El Front Iugoslau, també conegut com la Guerra d'Alliberament Popular Iugoslava (serbocroat: Narodnooslobodilački rat, Народноослободилачки рат; macedònic: Народноослободителна борба, Narodnoosloboditelna borba; eslovè:Narodnoosvobodilna borba o Narodnoosvobodilni boj), va ser un conflicte militar esdevingut a la Iugoslàvia ocupada durant la Segona Guerra Mundial (1941-1945) entre les forces de resistència iugoslaves, principalment els Partisans, i les Potències de l'Eix.
L'abril de 1941, el Regne de Iugoslàvia va ser envaït ràpidament per les forces de l'eix, quedant dividit entre Alemanya, Itàlia, Hongria, Bulgària i pels règims-titella de Croàcia i Serbia. Com a conseqüència, es van generar dos moviments de resistència, portant a terme una lluita de guerrilles: els Partisans, moviment republicà sota lideratge comunista, i els txètniks, milícia monàrquica i nacionalista sèrbia coneguda oficialment com l'"Exèrcit Iugoslau en la Pàtria". Aquestos dos moviments guerrillers, però, prompte van dirigir les seues actuacions l'un contra l'altre.
L'Eix va realitzar una sèrie d'ofensives dirigides a destruir els Partisans, cosa que va estar a punt d'ocórrer a l'hivern i primavera de 1943. Malgrat els contratemps, els Partisans van forjar-se un prestigi com a força de batalla, guanyant-se el reconeixement dels Aliats Occidentals, establint la base per a la fundació de l'Estat iugoslau de posguerra. Amb suport en logística, equip, formació, i poder aeri dels Aliats Occidentals, i de les tropes de terra soviètiques durant l'Ofensiva de Belgrad, els Partisans finalment van guanyar el control del país sencer i de les regions fronteres de Trieste i Caríntia.
El cost humà de la guerra va ser enorme. El nombre total de víctimes de guerra és disputat, si bé és generalment acceptada la xifra mínima d'un milió de persones. Entre les víctimes s'hi trobava la majoria de la població Jueva del país, part de la qual va morir en camps de concentració (p. ex. Jasenovac i Banjica) comandats pels governs-titella locals. El règim Ústaixa de Croàcia va portar a terme un genocidi contra les poblacions sèrbies, jueves i gitanes de Croàcia, mentre els txètniks portaven a terme la seua pròpia neteja ètnica en contra del Bosnians i Croats. Els alemanys van portar a terme execucions en massa de civils com a venjança per les activitats de la resistència (com p. ex. la Massacre de Kragujevac).
Context Un país amb una identitat incerta
Formació de Iugoslàvia La paraula "iugoslau" apareix a mitjans del en els cercles patriòtics croats i eslovens en lluita contra la dominació austríaca; originalment va substituir el d'"il·liris" que els austríacs havien prohibit l'ús. Després va donar nom a la "idea iugoslava", és a dir al projecte, madurat en cercles d'oposició a Àustria, d'una unió dels eslaus meridionals (serbis, croats, eslovens…) més enllà de les barreres lingüístiques i religioses.
Va ser després de la Primera Guerra Mundial que Iugoslàvia (literalment, «país dels eslaus de sud») es crea, en un territori que on actualment hi ha set estats europeus diferents: Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia del Nord i Kosovo. El Regne de Sèrbia, que es troba entre els victoriosos aliat, té l'oportunitat de reunir sota la seva autoritat no només tot el poble serbi -una part de la qual encara es trobava fora de la seva sobirania-, però també d'altres poblacions eslaves que vivien a Àustria-Hongria. A finals de 1918 es va fusionar amb el regne de Montenegro i després amb l'Estat dels eslovens, croats i serbis, una entitat efímera en la qual s'havien reunit diversos antics territoris austrohongaresos poblats per eslaus. Aquesta unió dona origen al regne dels serbis, croats i eslovens, el primer nom oficial de la monarquia iugoslava, que ara inclou tots els eslaus del sud-est d'Europa, tret dels habitants de Bulgària, així com diverses minories no eslaves (albanesos, alemanys, hongaresos, italians, turcs ...). Per tant, aquest nou estat resulta de la unió de terres històricament disputades, on moltes nacionalitats i comunitats religioses (ortodoxes, catòliques, musulmanes, jueves, etc.) s'enreden ; els territoris austrohongaresos annexionats després del final de la guerra se sumen als efectius conquerits abans del conflicte mundial per Sèrbia i Montenegro a costa dels otomans i els búlgars, durant les de 1912-1913.
