Recesvint, també anomenat Recceswinth, Recceswint, Reccaswinth o Recdeswinth, fou un rei visigot d'Hispània del 649 al 672. Era fill (i fou el successor) de Khindasvint, qui ja l'havia associat al tron el 649. A la tardor del 652 (o del 653)Una inscripció trobada a l'església de San Juan de Baños, probablement amb motiu d'un vot fet per la victòria sobre Froia, datada l'any 661, indica que aquest era el desè any del regnat de Recesvint després que es comptés el desè del regnat del seu pare que al seu torn era el tercer del seu regnat conjunt. Per tant, si Khindasvint va accedir al tron el 642, es van complir deu anys el 652, i altres deu el 662; Recesvint va ser associat al tron el 649 i, per tant, el 652 es comptaven tres anys de regnat conjunt. Recesvint va començar a governar en solitari.
Revolta de Froia
Entre el 651 i el 653 va esclatar una àmplia rebel·lió, probablement el 652. Un noble got anomenat Froia, potser oposat a la designació de Recesvint (649), va fugir a Aquitània i va aconseguir el lideratge dels refugae, i obtenir el suport dels bascons d'Aquitània, i probablement a través d'ells, dels qui habitaven al sud dels Pirineus. Quan els bascons van descendir per la Vall de l'Ebre, com solien fer, probablement l'estiu del 652, Froia va reunir als seus i a contingents bascons d'Aquitània i es va presentar davant Cesaraugusta. Khindasvint ja devia ser molt ancià (uns vuitanta-vuit anys en el millor dels casos; fins i tot podria haver mort) i es devia posar a prova l'eficàcia de Recesvint. La Tarraconense va ser devastada amb més virulència que en ocasions anteriors. Els exiliats van haver de posar tots els seus efectius en joc, i l'ajuda dels bascons es considerava molt important doncs la seva salvatgia i la seva habilitat en la lluita guerrillera distreien moltes forces visigodes. Els bascons se'n van emportar milers de presoners i un quantiós botí, deixant la regió sembrada de cadàvers, no respectant clergues, esglésies o altars.
Setge de Cesaraugusta
Les forces de Froia i els vascons van assetjar Cesaraugusta. Roger Collins, Visigothic Spain, 409-711. Oxford: Blackwell Publishing, 2004. En una carta al bisbe de Barcino Quirze el bisbe Taió narra com res podia fer durant el dia pels perills que amenaçaven als habitants de la ciutat, i la impossibilitat d'abandonar la ciutat per marxar al camp (degut sens dubte a la presència de les forces assetjadores).
El novembre de 652, després d'enterrar Khindasvint, les forces de Recesvint arribaren a Cesaraugusta, però el gruix dels grups vascons haurien tornat a les seves muntanyes, i els exiliats es van disposar a fer front a l'exèrcit reial amb la presència únicament del contingent vascó d'Aquitània. El fet que, malgrat no haver pres Saragossa (encara que segurament dominaven altres places) no haguessin tornat a Aquitània o França al final del bon temps, indicaria que la lluita es plantejava en termes decisius. Era l'últim intent, el més fort. En cas de derrota el poder reial es reforçaria mentre que els exiliats quedarien debilitats de manera irreversible.
La batalla decisiva sembla haver-se lliurat el desembre, i Recesvint va obtenir una victòria completa. Centenars de partidaris de Froia, que exercia el títol real, van morir en la lluita, i el mateix cap rebel sembla que va ser capturat i executat amb rapidesa.
