Sant Feliu o Sant Fèlix és una basílica al Barri Vell de Girona col·legiata originària dels primers temps del cristianisme. Acull els oficis de la Parròquia Major de Sant Feliu del Bisbat de Girona, dita així perquè aquest era el temple principal de Girona abans de la construcció de la catedral. L'església és documentada des de l'any 882, tot i que l'edifici actual correspon bàsicament a la construcció gòtica del , acordada pel capítol l'any 1313. L'edifici, amb un campanar que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat, ha estat declarat bé cultural d'interès nacional.
L'església es troba edificada en una prominència del turó damunt la qual s'estenia la major part de la ciutat romana. La construcció, en honor del màrtir sant Feliu, es va allargar des del fins al i conserva bona part de l'edifici romànic, completat més tard amb les naus i les cobertes gòtiques i la façana barroca. A part del campanar gòtic, destaquen en el temple els vuit extraordinaris sarcòfags romans i paleocristians dels segles i , encastats als murs del presbiteri. Tradicionalment es considera que foren recollits al mateix lloc en construir-se l'església, la qual s'aixecaria sobre una antiga necròpolis. També és de destacar el sepulcre gòtic de Sant Narcís (1326-1328) realitzat en alabastre pel mestre Joan de Tournai.
Història esquerra|miniatura|El temple de Sant Feliu amb el seu característic campanar i la catedral de Girona conformen un dels panorames inconfusibles de la ciutat de Girona esquerra|miniatura|Sant Feliu i la Devesades del campanar de la Catedral de Girona La primera referència a una primitiva comunitat cristiana és dels primers anys del segle IV: el poeta hispanoromà Aureli Climent Prudenci testimonia en l'Himne IV del Peristephanon o Himne de les Corones el martiri de Fèlix (Feliu) a la ciutat de Girona durant la persecució dels cristians dictada per l'emperador Dioclecià (303-305) amb aquestes paraules: “Parva Felicis decus exhibebit artubus sanctis locuples Gerunda" (La petita rica en santes relíquies mostrarà la glòria de Fèlix). El culte i la devoció al màrtir gironí va adquirir gran importància en els segles següents tant a la península Ibèrica com al sud de la Gàl·lia. Al costat de la via Augusta romana, a la sortida de Girona, hi hauria un temple martirial o martyrium paleocristià, bastit en l'indret on hauria mort el màrtir Sant Feliu o bé on hauria estat enterrat. Aquest centre martirial hauria esdevingut un dels centres més importants de pelegrinatge d'Hispània. Una dada que permet deduir el gran predicament del temple és que ja el rei Recared (vers l'any 590) va donar a l'església una corona d'or votiva que fou robada per Paulus per fer-se coronar rei a Narbona (638) i restituïda pel rei Vamba.«Sant Feliu de Girona», dins Rosa M. Asensi: El Gironès. La Garrotxa. El Pla de l'Estany. Guies Comarcals Catalunya Romànica, vol. 6, pàg. 35. Barcelona: Pòrtic, 1999.
Més endavant, en el mateix indret s'hi va afegir la devoció a sant Narcís; el 1002 el papa Silvestre II esmentava les relíquies d'aquest sant, que es veneraven a Girona. La campanya d'excavacions a l'interior de la col·legiata de Sant Feliu realitzada el gener de l'any 2010 va permetre conèixer alguns detalls d'aquesta construcció. Es tractaria d'una construcció d'entre finals del i principis del segle VII que tenia planta en forma de creu i que estava formada per tres naus amb dues capelles laterals, situades simètricament a banda i banda. La campanya d'excavacions també va posar al descobert diverses tombes nobles dels segles i , que, segons tots els indicis, pertanyien als primers bisbes de la ciutat.
