Els opilions o falàngids (Opiliones) són un ordre d'animals artròpodes (Arthropoda), de la classe dels aràcnids (Arachnida). El 2015 se'n coneixien unes 6.500 espècies, tot i que el nombre total d'espècies existents pot superar les 10.000. dividides en cinc subordres:
Cyphophthalmi Simon, 1879 Eupnoi Hansen & Sørensen, 1904 Dyspnoi Hansen & Sørensen, 1904 Laniatores Thorell, 1876 Tetrophthalmi (extints, els quals van ser anomenats el 2014) Es poden trobar representants de cada subordre existent a tots els continents excepte a l'Antàrtida.
miniatura|esquerra|Un opilió canestrinii neteja les seves extremitats amb la boca.
S'han trobat fòssils ben preservats als esquists de Rhynie chert, a Escòcia, de 400 milions d'anys d'antiguitat, i en roques de 305 milions d'anys a França. Aquests fòssils tenen un aspecte sorprenentment modern, cosa que indica que la forma bàsica del seu cos es va desenvolupar molt d'hora, i, almenys en alguns tàxons, ha canviat poc des d'aquell moment.
La seva posició filogenètica dins dels Arachnida és objecte de disputa; els seus parents més propers podrien ser els solífugs (Solifugae) o un clade més gran que comprèn els xifosurs (crancs de ferradura), els Ricinulei i els Arachnopulmonata (escorpins, pseudoescorpins i Tetrapulmonata). Tot i que superficialment són similars a les aranyes (ordre Araneae) i sovint s'identifiquen erròniament com a tals, els opilions són un ordre diferent que no hi està estretament emparentat. Es poden distingir fàcilment de les aranyes de potes llargues per les regions del cos fusionades i per tenir un únic parell d'ulls al mig del cefalotòrax. Les aranyes tenen un abdomen ben definit que és separat del cefalotòrax per una constricció, i tenen de tres a quatre parells d'ulls, generalment al voltant dels marges del cefalotòrax. De fet, els opilions estan més relacionats amb els escorpins que amb les aranyes.
Descripció miniatura|esquerra|Opilió xilè (Pachyloidellus goliath) miniatura|esquerra|Cos d'un opilió del nord d'Europa (Leiobunum rotundum) miniatura|Opilions (Opiliones sp.) filmats a Hessen, Alemanya Els opilions són coneguts per tenir unes potes excepcionalment llargues en relació amb la mida del seu cos; tanmateix, algunes espècies són de potes curtes. Com en tots els aràcnids, el cos dels opilions té dos tagmes: el anterior, el cefalotòrax o prosoma, i el posterior, l'abdomen o opistosoma, format per 10 segments. La diferència més fàcilment apreciable entre els opilions i les aranyes és que, en els primers, la connexió entre el cefalotòrax i l'abdomen és ampla, de manera que el cos sembla una única estructura ovalada. Altres diferències inclouen el fet que els opilions no tenen glàndules de verí als seus quelícers i, per tant, no representen cap perill per als humans. Hi ha una creença equivocada que diu que els opilions són els animals més verinosos del món. No només no són verinosos sinó que tenen la boca tan menuda que la seua mossegada seria inefectiva amb la pell humana.
Tampoc tenen glàndules de seda i, com a resultat, no construeixen teranyines. En algunes espècies molt derivades, els primers cinc segments abdominals estan fusionats en un escut dorsal anomenat scutum, que en la majoria d'aquestes espècies està fusionat amb la closca. Alguns d'aquests opilions només presenten aquest escut en els mascles. En algunes espècies, els dos segments abdominals posteriors estan reduïts. Alguns d'ells estan dividits medialment a la superfície per formar dues plaques una al costat de l'altra. El segon parell de potes és més llarg que els altres i funciona com a antenes o exploradors. En les espècies de potes curtes, això pot no ser tan obvi.