Política interior Durant la primera meitat del segle s'havien produït una sèrie de rebel·lions amb suports regionals concrets que no pretenien erigir regnes independents. A la Llei sobre rebel·lió de Khindasvint del 643 establia que tots aquells que haguessin recorregut a un poder estranger o que haguessin intentat fer-ho, per incitar a aquest poder contra els gots, serien condemnats a mort; la mateixa pena de mort s'aplicaria a aquells que s'oposessin al rei amb les armes, o intentessin fer-ho, sense col·laboració de l'estranger. A la mateixa llei el rei va establir límits a la seva magnanimitat, i posat cas que decidís commutar la pena de mort, el culpable deuria esser cegat. El condemnat a pena de mort (o que fos encegat per decisió reial) perdria totes les seves possessions que passarien al tresor, i si del tresor passaven a una altra persona, aquesta les posseiria perpètuament sense que futurs reis tinguessin dret a retornar-les als seus antics propietaris. Si el rei usava del seu dret de gràcia i tornava part de les propietats al culpable (que seria cec), la part tornada no podria excedir del vint per cent del total, i hauria de lliurar-se en propietats diferents de les confiscades. Les transmissions fraudulentes de béns eren nul·les i el tresor tenia dret a la confiscació de la totalitat dels béns dels condemnats. El dret de gots i romans a demanar el perdó del rei va ser suprimit per als casos de traïció, i si el rei decidís concedir el perdó hauria d'obtenir l'anuència dels bisbes i dels maiores palatii (els nobles palatins).
A diferència d'altres monarques, Recesvint en lloc d'exercir represàlies amb cruesa, tot i que els cànons dels concilis l'obligaven, va reclamar el dret a exercir la gràcia, amb la qual cosa va haver d'aconseguir que s'atenués l'oposició dels exiliats, que desmoralitzats acollirien amb alleugement un final menys humiliant.
El llarg regnat de Recesvint (vint-i-tres anys, d'ells dinou sol) és dels més desconeguts. De les seves activitats entre el 649 i el 652 només es coneixen detalls aïllats i no es coneix cap activitat seva en els anys 654 al 672 amb excepció de la fundació l'any 661 de l'Església de San Juan de Baños a Baños de Cerrato (actual província de Palència), on figura la inscripció que es refereix a la consagració de l'Església pel rei.
VIII Concili de Toledo
Recesvint va convocar el VIII Concili de Toledo el desembre del 653. La intenció del rei al convocar el Concili era iniciar una política que avui anomenariem de "reconciliació nacional". Sembla que el nou rei es va interessar vivament per les causes profundes de la rebel·lió, que en part es devia als forts tributs, i va considerar oportú remeiar les causes i no castigar amb duresa als rebels per no donar motiu així que els llaços de sang o la set de venjança obliguessin en el futur a noves rebel·lions.
El Concili es va obrir el 16 de desembre del 653 a l'Església dels Sants Apòstols amb assistència del mateix rei i de cinquanta-dos bisbes i els representants d'uns altres deu, a més de deu abats, l'arxipreste i el primicer de la Catedral, i per primera vegada hi van assistir amb veu i vot i van signar les actes personalitats seculars, setze comtes palatins i entre ells els comes patrimonii de nom got Rèquira i Rèccila. Per primera vegada el rei va dirigir un escrit al Concili (conegut per tomus) en el qual exposava els temes que desitjava que fossin tractats pels bisbes. El rei va sol·licitar als bisbes que es reduïssin les penes imposades als traïdors, se suprimís el jurament efectuat pels nobles i bisbes en temps de Khindasvint d'infligir aquests penes.
Els bisbes consideraven que els termes de la Llei sobre rebel·lió de Khindasvint no autoritzaven al rei a tenir pietat dels rebels, encara que entre altres Fructuós de Braga aconsellaven la major misericòrdia. El debat va ser tens. El jurament efectuat el 643 prohibia als bisbes perdonar als traïdors i refugae. La llei havia estat pensada per evitar que un rebel triomfant pogués amnistiar als seus i a si mateix, però el rei legítim, vencedor dels culpables, demanava el seu perdó. Els bisbes dubtaven d'enfrontar-se al rei. Finalment es va arribar a un acord de consens: el jurament quedava suprimit en les parts relatives a la pena de mort o mutilacions físiques que no estaven molt d'acord amb les doctrines cristianes, però seguia sent vàlid per a la resta de la llei. Per tant, aquells que havien perdut les seves propietats, confiscades pel tresor, no les recobrarien, i els desterrats no podrien tornar; en canvi els que havien rebut propietats que abans van pertànyer a rebels podien respirar tranquils doncs la seva propietat perpètua quedava confirmada. Probablement el rei va usar al màxim de les seves prerrogatives de gràcia, concedint terres i beneficis i el perdó de penes, fins al punt que va aconseguir l'adhesió dels descontents, sense alienar-se la dels lleials. Després del 654 el problema dels refugae deixa d'aparèixer a les fonts.