A nivell religiós, els serbis i els montenegrins són essencialment ortodoxos, mentre que els eslovens i els croats són predominantment catòlics; a aquesta divisió s'afegeix la presència d'una gran minoria d'eslaus musulmans, heretada del domini otomà. En l'àmbit polític, el nou país és essencialment una continuació de la monarquia sèrbia, sobre la qual encara regna la dinastia Karađorđević: si es tracta oficialment de la concreció de la "idea iugoslava", de fet, està dominat políticament pels serbis. El 1921, es va adoptar una constitució centralista, en detriment de la solució federal exigida pel Partit Camperol Croat (HSS).
El primer governant iugoslau és el rei Pere I de Sèrbia, llavors greument malalt; el seu fill Alexandre I, ja regent durant molts anys, el va succeir en 1921, pocs mesos després de l'aprovació de la primera constitució. El nou país té com a prioritat construir una identitat nacional i una administració real de l'estat, mentre que el poder central té grans dificultats per imposar la seva autoritat als territoris les diferents economies que s'han d'integrar en un tot més gran. Els únics partits polítics buscant adreçar-se no a una nacionalitat determinada, sinó a tots els súbdits del regne, són els Demòcrates, que després formen el primer partit en nombre de vots; la Unió Agrària, que declina ràpidament; i el Partit Comunista de Iugoslàvia (KPJ, o PCY). Fundat el 1919, el KPJ va obtenir desenes de diputats durant l'elecció de l'Assemblea Constituent el novembre de 1920. Però, un mes després, un decret limita severament les activitats públiques del partit i prohibeix la seva premsa i els sindicats afiliats. L'agost de 1921, després que els comunistes intentessin matar el regent Alexandre i després assassinessin un exministre, el KPJ va ser prohibit.
Tensions internes i amenaces externes Iugoslàvia és, en els seus primers anys d'existència, un país amb una economia endarrerida, que coneix fortes desigualtats socials: certes regions, com Macedònia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina, mostren un retard important del desenvolupament. Des d'un primer moment, un dels principals factors de tensió política és el predomini, dins del nou estat, de les elits de l'antic regne de Sèrbia. Això es tradueix en una hegemonia dels serbis (que representen, comptant els montenegrins car molts es consideren a si mateixos serbis, el 39% de la població) en l'aparell administratiu, i notablement l'exèrcit, fins al punt que Iugoslàvia feia figura de la «Gran Sèrbia». A més, si bé Sèrbia pagava molt car la seva presència al camp dels vencedors de la guerra, alguns membres dels cercles governants de Belgrad tendeixen a considerar que els serbis es troben en un país conquerit a la resta de Iugoslàvia i que un gran nombre part dels altres pobles del regne, antigament austrohongaresos, pertanyen al camp d'enemics derrotats. La conseqüència és una hostilitat creixent cap al règim monàrquic entre molts croats –que constitueixen, després dels serbis, la nacionalitat més important del regne–, però també en altres comunitats com els bosnians (paraula que aleshores podria designar tots els habitants de Bòsnia i Hercegovina, però que es confon en gran manera amb els musulmans de la regió, com a comunitat ètnica i religiosa) o els eslovens. Les tensions entre nacionalitats són molt exigents, sobretot entre croats i serbis, essent el primer oponent a la dominació del segon: el 1928, Stjepan Radić, fundador del partit camperol croat, va ser fatalment ferit per un diputat montenegrí al recinte del Parlament. A les antigues possessions de l'Imperi Otomà, molts propietaris musulmans es veuen perjudicats per la reforma agrària, cosa que afavoreix els camperols serbis. La situació és més tensa a les terres preses pels otomans durant la Primera Guerra dels Balcans: a Kosovo, els albanesos no tenen drets i les seves revoltes són suprimides brutalment; els macedonis no es reconeixen com a poble i són considerats oficialment serbis.
