La història dels drets d'autor s'inicia amb l'aparició dels drets i els monopolis sobre la impressió de llibres. La “Llei per al foment de l'aprenentatge”, en permetre les còpies de llibres impresos pels autors o dels compradors d'aquests còpies, durant els temps esmentats a la mateixa", estatut de 1709 d'origen britànic de l'època la Reina Anna, fou el primer reglament que va concebre de manera legal els drets d'autor.
En un principi els drets d'autor només s'aplicaven a la còpia de llibres. Amb el temps es van incloure altres usos, com ara traduccions i obres derivades, que van ser subjectes a drets d'autor a més d'abastar actualment una àmplia gamma d'obres, incloent mapes, obres teatrals, pintures, fotografies, enregistraments sonors, pel·lícules i programes d'ordinador. Avui en dia, les lleis nacionals de drets d'autor s'han normalitzat en certa manera a través d'acords internacionals i regionals, com el Conveni de Berna per a la protecció de les obres literàries i artístiques i la Llei de drets d'autor de la Unió Europea. Encara que hi ha consistència entre les lleis de propietat intel·lectual de les nacions, cada jurisdicció té lleis diferents i separades, i diversos reglaments sobre drets d'autor. Algunes jurisdiccions també reconeixen drets morals dels creadors, com ara el dret a ser acreditat per la feina.
El copyright, denominació anglesa actualment molt estesa, són drets exclusius que concedeix l'autor o creador d'una obra original, inclòs el dret a copiar, distribuir i adaptar el seu treball. Els drets d'autor no protegeixen les idees, només la seva expressió o fixació. En la majoria de les jurisdiccions dels drets d'autor sorgeixen de la fixació i no cal estar registrat. Els propietaris de drets d'autor tenen el dret exclusiu legal per exercir el control sobre la còpia i tot tipus d'explotació de les obres durant un període específic de temps, després del qual es diu que el treball passa a entrar en el domini públic. Els usos que estan coberts per les limitacions i excepcions al dret d'autor –com, per exemple, l'ús just–, no requereixen permís del propietari del copyright. Qualsevol altre ús requereix el permís i els propietaris de drets d'autor poden llicenciar o transferir de forma permanent als altres, o cedir-ne els seus drets exclusius.
Evolució primerenca Els primers casos en què es recullen lleis sobre el dret de copiar provenen de l'antiga Irlanda. El Cathach de sant Columba és el manuscrit irlandès més antic existent sobre els Salms i l'exemple més antic de literatura irlandesa. Conté una Vulgata dels Salms XXX (10) al CV (13), i és una versió amb una indicació d'interpretació abans de cada salm. Tradicionalment s'atribueix la seva creació a Columba d'Iona, un copista que arribà a sant, i feta aquesta còpia de forma extraordinària en una sola nit a correcuita gràcies a una llum miraculosa, d'un salteri prestat a sant Columba per sant Finnian. Va sorgir una controvèrsia sobre la propietat de la còpia i el rei Diarmait Mac Cerbhaill dictà la següent sentència: "A cada vaca pertany la seva cria, per tant, a cada llibre pertany la seva còpia".Cathach a ria.ie
La llei moderna de drets d'autor s'ha vist influïda per una sèrie ancestral de drets legals que han estat reconeguts al llarg de la història, incloent els drets morals de l'autor que crea una obra, els drets econòmics d'un benefactor que paga perquè se li faci una còpia, els drets de propietat del propietari individual d'una còpia, i un dret sobirà de l'autor a censurar i regular la indústria de la impressió. Abans de la invenció dels tipus mòbils a Occident a la meitat del , els textos eren copiats a mà i el petit nombre de textos que generava aquest procediment de còpia donava lloc a poques ocasions en les que calia protegir els drets. Durant l'Imperi Romà, prosperà un període d'un ric comerç de llibres en el que no hi havia drets d'autor ni regulacions similars,Martial, The Epigrams, Penguin, 1978, James Mitchie donant-la còpia normalment entre els llibreters professionals. Això era així, ja que els llibres eren, en general, copiats per esclaus que sabien llegir i escriure, que eren cars de comprar i mantenir. Per tant, qualsevol còpia comportava un cost econòmic molt més gran del que comporta avui un editor professional. Els venedors romans de llibres, de vegades, pagaven pels serveis a un autor molt considerat, i d'aquesta manera podien tenir el primer accés a un text per copiar-lo, però no tenien drets exclusius sobre l'obra i els autors, normalment, no rebien cap remuneració pel seu treball.
