Els viromandus o veromandus (en llatí el nom apareix en diverses formes, les més emprades de les quals són Viromandui o Veromandui) foren un poble celta de la Gàl·lia Belga. Cèsar diu el 57 aC que podien mobilitzar deu mil homes armats, però sembla que es refereix als que podien moure en conjunt amb els veliocasses. La ciutat de Vermand deriva també el nom d'aquest poble.

Etimologia Es poden reconèixer dins el nom dels Viromandui els termes gals viro i mandus. Aquest darrer significa «cavall», «pony», però el primer té dos significats diferents: «home» o «veritable». Els Viromandui tant poden ser, doncs, els homes-cavalls (els Centaures) com els autèntics-cavalls. El primer significat sembla més versemblant per al nom d'un poble, oimés considerant que el tema dels cavalls amb cap humà és molt comú entre els celtes (especialment a les monedes de la Gàl·lia occidental), amb una referència guerrera molt probable.

S'han aportat altres possibles interpretacions, com ara «homes petits» o «els que aplanen els homes».

Història Els viromandus són esmentats per primer cop per Juli Cèsar. El 57 aC foren part de la confederació de tribus belgues i van atacar als romans aliats al nervis i als atrebats, però foren derrotats a la batalla del Sabis (que podria ser el Sambre o el Selle) per l'onzena i vuitena legions. Juli Cèsar els esmenta tres vegades a De Bello Gallico, II, 4, 6, II, 16,2 i II, 23,4. Després apareixen diverses vegades: a la Periochia, derivada de Tit Livi; a Plini a la seva Història natural; a Claudi Ptolemeu a la seva Geografia; a Orosi, 7, 1); a l'Itinerari d'Antoní (com Augusta Veromanduorum); a la Taula de Peutinger (Augusta Viromuduou); i a la Notitia Galliarum (Civitas Veromand[u]orum). En inscripcions apareix el poble o la població cinc vegades.

Territori Ocupaven la vall del Somme fins a l'Oise. El territori limitava a l'oest amb els ambians i els atrèbats, amb els suessions al sud, i amb els nervis al nord. La ciutat principal fou l'anomenada (ja sota domini romà) Augusta Veromanduorum (Sant Quintí o Saint-Quentin) a la vora del Somme (departament de l'Aisne). Al baix imperi s'esmenta una Civitas Veromandorum que seria Vermand. El bisbat de Vermandois va existir sobre l'antiga civitas Viromanduorum o Augusta Viromanduorum, que seria Saint-Quentin. Van donar nom a la regió històrica de Vermandois i al comtat de Vermandois a l'edat mitjana.

Cultura miniatura|Monument erigit per Bienus en honor de son pare, el viromandu Gatus, sa mare i els seus dos germans (època gal·loromana) Atès que els belgae eren els més allunyats de Roma i els més propers a Germània, Cèsar els considerava “els més valents entre els gals”. La cultura dels viromandus es va centrar, sens dubte, en la guerra, tal com es dedueix de les excavacions a Gournay, Ribemont i Vermand.

Duien una existència relativament senzilla i austera. Per exemple, van prohibir als comerciants que venien vi i altres objectes de luxe de fer negocis a les seves terres. Consideraven aquests productes i la cultura romana en general com una influència afeblidora i corruptora de la seva societat. Van resistir la invasió romana fins al final, tot i veure que moltes de les altres tribus dels belgae es rendien a Roma.

Els seus trofeus reflectien la importància que la guerra i el valor tenien per a ells. Diodor de Sicília ho explica en aquests termes:

Aquest passatge mostra clarament com la seva cultura sostenia la valentia i la força marcial com a valors més alts que l'assoliment de la riquesa. També és interessant de veure com Diodor admet que és noble per a ells tenir aquesta actitud, tot i que considera bàrbar l'acte de prendre caps com a trofeus.

Tenien una religió de naturalesa druídica que es relacionava sovint amb llur forma de vida marcial. L'arqueòleg Jean-Louis Brunaux descriu aquesta faceta de la seva cultura. En particular, descriu els mètodes d'intimidació dels enemics amb rituals sanguinaris.

Aquí Brunaux descriu l'excavació de Gournay-sur-Aronde, un dels pobles dels viromandui:

Malgrat que de vegades es considera una acusació infundada dels romans, el sacrifici humà va ser una part significativa de la seva activitat religiosa. Tot i així, el sacrifici d'animals era molt més habitual.

Referències

Bibliografia

Categoria:Grups gals de la Gàl·lia Belga Categoria:Tribus belgues involucrades en la Guerra de les Gàl·lies Categoria:Grups gals esmentats per Plini el Vell Categoria:Aisne