El Concili va abordar també la qüestió de la revisió de les lleis, car el rei considerava que en les vigents hi havia punts erronis, foscos o superflus, proposant redactar un Codi legalla redacció del Codi de Recesvint devia d'estar molt avançada doncs els últims anys de la seva vida va ser corregit per Brauli de Saragossa, va modificar la fórmula de jurament, i va sol·licitar del Concili que proposés les reformes que considerés convenients amb la promesa d'escoltar els suggeriments. L'actitud del rei era evidentment coneguda del clergat, que l'endemà 17 de desembre va poder presentar les seves peticions, en les quals el clergat va deixar veure clar i ras la seva oposició majoritària al rei, car qualificaven a alguns reis anteriors com severs opressors, que havien usat els béns del poble en benefici propi i havien plomat a la població, i amb el producte de la seva rapinya havien beneficiat als seus familiars; els béns de la corona s'havien convertit en propietats particulars, i part dels béns confiscats no havien passat al tresor o als funcionaris palatins sinó al rei mateix. Encara que inicialment es parlava en plural de reis opressors del passat, a la part final del document s'al·ludia clarament a Khindasvint, i se sol·licitava que les propietats confiscades als seus enemics (que havien estat molts) passessin als grans de palau, i no es conservessin com propietat personal de Khindasvint i dels seus hereus, sinó com béns de la corona confiats als fideles. Els béns confiscats indegudament havien de ser restituïts als seus legítims propietaris, i la resta distribuït entre els principals nobles. Sol els béns que Khindasvint hagués posseït abans del seu accés al tron devien conservar-se com propietat del seu fill Recesvint o dels seus germans, amb facultat de lliure disposició.
Recesvint no va tardar a contestar, reconeixent la cobdícia dels reis anteriors i l'espoliació del poble en benefici dels reis, encara que no va reconèixer expressament els càrrecs fets al seu pare. Va declarar propietat de la corona (no del rei) totes aquelles propietats confiscades des dels temps de Suíntila (és a dir des del 621 fins al 653) així com les que els successius reis adquirissin en el futur, però amb una limitació transcendental: quedaven excloses de la propietat de la corona aquells béns que, fins i tot no sent legalment propietat dels reis, havien estat llegades per aquests en testament i, per tant, havien passat als seus descendents o amics, els qui al seu torn haurien disposat d'elles. Quant als béns adquirits per Khindasvint es va reservar una total llibertat, si bé va confirmar que els béns que posseïa el seu pare abans del seu accés al tron eren propietat personal, així com que els béns heretats per Khindasvint (i per qualsevol rei) durant el desenvolupament del càrrec eren béns privatius (ja ho havien establert així els V i VI Concili de Toledo. L'observança d'aquestes normes havia de ser jurada pel rei en accedir al càrrec, i estava prohibit als funcionaris palatins i al clero parlar en contra de les mateixes, i en cas d'incompliment l'infractor seria destituït, se li confiscarien la meitat dels béns i hauria de marxar al desterrament. A la mateixa llei el rei ordenava la pena d'anatematització i excomunicació contra tot aquell que, d'ara endavant, aconseguís el tron mitjançant ajuda de la "plebs revoltosa" o mitjançant un complot.
Codi de Recesvint
miniatura|Liber Iudiciorum visigòtic