La dinastia mirdàsida, dels Banu Mirdàs () o dels mirdàsides () fou una nissaga àrab kilabita que va governar Alep. Fou fundada per Sàlih ibn Mirdàs i va exercir el seu domini entre el 1024 i el 1080, després de la caiguda dels hamdànides, sovint sota un virtual protectorat de l'Imperi Romà d'Orient que els lliurava de la influència buwàyhida (per l'est) i fatimita (pel sud). Les fonts principals del seu regnat són l'historiador egipci al-Mussabbihí (mort el 1029), l'historiador egipci cristià Yahya ibn Said que va escriure fins al 1034, i l'historiador d'Alep Ibn al-Adim Kamal al-Din que va escriure molt sobre la dinastia tot i que va viure dos segles després (mort el 1262), ja que tres ancestres havien estat cadis d'Alep sota els Banu Mirdàs.
Història Els kilabites (Banu Kilab) de Síria eren una tribu dels Banu Kays (Qays Aylan) que van participar en el govern des del temps dels omeies. El 830 el califa abbàssida al-Mamun va designar un mawla dels kilabites com a cadi a Alep. El 939 el ikhxídida Muhammad ibn Tughdj va designar governador d'Alep al kilabita Abu l-Abbas Ahmad ibn Said al-Kilabi el que va atreure a Síria molts àrabs kilabites que vivien al Nedjd, i es van establir a Ma'arrat al-Numan i la seva regió que van dominar. L'emir ikhxídida va traslladar a Abu l-Abbas Ahmad al govern d'Antioquia de l'Orontes el 944 i va situar al seu germà Abu l-Fath Uthman ibn Said com a governador d'Alep. Diversos caps de clan kilabites es van molestar per aquesta preferència i van acollir a l'hamdànida Sayf-ad-Dawla, però Abu-l-Fat·h Uthman es va posar del seu costat. Els Banu Kilab van combatre llavors al costat dels Banu Uqayl (uqàylides), els Banu Numayr (numairites) i els Banu Kalb (kalbites) a l'Iraq, en favor de l'emir hamdànida de Mossul i contra els ikhxídides. Associats a altres tribus d'origen kaysita van dominar l'estepa siriana entre Alep i l'Eufrates, Kinnasribn, Hamat fins a Homs, mentre altres tribus iemenites (com els kalbites) dominaven més al sud entre Rahba, Tadmur (Palmira), Homs i Damasc.
Els kilabites van estar influïts per la propaganda càrmata; tribus àrabs van envair diverses vegades el nord de Síria i especialment la regió de Ma'arrat al-Numan, Hamat i Salamiyya, però es van acabar integrant a la regió, dominant la tendència xiïta. L'emir Sayf-ad-Dawla va aconseguir rebutjar aquests atacs, va destruir els campaments dels beduïns i va cegar els pous i la major part de les tribus va haver de travessar l'Eufrates i es va establir a l'Djazira. Però els kilabites fusionats amb aquests beduïns van poder restar a Síria. Sayf-ad-Dawla es va dedicar llavors a defensar la Djazira occidental i Kinnasrin dels atacs romans d'Orient.
El 967 Sayf-ad-Dawla va morir poc després de donar un perdó general o aman als kilabites; els romans d'Orient van ocupar llavors Antioquia (969) mentre els fatimites van conquerir aquell mateix any Egipte i el 971 van fer incursions a la Síria del nord. Sad-ad-Dawla, fill de Sayf-ad-Dawla, va tenir un poder reduït, i els seus propis ghulams no sempre el van obeir, però la dinastia va subsistir. A canvi de l'ajut en diverses ocasions, els kilabites van rebre iktes (feus) de l'emir hamdànida. Altres vegades van estar al costat oposat com el 991 quan lluitaven al costat de Bakjur contra Sad-ad-Dawla; de fet en la batalla entre els dos caps, prop d'Alep, hi havia kilabites als dos costats.
miniatura|Dominis dels mirdàsides en el seu apogeu en 1025 El primer mirdàsida esmentat fou Sàlih ibn Mirdàs, que el 1008 era un dels caps kilabites de la regió. El 1024 el cadi d'Alep Salim ibn Mustafad, li va lliurar la ciutat que era fatimita, però la ciutadella va resistir algun temps més; es va apoderar de la Síria central amb Baalbek, i es va reunir amb els seus aliats kalbites (dirigits per Sinan ibn Ulayyan) i tayyites (manats per Hassan ibn al-Djarrah). Sàlih va prendre possessió d'Alep el setembre de 1027. El principat mirdàsida que es va crear s'estenia per Alep, Homs, Baalbek, Hisn Akkar i Sayda. Es va establir un govern regular similar al d'altres estats amb un visir (amb títol de sàhib-as-sayf wa-l-kalam kadi).