Durant l'ocupació musulmana de Girona (717) sembla que l'antiga església va tenir funcions catedralícies, ja que la catedral havia estat convertida en mesquita. Després de la conquesta franca de Girona l'any 795, s'hi va establir una comunitat de preveres regida per un abat, amb una vida canònica dependent de la catedral, a la qual restaria fortament lligada des d'aleshores. El 882 és documentada una canònica aquisgranesa. El primer abat conegut és Teudesind, esmentat el 949. Molts dels seus abats foren alhora bisbes de Vic, com Arnulf (993-1010) o Borrell (1013-17), arquebisbes de Tarragona (Berenguer de Vilademuls, 1167-94), bisbes de Girona (Guillem de Vilamarí, 1309-12) o de València (Vidal de Blanes, 1337-42). La comunitat fou reformada al , però no fou mai augustiniana i els seus membres seguiren el mateix tipus de vida que els de la catedral, fins al punt que molts dels seus membres eren a la vegada canonges d'ambdós llocs. Aquest fet fou prohibit pel bisbe Arnau de Montrodon el 1337. La puixança de la comunitat va començar a declinar a partir del fins que el 1835 s'extingí i va passar a parròquia.
L'església actual es comença a construir durant els segles i . Es tracta d'una església romànica de la qual només se'n conserva la planta i l'alçat de la capçalera, ja que la resta de l'estructura és obra gòtica aixecada a partir del i aconsegueix la màxima esplendor al . L'església aconsegueix la seva longitud actual a finals del , la façana es va finalitzar a principis del i encara, en el , es va afegir la capella barroca dedicada a Sant Narcís. Les obres es van allargar tant en el temps perquè l'església va ser fortificada per diferents conflictes en nombroses ocasions al trobar-se fora de les muralles medievals. Això va dilatar la construcció, ja que una part significativa dels diners destinats a aquesta construcció es destinaren a les obres de fortificació.
Existeixen dades documentals de l'exterior de l'església de Sant Feliu abans de les grans modificacions del les quals ens permeten fer-nos una idea de la seva ubicació en l'entramat de la ciutat. Aquestes són: Existia una escala a la banda de ponent que permetia salvar el desnivell entre l'església i l'areny de l'Onyar. El voltant de l'església era ocupat per cementiris. El de la banda nord rebia el nom de "cementiri dels claustres" i existia encara el 1631. El de la banda de migdia rebia el nom de "cementiri major" i en ell s'hi trobava una capella dedicada a sant Pau. L'església anterior a l'actual disposava d'un campanar situat a la banda nord de l'església i en construir-se l'actual campanar, prengué el nom de "cloquer vell". Annex a l'església es trobava el refectori de la canònica que servia per a les reunions de capítol. Era prop del "portal de Balaguer", i per la banda d'orient afrontava amb el claustre. Va ser enderrocat el 1374, en el curs de treballs de fortificació. Aquest temple romànic era inacabat quan va ser destruït parcialment l'any 1285 en el setge a la ciutat del rei francès Felip III l'Ardit (juny-setembre 1285). Aquesta construcció estava aturada a l'altura del trifori. A principis del es va optar per refer l'edifici, treballs que començaren a partir del 1309 sota la direcció d'Arnau Estany. Les feines de construcció es van realitzar en diferents fases: entre 1315 i 1321 s'executaren les obres de l'absis, el 1349 la capella del Sant Sepulcre (aquesta capella fou enderrocada més tard i l'espai que ocupava és ara l'accés a la capella de Sant Narcís, entre 1357 i 1360 es va construir en la part sud un claustre gòtic, el qual va ser posteriorment desmuntat per millorar la defensa de l'església enfront d'atacs francesos. El 1368 s'iniciaren les obres del campanar gòtic de forma octogonal, obra de Pere Sacoma, les quals no finalitzaren fins al tot mantenint l'estil gòtic. Un cop acabada la construcció del campanar, i ja en el , es va executar la façana barroca prenent com a model la de la Catedral de Girona i la de l'església de Sant Martí Sacosta. L'obra es va realitzar en dues fases: la primera, entre 1605 i 1607 va ser encarregada als picapedrers Felip Regí i Joan Jausí i la segona fase va ser contractada el 1610 a Felip Regí i es va acabar el 29 d'abril de 1629. La concepció de la façana es va fer seguint el llibre de Jacopo Vignola “Regola delli Cinque Ordini d'Architettura” (1562) que circulava en versió castellana de Patricio Caxesi d'ençà 1593.
