La Monarquia Absoluta Borbònica fou la monarquia absoluta establerta a Espanya sota el domini de la dinastia borbònica des de la fi de la Guerra de Successió Espanyola fins al regnat de Ferran VII d'Espanya el 1833. La Monarquia Absoluta Borbònica no és hereva de la Monarquia Hispànica, sinó el resultat de la seva destrucció.
L'arribada dels borbons
Felip V va accedir al tron espanyol en virtut del testament del seu besoncle, Carles II, enfrontant-se a la casa d'Habsburg. Castella va acceptar immediatament el nou rei, però els regnes de la Corona d'Aragó, proclius en un primer moment, van adherir-se a la causa d'arxiduc Carles. Felip V només comptava amb el suport de França i dels propis castellans, contra l'hostilitat de la resta, especialment aragonesos, austríacs, britànics i neerlandesos, temorosos que s'establís a Espanya una monarquia de tall absolutista a l'estil francès. La victòria va ser per als partidaris de Felip V i els Tractats d'Utrecht el 1713 i de Rastatt el 1714 van posar fi al conflicte, no sense greus pèrdues per a la corona en territori europeu. La instauració dels Borbons va portar a la signatura dels anomenats Pactes de Família amb França que dominarien tota la política internacional espanyola al llarg del .
En represàlia, Felip V va abolir els Furs d'Aragó i València el 1707 desitjós d'evitar al futur els conflictes territorials que havien sacsejat els Àustries, i va imposar el Fur de Castella, igual que a Catalunya. Les Corts d'Aragó, les de València i les de Catalunya van deixar successivament d'existir, i les Corts de Castella es van convertir de fet en les Corts espanyoles. Felip V va premiar la lleialtat de Navarra i les províncies Vascongadas a la seva causa en mantenir els seus furs. La nova regulació es formularà a través de diverses resolucions com els Decrets de Nova Planta i es van crear les manufactures reials
Implantació de l'Absolutisme
miniatura|esquerra|Portada de l'edició impresa d'un dels Decrets de Nova Planta Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l'inici del seu regnat que implantaren l'absolutisme a la monarquia d'Espanya. Amb aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví. El sistema de govern de la monarquia espanyola basat en consells deliberatius i col·legiats –règim polisinodial– quedà extingit i s'imposà un règim de secretaries d'Estat executiu i jeràrquic que es fonamentava en darrer terme en la reial voluntat del monarca com a font de tota sobirania. Així mateix invocant el «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de reduir tots els seus dominis a les lleis de Castella foren abolits els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d'Aragó i van quedar derogades també les institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. D'aquesta manera la monarquia d'Espanya que s'havia forjat com una monarquia composta quedà reduïda a un corpus jurisdiccional únic, uniforme, i centralitzat en la reial voluntat del monarca, quedant-ne al marge però els territoris de Navarra, Vascongades i Aran, que per la seva fidelitat a la Casa de Borbó preservaren el seu estatus jurídic –drets històrics–. Aquestes lleis prenen el nom d'uns Reials Decrets específics que establien una «Nova Planta» –nova estructura– per a les institucions existents a fi de reduir-les a l'absolutisme. La monarquia absoluta borbònica resultant fou organitzada territorialment en 21 províncies, dividides al seu torn en corregiments. Als estats de la Corona d'Aragó la Nova Planta de les Reials Audiències les posà sota la presidència del Capità General de l'Exèrcit, i esdevingueren les institucions d'administració territorial a través de les quals s'executava la «reial voluntat» del monarca. Parell a la seva funció executiva continuaren desenvolupant la seva tasca judicial a partir del dret civil propi, excepció feta de València on s'instaurà el dret civil castellà.
Austriacisme persistent miniatura|Record de l'Aliança, publicat el 1736, el «22º any de la nostra esclavitud». El 1719, en el marc de la Guerra de la Quàdruple Aliança, el coronel Pere Joan Barceló i Anguera «el Carrasquet» cabdellà diverses partides de miquelets per intentar provocar un sollevament general a Catalunya, però el 1725 es firmà el Tractat de Viena que reconeixia lstatu quo d'Utrecht i Rastatt. Malgrat això la implicació de Felip V en la Guerra de Successió Polonesa (1733-1738) degut als Pactes de Família borbònics desencadenà les esperances dels austriacistes per a recuperar la «Llibertat de Catalunya» i es publicà l'opuscle Via fora els adormits. Aquest és una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus, i reivindica la creació d'un domini català que amb utilitat de l'Europa pot reviure, o bé la creació d'una república lliure de Catalunya. El 1736, el «22º any de la nostra esclavitud», sortia publicat un altre opúscle titulat Record de l'Aliança, un missatge dels catalans adreçat al rei Jordi I d'Anglaterra, desafeccionat, però encara aliat segons el pacte de Gènova de 1705, on es recorda a Anglaterra l'aliança pactada per la llibertat de Catalunya i de tota la monarquia d'Espanya, i demana que sigui reactualitzada i proposa com a alternativa la creació d'una Republica Libera de Cathalunya. Inclús des de les mateixes files borbòniques, el 1760 els diputats representants de les capitals de l'extinta Corona d'Aragó (Saragossa, València, la ciutat de Mallorca i Barcelona) presentaren conjuntament la Representació de Greuges (Memorial de Greuges) aprofitant les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya. El memorial contenia una denúncia de diversos crítiques a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pel Consell de Castella i els castellans a la Corona d'Aragó, i la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir als càrrecs de Castella. Per això feien una defensa i exaltació dels aspectes positius del sistema anterior a la Nova Planta i de la seva justícia, i reclamaven la igualtat de representació entre els regnes, contra la discriminació de la Corona d'Aragó. Hi eren importants les referències a la discriminació dels catalanoparlants i als inconvenients que els funcionaris castellans no sabessin el català. En contraposició a aquestes reivindicacions, en aquelles Corts els representants de la capital històrica de Castella, Burgos, exigiren que els representants de la Corona d'Aragó seguessin a la darrera fila, darrere de tots i separats dels de Castella.