El 1028 Anuixtigin ad-Duzbarí fou nomenat governador fatimita de Damasc i Síria i va decidir posar fi al control de les tribus àrabs a la Síria central. La batalla decisiva entre Anushtigin i Sàlih i els seus aliats es va lliurar a al-Ukhuwana a la riba est del llac Tiberíades el maig del 1029 i els àrabs foren derrotats completament; els Banu Djarrah van fugir; Sàlih ibn Mirdàs i el seu fill gran (de nom desconegut) van morir. El poder se'l van repartir els seus dos fills Xibl-ad-Dawla Nasr ibn Sàlih (que va governar a la ciutat d'Alep) i Muïzz-ad-Dawla Thimal ibn Sàlih (que va governar a la ciutadella). La Síria central (Hisn Akkar, Baalbek, Homs i Rafaniyya) fou abandonada i les forces kilabites es van concentrar al jund de Kinnasrin.
El catepà romà d'Orient d'Antioquia de l'Orontes va voler aprofitar la inexperiència dels dos germans per establir el seu protectorat i sense acceptar cap negociació i sense autorització expressa de l'emperador va atacar els kilabites però aquests el van derrotar greument a Kaybar (juliol de 1029). Quan l'emperador Romà III (coronat el novembre del 1028) es va assabentar de la derrota va agafar el comandament en persona i va marxar a la zona amb un fort exèrcit; els dos germans van intentar negociar però Romà III s'hi va negar i va comunicar només acceptava la rendició. Els kilabites van optar per lluitar i el combat es va lliurar a Azar o Azaz el juliol de 1030, en la qual els romans d'Orient foren completament derrotats tot la seva immensa superioritat en homes i material. El botí fou extraordinari. Romà III es va lliurar de caure presoner refugiant-se darrere els murs d'Antioquia (1030) des d'on va poder tornar a Constantinoble, i finalment els seus lloctinents Nicetes, Simeó i Teoctistes van poder restaurar la situació militar. Per aquest temps (la data exacta no està precisada) Nasr es va apoderar de la ciutadella aprofitant una absència del seu germà Thimal i va esdevenir emir únic.
L'abril o el maig del 1031, per temor a un atac de Thimal ibn Sàlih, Nasr va fer aliança amb els romans d'Orient. El tractat s'ha conservat i establia un protectorat romà d'Orient; Nasr hauria de pagar un tribut anual cinc-cents mil dirhams. Anushtigin al-Duzbari, governador fatimita de Damasc i Síria, no podia acceptar l'aliança entre mirdàsides i romans d'Orient i va fer diverses incursions al nord de Síria i va intentar aixecar diversos notables kilabites contra el poder dels mirdàsides; finalment, al no aconseguir res positiu, va fer una crida a la gihad o guerra santa. Nikita, catepà romà d'Orient d'Antioquia, va oferir negociacions però amb fermesa, mostrant que estava disposat també a la lluita. Nasr va témer llavors que seria sacrificat per un acord entre l'Imperi Romà d'Orient i el califat fatimita i va promoure una negociació entre els dos grans poders que van durar quatre anys. El 1034 Romà III va morir i el va succeir Miquel IV Paflagó que va recomanar a Sàlih reconèixer la sobirania fatimita. Finalment es va ajustar la treva el 1038. Els detalls de l'acord no s'han conservat. La situació general era que les tribus descendents dels Qays Aylan, dominaven la major part dels territoris excepte el Diyar Bakr en mans dels kurs marwànides: els Banu Numayr controlaven Haran i Edessa al nord-est dels kilabites d'Alep. Mossul i el sud-est del Diyar Bakr estava en mans de Kirwash ibn Mukallad dels Banu Uqayl i més al sud els Banu Asad dirigits pels Banu Mazyad (mazyàdides) que tenien per cap a Dubays ibn Alí que disputaven la zona als Banu Khafadja que dominaven encara més al sud a la riba occidental de l'Eufrates, vers Kufa.