Si Iugoslàvia es beneficia de la protecció del Regne Unit i de França, països poderosos però llunyans, les seves relacions amb els seus veïns immediats són difícils, fins i tot francament dolentes: coneix amb ells una sèrie de disputes més o menys greus per qüestions de territoris, fronteres o poblacions. Immediatament després de la Primera Guerra Mundial, va esclatar una disputa amb la presa de possessió d'Itàlia - a la regió d'Ístria, Venècia Júlia i Dalmàcia - dels antics territoris austrohongaresos poblats no només per italians, sinó també per eslovens i croats.. Els italians també reclamen Fiume i la seva regió. El tractat de Rapallo de 1920 que fixava la frontera entre els dos països, després la divisió el 1924 del territori de Fiume, no va acabar amb les tensions italo-iugoslaves. El règim de Benito Mussolini té efectivament visions sobre Dalmàcia, on viu una minoria italiana i on Itàlia ja té un exclavament, la província de Zara. La Itàlia feixista es dedica a una brutal «italianització» de les poblacions eslovenes de Venècia Júlia; també treballa, per envoltar millor els iugoslaus, per convertir en un estat satèl·lit Albània. Iugoslàvia també té disputes territorials amb Bulgària i Grècia sobre Macedònia, amb Hongria sobre la minoria hongaresa present en particular a Vojvodina, així com amb Albània sobre les regions poblades per albanesos, principalment el Kosovo, i amb Àustria sobre la zona de frontera.
miniatura|333|esquerra|Les banovines del regne de Iugoslàvia abans de 1939. En 1929, davant la incapacitat del sistema parlamentari a resoldre els problemes entre les nacionalitats, el rei Alexandre I deroga la Constitució i s'atorga poders dictatorials. El país pren per l'ocasió el nom oficial del regne de Iugoslàvia. El sobirà presenta efectivament la seva política com el camí cap al "Iugoslavisme", és a dir, a la unitat nacional. Va intentar, mitjançant una sèrie de reformes autoritàries, centralitzar el regne, però no va resoldre la qüestió de l'estat de les diverses comunitats, en particular els croats i els musulmans. El país està dividit en nou províncies o "banovines" (banovinas), abolint les antigues regions històriques i els departaments sense tenir en compte les herències històriques i les tradicions culturals. Els actuals territoris de Macedònia i Montenegro s'incorporen respectivament a la banovina de Vardar i a la de Zeta, mentre que la banovina de la Drave està formada per la major part de l'actual Eslovènia. Finalment, aquesta reforma no satisfà ningú: els croats veuen desaparèixer oficialment el mateix nom de "Croàcia", mentre que els serbis veuen els seus territoris històrics, inclosa la Sèrbia central, Vojvodina i Kosovo dividits entre quatre banovines.
Part dels nacionalistes serbis també participen en el moviment paramilitar txètnik (četnik, plural četnici)Mot signifiant littéralement, en serbo-croate, ou : on peut le traduire par (). - des del nom que va designar les bandes de combatents de la resistència fins a la dominació otomana - originalment compostes per veterans de les guerres dels Balcans i la Primera Guerra Mundial, aleshores més generalment militants nacionalistes. Si Alexandre I prohibí el 1929 les formacions txètniks de Sèrbia i Croàcia, a continuació, permet que n'hi hagi de manera informal. Els Txètniks, amb els seus principals líders Ilija Trifunović-Birčanin i després Kosta Pećanac, tenia al voltant de mig milió de membres i simpatitzants.