Puno és una de les 25 regions del Perú. Limita a l'est amb el Departament de La Paz (Bolívia), al nord la Regió de Madre de Dios, a l'oest les regions de Cusco i Arequipa, al sud-oest amb la de Moquegua i al sud amb la Regió de Tacna. La capital és la ciutat de Puno, als marges del llac Titicaca.
El departament i regió de Puno està ubicat a l'extrem sud-est del Perú, entre els 13°00'00" i 17°17'30" de latitud sud i els 71°06'57" i 68°48'46" de longitud oest del meridià de Greenwich. Compta amb una extensió territorial de 71.999 km² (6,0% del territori nacional del Perú) i és el cinquè departament més gran a l'àmbit nacional. Limita pel nord amb la regió de Madre de Dios, per l'est amb l'estat de Bolívia, pel sud amb la regió Tacna i Bolívia i per l'oest amb les regions peruanes de Moquegua, Arequipa i Cusco.
El territori de Puno comprèn 43.886,36 km² de muntanya (61,0%), 23.101,86 km² de zona selvàtica (32,1%), 14,5 km² de superfície insular (0,02%) i 4.996,28 km² (6,9%) que corresponen a la part peruana del llac Titicaca. La regió abasta un perímetre fronterer de 1.108 km, que representa l'11% de la línia de frontera del Perú.
Divisió administrativa La regió està subdividida en 13 províncies i 110 districtes, Província de Puno, 15 districtes, Província d'Azángaro, 15 districtes Província de Carabaya, 10 districtes Província de Chucuito, 7 districtes Província d'El Collao, 5 districtes Província de Huancané, 8 districtes Província de Lampa, 10 districtes Província de Melgar, 9 districtes Província de Moho, 4 districtes Província de San Antonio de Putina,5 districtes Província de San Román, 5 districtes Província de Sandia, 10 districtes Província de Yunguyo, 7 districtes
Geografia Si es parteix en un tall imaginari transversal del territori peruà a l'alçada del paral·lel 16, el perfil ens mostra que, a partir del riu Majes, una elevació molt brusca remata una plana de topografia poc accidentada. Sobre aquest gran altiplà, malgrat trobar-se interromput per algunes valls profundes és, en general, una superfície de relleu suau i uniforme en un paisatge què, a diferència de la majoria dels paisatges andins, no troba obstacles en la cerca de l'horitzó.
Al Collao, l'altiplà s'estén des de la regió del Cuzco gairebé 800 quilòmetres cap al sud, fins al llac Poopó, a Bolívia, a una altitud que oscil·la entre els 4.200 i els 4.600 metres sobre el nivell del mar. A manera d'un colossal amfiteatre, aquest vast escenari es troba flanquejat, cap al nord-est, per la serralada Oriental, muntanya de topografia molt escarpada, seccionada per valls profundes i congostos que donen lloc a alineaments com la serralada de Carabaya amb imponents pics, com l'Allin Ccápac (5.850 m), el Ritipata (5.350 m) o el Balansani (5.354 m) i cap al nord-oest, pels cims nevats de la Serralada Occidental entre d'altres, el Cunurana (5.420 m), el Lamparasi (5.327 m)), i la cadena volcànica de la qual formen part l'Ubinas (5.672 m) i el Tutupaca (5.815 m).
L'altiplà és actualment una superfície d'erosió típica. El seu origen cal situar-lo al Terciari superior, fa uns 20 milions d'anys, quan amb prou feines s'elevava entre els 2.000 i els 2.500 metres sobre el nivell del mar. La seva actual altura és producte d'un espectacular procés que s'inicia a finals d'aquest període és a dir al Miocè tardà o al Pliocè, després d'haver estat per molts milions d'anys una superfície de topografia madura, i continua durant el Quaternari. Aleshores alguns dels seus rius desaiguaven a l'oceà, però com a resultat de la seva elevació i de les serralades que el resguarden, avui l'altiplà forma una conca muntanyosa sense cap altre desguàs per a aquests corrents que el dels seus llacs Titicaca i Poopó.
