La història del Raj britànic es refereix al període de govern britànic al subcontinent indi entre 1858 i 1947. El sistema de govern s'instituí en 1858 quan el govern de la Companyia Britànica de les Índies Orientals va ser transferit a la Corona en la persona de la Reina Victòria (la qual, el 1876, va ser proclamada Emperadriu de l'Índia). Es perllongà fins a 1947, quan l'Imperi Indi Britànic va ser dividit en dos estats sobirans: la Unió Índia (més tard la República d'India) i el Domini del Pakistan (més tard la República Islàmica del Pakistan, (la meitat oriental del qual, encara més tard, es convertiria en la República Popular de Bangladesh). La Província de Birmània a la regió oriental de l'Imperi Indi, va ser constituïda com a colònia separada el 1937 i esdevingué independent el 1948.
Preludi: El mandat de la Companyia a l'Índia
Encara que la Companyia Britànica de les Índies Orientals havia administrat les seves zones a l'Índia, la seva victòria a la batalla de Plassey el 1757 marcà l'inici real del Domini de la Companyia a l'Índia. La victòria es consolidà el 1764 a la batalla de Buxar, quan l'emperador mongol derrotat, Shah Alam II, garantí a la Companyia el Diwani (dret a recol·lectar els fruits de la terra) a Bengala, Bihar i Orissa. La Companyia expandí ben aviat els seus territoris als voltants de Bombay i Madràs: les Guerres de Mysore (1766–1799) i les Guerres Anglo-Maratha (1772–1818), atorgant el control sobre la major part de l'Índia al sud del riu Narmada.
Abans, el 1773, el Parlament Britànic passà el control de la Companyia Britànica de les Índies Orientals al govern britànic i establí el càrrec de Governador General de l'Índia, amb Warren Hastings com el primer nomenat. El 1784, el Parlament aprovà l'Acta Índia de Pitt creà un comitè de control per supervisar l'administració de la companyia. Hastings va ser succeït al càrrec el 1784 per Lord Cornwallis, qui promulgà l'Assentament Permanent de Bengala amb els zamindars.
A finals del , el Governador General Wellesley inicià el que es convertiria en dues dècades d'una expansió accelerada dels territoris de la Companyia, bé mitjançant aliances subsidiàries entre la Companyia i els capitostos locals o bé directament per la conquesta militar i l'annexió. Les aliances subsidiàries crearen els Estats Principats (o Estats Nadius) dels Maharajàs hindús i els Nawabs musulmans, entre els quals destacaven: Cochin (1791), Jaipur (1794), Travancore (1795), Hyderabad (1798), Misore (1799), els Estats del Cis Sutlej (1815), l'Índia Central (1819), els territoris de Kutch i Gujarat Gaikwad (1819), Rajputana (1818) i Bahawalpur (1833). Les regions annexionades inclouen les Províncies Nord-Occidentals (formades per Rohilkhand, Gorakhpur i el Doab), (1801), Delhi (1803) i el Sindh (1843). El Punjab, la Província de la Frontera del Nord-oest i el Caixmir van ser annexionades després de la Primera i Segona Guerra Sikh el 1849, però el Caixmir va ser venut de manera immediata a la Dinastia Dogra de Jammu pel Tractat d'Amritsar de 1850, i va esdevenir un principat. El 1854, Berar va ser annexionat, i l'estat d'Oudh, dos anys després.
La Companyia també signà tractats amb diversos governants afgans i amb el Ranjit Singh de Lahore, per contrarestar el suport rus als plans de Pèrsia a l'Afganistan occidental. El 1839, els esforços de la companyia s'incrementaren en donar suport a Shah Shuja com Amir de l'Afganistan, desembocant en la Primera Guerra de l'Afganistan (1839-1842), que finalitzà en un desastre militar pels britànics. Com que els britànics estenien el seu territori a l'Índia, els russos ho feien a l'Àsia central, capturant Bukharà i Samarcanda el 1863 i 1868, respectivament.
