miniatura|L'Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya. LEstatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya desenvolupada d'acord amb el que s'estableix al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Té, doncs, caràcter i rang de llei orgànica. A l'Estatut reformat de 2006 se l'anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d'Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de fer progressar una iniciativa de Pasqual Maragall. En canvi, alguns dels seus detractors l'anomenen Estatut de la Moncloa, puix que va ser allà on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya. També alguns varen anomenar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el pacte Mas-Zapatero pel nom dels dos principals polítics que donaven suport al projecte. El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés dels Diputats el 2 de novembre de 2005.
Fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 30 de març 2006 i pel Senat d'Espanya el 10 de maig de 2006 després d'una substancial modificació que intentava harmonitzar-lo amb la constitució de l'estat, i fou aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya el 18 de juny de 2006. L'abstenció en el referèndum va ser de més del 50%, de manera que només el 36% dels catalans amb dret a vot va donar el seu vistiplau. Hi havia un cert desinterès popular en la iniciativa, però gairebé tota la classe política se'n mostrava partidària. Promulgat i publicat oficialment, per l'aprovació de la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. És vigent des del 9 d'agost de 2006. Però va ser modificat per la sentència de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional.
Estructura Preàmbul Títol preliminar (art. 1 - 14) Títol I: Drets, deures i principis rectors (5 capítols / art. 15 - 54) Títol II: De les Institucions (7 capítols / art. 55 - 94) Títol III: Del poder judicial a Catalunya (3 capítols / art. 95 - 109) Títol IV: De les competències (2 capítols / art. 110 - 173) Títol V: De les relacions institucionals de la Generalitat (3 capítols / art. 174 - 200) Títol VI:Del finançament de la Generalitat (3 capítols / art. 201 - 221) Títol VII: De la reforma de l'Estatut (art. 222 - 223) Disposicions addicionals (15 preceptes) Disposicions transitòries (2 preceptes) Disposició derogatòria (1 precepte) Disposicions finals (4 preceptes)
Contingut anterior a la sentència del TC
Símbols i aspectes representatius Les novetats respecte a l'estatut d'autonomia anterior, en el capítol de simbologia i trets representatius del poble català, versen sobre tres temes: el caràcter nacional, la llengua i els drets històrics.
Sobre el caràcter nacional de Catalunya, s'ha introduït una referència en el preàmbul, on es determina indirectament la seva existència, tot constatant que el Parlament de Catalunya ha definit Catalunya com a nació de manera àmpliament majoritària. A més a més, la declaració queda complementada amb l'afirmació que respon al sentiment i a la voluntat dels catalans. Per tant, s'hi reconeix expressament el caràcter de «realitat nacional», malgrat que a la Constitució espanyola sigui qualificada de «nacionalitat». Aquest precepte fou una de les reformes dutes a terme per les Corts Generals espanyoles, car que el projecte aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament català preveia la proclamació de nació en l'article 8.
Així doncs, arran d'aquesta disposició, se suscità la polèmica entre alguns sectors espanyols davant la possible inconstitucionalitat del preàmbul per contravenir l'article 2 de la Constitució espanyola, en el s'exposa "la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", tot augurant una declaració d'intencions secessionista en el nou text estatutari. Aquesta qüestió, entre d'altres, va arribar a instàncies del Tribunal Constitucional d'Espanya (TC) un cop aprovat per les Corts Generals, ratificat en referèndum pel poble català, i promulgat i sancionat pel rei Joan Carles I, en resum, un cop ja havia entrat en vigor.
Nombrosos juristes defensen la teoria de la plena constitucionalitat del text, en tant que, per definició, un preàmbul no té transcendència jurídica sent aquest una exposició de motius o consideracions. D'altres, van més enllà i asseguren que igualment no sorgirien conseqüències jurídiques concretes si la disposició estigués redactada en l'articulat, ja que seguiria tenint un valor interpretatiu o hermenèutic, com és el cas de Carles Viver i Pi-Sunyer, ex-magistrat del TC i catedràtic de Dret Constitucional. En ambdós casos es coincideix a dir que el problema és de naturalesa política i no jurídica. Malgrat tot, sigui dit de passada, l'actual regulació en aquesta matèria és la més explícita de tots els textos constitucionals i estatutaris que han tingut vigència a Catalunya en els darrers segles.
En matèria lingüística cal destacar un reforçament clar de l'estatus del català com a llengua pròpia de Catalunya. L'exponent màxim d'aquesta equiparació la trobem en l'anivellament amb el castellà que suposa, a nivell jurídic, proclamar el deure de coneixement del català. A partir d'aquesta pressa d'objectius, se'n destrien d'altres de similars com ara la proclamació de nous drets lingüístics materialitzats en el poder ser atès en català als òrgans constitucionals de l'Estat, com per exemple el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o les Corts Generals. Un altre aspecte important a subratllar és la designació del català com a llengua oficial de Catalunya. Així doncs, una categoria que fins ara era patrimoni exclusiu del castellà, passa a ser compartida amb el català, llengua que fins al moment només podia gaudir del rang de cooficialitat. També és interessant remarcar la garantia que suposa l'elevació de certs drets lingüístics al rang estatutari, ja que fins al moment eren tractats simplement com a normes amb rang de llei.