L'aparell alimentari (estomoteca) difereix del de la majoria d'aràcnids en el fet que els opilions poden empassar trossos de menjar sòlid, no només líquids. L'estomoteca està formada per extensions de les coxes dels pedipalps i del primer parell de potes. Generalment, són detritívors i carronyaires i són dels pocs aràcnids que poden ingerir partícules sòlides. Posseeixen glàndules secretores de substàncies riques en fenols, per foragitar els possibles depredadors.
S'ha pensat durant molt de temps que la majoria d'opilions, excepte els Cyphophthalmi, tenen un únic parell d'ulls de tipus càmera al mig del cap, orientats lateralment. Els ulls dels Cyphophthalmi, quan en tenen, es troben lateralment, prop dels ozòpors. El 2014 es va informar d'un fòssil d'opilió de 305 milions d'anys amb dos parells d'ulls. Aquesta troballa suggeria que els ulls dels Cyphophthalmi no són homòlegs als ulls dels altres opilions. Moltes espècies adaptades a les coves no tenen ulls, com la brasilera Caecobunus termitarum (Grassatores) dels nius de tèrmits, Giupponia chagasi (Gonyleptidae) de les coves, la majoria d'espècies de Cyphophthalmi i totes les espècies de Guasiniidae. Tanmateix, treballs recents que estudien el desenvolupament embrionari de l'espècie Phalangium opilio i alguns Laniatores han revelat que els opilions, a més d'un parell d'ulls mitjans, també tenen dos conjunts d'ulls vestigials: un parell mitjà (homòleg als dels crancs de ferradura i les aranyes de mar) i un parell lateral (homòleg als ulls facetejats dels crancs de ferradura i els insectes). Aquesta descoberta suggereix que la neuroanatomia dels opilions és més primitiva que la de grups d'aràcnids derivats, com les aranyes i els escorpins. També va mostrar que el fòssil d'opilió de quatre ulls descobert anteriorment és molt probablement un membre del subordre Eupnoi (els camallargs autèntics).
miniatura|Un opilió (un mascle de Phalangium opilio), mostrant la disposició gairebé fusionada de l'abdomen i el cefalotòrax que distingeix aquests aràcnids de les aranyes Els opilions tenen un parell de glàndules odoríferes defensives prosomàtiques (ozòpors) que secreten un fluid d'olor peculiar quan se'ls molesta. En algunes espècies, el fluid conté quinones nocives. No tenen fil·lotràquees i respiren a través de tràquees. Un parell d'espiracles es troba entre la base del quart parell de potes i l'abdomen, amb una obertura a cada costat. En les espècies més actives, també es troben espiracles a la tíbia de les potes. Tenen un gonòpor al cefalotòrax ventral, i la copulació és directa, ja que els mascles dels opilions tenen penis, a diferència d'altres aràcnids. Totes les espècies ponen ous.
La longitud típica del cos no supera els 7 mm, i algunes espècies són més petites d'1 mm, tot i que l'espècie més gran coneguda, Trogulus torosus (Trogulidae), arriba als 22 mm. L'envergadura de les potes de moltes espècies és molt superior a la longitud del cos i de vegades supera els 160 mm, arribant als 340 mm al sud-est asiàtic. La majoria de les espècies viuen un any.
Comportament miniatura|esquerra|Un opilió menjant la cua d'un llangardaix miniatura|esquerra|Una espècie de Protolophus netejant-se les potes miniatura|esquerra|Un mascle de Phalangium opilio, on es mostren les potes llargues i els tarsòmers (els nombrosos petits segments que formen l'extrem de cada pota) miniatura|Àcars parasitant un opilió miniatura|Comportament gregari en els opilions Moltes espècies són omnívores i s'alimenten principalment de petits insectes i de tota mena de material vegetal i fongs. Alguns són necròfags i s'alimenten d'organismes morts, excrements d'ocells i altres materials fecals. Aquesta gamma tan àmplia és inusual en els aràcnids, que solen ser depredadors purs. La majoria dels opilions caçadors embosquen les seves preses, tot i que també es dona la caça activa. Com que els seus ulls no poden formar imatges, utilitzen el seu segon parell de potes com a antenes per explorar l'entorn. A diferència de la majoria d'altres aràcnids, els opilions no tenen un estómac succionador ni un mecanisme de filtratge. En canvi, ingereixen petites partícules del seu aliment, cosa que els fa vulnerables a paràsits interns com les Gregarinasina.
