El rock alternatiu o música alternativa són un conjunt de gèneres de rock que van nàixer la dècada de 1960 i van assolir les majors cotes de popularitat a la fi de la dècada de 1980, així com a tots els subgèneres que han aparegut a partir de tots aquests d'aleshores ençà. Aquests termes es van encunyar per descriure la música dels grups que gravaven els seus discos en discogràfiques independents i no s'ajustaven a la música comercial, o mainstream, de l'època. Entre els diversos gèneres que han aparegut a l'escena independent, cal destacar el grunge, l'indie o el britpop, entre d'altres. Aquests estils tenen en comú l'herència de l'esperit del punk i dels gèneres que n'eixiren.di Perna, Alan. "Brave Noise-The History of Alternative Rock Guitar". Guitar World. December 1995.
Encara que la denominació fa referència al rock, alguns dels subgèneres també reben la influència d'altres estils com el pop rock, el folk o el jazz entre d'altres. Moltes vegades el terme s'ha usat de manera errònia a partir dels 90 com una expressió comodí per a anomenar, paradoxalment, al rock en general.Limp Bizkit en los40.com
Durant els 80, l'èxit comercial d'alguns grups alternatius que no van abandonar els seus plantejaments originals com R.E.M. o The Cure, va suposar que no s'hi donara tanta importància a gravar per a una discogràfica independent o tindre èxit únicament en circuits underground, com a ser una alternativa a la música comercial. Als anys 90 degut a l'èxit pertot arreu de corrents musicals com el grunge i el britpop, diversos grups etiquetats davall d'aquesta denominació van reeixir massivament.
El terme «rock alternatiu» miniatura|esquerra|The Postal Service La música coneguda actualment com a rock alternatiu va ser denominada davall d'altres etiquetes abans que l'adjectiu «alternatiu» fora d'ús comú. Al Regne Unit es va emprar l'expressió «college rock» per a definir la música que s'hi posava a les emissores de ràdio universitàries i els gustos dels estudiants que les escoltaven. Als Estats Units el terme més emprat va ser «indie», la qual va nàixer al voltant de 1985 per a agrupar diversos subgèneresReynolds, Simon. Rip It Up and Start Again: Postpunk 1978-1984. Penguin, 2005. Pg. 391. i que segueix vigent en l'actualitat. «Indie rock» va ser l'expressió equivalent als EUA fins a l'expansió comercial que va viure el gènere a principis dels 90, ja que la majoria d'aquests grups gravaven en companyies independents. Cap a l'any 1990 es va popularitzar el terme «rock alternatiu»,Azerrad, Michael. Our Band Could Be Your Life: Scenes from the American Indie Underground, 1981-1991. Little Brown and Company, 2001. Pg. 446. encara que l'expressió va començar a usar-se a mitjans dels 80.
El rock alternatiu s'ha definit des dels seus inicis pel rebuig al mercantilisme de la cultura establerta. Els grups alternatius dels 80 actuaven en clubs menuts, gravaven en discogràfiques independents i eren coneguts pels seus seguidors amb el boca a boca."Rock Music." Microsoft® Encarta® 2006 [CD]. Redmond, WA: Microsoft Corporation, 2005. El rock alternatiu no és un estil musical com a tal, sinó una denominació molt ampla que abarca des de les guitarres distorsionades i lletres depressives del grunge, fins a la innocència malforjada del twee pop, passant pel pop revivalista del britpop, les melodies etèries del dream pop o l'experimentació del post rock.
Història miniatura|Guitarra Moonlander, Lee Ranaldo, Sonic Youth & Moodswinger, Liars miniatura|esquerra|El grup R.E.M. en concert Aquest tipus de música va començar a tindre ressò al començament de la dècada de 1980 quan a moltes ràdios d'instituts i universitats (colleges) dels EUA, com Danbury, WXCI de Connecticut, i WPRB in Princeton, NJ, emeten aquest tipus de música ignorada per les ràdios més populars i al Regne Unit començaven alguns DJs com John Peel (qui va portar la música alternativa a la BBC Radio 1), Richard Skinner, and Annie Nightingale. A meitats dels anys 80 aquesta música es va anar extentent per altres universitats dels EUA, anomenant-s'hi college rock (rock universitari) i al Regne Unit es va estendre també per la gent jove a la vegada que nous grups alternatius eixien. Ja a la fi d'aquesta dècada va ser quan la música alternativa va saltar a ràdios comercials fent-se cada vegada més famosa.