A l'Acta de 1813, el Parlament renovà els poders de la Companyia, però finalitzà el seu monopoli, obrint l'Índia tant a les inversions privades com al treball dels missioners. Amb un poder a l'Índia incrementat, la supervisió dels afers indis per part de la Corona britànica i del Parlament també s'incrementaren; i a la dècada de 1820, els britànics podien establir negocis sota la protecció de la Corona a les 3 presidències de la Companyia. A l'Acta de 1833, el Parlament revocà la llicència de comerç de la Companyia, convertint-la en part del Govern Britànic, encara que l'administració de l'Índia Britànica restava en mans dels oficials de la Companyia.
Des de 1772, la Companyia inicià una sèrie d'"assentaments", que crearia uns grans canvis en els drets territorials i en l'economia rural de l'Índia. El 1793, el Governador General Lord Cornwallis promulgà l'Assentament Permanent a la Presidència de Bengala, la primera regulació socioeconòmica a l'Índia colonial. S'anomenava "permanent" perquè fixava els impostos de la terra a perpetuïtat en retorn dels drets de la propietat per una classe d'intermediaris anomenats "zamindars", que finalment esdevingueren els propietaris de les terres. La idea era que, sabedors dels impostos que haurien de pagar, els "zamindars" incrementarien el seu rendiment i les terres treballades, perquè podrien quedar-se amb els guanys; a més del fet que es podria comercialitzar la pròpia terra. No obstant això, els propis zamindars sovint eren incapaços d'obtenir el que els demanava la Companyia, i segons estimacions, prop d'un terç de les terres va ser embargat durant les tres primeres dècades després de l'assentament permanent. A l'Índia meridional, Thomas Munro, que posteriorment esdevindria Governador de Madràs, va promoure el sistema ryotwari, en el qual el mateix govern venia les terres directament als camperols plebeus, o ryots.
Basant-se amb les idees de James Mill, que supervisava les polítiques de la Companyia durant 1819-1830, i la Llei d'Arrendaments de David Ricardo, es considerà massa proper a la pràctica tradicional alhora que molt progressiu, permetent que els beneficis de la Companyia arribessin als nivells més baixos de la societat rural. No obstant això, molestos pels principis abstractes del sistema de ryotwari, les classes jeràrquiques dels pobles del sud de l'Índia no van desaparèixer.
Els assentaments constituïen una major activitat administrativa dels diversos governs a l'Índia sota la Companyia. En totes aquelles zones a part de la Presidència de Bengala, el treball d'assentament de la terra comportava un repetitiu procés de supervisió i mesura de terrenys, informant de la seva qualitat i registrant els drets, constituint una gran proporció del treball pels funcionaris del Servei Civil Indi. Després que la Companyia perdés els seus drets de comerç, esdevingué la font més important de beneficis pel govern. Com que en moltes regions els impostos sobre la terra podien ser revisats, aquests eren normalment fixats a un nivell molt alt, creant un ressentiment que esclataria en una rebel·lió que colpejà el nord del país el 1857.
Efectes sobre l'economia En la segona meitat del , tant l'administració directa de l'Índia per part de la Corona britànica i el canvi tecnològic aportat per la revolució industrial, tingué l'efecte d'entrellaçar de prop les economies de l'Índia i la Gran Bretanya., De fet molts dels canvis essencials en el transport i comunicacions (que estan associades típicament amb el Govern de la Corona a l'Índia) ja havien començat abans del Motí. Des que Dalhousie havia abraçat el canvi tecnològic llavors violent a la Gran Bretanya, l'Índia també contemplà un ràpid desenvolupament de totes aquelles tecnologies. Els ferrocarrils, carreteres, canals, i ponts es construïren ràpidament a l'Índia, així com enllaços de telègraf igualment; tot això a fi i efecte de poder transportar més eficaçment les matèries primeres, com el cotó, des del rerepaís indi fins als ports com Bombai, per a la subsegüent exportació a Anglaterra., de la mateixa manera, els productes acabats des d'Anglaterra es transportaven altra vegada d'una manera igual d'eficaç, en venda al creixent mercat indi. Tanmateix, a diferència de la mateixa Gran Bretanya, on els riscs de mercat per al desenvolupament d'infraestructures eren suportats per inversors privats, a l'Índia, eren els contribuents -principalment grangers i pagesos- els que suportaven els riscs, els quals, finalment, equivalien a 50 milions de lliures esterlines. Malgrat aquests costos, la feina molt poc especialitzada era desenvolupada per indis. Pels volts de 1920, amb la quarta xarxa ferroviària més gran del món i una història de 60 anys des de la seva construcció, només un deu per cent dels "càrrecs superiors" en els Ferrocarrils Indis eren ocupats per indis.