El governador d'Homs, Djafar ibn Kulayd al-Kutami, es va negar a acceptar el domini mirdàsida sobre la seva regió que els fatimites volien cedir a Nasr, i va fer aliança amb Anushtegin que no podia acceptar la desestabilització que suposaria el control mirdàsida a Homs. Sense esperar autorització del Caire, Anushtegin i Djafar ibn Kulayd al-Kutami van avançar al nord cap a Tall Fas, prop de Latmin (maig del 1038) on van enfrontar a Nasr que va morir en la batalla; el seu germà Thimal ibn Sàlih, amb el qual s'havia reconciliat, va fugir cap a Alep junt amb Shabib ibn Waththab al-Numayri. Anushtegin va ocupar Alep el juny de 1038 i fou ben acollit pel poble, ja que encara que els mirdàsides ja no eren aliats a l'Imperi Romà d'Orient, eren vistos com a més propers als grecs, mentre Anushtegin era vist com clarament hostil.
Vers el 1040 els romans d'Orient van trencar la treva amb els fatimites i van aconseguir diversos èxits al nord de Síria. Els caps kilabites mirdàsides, Thimal i el su cosí Mukallad, van pagar tribut als romans d'Orient i finalment els van vendre la ciutat de Rakka. Però llavors la tensió entre el Caire i Anushtegin va esclatar sobtadament i el visir Abu-l-Qàssim Alí ibn Àhmad al-Jarjaraí va fer condemnar públicament al governador, que fou abandonat pel seu exèrcit i només li van quedar un grup de ghulams fidels, amb els quals es va haver de refugiar a Alep. El visir va demanar al mirdàsida Thimal d'atacar la ciutat però ja no va arribar a temps doncs Anushtegin va morir el gener del 1042 i després d'unes converses amb els caps de la ciutat el febrer Thimal i el seu cosí Mukallad entraven a la ciutat.
Tant el govern fatimita com l'emperadriu Teodora van reconèixer a Thimal com a emir d'Alep. Les relacions entre mirdàsides i fatimites es van començar a tensar a causa del fet que els sis-cents mil dinars d'Anushtegin que havien estat trobats a la ciutadella, només havien estat en part entregats al govern del Caire. El 1047/1047 la treva per deu anys entre romans d'Orient i fatimites es va renovar. El 1048 Alep fou atacada per Nasir al-Dawla Muhammad al-Hasan ibn Hamdan, governador de Damasc, aliat a Djafar ibn Kulayd al-Kutami d'Homs; l'exèrcit atacant era important però Thimal amb uns milers d'àrabs, va resistir i una crescuda del riu Kuwayk durant una nit va fer perdre als atacants el materials i les cadires de muntar de manera que es van haver de retirar cap a Damasc.
Una nova expedició fatimita en la qual no es van estalviar els mitjans, amb un cost de quatre-cents mil dinars i en la qual van participar trenta mil homes, sota la direcció del general i eunuc Rifk es va organitzar el 1050. Les forces mirdàsides es van concentrar a Alep. L'exèrcit fatimita estava poc coordinat i fou derrotat pels mirdàsides al Jabal Djawshin, prop d'Alep l'agost de 1050, mercès sobretot a la cavalleria àrab kilabita. El califa Abu-Tamim Muadh ibn adh-Dhàhir al-Mústansir bi-L·lah va reconèixer finalment el feu d'Alep als mirdàsides amb totes les terres de les que tenia el domini efectiu.
Del 1050 al 1057 Thimal va governar sense problemes. El 1056 va donar suport a al-Bassassirí que havia iniciat la lluita contra el sultà seljúcida Toghril Beg I i al que Thimal va lliurar Rahba. El 1057 alguns caps kilabites van tirar en cara a Thimal de tractar millors als numayrites que a ells mateixos. Thimal va decidir llavors demanar al califa bescanviar Alep per Gubayl (Biblos), Beirut i Akka, lluny de l'agitació tribal kilabita. El califa li va concedir i un governador fatimita es va instal·lar a la ciutat d'Alep mentre Thimal se n'anava al seu nou domini.