Els primers privilegis i monopolis miniatura|Portada de lIndex Librorum Prohibitorum, o Llista del llibres prohibits, (Venècia 1564). L'origen de la llei de drets d'autor en la majoria dels països d'Europa es troba en els esforços de l'església i els governs per regular i controlar la producció del material imprès. Abans de la invenció de la impremta, un escrit, un cop creat, només podia ser físicament multiplicat pel procés –laboriós i propens a errors– de la còpia manual, tasca que feien els escribes. Existia un elaborat sistema de censura i s'exercia un control del procés. La impremta va permetre múltiples còpies exactes d'una obra, el que comportà una circulació més ràpida i àmplia d'idees i d'informació. El papa Alexandre VI va publicar un butlla el 1501 en contra de la llicència d'impressió de llibres i el 1559 es publicà lIndex librorum prohibitorum o catàleg dels llibres prohibits, el primer d'aquest tipus.
La impremta va ser inventada i difosa àmpliament arreu d'Europa durant els segles XV i XVI. Si bé els governs i l'església van encoratjar la impressió de moltes maneres, el que permeté la difusió de la Bíblia i la informació del govern, les obres de la dissidència i la crítica també podien circular ràpidament. Com a conseqüència, els governs van establir controls sobre les impremtes a tot Europa, exigint al comerç i als productors de llibres que adquirissin llicències oficials. Les llicències concedien a les impremtes el dret exclusiu de publicar treballs particulars durant un període determinat d'anys, i els permetia evitar que altres imprimissin obres similars durant aquest període. Les llicències només podien atorgar drets per imprimir en el territori de l'Estat pel qual se'ls havia concedit i prohibien, en general, la importació de publicacions externes.
El 1486, la República de Venècia va concedir el seu primer privilegi per a un llibre en particular. Va ser un cas especial: la història de la ciutat, la Rerum venetarum ab urbe condita opus de Marcus Antonius Coccius Sabellicus.Armstrong, Elizabeth. Before Copyright: the French book-privilege system 1498-1526. Cambridge University Press, Cambridge: 1990, p. 3 A partir de 1492 en endavant, Venècia va començar a regular la concessió de privilegis per als llibres.Armstrong, Elizabeth. Before Copyright: the French book-privilege system 1498-1526. Cambridge University Press, Cambridge: 1990, p. 6 La República de Venècia, els ducs de Florència i el papa Lleó X, juntament amb altres papes, reconegué en diferents moments a les impremtes el privilegi exclusiu d'imprimir edicions d'autors clàssics i fer-ho en termes específics, que rarament sobrepassaven els 14 anys.
El primer privilegi de drets d'autor a Anglaterra data del 1518 i va ser atorgat a Richard Pynson, impressor del Rei, i successor de William Caxton. El privilegi li concedia el monopoli per a dos anys, sent concedit 15 anys després del privilegi publicat per primera vegada a França. Els primers privilegis de drets d'autor s'anomenaven monopolis, particularment durant el regnat d'Elisabet I d'Anglaterra, que sovint va fer concessions de monopolis en articles d'ús comú com sal comuna, cuir, carbó, sabó, targetes, cervesa i vi. La pràctica es va continuar fins que el 1623 es promulgà el Statute of Monopolies (Estatut de monopolis), posant fi a la majoria dels monopolis, amb algunes excepcions, com les patents; després de 1623, la concessió de patents als editors es va convertir en un fet habitual.Deazley, Ronan. Rethinking copyright: history, theory, language. Cheltenham, UK: Edward Elgar Publishing Limited, 2006, p. 24.
