La història de la Unió Soviètica començà formalment el desembre de 1922, al subscriure's el Tractat de Creació de l'URSS entre les repúbliques socialistes soviètiques de Rússia, Belarús, Ucraïna i Transcaucàsica (Geòrgia, Azerbaidjan i Armènia), ja amb els bolxevics dirigint els soviets de cada nació i després de vèncer a la Guerra Civil Russa, posterior a la Revolució d'Octubre de 1917. Va dissoldre's el 1991, després del fracassat cop d'estat d'agost i que diverses repúbliques es declaressin independents. El 8 de desembre de 1991 Rússia, Belarús i Ucraïna constituïren la Comunitat d'Estats Independents, que marcà a la pràctica el final de la Unió Soviètica.
Primers anys
miniatura|esquerra|Pèrdues territorials assumides per la Unió Soviètica pel Tractat de Brest-Litovsk. Tot just consolidat el poder revolucionari, el II Congrés dels Soviets designà un Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin. El problema de la pau amb Alemanya motivà un primer enfrontament de Lenin amb "l'oposició d'esquerres" que, confiada en l'extensió de la Revolució per Europa, preconitzava la reconversió de les hostilitats amb Alemanya en una guerra revolucionària. Va prevaldre la posició de Lenin per assolir una pau immediata, i el 3 de març de 1918 Lev Trotski signà el Tractat de Brest-Litovsk, pel qual Rússia perdia Finlàndia i part dels seus territoris occidentals. L'estabilització del front exterior va permetre a Trotski, comandant de l'Exèrcit Roig, la desorganització de les temptatives revolucionàries de les regions perifèriques, fomentats per potències estrangeres.
Després de la derrota d'Alemanya a la I Guerra Mundial, Rússia envaí els territoris cedits anteriorment i denuncià el Tractat de Brest-Litovsk; però els Aliats reaccionaren amb un increment de l'ajut contrarevolucionari i tropes txeques, turques i britàniques col·laboraren amb els russos blancs i els cosacs en els propòsits de la restauració monàrquica.
El 1920, el govern de Moscou va reconèixer la independència de les Repúbliques Bàltiques i de Finlàndia, i va haver de cedir part de Belarús i Ucraïna a Polònia. Davant la impossibilitat de derrotar militarment al règim soviètic, els països capitalistes decidiren establir un "cordó sanitari" que paralitzés la propagació revolucionària. La situació de la guerra civil i del desmantellament de la indústria provocaren les mesures econòmiques del "comunisme de guerra" (nacionalització de les empreses i del comerç intern i extern), generant una caiguda estrepitosa de la producció agrícola. Per recuperar l'economia, Lenin procurà corregir els desajustaments i apaivagar el descontentament camperol mitjançant la Nova Política Econòmica (NEP), presentada al març de 1921, que permetia transitòriament el manteniment de formes econòmiques d'un cert capitalista.
Després del IV Congrés dels Soviets, celebrat el 1918, el Partit Socialdemòcrata, també anomenat bolxevic, adoptà la denominació de Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS); els socialrevolucionaris i els menxevics en van ser expulsats dels organismes oficials i s'instituí un rígid centralisme en l'organització del Partit i en l'administració del país. Simultàniament s'acordà una autonomia lingüística i cultural totalment autònoma per a les regions diferenciades.
Però la desaparició de les divergències polítiques exteriors no negà l'existència de diverses tendències dins del Partit. Canalitzades inicialment per Lenin, aquestes es desbocaren en el moment de la seva successió el 1924.
L'Estalinisme
Stalin i Trotsky L'oposició entre Stalin i Trotsky transcendia d'un conflicte personal per mostrar dues concepcions diferents del desenvolupament del socialisme, va concloure a favor de Stalin, qui comptà amb el suport de Zinóviev i de Kàmenev. Un cop Trotsky havia quedat marginat (gener de 1925), "l'edificació del socialisme en un únic país", dirigida per Stalin, requerí l'eliminació d'oponents de dreta i esquerra, i l'existència al Komintern d'una estratègia -internacional que fes coincidir els interessos del moviment comunista amb els de la mateixa Unió Soviètica. Veient derrotada la seva postura, Trotsky va haver d'exiliar-se a Mèxic, on va ser assassinat el 1940 pel català Ramon Mercader.