El capítol de drets històrics prengué una rellevància important en el nou text estatutari car que era la primera vegada que es recollien tals preceptes en l'ordenament català. Concretament, l'article 5, a l'empara de l'article 2 de l'Estatut d'Autonomia de 1979 i la disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola, dota a la Generalitat de Catalunya d'una posició singular en matèries de dret civil, llengua, cultura, educació i sistema institucional. Aquests drets, malgrat no estar relacionats amb la disposició addicional primera de la Constitució Espanyola, que sembla que es vulguin reservar exclusivament a Euskadi i Navarra, són configurats com un dels fonaments de l'autogovern català. A la pràctica, resta pendent comprovar si aquesta clàusula tindrà transcendència en l'ordenament jurídic, ja que es pot interpretar en clau prescriptiva en l'abast de les competències autonòmiques, o simplement descriu una situació òbvia on Catalunya disposa de dret civil, llengua i cultura pròpia.
El poder judicial En matèria judicial, el nou Estatut aprofundia en les competències de la Generalitat, més enllà dels sis articles dedicats al text estatutari de 1979. La finalitat principal de l'ampliació de funcions versava en la democratització i acostament a la ciutadania del funcionament i gestió del servei públic de justícia.
Equiparació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) com a òrgan suprem de la piràmide judicial, esdevenint així la darrera instància de tota causa iniciada a Catalunya.
Creació d'un òrgan de govern del poder judicial a Catalunya, desconcentrat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).
Ampliació de competències relacionades amb els mitjans personals i materials al servei de l'administració de justícia.
El catàleg competencial queda igualment reforçat en aspectes com ara l'oficina judicial, els instituts forense i de toxicologia, la demarcació i planta judicial o la justícia de pau. Tota innovació del text jurídic restarà sotmesa a la nova Llei Orgànica del Poder Judicial, ja que condicionarà en gran manera la posada en pràctica d'aquests preceptes, fet que ha comportat la introducció de reiterades remissions.
El sistema de finançament En el text estatutari s'introduïren algunes reformes que milloraven el poder retributiu de la Generalitat.
Es garantí que la totalitat dels impostos de la Generalitat provinguessin del rendiment dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya. Com a conseqüència, augmentaren els percentatges sobre els impostos que correspondrien a la Generalitat: 50% de l'IRPF i de l'IVA, el 58% dels impostos especials i el 100% de la resta.
Dotació de poder normatiu a la Generalitat sobre tots els impostos. Anteriorment únicament disposava sobre l'IRPF i parcialment de la fase minorista de l'IVA i dels impostos especials.
Creació de l'Agència Tributària de Catalunya com a òrgan de gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos propis de la Generalitat i els impostos cedits totalment per l'Estat.
Creació d'un consorci paritari entre l'agència estatal i la catalana per a la gestió d'altres impostos estatals recaptats a Catalunya. La creació d'aquest organisme estava previst en un màxim de dos anys d'ençà l'entrada en vigor del text, i podria esdevenir en el futur l'Administració Tributària de Catalunya.
Establiment de nous criteris d'anivellació de les rendes autonòmiques (més conegut com "la solidaritat entre territoris"). Entre ells destaca el que determina que la seva finalitat és la de garantir un nivell similar en l'educació, la sanitat i altres serveis socials essencials de l'Estat del benestar, sempre que realitzin un esforç fiscal similar. També hi figura el principi d'ordinalitat, en el que es determina que, després d'aplicar les mesures d'anivellament, Catalunya no pot ocupar a la taula de rendes per càpita de les comunitats autònomes, un lloc inferior al d'abans de realitzar la redistribució de recursos.
Fixació de les inversions estatals a Catalunya iguals o superiors al pes relatiu del PIB català en relació amb l'espanyol durant set anys. En el període 1991-2005, la inversió estatal a Catalunya va suposar el 12% del total, mentre que la població representa el 16,5% i el PIB el 18,8%.
Procés d'aprovació Proposta de reforma al Parlament de Catalunya El 30 de setembre del 2005, després d'uns últims dos dies d'intenses negociacions, es va sotmetre a votació al Ple del Parlament de Catalunya un text de proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia.
En compliment de l'Estatut del 1979, la proposta requeria una majoria qualificada, de dues terceres parts del Parlament, per tal de prosperar. El text va recollir finalment 120 vots favorables, corresponents als parlamentaris dels grups que l'havien acordat: CiU, PSC, ERC i ICV; i 15 vots en contra, els del grup parlamentari del PPC.
El govern tripartit i CiU van arribar a l'acord sobre el nou estatut el 29 de setembre al vespre, quan van superar les discrepàncies sobre el sistema de finançament, punt capital del nou estatut, i sobre el caràcter laic de l'escola pública.El nou estatut aprovat pel Parlament de Catalunya , Vilaweb, 3 d'octubre de 2005)
Aprovació del text final a les Corts Generals d'Espanya