La part sud del Collao acull la depressió del Titicaca, d'origen tectònic, que corre del nord-oest al sud-est per més de tres-cents quilòmetres, amb una amplada de fins a cent quilòmetres, i al centre de la qual es troba el llac del mateix nom. Aquí la uniformitat del terreny és, si és possible, més gran, ja que aquesta és una zona d'extenses planes al·luvials cobertes de pastures i matolls, com les de Lampa, Juliaca i Ayaviri.
Des del punt de vista geològic, l'últim gran canvi actualment perceptible a l'altiplà es va produir fa mig milió d'anys, època en què el gran llac central, anomenat Ballivián, va començar el drenatge i es va fragmentar originant els actuals Titicaca, Poopó i altres llacs menors.
La història geològica del Collao es remunta a cinc-cents milions d'anys, època en què comença a sorgir del fons marí. Fa aproximadament tres-cents milions d'anys, s'inicia la formació de les que serien les serralades Oriental i Occidental, l'aixecament de les quals va ser lentíssim i es va produir al Cretaci. Es contemplen successius plegaments batejats amb el nom de “fase peruana”, fa uns 100 milions d'anys, durant el Cretaci superior; "fase incaica", cap a l'Eocè terminal, aproximadament fa 60 milions d'anys; “fase quítxua”, durant el Miocè inferior, farà uns 15 milions d'anys; i la “fase tardiandina”, al Pliocè, fa 3 milions d'anys. Aquestes orogènies van acabar modelant la morfologia actual de l'altiplà, en el qual trapuen els gresos, calcàries, quarsites, lutites i roques cristal·lines com a testimoni de la història geològica.
Dels 72.382 quilòmetres quadrats del departament de Puno, aproximadament el 70% estan ocupats per l'altiplà del Collao. El 30% restant el constitueixen els terrenys muntanyosos i la zona de selva que limita amb Madre de Diós.
Aquesta última, integrada a les províncies de Carabaya i Sandia, està separada de l'altiplà per la serralada de Carabaya que reparteix les aigües, en direcció sud, cap al Titicaca, i cap al nord, en direcció a la conca amazònica i és, a l'anomenada zona subandina, un territori muntanyós de topografia molt accidentada, cobert per una vegetació boscosa de tipus tropical, i més a cap a l'est, a prop ja de Madre de Diós, per un territori de selva baixa. Són dues regions absolutament diferents però que han estat integrades en un únic departament només per necessitats d'ordre administratiu.
L'altiplà de Puno Com hem dit al Titicaca, donaran tots els rius de l'altiplà, a excepció del Desaguadero, que més aviat surt del gran llac i porta les seves aigües al Poopó. Els més importants són a la part peruana, i entre ells destaquen, per la seva extensió, l'Azángaro, que té un recorregut de 300 km i neix al nevat Ananca, a 5852 msnm; i, pel cabal, el Ramis, que recorre des de l'oest 70 km; el Coata, amb 50 km, que arriba des del nord; i la clau, de 70 km de llarg i que baixa del sud-oest i forma un immens delta en desembocar al llac. La importància d'aquests rius en la configuració del relleu de l'altiplà és menor. No han excavat valls profundes i només les seves inundacions periòdiques alteren lleument el paisatge. Més que per valls, l'altiplà s'ha de dividir per zones segons la proximitat del llac: la dels voltants del llac i "la puna" pròpiament dita. Aquesta última es troba coberta de cascaix o d'un mantell d'Ichu adaptant-se al vent tallant típic d'aquestes altituds. "La puna", només apta per al pasturatge, és un paisatge desproveït d'arbres i gairebé desert, en què prima notòriament la dimensió horitzontal, un erm que provoca l'efecte de desolació que ha impressionat tants viatgers i que se sol generalitzar a tot el departament. A la regió propera al llac, en canvi, hi ha els llocs més poblats,
Com a tota la regió, les temperatures oscil·len fortament entre el dia i la nit. La temperatura mitjana del Collao és superior a 0 °C i inferior a 7 °C. Les màximes oscil·len entre 15 °C i 22 °C i les mínimes van de 9 °C a 24 °C. La sensació de fred també pot variar molt de l'ombra al sol, i fins i tot pel pas d'un núvol quan la llum solar s'atenua. A l'època de pluges, a les zones altes són freqüents la neu i la calamarsa.