La creixent tecnologia també estava canviant l'economia agrícola a l'Índia: durant la darrera dècada del , una part important de matèries primeres -no sols cotó, sinó també alguns aliments de gra- eren exportats a mercats remots. Consegüentment, molts petits pagesos petits, dependents dels capricis d'aquells mercats, perdien terra, animals i equipament, enfront dels prestadors de diners. Prova d'això és que, en l'última meitat del , també s'observà un augment, a gran escala, en el nombre de fams. Encara que les fams no eren noves al subcontinent, aquests eren especialment severes, amb desenes de milers de morts, i amb molts crítics, tant britànics com indis, que donaven la culpa a la pesada administració colonial.
Principi de l'autogovern Els primers passos cap a l'autogovern de l'Índia britànica van començar a finals del , amb el nomenament dels consellers indis que havien d'assessorar el virrei britànic i l'establiment de consells provincials amb membres indis; els britànics posteriorment ampliaren la participació en els consells legislatius amb l'Acta de consells índia de 1892. Es van crear corporacions municipals i juntes de districte per a l'administració; s'hi van incloure membres indis elegits.
Després que Lord Curzon anunciés la partició de Bengala el 1905, separant les zones orientals majoritàriament musulmanes de les zones occidentals majoritàriament hindús hi va haver una oposició massiva del poble de Bengala. Inicialment, el pla de partició es va oposar mitjançant campanya de premsa i el boicot a les mercaderies britàniques i el poble de l'Índia es va comprometre a utilitzar només swadeshi o béns indis i a portar només roba índia. Per apaivagar el sentiment bengalí, Bengala va ser reunida pel rei Jordi V del Regne Unit el 1911 i la capital fou treslladada de Calcuta a Delhi, en resposta als disturbis del moviment Swadeshi.
L'Acta de govern de l'Índia de 1909 - també coneguda com a Reformes Morley-Minto (John Morley era el secretari d'estat per a l'Índia, i Gilbert Elliot, quart comte de Minto, era virrei) - donava als indis rols limitats en les legislatures centrals i provincials, conegudes com a consells legislatius. Els indis ja havien estat designats prèviament per als consells legislatius, però després de les reformes alguns va ser elegits per a ells. En el centre, la majoria de membres de consell continuaven sent funcionaris designat pel govern, i el virrei no era de cap manera responsable en la legislatura. A nivell provincial, els membres elegits, juntament amb els designats no funcionaris, superaven en nombre els funcionaris designats, però no es contemplava responsabilitat del governador envers la legislatura. Morley ho va deixar clar quan presentà la legislació al Parlament britànic: l'autogovern parlamentari no era l'objectiu del govern britànic.
Les Reformes Morley-Minto van ser una fita. Pas a pas, el principi electiu s'introduïa per ser membre dels consells legislatius indis. L'"electorat" es limitava, tanmateix, a un petit grup d'indis de classe superior. Aquests membres elegits cada vegada més es convertiren en una "oposició" al "govern oficial". Els electorats comunals van ser posteriorment estesos a altres comunitats i constituïren un factor polític de la tendència índia a la identificació de grup a través de la religió.
La Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències