El Palau Episcopal de Barcelona o Palau del Bisbe és un edifici situat al costat de la catedral de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.
Història Segons la documentació històrica, el 1078 el bisbe Umbert va comprar a Narbona i el seu espòs Arnau Gontari el solar del futur palau, estava delimitat per les torres de Ca l'Ardiaca a l'est, unes edificacions que s'identifiquen amb el domicili d'Ermer Ruf a l'oest, un hort propietat de l'hebreu Isaac a extramurs de la muralla cap al sector nord i finalment una plaça pública cap a la banda sud. Tot i així, la primera referència escrita és una butlla papal del 1176 que descriu l'edifici amb unes torres (les de la muralla) i localitzat a continuació del Palau dels Comtes. No obstant això, el canvi de residència no s'hauria produït oficialment fins a l'any 1316, moment en què la propietat passa a mans del rei Jaume II amb la finalitat d'ampliar les seves dependències del Palau Reial Major.
A les darreries del es portaria a terme la construcció d'una ala de dues plantes adossada a la muralla romana. Aquesta nau, recolzada a la cortina romana del , encara conserva una part de la façana oberta al pati del conjunt amb una galeria al pis principal d'arcs de mig punt, pilars i columnes bessones que alternen àbacs llisos i capitells amb una decoració vegetal i figurada. Malauradament, la restauració del 1928 va modificar considerablement la planta baixa, fent-ne desaparèixer el porxo.
Donat el grau de congestió demogràfica de la ciutat de Barcelona durant el , el 1282 el consistori autoritzà construir arcs entre les torres de la muralla romana per tal de guanyar espai a la ciutat. D'aquesta època provindria el gran arc de 15 metres que uneix la torre Decumana amb la torre rectangular següent i que, dins del Palau Episcopal, es troba a l'interior de l'ala nord-occidental.
Al es realitzaren les obres del segon pis de l'ala de la muralla, atribuïdes a Pere Isern, mestre de cases que va treballar cap al 1363 al recinte episcopal. El 1355, es produí la cessió de part de l'hort del palau Episcopal (les «ansiameres») situat al fossar, per a urbanitzar la plaça Nova, la qual es va finalitzar 1358.
A final del i principis del , durant el pontificat del bisbe Pere Garcia, es portà a terme l'arranjament de l'anomenada «capella petita», situada al primer pis, sobre l'arc que uneix les dues torres de la muralla. Encara avui dia s'hi aprecia l'escut del prelat en una de les parets. En aquest període s'haurien construït també les ales dels carrers del Bisbe i Montjuïc del Bisbe, enderrocades al
El 1614 hauria tingut lloc la construcció d'un pont entre la porta Decumana i la d'Ardiaca. Aquest pont constava de dos nivells i es componia estructuralment de dos arcs rebaixats, construïts amb 75 anys de diferència. El primer coincidia amb l'alçada de l'antic pas de ronda i amb l'actual planta noble de l'edifici i el segon permetia desenvolupar un corredor o passadís amb finestres de mig punt amb barana emmarcades per fines pilastres dòriques.
El 23 de maig del 1690, la confraria de Sant Roc sol·licità el permís per a col·locar una nova imatge del sant en aquesta part de la muralla construint una volta sota la galeria del 1614. Amb aquest fet s'hauria de relacionar també la construcció de l'escala de cargol a l'interior de la torre Decumana per tal de facilitar l'accés i el trasllat puntual de la imatge de Sant Roc des de la capella de la torre fins al centre del pont.
A principis del , es bastiren també les quatre darreres cruixies de la part posterior del Palau, paral·leles al cos de la capella del . Amb l'enderroc de les ales dels carrers del Bisbe i Montjuïc del Bisbe es produí la construcció d'un nou cos atribuït a Pedro de Lucuze (o Lonce) i al mestre de cases Josep Mas i Dordal. Al mateix temps, s'aprofitaren les obres per reparar les teulades i tots els espais de servei sota les cobertes, es realitzà una nova majordomia, es bastí el saló de davant la secretaria, s'aixecà la torre (la central de la muralla, acabada amb un campanar) i es construí l'escala que puja al segon pis. També haurien estat fetes a aquesta època les finestres i balcons del pati, que desapareixerien a la reforma de Sagnier el 1928.
Durant la prelatura de Josep Climent (1766-1775) es va construir la façana del palau que dona al carrer del Bisbe. El 1782, el nou prelat Gabino de Valladares, va adquirir tres cases a la plaça Nova i al carrer de la Palla amb la intenció de construir-hi un nou cos on pogués establir les seves dependències i els espais més representatius de la seu del bisbat. Segons la documentació històrica conservada, els plànols eren de Josep Mas i Dordal, el contracte de l'obra l'obtingué el seu germà Pau; el picapedrer era Sebastià Prats; el vidrier era Francesc Saladriga; el manyà, Pere Sendil, i finalment, el pintor encarregat de decorar tant la façana com les sales principals va ser Francesc Pla «el Vigatà». Les obres tingueren un cost total de 46.000 lliures, inclòs el preu del terreny.
Cap al 1808 s'encarregaren diversos informes tècnics on constava la necessitat de realitzar-hi millores urgents, però aquest procés quedà interromput per la invasió napoleònica fins al 1814. Es var fer càrrec del projecte l'arquitecte i constructor Tomàs Soler i Ferrer, el fuster Josep Vila, el serraller Carles Saralt i el vidrier Jaume Arufo. Entre les obres realitzades hi havia l'arranjament de les cotxeres, el celler, la cúria, les teulades, el jardí, les habitacions del bisbe, els gabinets i les cuines entre d'altres.