La temporada de pluges comença a l'octubre i dura fins al maig. Aleshores el paisatge, abans de tons grisos i marrons, es torna verd. No obstant, la desolació torna a instal·lar-se entre juny i setembre, època en què les pluges són escasses.
Per descomptat, aquest contrast s'accentua en els anys en què es produeix el fenomen d'El Niño, que porta abundants precipitacions a la costa nord, en tant que ocasiona a la zona de la serra i especialment a Puno, una terrible sequera.
Els recursos hídrics de l'Altiplà comprenen també un conjunt de llacunes com les d'Asillo o Lampa, la més extensa de les quals és la llacuna d'Arapa, restes totes del primitiu llac Ballivián, antecedent més extens del Titicaca. També cal esmentar els aiguamolls a la rodalia del llac i a les desembocadures dels rius, la importància dels quals per a la ramaderia és gran.
Selva de Puno Cap al nord, al límit amb el departament de Madre de Dios, Puno comprèn territoris molt diferents dels del "Altiplà". Una estreta franja de regió quítxua i una altra una mica més àmplia de yunga fluvial donen pas, al llarg de les províncies de Sandia i Carabaya i seguint el curs del riu Tambopata, a una de selva alta o Ruparupa, ja al vessant nord-est de la serralada Oriental. Una mica més avall per una petita secció de selva baixa el riu Heath. En aquest brusc descens cap a la plana amazònica, el clima va canviant de fred a temperat i a càlid, i naturalment el paisatge humà. L'home de l'Altiplà ha explotat des d'antic aquests territoris per a obtenir-ne la coca, objectes exòtics, i potser or dels seus rics tolls,
Clima En general, el clima de Puno varia entre fred i càlid. A les ribes del llac Titicaca i a les valls formades pels seus afluents fins als 4. 000 m s.n.m. és fred, encara que temperat per la influència del llac. A més altitud és molt fred i glacial, mentre que a la selva el clima és càlid amb abundants precipitacions i temperatures molt superiors a les de la serra. La temperatura mitjana màxima és de 22 °C i la mínima de 1,4 °C. Les precipitacions a l'altiplà obeeixen a una periodicitat anual de quatre mesos (desembre a març); tanmateix, aquesta periodicitat, malgrat determinar les campanyes agrícoles, pot variar segons les característiques pluvials de l'any, originant inundacions o sequeres, així com la presència de glaçades i pedregades.
Història En l'antiguitat, l'altiplà del Collao estava habitat per grups aimara (Collas o Qolla, Zapanas, Kallahuayos i Lupacas). Els quítxues van arribar després. Segons el cronista Inca Garcilaso de la Vega, aquests temps antics coincideixen amb la llegenda de Manco Cápac i Mama Ocllo, que van sorgir de les aigües del llac Titicaca per fundar l'Imperi Inca.
La cultura aimara, també coneguda com Putina, va ser la cultura prehispànica més important i influent de la regió.
Durant el virregnat, Puno era la ruta obligada dels viatgers que anaven a Potosí (Bolívia). El 1668, el virrei Comte de Lemos va establir San Juan Bautista de Puno com a capital de la província de Paucarcolla. Més tard, es va anomenar San Carlos de Puno, en honor al rei Carles II d'Espanya .
El 1870 es va instal·lar la ruta ferroviària Arequipa-Puno i es va iniciar la navegació al llac Titicaca.
L'any 2007, un meteorit va impactar a la regió, provocant una malaltia generalitzada entre els habitants. Es desconeix la causa exacta de la malaltia, però s'especula que és el resultat de la contaminació amb arsènic o altres productes químics tòxics que podien haver estat alliberats per la calor generada per l'impacte.
Població