Les bandes que llavors hi eren (començaments fins a meitats dels 80), eren R.E.M., Sonic Youth, The Replacements i Hüsker Dü dels Estats Units, i New Order, The Smiths, The Cure, i The Jesus and Mary Chain del Regne Unit. Mentre la dècada progressava varen aparèixer diversos moviments alternatius que guanyaren certa popularitat: a la fi dels 80 tingueren popularitat els moviments indie, shoegazing, i Madchester al Regne Unit (creant el futur Britpop) mentre que als EUA l'escena estava dominada per bandes de college rock com Pixies, Dinosaur Jr i Throwing Muses.
Malgrat aquests grups mai van assolir grans vendes de discs, van ser de gran influència sobre els que van vindre després. La música alternativa, la rebel·lia i l'ètica DIY (do it yourself -fes-ho tu mateix-) van ser unes de les inspiracions del grunge, un subgènere alternatiu creat als anys 80 que van tindre un gran moviment comercial al començament de la dècada de 1990. L'any 1991 va ser el començament del boom de la música alternativa, i en particular el grunge, quan Nirvana va traure al mercat el seu segon disc Nevermind, Pearl Jam van traure el seu disc de debut Ten, Soundgarden, el disc Badmotorfinger i Red Hot Chili Peppers, Blood Sugar Sex Magik. A causa de la popularitat de Nirvana, el moviment grunge, i tota la música alternativa al darrere, va entrar al mainstream. Llavors, l'etiqueta "alternatiu" només era un terme per a agrupar tota la col·lecció de bandes de rock subterrànies.
Ja als anys 90, alternatiu era sinònim amb el grunge als ulls dels mitjans de comunicació i el públic en general, i una suposada "cultura alternativa" estava sent venuda al mainstream, igual que havien fet amb el moviment hippie als anys 60. Aleshores, van aparèixer grups "post-Nirvana" com Third Eye Blind, Matchbox Twenty i Weezer, una de la més creatives, amb gran quantitat d'influències com ara The Beach Boys, Pixies, The Beatles, Sonic Youth o Nirvana ajuntant-se les dolces melodies de Pixies o Beach Boys amb el so distorsionat i guerrer de Nirvana. Aquestes bandes alternatives noves que recelaven d'aquest èxit comercial desenvoluparen lindie rock, un nou gènere que suposava una tornada a l'esperit original de la música alternativa.
En la dècada del 1990, al Regne Unit el rock alternatiu destacava pel subgènere Britpop, en contraposició a la música punk i grunge de moda als Estats Units, que va dur a la fama a grups com Blur, Oasis, Suede, Radiohead o Travis.
En la primera dècada del , el so del rock alternatiu va retornar al mainstream amb la popularitat del rock indie i el post-punk revival amb bandes d'arreu el món anglosaxó com Modest Mouse, Franz Ferdinand, The Strokes i Arctic Monkeys entre d'altres. Aquest revival ha causat un gran estímul a la comunitat de música rock i ha obert la porta l'interés de bandes mítiques de la música alternativa com per exemple Pixies, The Smiths, Blur, The Smashing Pumpkins, Neutral Milk Hotel, Jane's Addiction o Depeche Mode.