La industrialització de la Unió Soviètica El 1928, davant l'evident estancament de la Nova Política Econòmica, hostilitat de Polònia i del risc de guerra amb Gran Bretanya,Haslam, Jonathan: Stalin and the German Invasion of Russian 1941: A Failure of Reasons of State?, International Affairs, Vol. 76:1 (2000) Stalin dirigí el Gosplan, la Comissió de Planificació General de l'Estat, un òrgan estatal responsable de dirigir l'economia socialista vers una industrialització accelerada. A l'abril del 1929, el Gosplan llançà dos projectes conjunts que començaren el procés d'industrialització de l'Estat. Basant-se en plans previs de Trotski, el Gosplan elaborà el primer Pla Quinquennal o Piatiletka (1928-1932), que introduí una rigorosa planificació que donà prioritat a la indústria pesant sobre la de béns de consum. L'Estat nacionalitzà la major part de les empreses, posant en marxa un extens programa per assolir una ràpida industrialització, mentre que a l'agricultura tenia lloc la col·lectivització forçosa de la guerra. miniatura|esquerra|Stalin el 1942 El país passà de ser una societat agrària a industrial en un període molt curt, però a l'hora es produïren penúries econòmiques: la col·lectivització va ser altament rebutjada pels kulaks, mentre que l'Estat s'apropiava de les collites, en particular a Ucraïna, on es provocà el genocidi denominat Holodomor, amb l'objectiu d'evitar que els camperols se les quedessin il·legalment. Aquest conflicte econòmic derivà en una repressió estatal sistemàtica, en la qual s'estima que van morir diversos milions de kulaks, tant en enfrontaments armats com en camps de concentració. Malgrat la forta oposició, cap al 1936 prop del 90% de l'agricultura estava col·lectivitzada, la qual va conduir a una caiguda catastròfica en la productivitat ramadera, que no recuperà el nivell de la NEP fins al 1940.
Per assolir les metes proposades, es va sotmetre als obrers a jornades de 16 a 18 hores diàries (sota l'amenaça de ser processats per traïció) en pèssimes condicions laborals. S'estima que prop de 127 mil persones van morir entre 1928 i 1932. La producció de ferro colat, necessari per al desenvolupament de la inexistent infraestructura industrial, passà de 3,3 a 10 milions de tones anuals. La producció de carbó també ascendí exitòsament de 35,4 a 75 milions de tones, i la producció de ferro augmentà de 5,7 a 19 milions de tones. Basat àmpliament en aquestes xifres, el Pla Quinquennal s'havia assolit en un 93,7%, mentre que les parts dedicades a la indústria pesant van acomplir-se en un 108%. Stalin declarà el pla com un èxit per al Comitè Central al desembre de 1932.
L'emulació socialista que acompanyà les fites econòmiques no va estar excenta d'un culte a la personalitat de Stalin, els excessos del qual serien posteriorment denunciats; i d'una brutal violència cap a tot aquell que s'oposés als plans del règim. L'oposició dins del Partit es considerà relacionada amb les classes indòcils i hostils al socialisme. Acusats de suposats contactes amb emigrats trotkistes i espies estrangers, importants figures del Partit (Zinóviev, Kàmenev, Bukharin, Ríkov, Iagoda, etc.) van ser jutjats als anomenats Judicis de Moscou (1936, 1938 i 1939) i executats. Les "purgues" contra l'oposició van culminar, a més, amb l'eliminació de gairebé 30.000 oficials de l'Exèrcit Roig.
L'acceleració del rearmament, motivada per la creixent agressivitat del règim d'Adolf Hitler, condicionà la programació del Segon Pla Quinquennal (1933-38). Simultàniament, la prevenció d'un acord entre Alemanya i les potències occidentals davant l'URSS obligà a Stalin a adoptar una política conciliadora cap a les democràcies burgeses (manifestada en la seva actitud durant la guerra d'Espanya i en la creació dels Fronts Populars) i cap a l'Alemanya Nazi, fins al punt de signar el 1939 un pacte de no-agressió amb Alemanya, miniatura|Signatura del Pacte germano-soviètic de no-agressió (el Pacte Mólotov-Ribbentrop).