Finalment, entre els anys 1782 i 1792 es va construir la capella de Sant Narcís, encarregada pel bisbe Tomàs de Lorenzana a l'arquitecte Ventura Rodríguez amb pintures de Manuel Tremulles i en la que es va instal·lar un reliquiari d'argent on va traslladar-se el cos del Sant.
L'any 1835, però, va esdevenir una simple parròquia. A principis de la guerra Civil, el 1936, el temple fou assaltat i patí diverses destrosses. El 2011 el papa Benet XVI va atorgar el títol de basílica menor a l'església a instàncies del bisbe de Girona, Francesc Pardo, esdevenint la segona de les comarques gironines després de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Va ser consagrada el 9 d'octubre de 2011 com a basílica menor en una missa d'Acció de Gràcies presidida pel cardenal Antonio Cañizares i el bisbe de Girona, Francesc Pardo.La Vanguardia, 10 octubre 2011, "Sant Fèlix de Girona celebra la consagració com a basílica"
Arquitectura alt=Façana principal de l'església|miniatura|Façana barroca de l'església de Sant Feliu miniatura|Sepulcre gòtic de Sant Narcís Per la posició extramurs, l'església de Sant Feliu, fou fortificada en més d'una ocasió i és el fruit de diverses etapes constructives i presenta per tant diversos estils arquitectònics. En destaca el seu campanar, que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat.
De la primitiva església romànica, dels segles, conserva només la planta basilical. L'edifici actual fou bastit a partir del 1313 en estil gòtic. El 1318 s'acabà de construir el presbiteri, i el 1326 es cobrí la nau amb volta de creueria, amb tercelets. Només el braç esquerre del creuer conserva la volta de canó romànica. La transició entre els dos estils és resolta sàviament per un trifori, poc freqüent en el gòtic català, amb finestres coronelles d'arc de mig punt. A mitjan , entre 1357 i 1368, es construí també un claustre gòtic, però aviat (1374) s'hagué d'enderrocar per raons defensives. En resten quatre arcades muntades a la porta de migdia.
L'element més destacat és el campanar, iniciat el 1368 sota la direcció del mestre d'obres gironí Pere Sacoma, i que a causa de les obres de fortificació de l'església no fou acabat fins al 1392. La punxa massissa, més pròpia del gòtic nòrdic, era rematada per una agulla que fou escapçada per un llamp el 1651.
El 1601 s'edificà la façana barroca, obra del picapedrer gironí Llàtzer Cisterna. Té una composició, que recorda solucions de retaules contemporanis, amb les fornícules sense imatges i un gran rosetó, fou recollida molt posteriorment per Pere Costa a la façana de la catedral (1730). La façana resta entre el campanar i l'altra torre bessona que restà inacabada.
Finalment, entre 1782 i 1792 fou edificada la capella de Sant Narcís, al lloc de l'antic claustre. De planta el·líptica, fou decorada amb pintures murals de Manuel Tramulles, avui molt malmeses. La capella, que fou restaurada a principis de per Rafael Masó i el pintor Dàrius Vilàs, guarda un retaule gòtic del , atribuït a Joan de Borgonya.
A l'interior de l'església, a les parets laterals del presbiteri, es conserven vuit sarcòfags romans i paleocristians, dels segles i , encastats a les parets del presbiteri. Foren trobats arran de la construcció de l'església, que ocupa el lloc d'un antic cementiri romà, i són d'un valor extraordinari.
També cal esmentar el sepulcre gòtic de Sant Narcís, obrat probablement per Joan de Tournai (1328), i un Crist jacent d'alabastre, única resta del grup del Sant Sepulcre, que cal considerar obra del mestre Aloi de Montbrai (1350).
Conserva un relleu gòtic de la Verge i el Nen, realitzat el 1504 per Joan Dartrica i que formava part del retaule de Sant Feliu, desmuntat el 1936 i portat en part al Museu d'Art de Girona. També conserva una imatge barroca de Sant Josep.