Tot i que existeixen algunes espècies partenogenètiques, la majoria dels opilions es reprodueixen sexualment. A excepció de les petites espècies fossorials del subordre Cyphophthalmi, on els mascles dipositen un espermatòfor, l'aparellament implica una copulació directa. Les femelles emmagatzemen l'esperma, que és aflagel·lat i immòbil, a l'extrem del seu ovipositor. Els ous es fertilitzen durant l'oviposició. Els mascles d'algunes espècies ofereixen una secreció (regal nupcial) des dels seus quelícers a la femella abans de la còpula. De vegades, el mascle vigila la femella després de la copulació i, en moltes espècies, els mascles defensen territoris. En algunes espècies, els mascles també mostren un comportament post-copulatiu en el qual el mascle busca específicament i sacseja la pota sensorial de la femella. Es creu que això serveix per incitar la femella a aparellar-se una segona vegada.
La femella pon els ous des de poc després de l'aparellament fins diversos mesos més tard. Algunes espècies construeixen nius per a aquest propòsit. Una característica única dels opilions és que algunes espècies practiquen la cura parental, en la qual el mascle és l'únic responsable de vigilar els ous resultants de múltiples parelles, sovint contra femelles que mengen ous, i de netejar els ous regularment. La cura paternal ha evolucionat almenys tres vegades de manera independent: una vegada en el clade Progonyleptoidellinae + Caelopyginae, una altra en els Gonyleptinae i una altra en els Heteropachylinae. La cura maternal en els opilions probablement va evolucionar a causa de la selecció natural, mentre que la cura paternal sembla ser el resultat de la selecció sexual. Depenent de les circumstàncies, com la temperatura, els ous poden fer eclosió en qualsevol moment després dels primers 20 dies, fins mig any després de la posta. Els opilions passen per entre quatre i vuit estadis nimfals per arribar a la maduresa, i la majoria de les espècies conegudes en tenen sis.
La majoria de les espècies són nocturnes i tenen colors de tonalitats marrons, tot i que es coneixen diverses espècies diürnes, algunes de les quals presenten patrons vius en groc, verd i negre amb diversos motius i reticulacions vermelloses i negres.
Moltes espècies d'opilions toleren fàcilment els membres de la seva pròpia espècie, i sovint es troben agrupacions de molts individus en llocs protegits a prop de l'aigua. Aquestes agrupacions poden arribar als 200 individus en els Laniatores, i a més de 70.000 en determinats Eupnoi. El comportament gregari és probablement una estratègia contra les inclemències climàtiques, però també contra els depredadors, ja que combina l'efecte de les secrecions oloroses i redueix la probabilitat que qualsevol individu concret sigui menjat.
Els opilions es netegen les potes després de menjar fent passar cada pota successivament per les seves mandíbules.
Defenses antipredadors Els depredadors dels opilions inclouen una gran varietat d'animals, incloent-hi alguns mamífers, amfibis i altres aràcnids com les aranyes i els escorpins. Els opilions presenten una varietat de defenses primàries i secundàries contra la depredació, que van des de trets morfològics com l'armadura corporal fins a respostes de comportament davant de secrecions químiques. Algunes d'aquestes defenses s'han atribuït i restringit a grups específics d'opilions.
Defenses primàries Les defenses primàries ajuden els opilions a evitar trobar-se amb un depredador potencial i inclouen la cripsi, l'aposematisme i el mimetisme.
Cripsi