A partir d'aquell moment la Unió Soviètica aconseguí un desenvolupament industrial i econòmic a temps per a la Segona Guerra Mundial, sent la principal recompensa que va obtenir amb la industrialització a marxes forçades.
Exèrcit Roig i preguerra
Les guerres contra Polònia i Finlàndia, complementat amb l'afusellament o l'exili de gran part de la jerarquia de l'Exèrcit Roig a les purgues, deixà la defensa nacional en un estat temible. Aquesta situació va ser detectada per Hitler; però ni ell ni Stalin desitjaven un enfrontament immediat. Hitler preferí assegurar el Front Occidental abans d'atacar la Unió Soviètica per evitar una guerra en dos fronts simultanis. Stalin, pel seu costat, encara havia de posar a punt a l'Exèrcit Roig mitjançant la lleva forçosa i l'increment de material bèl·lic, la qual cosa requeria un període relativament llarg. A més, Stalin pensà que una aliança amb l'Alemanya Nazi li donaria via lliure per reconquerir antigues terres russes (les Repúbliques Bàltiques, Finlàndia i Moldàvia).
La Gran Guerra Patriòtica
Al produir-se la invasió de la Wehrmacht sense prèvia advertència al juny de 1941, que portà la guerra fins a les portes de les principals ciutats soviètiques (Leningrad, Stalingrad i Moscou) es fomentà una exaltació del patriotisme ruso-soviètic.
L'Exèrcit Roig, recolzar en conjunt per la població civil, aconseguí detenir l'avanç alemany. Amb la victòria sobre l'ocupació alemanya a Stalingrad el 1943, la moral de l'exèrcit soviètic s'aixecà; assolint-se les reconquestes de Minsk, Kursk i Khàrkiv. Després de l'ofensiva soviètica s'aconseguí expulsar els alemanys del territori soviètic, aconseguint-se capturar Berlín a l'abril de 1945.
Els resultats de la guerra van ser desastrosos, tant pel que fa a les pèrdues humanes com materials. De fet, la Unió Soviètica va ser el país que va patir més víctimes durant la Segona Guerra Mundial (aproximadament 27 milions). Malgrat això, la Unió Soviètica aconseguí guanyar políticament, car s'annexionà uns 500.000 km² de territori i exercí domini polític a les nacions alliberades dels nazis en que ara seria la seva esfera d'influència).
La nova relació amb els governs aliats (que a les conferències de Teheran de 1943 i Potsdam de juliol de 1945 concediren una zona d'influència política a l'URSS) aconsellà a Stalin la dissolució del Komintern (maig de 1943). El caràcter socialista dels règims que van anar establint-se un cop finalitzada la guerra a l'Europa Oriental acabà amb l'aïllacionisme politico-geogràfica de l'URSS.
La nova inquietud de les potències occidentals va ser exposada en la "Doctrina Truman" del 12 d'abril de 1947, que preconitzà la necessitat d'aturar "l'expansió soviètica", iniciant així el que seria anomenat "Guerra Freda".
La Guerra Freda
miniatura|Nikita Khrusxov (dreta), creador de la doctrina de la "coexistència pacífica" amb el bloc occidental. A la foto s'entrevista amb el President estatunidenc John F. Kennedy. Stalin reaccionà instituint a l'octubre del mateix any el Kominform. El trencament de relacions amb Iugoslàvia (1948) va veure's equilibrat pel triomf de la Revolució Xinesa el 1949, que va estendre a l'Extrem Orient asiàtic la influència soviètica.
La canonització oficial de les teories de Lissenko (lisenkoïsme) simbolitzà la presència d'un cert dogmatisme cultural, però no es repetiren les depuracions de la dècada de 1930. El Quart i el Cinquè Plans Quinquennals seguien donant prioritat a la indústria pesant i a les grans obres d'infraestructura. El desenvolupament econòmic permetia a la Unió Soviètica convertir-se en potència nuclear (el 25 de setembre de 1949), acabant així amb el monopoli nuclear estatunidenc.