El primer privilegi alemany del qual hi ha registre fidedigne es va publicar el 1501 per la Consell àulic a una associació titulada Sodalitas Rhenana Celtica, amb la publicació d'una edició dels drames de la Hroswitha de Gandersheim, que Konrad Keltes havia preparat per a la impremta. En 1512, un privilegi imperial es va emetre a l'historiador John Stadius per tot el que havia d'imprimir, el privilegi de primer europeu que es va atorgar per cobrir més d'una sola obra, o de l'empresa per protegir els llibres encara no publicats. En 1794 es va promulgar una llei al Parlament de Prússia que va ser acceptada pels altres estats d'Alemanya (amb excepció de Württemberg i Mecklenburg), en les quals tots els autors alemanys, i els autors estrangers les obres van ser representades pels editors, van participar en les fires del llibre a Frankfurt del Main i Leipzig, i protegits en els estats d'Alemanya contra reimpressions no autoritzades. miniatura|esquerra|Primera pàgina de l'edició de 1644 del Areopagitica, de John Milton, on argumentava contra la Llei de llicències de 1643. A mesura que creixia la "amenaça" per als governs de la propagació de les impremtes es va establir un mecanisme de control centralitzat, i el 1557 la Corona britànica intenta aturar el flux dels llibres herètics i sediciosos mitjançant la creació de noliejaments. El dret a la impressió es limitarà als membres d'aquest gremi, i trenta anys més tard, el Star Chamber va ser noliejat per reduir les "grans atrocitats i abusos" de "agitadors descontents i persones deslleials que professar l'art o el misteri de la impremta o la venda de llibres "." El dret a la impressió es limita a dues universitats i als 21 impressors existents a la ciutat de Londres, que tenien 53 Impremtes. La corona de França també va reprimir les impremtes, i l'impressor Etienne Dolet va ser cremat a la foguera el 1546. Com els britànics van prendre el control de la fundació dels tipus mòbils d'impremta, el 1637 va fugir als Països Baixos. La confrontació dels impressors amb l'autoritat va ser feta radical i rebel, amb 800 autors, impressors i llibreters empresonats a la Bastilla abans que es prengués per assalt el 1789. La idea que l'expressió de desacords o opinions subversives havia de ser tolerada, no censurada o castigada per la llei, va ser desenvolupada juntament amb l'augment de la impremta i premsa. l'Areopagita, publicat el 1644 sota el títol complet Areopagita: Un discurs del Sr John Milton per la llibertat d'impressió sense llicència al Parlament d'Anglaterra, va ser la resposta de John Milton del Parlament britànic davant la reintroducció del Govern de la concessió de llicències d'impremta, per tant, a editors. Per Milton article els eixos dels futurs debats al voltant de Llibertat d'expressió. En definir l'abast de la llibertat d'expressió i de "perjudicial" El discurs de Milton argumenta en contra del principi de la pre-censura ia favor de la tolerància per a una àmplia gamma de punts de vista.
Regne Unit Article principal: Estatut de la Reina Ana miniatura|L'Estatut d'Anna va entrar en vigor el 1710
A Anglaterra, les impremtes, conegudes com a papereries, van formar una organització col·lectiva, coneguda com a Companyia de Llibreters. Al a la Companyia de llibreters se li va donar la facultat d'exigir la inscripció de tots els llibres legalment impresos en els seus registres, podent només els membres de la Companyia de llibreters introduir llibres en el registre. Això va significar que l'empresa de llibreters aconsegueixo una posició dominant sobre la publicació a Anglaterra al segle 17 (sense sistema equivalent format a Escòcia i Irlanda). Però el monopoli va acabar en 1694, quan el Parlament anglès no va renovar el poder de la Companyia de Papereries.