Els problemes de l'Imperi colonial
Espanya va trobar problemes al llarg del amb la Gran Bretanya pel domini de l'oceà Atlàntic i el comerç d'esclaus amb Amèrica. Uns anys després del setge de Cartagena d'Índies (1741), en què els espanyols, amb el comandament del general Blas de Lezo varen derrotar els anglesos (cosa que va suposar el final del que aquests van cridar la guerra de l'orella de Jenkins), Ferran VI, conscient que, tot i la derrota, Gran Bretanya podria amenaçar la superioritat naval espanyola, comença una renovació i modernització de l'Armada, el que seguirà fent Carles III, gràcies a comptar amb marins molt competents, entre els quals destaquen Jorge Juan i Antonio de Ulloa. Durant la Guerra dels Set Anys (1762), aliada amb França, Espanya prossegueix el seu enfrontament amb la Gran Bretanya. Al Tractat de París, Espanya cedeix la Florida a Anglaterra, a canvi de la Louisiana, que perd França; encara que més tard (1783), el virrei de Nova Espanya, Gálvez, recupera la Florida per a Espanya. Carles III també intentarà recuperar Gibraltar sense aconseguir-ho, encara que el 1782 va recuperar Menorca, que es trobava en mans angleses des del Tractat d'Utrecht. També hi va haver notícies que els russos havien creuat l'estret de Bering i, després d'instal·lar-se a Alaska, baixaven per la costa d'Amèrica cap a les possessions espanyoles del Pacífic, de manera que es va organitzar una expedició amb José Esteban Martínez i Gonzalo López de Haro el 1789, per aturar l'avanç rus a Nutka (descoberta per Juan José Pérez Hernández el 1774).
L'Església i l'absolutisme Els il·lustrats espanyols tenien un concepte singular de l'Església catòlica. D'una banda la feien responsable del fracàs del desenvolupament racional de les nacions, per una altra, no acabaven de trencar amb aquesta, mantenint una relació que qüestionava només la teologia tradicional. Així, enfront de l'autoritat eclesiàstica, contraposar la raó i el desig d'obtenir la felicitat dels homes. Per l'església reclamaven un paper més auster, més íntim i personal. Aquesta diferenciació entre l'àmbit privat i el públic, va accentuar el principi de separació entre la mateixa Església i l'Estat o la Corona. L'Església es trobava en aquest període en un moment de qüestionament de l'autoritat papal gràcies al continu desenvolupament de les teories del regalisme cap a l'establiment d'esglésies nacionals independents de Roma. Una sèrie de bisbes, anomenats jansenistes (encara que molt poc tinguessin a veure amb les doctrines de Cornelius Jansen) constituïen un grup d'idees avançades i partidaris del regalisme, de manera que el poder polític il·lustrat, nomenés bisbes afins a les idees de modernització. Entre ells hi ha Fèlix Torres Amat, Felip Bertran (aquest, deixeble de Mayans, bisbe de Salamanca i Inquisidor general), José Climent o Antonio Tavira Almazán, que es van afrontar tots a l'església més conservadora i partidària de la preeminència del papa.
La irrupció dels jesuïtes amb el que es va anomenar «una moral relaxada», va aixecar l'ànim dels eclesiàstics tradicionals contra ells. Espanya no va ser aliena a aquest moviment. Els jesuïtes s'havien estès per les universitats i centres educatius d'Espanya, França i Portugal principalment. La seva actitud crítica davant la filosofia aristotèlica, el desig d'incorporar els nous coneixements tècnics i l'extensió del seu treball a totes les classes socials que en part xocaven amb l'església tradicional, fidel a Roma, però només aparentment, ja que els jesuïtes tenen entre els seus vots l'obediència cega al papat. Els conservadors van realitzar una persecució implacable de les idees innovadores, sense l'instrument de la Inquisició, en mans dels jansenistes, i es va tractar de controlar la tasca dels jesuïtes com a missioners a Amèrica, sospitosos de preconitzar idees alliberadores. El Motí d'Esquilache contra el Marquès després de la fam de 1766 va posar en escac la Corona, que va buscar la culpa en els jesuïtes com conspiradors dels successos. Expulsats de Portugal i França, Carles III va trobar una oportunitat única d'expulsar també d'Espanya el 1767 i confiscar els seus béns, recolzat per Felipe Bertrán. Les idees noves de la Il·lustració van tenir el seu inici en aquestes apropiacions. Tradicionalment l'Església catòlica a Espanya havia tingut un paper fonamental en la política. Durant la Guerra de Successió, el clergat de Castella va donar suport als Borbons com si es tractés d'una croada. En compensació, van rebre de la mà de la Corona grans extensions de territoris per al govern dels bisbes i abats que, com terratinents, aportaven grans sumes al sosteniment de l'Estat. Com a mínim una cinquena part dels ingressos que tenien per origen l'economia agrícola castellana procedien de terres en govern de l'Església. Això no obstant, la Corona va tractar de controlar l'església espanyola. El papa Climent XI havia donat suport als Àustries i els Borbons no volien deixar a les seves mans el privilegi d'elecció dels bisbes, així que van fomentar i protegir el regalisme a l'església. Així, el 1753 se signa el primer Concordat entre l'Església i l'Estat que permet a la Corona l'elecció dels bisbes.
Regnat de Carles III