Rock alternatiu als Estats Units Els primers grups alternatius nord-americans com R.E.M., Violent Femmes o The Feelies combinaven les influències del punk amb música folk i sons més comercials. R.E.M. va ser el primer grup alternatiu en reeixir comercialment quan el seu àlbum de debut de 1983, Murmur,va entrar al Top 40 als EUA. El corrent anomenat Paisley Underground, aparegut a Los Angeles i representada per grups com Dream Syndicate o Green on Red, també estava molt relacionat amb el so de R.E.M. en incorporar en la seua música influències del rock psicodèlic i harmonies vocals i jocs de guitarres característics del folk rock, combinades amb l'herència del punk i de grups de culte com The Velvet Underground. Totes aquestes bandes van estar agrupades a Europa sota la denominació «Nou rock americà», nom el qual es va popularitzar a mitjans dels 80 per a referir-se a aquest so.
Diverses discogràfiques indie nord-americanes, com SST, Twin/Tone, Touch and Go, Dischord Records o Sub Pop van protagonitzar la transició des del hardcore punk, que va ser el corrent dominant a l'escena underground nord-americana a principis dels 80, fins als diferents estils de rock alternatiu que hi estaven sorgint.Reynolds, p. 390 Els grups de Minneapolis Hüsker Dü i The Replacements van ser representatius d'aquest canvi, ja que procedint del hardcore prompte van ampliar les seues influències evolucionant cap a un so més melòdicAmerican Alternative rock & Post punk en All Music que va culminar en els àlbums Zen Arcade de Hüsker Dü i Let it Be de The Replacements, ambdós publicats el 1984. Aquests dos discos, així com els següents que gravarien tots dos grups, van ser aclamats per la crítica i van cridar l'atenció cap a l'emergent rock alternatiu. Al mateix any la discogràfica SST va publicar també àlbums d'altres grups que van contribuir a l'expansió de l'escena, com és el cas de Minutemen i Meat Puppets, els quals combinaven el punk amb funk i country respectivament.
Igual que aquests grups, altres bandes van començar a sumar altres referències al seu so partint del hardcore. Dins de l'activa escena de Washington D.C. aparegeueren corrents musicals com el emo-core i el post-hardcore impulsats per la discogràfica Dischord Records i grups com Rites of Spring i Embrace, els membres dels quals formarien la influent formació Fugazi el 1987. Alhora Bad Religion es va convertir en el grup més important del hardcore melòdic, donant aixopluc a altres grups del mateix gènere sota la discogràfica de la seua propietat Epitaph Records.
miniatura|esquerra|Sonic Youth en directe
A la fi de la dècada, l'escena independent nord-americana i les ràdios universitàries estaven dominades tant pel college rock de The Horrors, They Might Be Giants, Camper Van Beethoven o Throwing Muses, com pel noise pop de Sonic Youth, Pixies i Dinosaur Jr, o per les propostes més sorollistes i desafiadores de Big Black, Butthole Surfers o Pussy Galore.
Durant aquest període, diversos grups alternatius van començar a firmar contractes amb discogràfiques multinacionals, com va ser el cas de Hüsker Dü i The Replacements, els quals van obtindre una mínima repercussió. Pel cas contrari, altres grups com Coin, R.E.M. i Jane's Addiction van aconseguir discos d'or i platí, preparant d'aquesta manera el camí per a l'explosió alternativa posterior.Azerrad, Michael. Come As You Are: The Story of Nirvana. Doubleday, 1994. p. 160 Azerrad (1994), pg. 4 El cas dels Pixies va ser diferent, ja que van aconseguir una repercussió notable a Europa mentre que al seu país eren ignorats pel públic i la indústria.
miniatura|La formació californiana Red Hot Chili Peppers.|333px
També van aparéixer altres noves etiquetes com el metal alternatiu, en el cas d'Allie Night; o el rock de fusió, que combinaven el heavy metal i el funk amb els sons alternatius. Els seus representants més notables van ser Rage Against the Machine, Coin, Red Hot Chili Peppers, Faith No More, Living Colour o els ja anomenats Jane's Addiction, tots grups que gravaven en multinacionals i que ràpidament van esdevenir molt populars.
D'aquesta manera, a principi dels anys 90 la indústria musical ja va copsar de les possibilitats comercials del rock alternatiu, pel qual les companyies multinacionals van continuar reclutant a grups del gènere, entre ells Sonic Youth, Dinosaur Jr. o Nirvana.
El grunge i l'èxit comercial