El 1816, el bisbe Pau de Sitjar comprà una casa al carrer de la Palla, que fou adjuntada a l'ala construïda al . Els treballs van ser dirigits pel mateix Soler i Ferrer, que també s'encarrega dels treballs del jardí del palau. Aquesta intervenció requerí l'aixecament d'un terraplè de 2,5 m sobre el nivell de la plaça Nova i del carrer de la Palla i donar-li així accés des del pis del carrer del Bisbe. El 15 de febrer del 1823, durant el Trienni Constitucional, sota el pontificat del mateix bisbe Sitjar, la Comissió d'Obreria de l'Ajuntament de Barcelona emeté l'ordre d'enderrocar el pont que unia les torres del palau del bisbe i la casa de l'Ardiaca, al·legant qüestions de seguretat pública. Els signants de l'ordre, Joan Angetiu i Jian Novellas, oferien al bisbe la possibilitat d'acreditar amb brevetat el dret de propietat del pont i així impedir-ne la demolició, però com que no aparegué cap escriptura de propietat, es donà acompliment a la disposició municipal.
El 1889, donat el mal estat que presentaven diverses parts de la torre i de la part posterior de la porta Bisbal, es va decidir traslladar la font pública que hi havia al peu de la torre. També es procedí al revestiment de les juntures entre els carreus amb un encintat i es substitueix la gran obertura en forma d'arc de mig punt de la torre Decumana per una finestra amb les muntants i llindes de pedra. A la part superior de la torre es va obrir una nova finestra geminada amb una columneta central.
El 1908 s'inicià la remodelació de la galeria del primer pis, on es col·locaren vitralls i es tancà l'espai obert a l'exterior. A l'interior, s'hi ubicà, ja tancada, la capella principal del palau. És també d'aquesta època la reconstrucció de l'«anticapella», també anomenada «Sala Cardenal Casañas».
Entre 1928 i 1929 es portà a terme un projecte signat per l'arquitecte diocesà Enric Sagnier i Villavechia, que tenia per objectiu recuperar la fesomia medieval del pati conformat originàriament per dues naus dels segles i i dues de principis del , enderrocades i reedificades a final del . Així se n'eliminen tots els elements barrocs i neoclàssics i d'altres es substituïren per elements medievalitzants, especialment les obertures. També s'enderrocà el cos d'obra i la marquesina de protecció de l'escala principal i es reconstruí amb un estil neoromànic. A l'interior es recuperaren els embigats de fusta que es pinten imitant els enteixinats medievals. De fet, bona part d'aquestes cambres van servir per allotjar els prelats que visiten Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal de 1929. També es referen tots els paviments del primer pis i se substituïren per mosaics hidràulics dissenyats pel mateix Sagnier. Afortunadament, aquest projecte neoromànic no s'executa a les façanes del carrer del Bisbe i de la plaça Garriga i Bachs, que van conservar la composició barroca i la decoració d'esgrafiats.
Amb motiu de l'esclat de la Guerra Civil el 1936, el palau restà abandonat i la Generalitat proposà convertir-lo en la seu de l'Arxiu Nacional de Catalunya, projecte que no es portà a terme.
El 1951, l'arquitecte diocesà Manuel Puig i Janer projectà una reforma del segon pis amb la ubicació de nous dormitoris i serveis sobre la muralla romana, i entre 1956 i 1958 foren enderrocades les cases que es trobaven adherides a la muralla romana pel costat de la casa de l'Ardiaca. Desaparegué així la configuració tradicional de la plaça Nova per a donar pas a l'àmplia avinguda de la Catedral, la qual cosa permeté contemplar la façana del cos del .
Entre 1972 i 1982 es va portar a terme la construcció de l'Arxiu Diocesà, segons el projecte de Joan Bassegoda i Nonell i enllestit en dues fases. Es preveia la conversió de la Sala de la Trinitat en una nova sala de consulta, motiu pel qual es refé totalment la coberta amb encavallades metàl·liques amagades per un cel ras de fusta. L'enteixinat de fusta del amb bigues decorades amb epigrafia àrab i heràldica feudal catalana, provinents de la conquesta de Mallorca, van ser traslladats al Museu Diocesà, a la Pia Almoina.
A partir del 1987 es realitzaren algunes reformes a la zona d'oficines a càrrec de l'arquitecte Cèsar Martinell i Taxonera, i el 1992, coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'arquitecte Josep Maria Botey es va fer càrrec dels treballs de restauració de les façanes de l'ala del que donen a la plaça Nova i al carrer de la Palla. El 1999 es restaurà íntegrament el Saló del Tron incloent-hi les pintures de Francesc Pla «el Vigatà», i el 2010, la restauració del parament de la torre romana, que s'inclou dins d'un pla estratègic d'actuació integral en tot el conjunt, coordinat per l'arqueòleg mossèn Robert Baró.
miniatura|esquerra|Quarteró núm. 46 de Garriga i Roca (c. 1860) miniatura|esquerra|Detall de la galeria del pati miniatura|esquerra|Esgrafiat de Sant Pacià miniatura|esquerra|Projecte de Lluís Domènech i Muntaner per a urbanitzar la Plaça Nova
Intervencions arqueològiques A conseqüència de les obres d'instal·lació d'un dipòsit de gasoil al subsòl del pati del palau arquebisbal, es va donar avís al Museu d'Història de la Ciutat de l'aparició d'un mur possiblement romà. Amb el permís de la Comisaría de Excavaciones, i a través del delegat de Belles Arts, es van portar a terme els treballs arqueològics per salvar les restes que quedaven. Així, es van poder documentar un total de cinc fosses de diverses dimensions entre finals del i mitjans del . En alguns casos es van recuperar materials de construcció i restes de pintures d'una construcció anterior, arrasada per la transformació urbana posterior, cap al .