).
Derrota a Liuban El gener de 1942, Meretskov començà una nova ofensiva prop de Liuban, amb l'objectiu d'alleugerir el setge de Leningrad i d'encerclar un gran nombre de tropes alemanyes. Es planejà l'operació en un atac a través del riu Voljov pels Fronts de Leningrad i Volkhov, per part dels exèrcits 2n, 4t, 52è i 59è, en direcció a Liubansk, per després avançar cap al nord per enllaçar amb el Front de Leningrad i envoltar les tropes alemanyes. el 18º Ejército alemán. La preparació de l'ofensiva s'intentà portar en secret, executant el que la doctrina militar soviètica denominava "Maskirovka", emmascarament. Com més endavant es comprovà, aquesta tàctica va ser un fracàs, car els alemanys havien detectat els moviments i les concentracions de tropes des de l'inici. A més de la pobre organització, la mancança de transports i de disposar d'unes tropes poc entrenades, el clima va ser realment molt dur. L'avanç va ser molt lent, car les forces alemanyes estaven ben atrinxerades, reforçades i no tenien unes línies gaire sobreexteses. Al març, dos exèrcits soviètics estaven intentant tancar l'encerclament estaven a menys de 25 km, però no van poder avançar més:Isayev (2004), p.203 el 52è Exèrcit aconseguí trencar el seu front, i el 2n Exèrcit de Xoc, a les ordres de Sokolov, traspassà les línies alemanyes 70 km, situant a la seva rereguarda al sud de Liubian. El 15 de març les tropes alemanyes iniciaren una contraofensiva i tallaren el 2n Exèrcit de Xoc. Amb el 2n Exèrcit encerclat a l'oest del riu Voljov, a les ordres del general Andrei Vlasov, els soviètics intentaren trencar el setge pels flancs amb el 59è Exèrcit de l'Exèrcit de Korovnikov i el 59è de Iakovlev. Les tropes soviètiques aconseguiren restaurar les comunicacions el 30 de març després d'una dura lluita. Tot i això, quan Meretskov informà d'aquest fet a la Stavka va ometre comentar que l'enllaç del 2n Exèrcit amb la resta de tropes soviètiques era només un passadís de 2 km d'ample, sotmès a constant bombardeig d'artilleria i als atacs aeris alemanys, i que, a més, la capacitat de transport era molt pobre. Per tant, la Stavka no va retirar el 2n Exèrcit de Xoc quan això encara era possible.Glantz p. 176 Durant finals d'abril i tot el mes de maig de 1942, el Front de Volkhov va quedar temporalment subordinat al Front de Leningrad del tinent general M.S. Khosin, i Meretskov va ser nomenat adjunt de l'alt comandant del Front Occidental.Glantz p. 183
El maig de 1942, el 2n Exèrcit de Xoc patia mancança de subministraments i una baixa moral. El 30 de maig, les tropes alemanyes iniciaren una segona ofensiva, aïllant-los de nou (operació Raubtier). Després que part de les tropes encerclades trenquessin el setge el 5 de juny, la resta de l'exèrcit va ser sistemàticament destruït, amb 33.000 homes fets presoners, un nombre semblant van ser morts i uns 10.000 van aconseguir escapar.Isayev (2004), p.366
Immediatament després de la batalla, Meretskov va culpar de la destrucció del 2n Exèrcit de Xoc al seu comandant, Andrei Vlàssov, a qui ell mateix havia promogut ell mateix. Els detractors de Meretskov senyalen la seva responsabilitat en el setge i extermini del 2n Exèrcit al no haver previst subministraments ni reserves, així com de realitzar una planificació deficient. En tot cas, no ajudà el trasllat de Meretskov al Front Occidental i la seva substitució pel General Khosin, tornant a ser nomenat comandant del Front de Voljov amb la bossa del 2n Exèrcit pràcticament liquidada. Meretskov només acceptà una certa responsabilitat per la derrota com a comandant del front que havia planejat l'operació i l'havia portat a terme. El general Khosin, comandant del Front de Leningrad, va ser retirat del comandament el 8 de juny, degradat i no tornà a comandar un front mai més, sent destinat de manera humiliant des de març de 1944 al Districte Militar del Volga, a rereguarda.Isayev (2004), p.361 Meretskov, que havia estat detingut només un any abans, sabia que la seva vida podia córrer risc si acceptava alguna responsabilitat del desastre.Glantz p. 207
Trencant el setge de Leningrad Després de la derrota a Liuban, Meretskov va seguir comandant el Front de Volkhov. Juntament amb el nou comandant del nou del Front de Leningrad, Leonid Góvorov, Meretskov planejà una nova ofensiva per trencar el setge de la ciutat. Els front de Volkhov i de Leningrad podrien trencar el bloqueig de la ciutat eliminant les posicions alemanyes al sud del llac Ladoga, la línia Shlusselber-Sinyavino, on només 16 km separaven ambdós fronts. Aquesta posició va ser anomenada "coll d'ampolla".